Literatura catalana contemporània

Illes - Eleccions 2011: la fragmentació de l'esquerra oficial

Turmeda | 20 Octubre, 2010 17:23 | facebook.com

El PSM, per tant, es converteix en l'únic partit nacionalista de la coalició que lidera. Aquesta aliança es presenta com l'hereva del Bloc, una marca que desapareix i que incloïa més integrants. Esquerra Alternativa i Verda-Esquerra Unida és l'altra formació sorgida de l'escissió d'Esquerra Unida. Si Iniciativa s'ha quedat la majoria de quadres i de càrrecs -Fina Santiago, Miquel Rosselló i David Abril, entre altres-, aquests s'han quedat la marca Esquerra Unida, que es pot beneficiar d'un desgast del PSOE en l'àmbit estatal. Les seves cares conegudes són Eberhard Grosske i Manolo Cámara. Tot i les veus que defensen una reconciliació entre excompanys de partit, allò cert és que el PSM no va d'ells i que EU ja ha assumit l'opció de presentar-se en solitari i aprofitar un suposat vent favorable en l'àmbit estatal.


L’esquerra balear es fragmenta


A set mesos d’eleccions es plantegen fins a cinc candidatures on just n’hi havia dues: la del PSOE i la del Bloc. A banda dels socialistes, el PSM anirà amb Iniciativa Verds, i EU, Esquerra i Entesa es poden presentar sols


Quim Torres | 19/10/2010 |


A set mesos de les eleccions, la fragmentació de l'esquerra a les Illes dibuixa un escenari a Mallorca amb cinc possibles candidatures d'esquerres per a les autonòmiques de maig. Si res no canvia, hi haurà cinc llistes en un espai on al 2007 només n'hi havia dues: la del PSOE i la del Bloc. A Eivissa i Menorca, els progressistes tampoc no escapen d'aquest procés. A Mallorca, la raó principal de la fragmentació de l'esquerra és la desaparició del Bloc -integrat pel PSM, Esquerra Unida, Els Verds i Esquerra Republicana-, la divisió d'Esquerra Unida i la possibilitat que Entesa, que fa tres anys i mig no s'hi presentà, ho faci ara.

El PSM dóna per tancada la seva coalició autonòmica i insular amb Iniciativa d'esquerres -un dels dos partits sorgits d'Esquerra Unida- i amb Els Verds. Aquestes dues formacions, Iniciativa i Els Verds, inicien dissabte amb una assemblea programàtica el procés de fusió en una única força, que es pot acabar dient Esquerra Verda o Iniciativa-Verds i que s'unirà en coalició amb el PSM a Mallorca. Els candidats de l'aliança seran, al Parlament, el secretari general del PSM, Biel Barceló, i al Consell, l'exbatle de Petra Joan Font (PSM).

El PSM, per tant, es converteix en l'únic partit nacionalista de la coalició que lidera. Aquesta aliança es presenta com l'hereva del Bloc, una marca que desapareix i que incloïa més integrants. Esquerra Alternativa i Verda-Esquerra Unida és l'altra formació sorgida de l'escissió d'Esquerra Unida. Si Iniciativa s'ha quedat la majoria de quadres i de càrrecs -Fina Santiago, Miquel Rosselló i David Abril, entre altres-, aquests s'han quedat la marca Esquerra Unida, que es pot beneficiar d'un desgast del PSOE en l'àmbit estatal. Les seves cares conegudes són Eberhard Grosske i Manolo Cámara. Tot i les veus que defensen una reconciliació entre excompanys de partit, allò cert és que el PSM no va d'ells i que EU ja ha assumit l'opció de presentar-se en solitari i aprofitar un suposat vent favorable en l'àmbit estatal.

A Palma, però, les portes d'una coalició d'esquerres no estan tancades del tot. Malgrat que EU encara no ha triat candidats, s'apunta la possibilitat que la periodista Marisol Ramírez encapçali alguna candidatura, i es dóna per fet que Grosske no es tornarà a presentar. L'altre integrant del Bloc que no repetirà és Esquerra Republicana. El PSM no els ha volgut en la coalició, perquè considera que han estat deslleials dins el Bloc. Esquerra ja assumeix que es presentarà en solitari. De fet, ja ha triat Joan Lladó i Cathy Sweeney com a candidats al Parlament i al Consell per Mallorca.

Entesa per Mallorca, formació creada ara fa quatre anys per escindits del PSM, encara no ha decidit si es presentarà a les autonòmiques ni com. Dissabte farà el seu congrés. El partit que presideix Biel Huguet optà l'any 2007 per concórrer només a comicis municipals. Si ara es presentàs, el seu candidat seria l'exbatle de Vilafranca Jaume Sansó. Si res no canvia, per tant, l'esquerra podria oferir fins a cinc propostes electorals: PSOE, PSM-Iniciativa-Verds, Esquerra Unida, Esquerra Republicana i Entesa. Aquesta fragmentació, que també es pot repetir a les altres illes, i el fet que calguin un 5% dels vots per obtenir representació parlamentària poden afavorir el bipartidisme i l'obtenció de majories absolutes que, ara per ara, només el PP_sembla en disposició d'assolir.


Eivissa pel Canvi es desfà i PSM i Els Verds rompen a Menorca

A Eivissa, la coalició entre la plataforma Eivissa pel Canvi (ExC) i el PSOE fou clau perquè els progressistes guanyassin al 2007. Ara, les relacions entre el PSOE i ExC no passen pel millor moment, sobretot després que els primers hagin decidit retirar el Pla Territorial que havien impulsat els segons, la qual cosa farà que es visualitzi la discrepància en una votació al Consell. Però, a més, dins Eivissa pel Canvi, les coses encara estan pitjor. Dos dels tres partits que integraven la plataforma, Esquerra Republicana i ENE (el PSM d'Eivissa) l'han abandonat i ara just queda Esquerra Unida i independents. La unió de l'esquerra amb vista al 2011 està enlaire a l'illa. A Menorca, el PSM i Els Verds han anunciat que no reeditaran la coalició i, per tant, l'esquerra oferirà quatre opcions: PSOE, PSM, Els Verds i EU.

Diari de Balears (dBalears)


Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)


Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.


Defensa del PSM (un article d’octubre de 2005)


Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.


Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.


Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".


Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.


Miquel López Crespí


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 20 Octubre, 2010 06:53 | facebook.com

Inca - Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç - El batle-president de l’Ajuntament d’Inca i el president de l’Institut d’Estudis Baleàrics es complauen a convidar-vos a la presentació de les obres guanyadores dels Premis Literaris Pare Colom 2010. Una Arcàdia feliç, de Miquel López Crespí (narrativa); Dunes de safrà, de Montserrat Butxaca (poesia) i Adults normals, de Jaume Miró Adrover (teatre). L’acte de presentació tendrà lloc el proper dijous 21 d’octubre de 2010 a les 20.30h. a la sala de conferències del Claustre de Sant Domingo (Inca).


Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


Per Miquel López Crespí, escriptor



La novel·la Una Arcàdia feliç, que ha guanyat el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i ha publicat Lleonard Muntaner Editor, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Una Arcàdia feliç és la primera obra d’aquesta trilogia. La continuació d’Una Arcàdia feliç, la novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja està enllestida, però fins al moment de redactar aquestes retxes no té encara editor. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en una fase molt inicial de redacció.

Parlem, doncs, d’Una Arcàdia feliç i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb