Literatura catalana contemporània

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida

Turmeda | 26 Juliol, 2015 13:49 | facebook.com

El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics [Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador Bastida] embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez....(Miquel López Crespí)

La transició i les mentides del carrillisme (PCE) i afins


Els darrers presos de la dictadura a les Illes eren militants de l'OEC com Miquel López Crespí, Jaume Obrador o Josep Capó. També n'hi hagué companys del PORE i MCI, però no hi eren els signants dels pamflets i mentides contra l'esquerra republicana de les Illes.

Quan l'esquerra alternativa del temps de la transició parlava de les traïdes del PCE mai no es referia als honrats militants de base d'aquests partits. Sempre fèiem a la direcció del grup, és a dir a Carrillo, la Pasionaria o Ignacio Gallego, entre d'altres. Però quan l'antic responsable carrillista a Palma, Antoni M. Thomàs, o el també carrillista Ignasi Ribas juntament amb Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador Bastida signen un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (pamflet publicat en el mes d'abril de 1994 en un diari de Ciutat) ho fan sense cap mena de mirament. No parlen de la direcció dels diversos partits comunistes existents aleshores. Parlen genèricament dels partits "situats a l'esquerra del PCE" als quals acusen de "debilitar des del franquisme sociològic i policíac el PCE".



El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, amb el suport d'un ampli grup de treballadors del ram en el qual hi havia Domingo Morales, muntaven les Comissions Obreres Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres camarades de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer, ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...), na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl·lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Gori Negre, un santamarier de rel, feia les primeres passes cap la futura creació de la Unió de Pagesos. En Pere Tries, membre de l'actual executiva del PSM, no descansava. A Magisteri, n'Antoni Mir -que durant molts d'anys seria president de l'OCB-, juntament amb Salvador Rigo, Magda Solano, Margarida Seguí, Josefina Valentí, Àngels Roig i un llarg etcètera, convertien la "fàbrica de mestres" en un dels centres d'ensenyament més combatius d'aquell temps. Dora Muñoz era una eficient responsable del sector de mestres.

Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda republicana. En Tomeu Barceló, en Joan Vich i na Catina Vich (de les Joventuts d'Esquerra Comunista) eren els primers en qualsevol moguda antiburgesa i de defensa dels drets dels joves i dels estudiants. Record munió de joves combatius com Sergio López, Rafel Ramis, Jaume Frontera, Conxa Nadal... En Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s'encarregava -entre d'altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca, era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d'OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l'illa germana... Evidentment cap d'aquests excel·lents companys i companyes i tants d'altres de militants anònims mai no treballaren ni conscient ni inconscientment per al "franquisme sociològic i policíac" com han afirmat les restes de l'estantís carrillisme illenc. Ans al contrari, qui de veritat enlairà la bandera de la monarquia en la seu del PCE el dia de la seva legalització foren Carrillo i els seus.

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La cultura catalana i els premis literaris

Turmeda | 26 Juliol, 2015 13:45 | facebook.com

L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)


Els premis literaris i el control de la cultura



A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!

La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Miquel López Crespí - Les mentides de la història oficial

Turmeda | 26 Juliol, 2015 10:23 | facebook.com

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat. (Miquel López Crespí)


Les mentides de la història oficial


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.

Amb No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), amb Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava de reprendre les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per tal de situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural no ignora com la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exerciren contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". Hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quant a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista"... ¿què en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci, han estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE o el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres de molts d'altres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar. Si cadascun contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o, qui, sap, més d'un, un munt de llibres que donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.

Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.

Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:

"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües".

Miquel López Crespí


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb