Literatura catalana contemporània

Escut d´Or de sa Pobla (Mallorca) - Miquel López Crespí ha rebut l´Escut d´Or de sa Pobla, màxima distició cívica i cultural del nostre poble a proposta del batle Gabriel Ferragut (PI). El consistori pobler ho va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics (MÉS, PI, PSOE i PP).

Turmeda | 28 Juliol, 2016 20:53 | Compartir:

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina

Miquel López Crespí ha rebut l´Escut d´Or de sa Pobla, màxima distinció cívica i cultural del nostre poble a proposta del batle Gabriel Ferragut (PI). El consistori pobler ho va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics (MÉS, PI, PSOE i PP). (/b>

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina (intervenció de l´escriptor Miquel López Crespí el dia que va rebre l´Escut d´Or de la vila)

(

Parlar dels avis i rebesavis, de totes aquelles generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser és una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps -la banalitat de la postmodernitat que ens aclapara- ho esborri tot. Avui voldria recordar la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.

El rebesavi Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble. Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?

Inclemència del temps que tot ho desfà! )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció de tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.

Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i repadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!

En aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons. Indrets polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven menges exquisides. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu. Em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

La meva memòria queda aturada en els rebesavis que moriren, com he dit una mica més amunt, entre els cinquanta i els seixanta.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.

És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats de tants i tants avantpassats.

Els poblers sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.

Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!

Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els avis i rebesavis que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents.

Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70 - A la presó, els records no em deixaven dormir

Turmeda | 28 Juliol, 2016 13:47 | Compartir:

Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70 - A la presó, els records no em deixaven dormir -

I si un dia, després de sortir de la presó, trobàssim que ja no hi havia res a fer? De què hauria servit l´esforç, els patiments de tants centenars i centenars de sacrificats militants? Guanyarien els de sempre, els que restaven amagats, com les rates, rere les cortines dels despatxos, disposats a ocupar tots els llocs de comandament que els poguessin oferir els franquistes de nou encuny. Seria igual que en temps de la guerra, quan els cínics, els aprofitats, sortien als carrers de València, Madrid i Barcelona a aplaudir els combatents que marxaven al front amb l´esperança que no tornassin mai més? Ho digué Josep Tarradelles, en comparèixer per Barcelona després del seu daurat exili francès: “Aconseguírem vèncer la Revolució anarquista de seguida. El dia que Durruti va partir amb les columnes de llibertaris per alliberar Saragossa, vaig comprendre que les col·lectivitzacions de terres i fàbriques no durarien gaire! Els aplaudíem amb totes les nostres forces quan els vèiem dalt dels camions, anant a morir cantant les cançons d´una revolta avortada des dels primers dies!”. (Miquel López Crespí)

A la presó, els records no em deixaven dormir.

La guerra, envoltant-me en la nit, com una xarxa plena de fantasmes familiars que m´obligaven a no oblidar mai el que succeí.

Com és possible que el poble sempre resti disposat a lliurar la vida en el combat per la Llibertat alhora que els vividors saben aprofitar qualsevol situació per restar al costat del poder, a racons de privilegi?

Qui eren aquests socialistes que no havíem vist mai a la clandestinitat i ara s´omplien la boca amb la paraula “consens”? I els més desvergonyits, els que perderen tants milers d´homes en la guerra contra el feixisme i no tenien cap escrúpol a arribar a acords amb els militars, l´Església i el Moviment? Els rius de sang vessada només servia per a demanar privilegis a l´ombra protectora dels Borbons?

La lluna, en la distància, envoltada d´estrelles, viatjava indiferent per l´espai infinit. En els dies sense núvols, quan no podia descansar, m´entretenia contemplant el firmament. Pensava en les distàncies siderals que ens separaven dels nostres somnis. La llum de les constel·lacions que m´arribaven des de l´univers havia sortit d´aquells indrets milions i milions d´anys abans de formar-se la Terra, el nostre sistema solar.

I si, en trepitjar novament el carrer, ja no hi hagués res a fer? Els bancs podien haver lliurat els diners necessaris als partits d´ordre per a poder situar-se a les institucions. Qui sap què podia passar en els propers mesos! Com a Madrid, en aquell març del trenta-nou... alguns dels nostres dirigents pactarien una cadireta amb els vencedors, amb qui pogués proporcionar un sou segur cada més, un amagatall des d´on poder viure esquena dreta? Final de la utopia, de les cançons sota els pins, vigilant que no arribàs la Guàrdia Civil, estudiant la darrera resolució del partit? Sí, les banderes i el puny tancat ara serviran per a embellir l´ample decorat de la traïció. El vell vocabulari de la Revolta serveix únicament per a ser emprat a les eleccions, per a enganyar els qui sempre tenen necessitat d´un consol, d´unes paraules amables. Alfonso Guerra i Felipe González, amb mocadoret vermell al coll, perden la veu cantant La Internacional. Tot forma part del nou espectacle que, com en una representació teatral, substitueix l´antiga parafernàlia del jou i les fletxes, amb els retrats de Franco i José Antonio president el cadafal. El poble engega el televisor, expectant. Vol veure aquesta nova pel·lícula. Assisteix al míting a l´espera de les promeses que els han d'indicar el camí, la sortida del laberint.

Com si hagués tengut la capacitat de preveure el futur!

Després, amb els mesos, vaig constatar com la majoria dels malsons de la presó es feien realitat. Talment el dia que vaig pujar al local abandonat del partit. La setmana anterior a la meva visita d´acomiadament tenguérem la darrera reunió. Les primeres eleccions havien confirmat la victòria dels hereus del franquisme i la cort de servils que els anava al darrera. Final del debat. Rostres desesperançats. No ens entenguérem. Molts volien continuar la lluita, com si no s´hagués passat res. Altres, ja tenien un peu en els partits que podien oferir alguna almoina. La majoria es trobaven desconcertats, com qui descobreix que ha caigut en una trampa sense sortida. Una pena profunda planava arreu talment una llopada famolenca.

M´ho havia dit el pare, parlant dels darrers dies de la resistència a Madrid.

-Els companys que volien continuar lluitant, aquells que, amb armes a la mà, s´enfrontaven a la Junta de Defensa, eren agafats presoners sense miraments, posats davant la paret i executats enmig del carrer. No, encara no havien entrat els feixistes, però els trets de la matança se sentien forts, fent tremolar els vidres de les cases properes on els mataven. Els darrers crits de “Visca la República!” dels assassinats ens colpejaven les oïdes indicant el que ens esperava. Calia escapar cap a les muntanyes, a València, a Alacant, abans que ens agafassin i ens fessin el mateix. Unitats senceres abandonaven les armes, llançaven els fusells damunt l´empedrat. Fugíem amb el camió a la desesperada, sabent que ja no hi hauria cap possibilitat de canvi en dècades. Les oportunitats històriques només són donades als pobles de segle en segle, i nosaltres havíem perdut. Vaig prémer amb força la metralladora per si els homes de Besteiro i Mera ens aturaven abans de sortir de la capital. Acceptar les condicions dels hereus del Moviment... no significava enfonsar-se en un pou sens fons? D´on sorgia aquella capacitat de cinisme infinit en les direccions dels partits d´ordre?

El pare m´ho havia dit i, aleshores, em va semblar una exageració.

-Els sicaris de la Junta estripaven les banderes roges, tancaven a la presó els darrers resistents. Just a una cruïlla de la Gran Via encara hi vaig ser a temps de veure com multitud d´oficials i soldats llançaven al foc les estrelles roges de l´uniforme, els graus militars, les banderes, els carnets de partits i sindicats. Un sergent llançà les seves cartutxeres. Hi hagué morts. Les bales sortiren en totes direccions i produïren multitud de ferits en aquella hora sinistra, quan ja se sentien els tambors de falangistes i regulars pels afores de la ciutat.

Sempre la mateixa història de pactes i traïcions!

Cap novetat. Ho havia vist en somnis. Vaig al local del partit, abandonat, ja sense les veus rialleres dels companys i companyes que hi deixàrem, entre aquelles parets, les més lluminoses de les nostres esperances juvenils. Hi anava com aquell que penetra a l´oblidat reialme dels Morts. No n´havíem tancat les finestres i, ara, les frontisses grinyolaven, talment una persona ferida. El corrent d´aire se´n portava els papers, les restes de les publicacions clandestines acaramullades a la sala de reunions. Caminava per damunt carpetes i llibres abandonats pel terra, els darrers fulls volanders, els cartells espanyats... Qui es devia haver emportat les cadires, les taules, els prestatges del que era la nostra biblioteca?

Les llàgrimes em rodolaven per les galtes.

Plorar per la derrota?

Som a Palma o, com el pare en el trenta-nou, a Madrid, cercant el camí de sortida, la sendera que m´allunyi dels malfactors que arriben, assedegats de sang, amb la destral a les mans?

Pàgines del meu dietari (XIV) – Genis de la nostra literatura – Problemes dels escriptors mallorquins

Turmeda | 28 Juliol, 2016 12:26 | Compartir:

Pàgines del meu dietari (XIV) – Genis de la nostra literatura – Problemes dels escriptors mallorquins -

Mir el meu llistat de "secretàries": encarregada de targes, responsable de rebre sollicituds, de la venda de llibres, de rebre la gent que va a l'entitat... Em surten més de dotze noms. Comprov que una tal Maria se'n cuida de la premsa i de la propaganda. Deman per tan eficient funcionària. No hi és. Em diuen cinc o sis vegades que és a berenar. Arrib a dubtar de la seva presència a la Institució. Qui sap si és la dona d'un alt responsable o... una de les amants de Ribas i Thomàs! Tot és possible! En el partit, quan era un simple estudiantetxo, Ribas i Thomàs ja se sabia aprofitar a la perfecció del seu càrrec en el Comitè d'Illes (era dels caps de la Facultat de Filosofia i Lletres). Però anem per feines. Cal insistir. En un moment o un altre he de trobar l'esmunyedissa encarregada dels contactes amb la premsa. Entre una cosa i l'altra -trucar a l'editor, demanar per ella, anar cercant una impremta adequada per a fer les invitacions, la factura de Telefónica pot ésser saborosa. No hi vull pensar. Per sort, al cap d'un parell de dies la localitz. El seu to de veu és idèntic al de les altres. En inquirir si el departament on treballa es preocuparà de fer una mica de campanya de promoció (anuncis al diaris, inclusió de l'acte en els cartells de les seves activitats, etc), em contesta, educada, que no sap res de l'assumpte. En l'ordinador que maneja no hi ha encara enregistrat el meu nom. Sembla que el director general no ha donat el vist i plau definitiu. A més, si no arriba a temps l'aprovació tampoc no pot garantir res, comenta, seriosa.

Maria no té cap problema a explicar-me els estranys viaranys pels quals ha de circular la sollicitud fins arribar a les seves mans. Entre altres formalitats que no acab d'entendre, conta -molt amablement, mentre sent a través del telèfon una ensucrada versió de Els segadors convertida en vals, amb acompanyament de violins- que, una vegada acceptada en el Registre Central i amb el corresponent segell del cap de secció de la primera planta, ha de passar al Departament d'Aprovació d'Activitats Culturals. Aleshores, el màxim responsable d'aquest despatx ha de comprovar si la sollicitud respon a tots i cada un dels requisits legals que la Institució exigeix. L'operació que ens ocupa (que de moment pareix senzilla) és en el fons bastant complicada, ja que els advocats, els serveis jurídics del departament, han de comprovar si el paperam -amb les corresponents pòlisses- és correcte o no.

Un pic analitzats legalment els punts que em fan demanar el permís, amb el corresponent segell i la signatura de, almanco, dos dels missers, el paper passa a la secció de programació...

No sé quanta estona he estat amb l'auricular penjat a l'orella. Ignor si la versió de Els segadors per a vals m'ha adormit o m'ha fet recordar altre temps, quan el furient himne patriòtic s'interpretava amb el puny tancat davant el fossar on -tant en el segle XVIII com en els posteriors- queien els nostres sota la metralla enemiga... Per uns moments una sensació de mareig i d'oi -tot plegat- quasi m'ha fet vomitar. No podia deixar l'aparell de cap de les maneres. Hauria estat una demostració de mala educació, una provocació que l'amable -per una vegada!- funcionària no entendria (el fet possiblement m'hauria pogut costar no tenir opció a la presentació que em sollicità l'editor de Dones en guerra). Em dominaven uns desigs immensos de deixar-ho córrer, de cridar, d'oblidar la tenebrosa història d'anar al cau del meu excompany de militància antifranquista. M'adonava que no podia fer com els exquisits: rentar-me les mans dels problemes quotidians, recordar als màxims responsables de la Institució el darrer sopar a l'Hotel Formentor (interessant xerrada que comptà amb la presència de Mario Vargas Llosa, Octavio Paz i un Mario Conde d'abans dels judicis, quan era rebut pel rei i totes les institucions culturals del món). Un recordatori d'aquest tipus servia per a solucionar d'un cop qualsevol entrebanc burocràtic que sorgís. Una renyada a la funcionària que no sabia qui era el nostre aspirant a Premi Nobel, deixeble de Llorenç Villalonga, el nou Flaubert mallorquí, acabava amb el problema.

La meva era una altra situació. Escoltava l'històric himne esdevingut vals per a acompanyar la feina burocràtica de tantes institucions culturals, les infinites oficines bancàries, gestories, agències i immobiliàries que tenen agafada pel coll l'Illa. Per sort, na Maria callà de sobte, com si hagués parlat massa i, amb una vaga promesa que quan sapigués noves em trucaria, penjà el telèfon.

Qui està curat d'espants és Miquel Oliver Adrover, el president del Club Literari. Ningú no sap encara com arribà a la presidència de la somorta agrupació cultural fundada en una oblidada època per a fer pinya enfront la indiferència dels poders establerts -qualsevol poder de qualsevol temps i circumstància- envers la problemàtica dels escriptors. Els que encara tenim el carnet -deu mil pessetes anuals per a promocionar els viatges i àpats dels dirigents-, ens reunim alguna vegada, discutim sovint si és o no profitós continuar-hi apuntats. De més de cinquanta autors censats a les Illes, fidels cotitzants, només hi assisteixen set o vuit a les reunions que, molt de tant en tant, es digna a convocar n'Oliver.

Un home curiós, el màxim responsable del Club. Més viu que les genetes. Fins fa ben poc ningú hauria imaginat -ni sospitat remotament- que era Poeta (així com sona, amb majúscula). L'anterior president el tenia al costat com a ajudant per a solucionar els petits problemes d'organització, per al muntatge de les esquifides activitats que es feien durant l'any: els inefables homenatges a Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, una lectura poètica, la ritual proclamació de l'escriptor del mes que, sempre, invariablement, requeia damunt alguns dels membres de la junta de València, les Illes o el Principat... Res de mossons, escolanets de tercera categoria: els guardons honorífics anaven a parar als mandarins, els "bisbes" de la literatura. Ningú més tenia accés a la possibilitat de ser "consagrat" com a patriarca de les nostres lletres.

Sabíem que n'Oliver Adrover era imprescindible per a obtenir un permís municipal -contactes adients, promeses...-, aconseguir micros, un cadafal, uns decorats per a l'escenari, quatre cossiols per a decorar un saló d'actes, el local per a una recepció o un recital... Els comentaris generals -d'esquena seva, quan no ens sentia- eren: "Poeta no ho serà mai, però per a cercar un indret per a una festeta literària, per als contactes amb els mitjans de comunicació o perquè l'ajuntament ens deixi un teatret, no n'hi ha cap com ell!".

De cop i volta -alguns diuen que escriu poesia plagiant frases esparses de novellistes insignes-, els llibres -convenientment subvencionats mercès als seus nombrosos contactes institucionals- es començaren a veure per les llibreries. Ningú no se'n podia avenir del sorgiment d'aquell "geni" de la poesia contemporània! Sense tenir cap tipus d'enemic ni polític ni literari (fins aleshores mai no havia publicat res ni se li coneixia cap militància partidista ni en temps de la lluita contra el franquisme ni ara mateix, quan és tan rendible ser de les organitzacions que es reparteixen el pastís), els suplements de cultura començaren a situar-lo com a indiscutible continuador de l'obra de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Miquel Bauçà. La majoria de membres del Club no ens podíem avenir del que s'esdevenia. Dissimulava una ignorància brutal amb quatre frases fetes que agradaven moltíssim a les primeres autoritats. "El mestratge dels clàssics", "La bellesa dels mots com a continuació de l'esperit de la Grècia clàssica", "L'home, mesura de totes les coses", "Finir amb la nefasta herència del realisme social", "L'únic compromís de l'intellectual del nostre temps ha de ser amb la ploma, amb els mots, amb la paraula, l'adjectiu collocat en el lloc que pertoca". Ben cert que, si hagués acudit a ell directament, amb una simple trucada a Ribas i Thomàs hauria solucionat la papereta: "Escolta, Josep: no has de fer perdre el temps a l'amic Felip. Ja saps que és membre del Club; frueix de la meva consideració més distingida. L'important -i anem al gra- és aconseguir un ressò important per a aquest acte. Estam en plena fúria electoral; no ho oblidis. Ja saps que els polítics volen sortir retratats malgrat sigui amb una síndria de vuit quilos de Vilafranca. La qüestió és fer planta en els diaris, que el possible votant constati el seu interès per la cultura. Veure's al costat d'un novellista -no importa gaire que sigui un intellectual una mica problemàtic- serveix per a omplir el buit d'un dia. Em diràs que Dones en guerra és una obra conflictiva... fins i tot d'esquerres... Això no ens ha d'importat en absolut. En realitat... qui llegeix a la nostra terra? Ja ho sabem. Tan sols els escriptors anam mirant el que surt editat (si ens regalen el llibre!). El poble té altres preocupacions: el xalet, el cotxe nou, l'ampliació de la piscina...".

Puc imaginar a la perfecció la xerrada. Sí; possiblement hauria estat una bona gestió per part meva anar a parlar amb n'Oliver. Al cap i a la fi ell no ha traït res. Mai no ha lluitat per la llibertat. No li importà el règim franquista, i, quan ningú no el sent, diu, sense gens ni mica de vergonya, que era un règim excellent sense tants d'impostos ni contribucions. "Els xupa-xups eren més grans que amb la democràcia", conclou.

És indiscutible que, amb una d'aquestes trucades, Ribas i Thomàs hauria accedit a donar-me el vist-i-plau de seguida, sense haver d'embarcar-me en tants tràmits burocràtics. La seguretat que vengués a la presentació el president de la CAIB, els consellers; la presència dels propietaris de tots els mitjans de comunicació... Si s'ho proposava, n'Oliver podia fer venir l'Honorable Jordi Pujol, en Baltasar Marcel...

Imagín la illusió d'en Josep Palau Ribas i Thomàs en saber que podria retrar-se al costat del president de la CAIB o del CIM! Les altes instàncies, en veure els reportatges de premsa i televisió, comprovarien l'excellència d'un mestratge intelligent al capdavant de la Casa de Cultura. Unes bones fotografies en color per a les seccions de cultura dels diaris de la comunitat..! També podríem convidar -dinar amb roda de premsa al Palas Atenea- els corresponsals principatins i espanyols... La presentació de Dones en guerra esdevendria així l'acte cultural més important de l'any. Encara no entenc com no he anat a parlar amb el president del Club Literari! Tot hauria pogut rutllar d'una manera més senzilla, sense tantes absurdes complicacions. Si l'objectiu de la presentació de la novella era deixar content l'editor, assegurar properes edicions de nous llibres... a què treia cap no utilitzar totes les tecles que podia tocar?

Em feia aquestes preguntes intrigat mentre anava a la cuina a cercar una aspirina per a llevar-me el mal de cap produït per la xerrada amb na Maria, l'eficient funcionària de la Casa de Cultura.

10 poetes catalans del segle XX: Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló

Turmeda | 28 Juliol, 2016 09:03 | Compartir:

Diari de Balears.

La poesia als anys setanta: revisió i actualitat .

La Biblioteca d'escriptors mallorquins regala al lector una nova antologia poètica amb «DdB»

Miquel Mestre, Damià Pons, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Guillem Soler.

El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.

Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.

Escritptors mallorquins. D'esquerra a dreta: Guillem Rosselló, Miquel Mas Ferrà, Pere Joan Martorell i Miquel López Crespí

La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).

Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.

Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.

L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.

Per G. CARRIÓ.

(23-VII-06)

Menú

Cerca

Calendari

«	Juliol 2016					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31