Literatura catalana contemporània

López Crespí i les lluites populars de l'any 2005: les mares del Manjón

Turmeda | 13 Juny, 2008 19:46 | facebook.com

Els pares i alumnes del Manjón, enganyats constantment, sense rebre cap garantia quant a la seguretat dels nostres fills no ens va quedar més remei que anar en manifestació fins a la Casa de la Ciutat per tal d'explicar aquesta greu problemàtica educativa desatesa per les autoritats. Tampoc cap polític, ni del PP ni de l'oposició, no s'havia preocupat de la qüestió fins que anàrem a la seu de l'Ajuntament. Quan els polítics professionals copsaren la greu problemàtica que hi havia al Camp Redó, quan veren les mares indignades per la seguretat dels fills, aleshores i just en aquell moment decidien actuar i demanar la paralització de les obres començades sense cap mesura de seguretat. Sortosament la decidida pressió dels pares del Manjón aconseguí de la batlesa i del regidor d'Urbanisme Javier Rodrigo de Santos un decret que ordenava la paralització d'unes obres tan perilloses per a la integritat física dels alumnes i professors del col·legi amenaçat. (Miquel López Crespí)


Les lluites ciutadanes de l’any 2005: les mares del col·legi Manjón obliguen Catalina Cirer i Rodrigo de Santos a paralitzar les obres que podien haver esbucat el col·legi causant un desastre entre professors i alumnes



Rodrigo de Santos

La paralització de les obres que afecten la finca del costat del col·legi Manjón i el pati d'aquest centre ha estat una gran victòria i una fita històrica en la defensa dels drets dels ciutadans. Qui signa aquest article, que ha tengut i té filles en aquest centre d'ensenyament, també ha participat en tot el calvari a què l'administració ens ha sotmès últimament. Puc donar fe, perquè n'he estat testimoni directe, de totes les trampes, mentides i excuses de mal pagador amb què ens han volgut entretenir. Mai com en la qüestió de l'esbucament del col·legi Manjón amb finalitats especulatives no s'havia vist tan clarament la indiferència dels propietaris de l'edifici, de la Conselleria d'Educació i de l'Ajuntament envers la seguretat i els drets a l'educació de tota una barriada de Palma. Si no hagués estat per l'actitud decidida de les mares del Manjón, que, preocupades, com és lògic i natural, per la seguretat i una digna educació per als nostres fills, s'han mobilitzat de forma cívica i intel·ligent, no s'hauria aconseguit fer arribar a l'opinió pública aquest greu problema. Les mares del Manjón, desateses i menyspreades per funcionaris ignorants de la problemàtica que sacsejava la populosa barriada de Camp Redó, han sabut defensar els seus drets i els de tots. Si no haguessin anat a l'Ajuntament i aconseguit la paralització de les obres, potser ja s'hauria hagut de lamentar algun accident irreparable.



Catalina Cirer

En l'assemblea celebrada al Col·legi Pius XII de Ciutat els pares del Manjón ja poguérem copsar la inconsistència de les excuses dels propietaris quant a arribar a un acord favorable per a mantenir les instal·lacions del Manjón. Igualment poguérem constatar, davant les constants contradiccions dels funcionaris que ens volien enganyar, com no hi havia cap pla d'emergència quant a la seguretat dels tres-cents cinquanta alumnes del centre afectat per la maniobra especulativa. L'assemblea del Pius XII només serví per a constatar que uns senyors sense escrúpols se'n reien de les necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Palma. Les contradiccions dels que ens volien enganyar eren tan evidents que a moments feien autèntica llàstima en constatar el trist paper que havien de representar davant nostre. Els pares i mares del Manjón els assetjàrem amb multitud de preguntes plenes de raó exigint en tot moment la documentació que provàs que existien plans de seguretat ben estudiats i que garantissin la integritat física dels alumnes. L'administració no hi va poder aportar cap prova. Era indignant comprovar amb els teus ulls com, en una barriada com la del Camp Redó, amb greus necessitats educatives, la Conselleria d'Educació, en lloc de proporcionar escoles noves a una població en constant creixement, optava per la via il·lògica de la supressió dels pocs equipaments existents. Recordem que aquest històric centre d'ensenyament acompleix en l'actualitat una gran funció social, ja que és un col·lectiu amb més de vint professors d'indiscutible professionalitat que coneixen a fons la problemàtica dels seus alumnes i les necessitats educatives de la barriada. Un col·lectiu d'ensenyants que, malgrat les promeses de recol·locació, tampoc no veu gens clar el seu futur.


Els pares i alumnes del Manjón, enganyats constantment, sense rebre cap garantia quant a la seguretat dels nostres fills no ens va quedar més remei que anar en manifestació fins a la Casa de la Ciutat per tal d'explicar aquesta greu problemàtica educativa desatesa per les autoritats. Tampoc cap polític, ni del PP ni de l'oposició, no s'havia preocupat de la qüestió fins que anàrem a la seu de l'Ajuntament. Quan els polítics professionals copsaren la greu problemàtica que hi havia al Camp Redó, quan veren les mares indignades per la seguretat dels fills, aleshores i just en aquell moment decidien actuar i demanar la paralització de les obres començades sense cap mesura de seguretat. Sortosament la decidida pressió dels pares del Manjón aconseguí de la batlesa i del regidor d'Urbanisme Javier Rodrigo de Santos un decret que ordenava la paralització d'unes obres tan perilloses per a la integritat física dels alumnes i professors del col·legi amenaçat. Un decret que obliga l'empresa constructora a realitzar l'obra de demolició en dies no lectius i a acabar l'obra iniciada només en període de vacances.


La paralització d'aquestes obres ha estat un gran èxit de la mobilització ciutadana que ha palesat davant tothom la indiferència que les diverses administracions sentien per la problemàtica de la barriada.

Ara, una vegada arreglat, pel que sembla, el problema de la seguretat, cal mirar de trobar una solució a l'evident manca de places escolars de la barriada. Camp Redó no necessita que tanquin col·legis. Camp Redó i tantes altres barriades de Palma el que necessiten són més centres d'educació i d'esbarjo, més dotacions per a modernitzar els centres existents.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-XI-05)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Francesc Antich: suport crític de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 13 Juny, 2008 09:51 | facebook.com

No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)


Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich.


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.


Francesc Antich.

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.



Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.


Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.


Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.


Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.


I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.


Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.


Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.


El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-02)


Sr. Francesc Antich, President del Govern de les Illes Balears.

Sra. Francina Armengol, Presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Sra. Aina Calvo, Batlessa de Palma.

Sr. Vicens Tomàs, Conseller de Salut.



Distingit/da Senyor/a:

Vull manifestar la meva oposició a que segueixin les obres de construcció de l'hospital als terrenys Son Espases, devora el Monestir de la Real (Palma). Des del meu punt de vista s'ha de descartar son Espases com a futura ubicació de l'hospital de referència de Mallorca, en considerar que la zona gaudeix d'un elevat valor patrimonial, com ho demostren les reiterades troballes arqueològiques. La seva situació a l'entorn d'un Bé d'Interès Cultural (el Monestir de la Real) el descarta per a la gran construcció d'un complex hospitalari. Son Espases segueix essent una zona classificada com a sòl rústic i una àrea rural de gran valor paisatgístic.

D'altra banda i des d'un punt de vista polític no s'entendria que després de defensar durant anys la protecció de Son Espases, ara se fes just el contrari i se permetès la seva destrossa.

Consider que Son Espases s'ha de descartar per a la ubicació del nou hospital de Palma i s'ha d’optar per altres opcions, prioritzant per això la reforma de l'actual hospital de Son Dureta.

Rebi una cordial salutació


Miquel López Crespí


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

L'oposició antifranquista i la revista Triunfo (i II)

Turmeda | 13 Juny, 2008 06:17 | facebook.com

L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència. (Miquel López Crespí)


La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (i II)



Lenin i Trotski (centre de la fotografia) presideixen una desfilada a Moscou a començaments dels anys 20.

Triunfo, sota la direcció d'Ezcurra, va saber mantenir una difícil independència política (especialment del PCE, que era l'organització de l'oposició amb més intellectuals en els seves fileres). Durant molt d'anys es va mantenir aquesta pluralitat (potser més propera a l'esquerra revolucionària, a les idees sorgides a ran del maig francès de 1968 que no pas a l'esclerosi socialdemòcrata o carrillista). De bon principi la lluita contra l'explotació capitalista en el marc mundial i contra els imperialismes (especialment el ianqui i el de la burocràcia russa) esdevingueren eixos fonamentals de la publicació. La defensa de totes les lluites d'alliberament, tant de la classe obrera de les metròpolis imperialistes, com dels pobles colonitzats pels diferents imperialismes, va ser tasca fonamental de tots els seus collaboradors. La revista sortia cada setmana (quan no era prohibida per la dictadura) amb articles d'Haro Tecglen (política internacional); Miret Magdalena (religió); José Monleón (teatre); Eduardo García Rico (llibres) y Arturo López Muñoz (economia).



També destacà des de finals dels seixanta la signatura de Manuel Vázquez Montalbán. Qui no recorda aquella impressionant Crónica Sentimental de España que publicà a Triunfo? En aquesta primera atapa hi ha algunes signatures que vénen del carrillisme. Per exemple el nom "Arturo López Muñoz" amagava una collaboració especial de tres joves professors, un dels quals era Santiago Roldán (un dirigent universitari del PCE fins a l'expulsió de Claudín i dels proxinesos cap a l'any 1964). Altres collaboradors propers al PCE havien estat (fins a les expulsions de dissidents decretades per Carrillo l'any 1964) Eduardo García Rico i Manuel Vázquez Montalbán (que era membre del PSUC). Altres destacats carrillistes eren el periodista Pablo Martínez Corbalán i César Alonso de los Ríos, redactor en cap en els anys setanta i que aleshores (juntament amb Víctor Márquez Reviriego) era proper a les formulacions de Santiago Carrillo.

Però no ens equivoquem en les nostres apreciacions. Malgrat una certa abundor de collaboradors procedents de les fileres del PCE, Triunfo no va ser (ni molt manco!) una revista carrillista. La meva opinió és que va ser tot el contrari. L'extrema habilitat d'Ezcurra, la sensibilitat que demostrà com a director, la seva provada llibertat de criteris, les simpaties demostrades per tot moviment antisistema, van fer de Triunfo una experiència única, irrepetible i ben propera a les tesis d'una autèntica esquerra antisistema. Lluny de la coneguda esclerosi intellectual de la socialdemocràcia i estalinisme mundials, Triunfo va fer costat no solament als moviments culturals i socials que s'oposaven als imperialismes (ianqui o rus, francès o espanyol), sinó que destacà en tot moment els corrents crítics del pensament cristià (la teologia de l'alliberament), del marxisme revolucionari, del nacionalisme... La lluita cultural contra el mercantilisme dominant dins de la societat burgesa (en el cinema, teatre, psicologia, poesia, novella, pintura, escultura...) tengué sempre obertes les portes de la publicació. Ezcurra lluità per recuperar la memòria de tots els revolucionaris heterodoxos, de tots els polítics marginats pel sistema i per la pesudoesquerra oficial. D'aquesta manera es servà la memòria de Reich i Marcuse, de George Orwell i Andreu Nin, de Trotski i Rosa Luxemburg, de Mao i Emiliano Zapata, del Fets de Maig de 1937 a Barcelona i de la Comuna de París (1871)... L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència.

Igualment el seguiment de les lluites d'alliberament del Tercer Món o de les revolucions (o possibilitats revolucionàries) que s'anaven donant dins de les metròpolis imperialistes. La revolta dels negres als EUA; la lluita guerrillera a tot Amèrica Llatina; la independència de les colònies; el combat del poble de Vietnam contra el bestial imperialisme dels EUA; les sublevacions dels pobles del Pacte de Varsòvia contra els tancs de la burocràcia estalinista russa... I també s'informava dia a dia, setmana a setmana, de les sangonoses dictadures militars que, amb l'ajut de la CIA i sovint de l'exèrcit ianqui, s'imposaven arreu del món (especialment a l'Amèrica Llatina): em referesc a les bestialitats comeses per ordre de Washington contra els pobles de Xile, Uruguai, Argentina, Bolivia, Brasil... Països en els quals (com a Indonèsia o a Vietnam del Sud) els ianquis havien installat esfereïdores dictadures militars que assassinaven marxistes, cristians, musulmans o, simplement, progressistes sense partit, pel fet de voler millorar la societat on vivien. Potser si no hagués estat pels reportatges, informes, denúncies, fotografies, documents publicats a Triunfo, mai ens hauríem pogut fer una idea clara de la bestialitat del sistema d'explotació capitalista.

Miquel López Crespí


Enllaç amb la revista Triunfo

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb