Literatura catalana contemporània

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats..." (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades

Mallorca 2006. El mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat.

A mesura que els anys han anat avançant, i pens que ho podem constatar en cada un dels poemes que formen Les ciutats imaginades, s'han fet més reals i presents els moments d'intensa felicitat o de dolor que hem viscut. Nostàlgia per un món que s'esvaneix juntament amb nosaltres. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta de padrins i pares, si no en deixam constància. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En el primer poema, en els tres versos inicials que obren el poemari, en un poema titulat "Roma", ja es veu ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig ferotge de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que ho provem amb el nostre dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, ens volten ballant i fent-nos jutipiris. El poema comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".

La intenció de l'autor s'especifica igualment en el poema "La neu del Taiget al sol ixent", quan llegim: "S'ha fet de nit. / Fer arqueologia amb els records? / ¿Provar de retrobar les emocions del moment, / les cisellades paraules que pronunciàrem, / cada un dels gests / que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos?". Més que "fer arqueologia amb els records", l'afirmació del segon vers del poema, el que el poeta pretén, sabent com s'esmuny la vida a cada moment que passa, és anar a la recerca de les emocions autèntiques, les "cisellades paraules que pronunciàrem" i, sobretot, tenir ben presents en la memòria "cada un dels gests que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos".

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...

En els poemaris dels quals hem parlat en altres alticles, concretament en El cant de la sibil·la, Calendaris de sal. Temps moderns: homenatge al cinema i en aquest darrer, Les ciutats imaginades, hi ha, com ja he indicat en altres articles, una preocupació especial per defugir qualsevol mena de construcció poètica hermètica o recargolada. Ben al contrari, la feina final de redacció de cada una d'aquestes obres anava enfocada a treballar la paraula i la utilització de la metàfora en una línia de simplificació que obrís el vers a la comprensió més diàfana. Tenc amics del ram de la ploma que fan un treball tot al contrari del que jo he fet a Les ciutats imaginades, per exemple,. Treballen els primers materials simples i comprensibles de les inicials redaccions fins a complicar-ho el més possible amb ajut de gramàtiques, manuals de versificació, diccionaris de la llengua... A vegades pot sortir un "bon producte", no ho negaré, i fins i tot pot arribar a ser comprensible per al lector normal que ha comprat el llibre. Altres vegades, una supèrflua complicació verbal dificulta la comprensió i envolta els poemes d'una pedanteria i falsa autosuficiència que denota l'artificiositat del treball realitzat per l'autor. Moltes paraules; res de contingut. Simple buidor formal.

Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives (jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa); Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares (jurat del Premi Mallorca 2008 de Poesia)

Consell de Mallorca

Departament de Cultura i Patrimoni

Direcció Insular de Política Lingüística

Sr. Miquel López Crespí

Antoni Marquès Marquès, 20, 4t, 1ª

07003-PALMA

Distingit senyor,

Vull agrair-vos personalment la deferència que heu tingut amb el Consell de Mallorca en acceptar fer part del Jurat dels Premis Mallorca, creats per la primera institució de l´illa. Estic segura que a poc a poc seran un referent de prestigi i que aporten cada anys a la cultura catalana una peça que consolida el bastió de la normalització lingüística que, des del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca i, especialment, des de la Direcció Insular de Política Lingüística, volem construir per reforçar la identitat del nostre poble.

Joan Mas i Vives, president del Premi Mallorca 2008 de Narrativa
Finalment, el nomenament dels jurats dels Premis Mallorca 2008 de Creació Literària ha quedat com segueix:

Jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa: Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives, que el presidirà. Joan Obrador farà les funcions de secretaria.

Miquel López Crespí, membre del jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa

Jurat Premi Mallorca 2008 de Poesia. Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares, que el presidirà. Carme Bennàssar farà les funcions de secretaria.

Antoni Vidal Ferrando, membre del Jurat del Premi Mallorca 2008 de Poesia

Segurament, la segona quinzena de setembre tornareu a rebre notícies nostres per a posar data a la reunió de la qual ha de sortir el nom de l’obra guanyadora dels Premis Mallorca d’enguany.

Rebeu una atenta salutació amb el desig que passeu un bon estiu i no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o aclariment.

Joana Lluïsa Mascaró Melià

Consellera de Cultura i Patrimoni

Palma, 11 de juliol de 2008-07

Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)

Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon

Nanda Ramon

Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.

Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.

Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.

Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974

Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.

Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.

Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó...

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(13-XI-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)