Literatura catalana contemporània

Literatura catalana: contracultura i subversió (i II)

Turmeda | 15 Agost, 2008 06:54 | Compartir:

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys setanta i vuitanta (VI)

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La llengua catalana i l'odi dels ignorants

Turmeda | 15 Agost, 2008 06:19 | Compartir:

L’ODI A LA LLENGUA CATALANA

El president de la comunitat aragonesa Marcelino Iglesias, presentarà a la tardor el projecte de Llei de Llengües amb unes directrius molt concretes.

Segons les seves paraules, el projecte pactat amb el seu soci de govern generarà drets i llibertats, però no obligacions. A mes ningú estarà obligat a parlar una llengua que no vulgui en clara referència a Catalunya, considerant el català o aragonès com un patrimoni cultural.

Se’ns dubte una prova mes de la xenofòbia lingüística que practica l’Estat Espanyol, on nomes hi ha un idioma de primera categoria, el castellà que te tots els drets, i obligacions per part de tots amb totes les proteccions legals existents, i desprès uns idiomes de segona categoria que no poden gosar a tenir les mateixes obligacions que la llengua ja esmentada, i s’han de conformar amb el paper de comparsa i de curiositat cultural.

La obligació que parla Iglesias, es la clara desaparició en un temps de l’aragonès i català del seu territori, en benefici de la llengua dels intel·lectuals feixistes de l’estat. No poden suportar la mes mínima diferencia, la qüestió es el uniformisme com a forma oficial de viure, ornamentat amb tocs folklòrics per treure al carrer els dies de festa major.

Ja n’hi ha prou de genocidi lingüístic, tots els estats del mon tenen les seves llengües, i totes tenen el mateix valor amb indiferència del numero de parlants. Aquesta diferencia de classe entre les llengües què formen l’estat es un clar cas d’autoritarisme intolerable, com si parlar català fos poc mes que una mania absurda davant l’oficialitat de l’idioma comú.

Ni podem tenir deure de parlar-lo, ni oficialitat europea, ni a les institucions politiques comuns, ni molt menys un sistema de supervivència anomenat immersió lingüística, en definitiva no pararan fins arrossegar aquesta llengua mil·lenària a l’interior de les nostres llars, i encara haurem de demanar permís i perdó, molt propi dels catalans acomplexats.

Un cas d’aquesta deriva, i adoctrinament es en Sergio, el jugador de futbol del Deportivo de la Corunya, i capità de la Selecció catalana que en una entrevista afirma que no parla català, i que aquest es un dialecte del castellà com el gallec o l’asturià. Desconec la seva formació acadèmica, però se’ns dubte es molt deficitària per dir barbaritats com aquestes, i quedar-se tant ample. El seleccionador hauria de prendre nota per donar la capitania a algú amb mes sentiment i sobretot mes cultura.

Blog d’ALBERT CORTES MONTSERRAT (14-VIII-08) VilaWeb

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes. (Miquel López Crespí)

Defensa del català (un article publicat el mes de febrer de 2004 denunciant la política lingüística del PP contra el català)

La confrontació lingüística

Manifestació de l´OCB contra els atacs del PP al català. L'escriptor Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda d'ençà fa més de quaranta anys en la defensa de la nostra cultura és el primer per la dreta en aquesta fotografia. L'escriptor de sa Pobla i els altres manifestants porten el cartell de l´'OCB que diu al PP "Rectificau!".

Dia 10 d'agost del 2003, des d'aquestes mateixes pàgines i a conseqüència de l'anunci de José María Rodríguez referent al decret que havia de retallar l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma, havíem escrit: "La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam".

El transcórrer dels mesos ho ha fet més que agreujar la problemàtica de la llengua a la nostra terra. La situació empitjora de dia en dia.

Just ara mateix, dies després del gran èxit de la concentració convocada per l'OCB davant el Consolat de Mar per a protestar contra la política lingüística del PP al crit unànime de "Rectificau!", el conseller d'Educació i Cultura, Francesc Fiol, anuncia, com informa la premsa, una llista de sis punts encaminats "a protegir les modalitats" illenques en l'ensenyament i "a protegir els drets individuals en l´ús de la llengua" dels ciutadans.

Aquesta és la resposta del Govern de les Illes als ciutadans i ciutadanes que exigíem "un gir de cent vuitanta graus" en la política lingüística del Govern. La nostra denúncia, i qui signa aquest article era, juntament amb molts d'amics i companys, en primera línia de la manifestació de dia 9 de gener del 2004 davant el Consoldat de Mar, volia expressar un profund grau de disconformitat amb l'Executiu autonòmic.

Maria del Mar Bonet va ser la veu del manifest de l'OCB. Manifest que, entre moltes altres coses, deia, en relació a les lleis i decrets anticatalans de l'executiu: "Aquesta és la manera com el president i el Govern de les Illes Balears defensen el bilingüisme: supremacia del castellà en els àmbits en els quals és majoritari i imposició del castellà on la llengua pròpia és la dominant. El Partit Popular ha modificat el bilingüisme defensat durant la campanya electoral un cop assegut al Consolat de Mar, sense demanar permís als seus votants, que elegiren igualtat i no asimetria.

'Es tracta d'una política que pot evocar èpoques anteriors. Una tendència al monolingüisme, això sí, disfressat de bilingüisme".

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes.

Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents. Fer demagògia i pur i dur electoralisme amb les consignes de la "llibertat dels pares" per a decidir la llengua que s'ha d'ensenyar als seus fills, significa en la pràctica l'atac més greu que s'ha fet contra el català en molts d'anys; i això per dues raons; perquè allò just és que la llengua autòctona sigui la pròpia de l'ensenyament (com a Burgos, ni més ni menys, on no es demana a ningú en quina llengua volen l'ensenyament dels fills); i perquè la situació objectiva a què ja ens hem referit (marc legal, inèrcia social, manipulació ideològica d'autòctons i d'immigrats, interessos macroeconòmics) provocaria que tot l'ensenyament tendís a fer-se exclusivament en espanyol.

Com han explicat prou bé els professors del Departament de Filologia Catalana i Lengüística General de la UIB: "Deixar a cada un dels pares l'elecció de la llengua en què han d'estudiar els seus fills, a més de crear greus problemes d'organització en els centres, suposarà un atac frontal contra el sistema actual que garanteix que tots els estudiants acabin els seus estudis coneixent les dues llengües oficials de la nostra comunitat".

Finalment, parlar de "potenciar les modalitats eivissenques, mallorquines, formenterenques i menorquines" representa, en boca del PP, institucionalitzar el gonellisme més ferotge: la creació d'una "neutral" àrea de "filologia" dins l'Institut d'Estudis Baleàrics per damunt els criteris lingüístics de la Universitat de les Illes Balears (UIB), potser serà el primer pas important per a aconseguir la definitiva ruptura de la unitat de la llengua catalana.

El calc de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no pot ser més evident. Potser darrere hi hauria de venir la reducció de la nostra "literatura" exclusivament als autors "baleàrics", i, amb un poc de temps, la introducció d'un "balear" diferent del "català" a les escoles oficials d'idiomes...

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí