Literatura catalana contemporània

Lluís M. Xirinacs: homenatge

Turmeda | 11 Agost, 2008 15:18 | facebook.com

Avui fa un any que es va conèixer la mort de Lluís Maria Xirinacs, una notícia que causà gran commoció en la societat catalana. Xirinacs va deixar-se morir 'per contrapuntar la covardia dels nostres líders', i ho va voler fer enmig de la natura, 'en la soledat i el silenci', tal i com va deixar escrit en un text amb data del 6 d'agost del 2007. El cos va trobar-se l'11 d'agost al pla de Can Pegot, a Ogassa (el Ripollès) (VilaWeb)


Un any sense Xirinacs


El 13 d'octubre s'organitza l'acte 'Xirinacs al Palau'


Avui fa un any que es va conèixer la mort de Lluís Maria Xirinacs, una notícia que causà gran commoció en la societat catalana. Xirinacs va deixar-se morir 'per contrapuntar la covardia dels nostres líders', i ho va voler fer enmig de la natura, 'en la soledat i el silenci', tal i com va deixar escrit en un text amb data del 6 d'agost del 2007. El cos va trobar-se l'11 d'agost al pla de Can Pegot, a Ogassa (el Ripollès).

Just en aquell mateix indret avui hi ha un monòlit en la seva memòria, que es va inaugurar el 24 de juny amb la presència de mig miler de persones, en el marc del Memorial Xirinacs. Aquest no ha estat l'únic acte de record, ans al contrari, avui mateix la Fundació La Plana ha organitzat una xerrada a Santa Maria d'Oló (el Bages) sobre l'ex-senador català, conduïda per Lluís Planes i titulada 'Xirinacs: un far de la plenitud individual, social, nacional i universal'.

I és que en aquest darrer any han estat molts els homenatges a qui va dedicar la vida a lluitar per les llibertats practicant la resistència no violenta, com els que recull la Fundació Randa en aquest enllaç. Un dels gestos més comuns entre els municipis catalans ha estat el de dedicar-li un carrer o plaça (vegeu-ne aquí la llista).


Xirinacs al Palau

El proper 13 d'octubre el Palau de la Música Catalana acollirà un acte d'homenatge que durà per títol 'Xirinacs al Palau', dirigit per Joel Joan i en què hi intervindran diversos ponents i grups de música. Entre els ponents hi haurà Mossèn Dalmau, Lluís Planes, Arcadi Oliveres i Montserrat Carulla; i entre les formacions, Al Tall, At-versaris, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Feliu Ventura, Francesc Rivera Titot i Elèctrica Dharma.


Últim adéu multitudinari

Milers de persones es van aplegar a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona el 16 d'agost de l'any passat per donar l'últim adéu a Xirinacs. Tot i la pluja que va caure aquell dia, el Fossar de les Moreres es va omplir de gom a gom, i és que la desaparició sobtada de l'ex-senador i sacerdot va generar un profund trasbals. Aquest va ser un dels motius per crear la pàgina Xirinacs.cat, on qui volgués podia deixar-hi el condol o fer-hi comentaris. Actualment a la web també hi ha un recull de cançons dedicades a Xirinacs, el llistat dels municipis que li han dedicat un carrer i diversos escrits, poemes, imatges, etc. Els lectors de VilaWeb van escollir Lluís Maria Xirinacs com a personatge de l'Any 2007.


De l'amnistia a la independència

VilaWeb TV va oferir, el 29 de setembre, el documental, inèdit per al gran públic, '"Xirinacs: de l'amnistia a la independència', enregistrat l'any 2000 per Lala Gomà i Xavier Montanyà. Durant trenta minuts, Xirinacs hi parla de la no-violència de Gandhi, de la transició, de religió, de l'independentisme, etc. El mateix dia, Xavier Montanyà va dedicar el Mail Obert de VilaWeb a la figura de l'ex-capellà i ex-senador.

Textos de comiat

Al despatx de Xirinacs a la Fundació Randa s'hi van trobar dos textos, amb data del 6 d'agost. En el primer, l'ex-senador explicava que marxava en ple ús de les seves facultats perquè volia acabar els seus dies en soledat i silenci; i en el segon, 'Acte de sobirania', es considerava esclau d'uns Països Catalans ocupats i sentenciava que 'una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa'. Uns dies més tard de saber-se'n la mort, el diari Avui publicava en exclusiva un article escrit per Xirinacs, 'Cultura de mort', en què hi defensava el dret a morir lliurement 'per donar vida nova i abundant.'


Dietari final

L'editorial Ara Llibres va publicar, al desembre, el llibre de Lluís Maria Xirinacs 'Dietari final', que recull alguns dels seus textos en què reflexiona sobre la decisió de deixar-se morir en la soledat del seu paisatge estimat i on ja adverteix: 'em diran orat, boig, pertorbat mental'. I és que Xirinacs va preparar de manera minuciosa el seu final i feia temps que havia decidit que moriria quan complís els setanta-cinc anys. I així va ser. 'Suposo, diu al llibre, que no passaran gaires anys sense que es permeti planificar a voluntat la pròpia mort.'

VilaWeb

Acte de Sobirania.


He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007



Miquel López Crespí i Lluís M. Xirinacs

En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)


Xirinacs amb el PSM.


Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).

A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!

Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.


Miquel López Crespí


Lluís M. Xirinacs presenta a Barcelona l´escriptor Miquel López Crespí: literatura catalana i compromís polític.


Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)



Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



Lluís M. Xirinacs (a la dreta de la fotografia)i un destacat militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant,Joan Teran(a l’esquerra) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


Per Lluís M. Xirinacs.


En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


No hi estic gens d'acord


La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.


Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

López Crespí: per a la recuperació de la memòria històrica

Turmeda | 11 Agost, 2008 11:00 | facebook.com

La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. (Miquel López Crespí)


Llibres sobre la transició: Edicions Roig i Montserrat publica Cultura i transició a Mallorca



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Un primer resum dels meus treballs damunt la transició havia estat editat per Edicions El Jonc de Lleida el 2001. Parl de No era això: memòria política de la transició. Des de l'angle cultural, una aproximació a la batalla cultural contra el franquisme i damunt el paper de determinats intel·lectuals mallorquins (Llorenç Villalonga, Pere Capellà...), va ser publicada per Edicions de 1984 amb el títol Cultura i antifranquisme. Diversos resums dels meus dietaris d'aquell temps sortiren a Calima Edicions l'any 2002, Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie. I el ja famós, pels atacs que patí per part del carrillisme, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va ser editat per El Tall que dirigia Lleonard Muntaner el 1994. Tampoc no hauríem d'oblidar el llibre editat per Edicions Cort de Ciutat l'any 2003 Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Llibre que en el mes de setembre del 2003 va ser presentat en la seu del Consell Insular de Mallorca pel poeta i investigador Ferran Lupescu, l'aleshores president de l'OCB Antoni Mir, la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, i el professor i històric dirigent del PSM, Sebastià Serra.

Tots els llibres esmentats volen ser petites aportacions a la memòria històrica del nostre poble, esforços per deixar constància de fets i esdeveniments polítics i culturals sovint silenciats per la premsa oficial o, en el cas d'alguns dels nostres escriptors, menystinguts pel comissariat que malda per controlar la nostra cultura.


En No era això: memòria política de la transició el que primava era la història estrictament política de la lluita anticapitalista i antifeixista per part dels partits i organitzacions que no pactaren amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. És el record de l'herència del BOC i del POUM entre l'esquerra revolucionària. Una herència recollida en bona part per la LC i LCR, l'OIC (l'OEC als Països Catalans), AC, el POR... amb totes les insuficiències i mancances de rigor i de les quals pensam deixar igualment constància escrita. Un llibre on es recorda la història, les concepcions polítiques i algunes lluites de l'OEC, la LCR, el PSM, aquelles organitzacions que foren sistemàticament capolades, exceptuant el PSM que ha resistit fins el moment present, per la dreta i l'esquerra nominal en temps de la transició. També en Cultura i transició a Mallorca s'insisteix en el paper de determinats grups polítics, per exemple les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) que, silenciats pels epígons del règim, esborrats de qualsevol història de la transició quan no criminalitzats a fons, tengueren una importància decisiva en la dinamització de la vida política, cultural i associativa de mitjans dels anys setanta a les Illes.

Les JEC, dirigides en un determinat moment per l'expresident de l'OCB Antoni Mir, foren l'organització juvenil revolucionària de finals de la dictadura més important, amb un nombre més gran de militants i foren la punta de llança de la majoria de manifestacions i accions antifeixistes del moment. Rere aquesta organització hi anaven, quant al nombre de militants, les joventuts carrillistes, però en una línia completament diferent a la dels joves antisistema de les JEC. Mentre que els joves carrillistes pugnaven per fer present entre la joventut illenca les idees de col·laboració de classes i de consens amb els franquistes reciclats, UCD per exemple, i seguien les instruccions fent referència a no lluitar per la República, ni per l'Autodeterminació ni pel marxisme revolucionari, les JEC eren tot el contrari impulsant en tot moment el combat republicà i antisistema. No vol dir que dins les joventuts carrillistes o de la socialdemocràcia no hi hagués honrats militants republicans i joves de formació marxista. No ho dubtam. El que volem dir és que en les cúpules dirigents, controlades pels màxims dirigents del nefast carrillisme, el que primava era la política pactista i entreguista, a la dreta, del jovent i dels sectors del poble treballador controlats pel reformisme.

Recordem que són els anys del "matrimoni" entre els dirigents del "Movimento", Suárez i tot l'aparell franquista de l'estat esdevengut "aperturista" i els Carrillo-González. La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. Aquests joves i coratjosos militants de les JEC, amb suport de l'OEC i d'altres grups esquerrans, principalment del MCI, els trostquistes i alguns anarquistes i nacionalistes d'esquerra, foren els primers a organitzar els primers actes en record dels afusellats pel feixisme a les Illes. Actes que, posteriorment, provaven de capitalitzar algunes organitzacions de l'esquerra oficial, avergonyides, per uns instants, del trist paper que els pactes amb la dreta els obligava a fer. Les JEC foren també el grup que més treballà per organitzar l'acte en honor del retorn de les despulles de Gabriel Alomar a Ciutat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dietaris d'autors mallorquins: Irlanda en el record (i III)

Turmeda | 11 Agost, 2008 07:46 | facebook.com

La 'dictadura democràtica' dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria". (Miquel López Crespí)


Irlanda: març de 1968


A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta Miquel López Crespí era a Irlanda del Nord (Derry, Belfast...) on va poder conèixer de primera mà la lluita alguns dels esdeveniments de la lluita per l'alliberament nacional i social del poble irlandès. Aquesta fotografia és de març de 1968 i està feta a Belfat (Irlanda del Nord).

Però parlàvem d'Irlanda en aquell mes de març de 1968. Els carrers comercials de Derry lluïen amb tota la seva esplendor. Encara no havia començat la campanya de bombes contra els interessos britànics i dels colons protestants, i podíem guaitar en els mostradors de les botigues i magatzems de Ferryquay street, de Bishop street, de London street o de la plaça de Waterloo. Uns anys endavant no ens restaria res de tant de luxe i brillantor. Aleshores, a començaments dels setanta, els comerços que no havien estat destruïts, els que s'havien salvat de la campanya de bombes, eren rere plafons de fusta o metàl·lics i no podies veure res des de l'exterior. Tenc fets un parell de reportatges fotogràfics d'aquell Derry de principis del setanta tan diferent de la ciutat que vaig conèixer en la meva primera visita.


Befast a finals dels anys setanta. Infants jugant sota un cartell de l'IRA.

Des de les murades es podien veure els nous edificis de Rossville street, el cementiri existent més enllà de Lone Moor road fent frontera amb el barri que hi havia rere Iniscarn Road i que arribava des d' aproximadament Lislance Drive fins a Brooke Park. En el cementiri de la ciutat, just darrera Lone Moor road, hi eren enterrats nombrosos soldats i oficials de l'IRA i combatents per la llibertat irlandesos. De rere les tombes, protegits per les creus dels caiguts, els patriotes de finals del seixanta i començaments dels setanta disparaven a les tropes britàniques i a la policia. Alguns dels habitants del carrer de Lone Moor road ens explicaven que, sovint, sentien les bales dels patriotes i de les forces repressives xiular per damunt dels seus caps. Si volíem anar a fer una volta per aquell barri relativament modern de Derry partint de la zona baixa, passejàvem per Foyle road. Després, pujant per Lone Moor road, ens indinsàvem per un carrer amb no gaire cases, el carrer de Bligh Lane, i aleshores podíem anar fins al cementiri o, més enllà, fins a Melmore, Malin, Leenan o Dunree Gardens.

En el record encara aquella botigueta de Derry on anàvem a comprar els discos amb cançons de la resistència, l'himne nacional d'Irlanda amb la lletra que cantaven els patriotes irlandesos a les presons dels protestants d'Irlanda del Nord, als camps de concentració britànics. La botigueta de discos de Derry era bona de trobar si sorties per la Butcher's Gate de les antigues muralles del segle XVII. Just una mica més enllà, entrant ja en el Bogside, t'esperava, com una esperança radiant, el famós cartell anunciant que hom s'endinsava en un indret habitat pels més aferrissats lluitadors per la llibertat d'Irlanda. En serv diverses fotografies. El cartell deia, i diu encara: "You are entering in free Derry" que, en traducció catalana, significa simplement: "Ara entrau en el Derry lliure".

La botigueta de discos de la cantonada de Waterloo street era extremament petita. Només hi cabien dues o tres persones alhora, però així en els prestatges podies trobar tot el folklore irlandès, ara en diuen "música ètnica", i, també, com és evident, les cançons de la resistència. La qual cosa no em deixava d'estranyar havent arribat d'un estat amb la manca de llibertats de tots coneguda on, per trobar discos amb les cançons de la guerra civil, per exemple, havies d'anar a París, Londres, Roma o Milà i els havies de portar d'amagat, exposant-te als acostumats problemes amb la Guàrdia Civil o amb la Brigada Social.

A Irlanda, malgrat la falta de llibertats ocasionada pel poder dictatorial, podies trobar aquests discos de la resistència, la majoria himnes i balades explicant l'heroica lluita del poble irlandès, enlairant els militants de l'IRA morts en el passat o en les lluites del present.

Va ser precisament en aquest començament de març de 1968 i en aquesta botigueta, cantonada de Butcher's Gate amb Waterloo street, on vaig sentir per primera vegada l'himne i la lletra de La cançó del soldat, l'himne nacional d'Irlanda. Un dèbil sol hivernenc penetrava amb dificultats per la finestra. A l'exterior es divisaven, en primer terme, els grisos blocs d'habitatges socials que et rebien en entrar al Bogside i on, uns anys després, s'esdevendria la matança que ja ha quedat en la història amb el nom de la massacre del Diumenge de Sang. Les xemeneies de les cases proletàries del barri catòlic fumejaven sense aturar. Caminant per Foyle road fins a Lone Moor road podies veure encara algunes de les improvisades cases d'uralita fetes en temps de la Segona Guerra Mundial i que, amb tota la seva càrrega de mancances i misèria, encara eren emprades com a habitatges per algunes de les famílies catòliques més pobres. Era en aquelles circumstàncies, comprovant amb els teus propis ulls, veient cara a cara les injustícies en la distribució dels habitatges socials, quan comprenies a la perfecció el sentit de la lluita per la igualtat d'oportunitats entre catòlics i protestants que es desenvolupava en les entranyes de Derry o Belfast. La "dictadura democràtica" dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria.

Fins a les lluites pels drets civils de finals dels anys seixanta aquestes injustícies semblaven eternes, inamovibles.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb