Literatura catalana contemporània

Moll celebrará su 75 aniversario con una exposición en La Misericòrdia

L. DURÁN. PALMA.

A la falta de poder alcanzar su idea de "hacer un catálogo de las obras", Francesc Moll celebra con "total agradecimiento" la propuesta del Consell de Mallorca de hacer una exposición documental que recorra la historia de la editorial que este año cumple 75. Coordinada por Jaume March, la muestra, que se abrirá al público aprovechando la celebración de la Setmana del Llibre en Català a principios de marzo, recogerá, básicamente, material documental. "Será una exposición que documenta la evolución de la editorial", indicó Moll. Desde aquel primer ejemplar que inauguró en 1934 la casa madre y la colección Biblioteca Illes D´Or, siete décadas en pro de la difusión de la lengua y la literatura catalanas. En la exposición que se albergará en La Misericòrdia se podrán ver fotografías de escritores de la casa como el creador de la misma, Francesc de Borja Moll, mossèn Alcover, precedentes fundamentales en la gestación de la editorial gracias al Diccionario Alcover-Moll. O instantáneas de otro fundamental, Josep Maria Llompart, asesor literario de una editorial que ha sobrevivido al tijeretazo franquista, a las crisis económicas y al ostracismo de la lengua catalana. También se podrán ver expuestas las distintas colecciones que año tras año ha ido lanzando la veterana editorial mallorquina.

Diario de Mallorca (14-II-09)

Francesc de B. Moll en el record

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.

La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).

Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.

Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".

En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.

L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.

En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)

Gent que ha estimat el país

Per Llorenç Capellà, escriptor

La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

Diari de Balears (11-V-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La revista Lluc tanca una etapa editorial amb l'homenatge a Massot i Muntaner

Damià Pons deixa la direcció de la publicació que dirigiran Josep M. Nadal Suau i Carles Cabrera

F.MARÍ. Palma.

La revista Lluc davalla la mitjana d'edat. Amb l'homenatge ahir capvespre a Josep Massot i Muntaner la publicació cultural Lluc posava punt i final a una etapa de quatre anys sota la direcció de Damià Pons. El catedràtic de la UIB «deixa la direcció, però no es jubila», ironitzà ahir el pare Gabriel Seguí durant la presentació del dossier que la revista ha dedicat a l'intel·lectual mallorquí afincat a Montserrat i que pren per títol Josep Massot i Muntaner, un savi infatigable.

A partir d'ara un consell de redacció molt més jove, encapçalat per Josep Maria Nadal Suau i Carles Cabrera, seran qui portaran les regnes d'aquesta revista que des de fa 39 anys es publica en català. Espurna Edicions, presidida per Lleonard Muntaner, continuarà al capdavant de la publicació igual que Gabriel Seguí com a conseller delegat dels Missioners del Sagrat Cor, propietaris de la capçalera Lluc.Però el nou consell editorial mantindrà, en paraules del seu director, «el mestratge que ens ha precedit». «Allò que pretenem ara és construir un espai una més oxigenat, en el sentit d'obrir-nos al món amb la curiositat del que passa fora», digué Nadal Suau qui també afegí que aquesta premisa «ja l'havia iniciada el mateix Damià Pons». Aquest nou equip jove ja ha preparat el primer número, el 861, dedicat a la literatura nord-americana.

Però, ahir el que es recordà fou quelcom diferent. Si bé resultà un acte de comiat al fins ara equip de redacció, l'acte era un merescut reconeixement a Josep Massot i Muntaner, a qui Lluc li ha dedicat un dossier especial. El motius, segons Damià Pons, són prou clars i merescuts: «Per la seva amistat, per la nostra admiració cap a la seva persona i el seu treball, pel nostre agraïment públic al llegat i per la nostra voluntat i ganes de fer-li un reconeixement públic».

Diari de Balears (29-II-08)

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.

El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.

A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.

Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.

Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).

Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.

Karl Marx

Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.

Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).

Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).

Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.

Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.

Josep Massot i Muntaner

Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".

Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.

Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.

Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)