Literatura catalana contemporània

Nanda Ramon i l'Any Jovellanos

Turmeda | 20 Febrer, 2009 15:28 | facebook.com

Els protoliberals espanyols com Jovellanos, Cabarrús o els “afrancesats” que donen suport a la Junta Central que fa costat a Napoleó contra l´Espanya imperial i clerical, representen, amb totes les contradiccions que vulgueu, l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat, la noblesa parasitària i el poder de la Inquisició comença ja en el segle XVI amb la introducció i traducció de certs tractats luterans. (Miquel López Crespí)


L´Ajuntament de Palma, Nanda Ramon i l´Any de Jovellanos



L´Ajuntament de Palma ha declarat l´any 2008 “Any Jovellanos” en commemoració del dos-cents aniversari de l´alliberament de Gaspar Melchor de Jovellanos del seu captiveri a Mallorca. La regidora de Cultura Nanda Ramon ha informat als mitjans de comunicació que l´Ajuntament de Palma prepara nombroses exposicions il·lustratives del personatge i la seva època, edicions de llibres i cicles de conferències.

Recordem que Jovellanos era un il·lustrat espanyol i, segurament, per la seva actuació política i per la seva obra, el més important de tota aquella colla (Aranda, Campomanes, Olavide, Floridablanca, Cabarrús...) que volgué fer avançar l´endarrerit estat espanyol mitjançant l´eina insubstituïble de la cultura i la creació de les infraestructures culturals i econòmiques que permetessin el progrés científic, tècnic i econòmic de la societat del seu temps. Autor d´una nombrosa obra literària i de gran quantitat d´estudis de caràcter pedagògic, econòmic, jurídic i polític, Jovellanos aportà igualment la seva intel·ligència a les traduccions, a la investigació de la problemàtica econòmica i cultural d´Astúries, a la botànica, i féu importants aportacions a la modernització del pensament progressista espanyol de finals del segle XVIII i començaments del XIX.



Gaspar Melchor de Jovellanos

Per copsar la importància del pensament i l´obra de Gaspar Melchor de Jovellanos ens hauríem de situar en la seva època, en les dificultats que tenien les idees de la Il·lustració per a sembrar la llavor a l´estat espanyol. El control polític, econòmic i cultural de les classes dominats damunt el poble és aclaparador. Basta estudiar a fons el llibre d’Ignacio Fernández de Castro De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrrollo: 1808-1966 (París, Ruedo Ibérico, 1968) per a copsar-ho en tota la profunditat. Existeixen ordres severíssimes que prohibeixen l´entrada dels llibres científics i filosòfics. El mateix Jovellanos serà condemnat, desterrat a Mallorca per la camarilla de Carles IV i la Inquisició amb l´acusació de ser lector d´aquest material considerat “dissolvent”. Se l´acusa d´haver-se trobar en el seu domicili un exemplar del Contracte social de Rousseau. El cert és que Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma. Ho explica l´historiador Tristán de la Rosa en el llibre España contemporánea. Siglo XX (Barcelona, Ediciones Destino, 1972). L´excusa va ser la lectura dels llibres prohibits, però el cert era que havia caigut en desgràcia davant la reina a conseqüència de les critiques fetes al seu amant.

En aquella època, el concepte “llibres prohibits” englobava gairebé qualsevol volum que no fos referent a vides de sants i beats. La filosofia, la ciència en totes les seves vessants, la història, fins i tot l´estudi de determinats llibres de botànica, arquitectura o medicina eren considerats “sospitosos” de propagar idees “dissolvents”. Podem trobar una documentació i una informació exhaustiva d´aquella època -–regnats de Carles III, Carles IV i Ferran VII-- , de la dificultosa introducció de les idees de la Il·lustració a l´estat espanyol en la imprescindible obra -- una autèntica enciclopèdia! -- de Richard Herr España y la Revolución del siglo XVIII (Jérez de la Frontera, Aguilar de Ediciones, 1964).

Si volem aprofundir en el pensament dels il·lustrats espanyols del segle XVIII, d´homes de la vàlua de Gaspar Melchor de Jovellanos, haurem d´aprendre a viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, situar-nos en les coordenades espanyoles de finals del segle XVIII i començaments del XIX. Els protoliberals espanyols com Jovellanos, Cabarrús o els “afrancesats” que donen suport a la Junta Central que fa costat a Napoleó contra l´Espanya imperial i clerical, representen, amb totes les contradiccions que vulgueu, l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat, la noblesa parasitària i el poder de la Inquisició comença ja en el segle XVI amb la introducció i traducció de certs tractats luterans.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-I-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Esquerra Unida Illes Balears - Marisol Ramírez i la refundació d'EU

Turmeda | 20 Febrer, 2009 09:22 | facebook.com

En tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

(Miquel López Crespí)


EU i Marisol Ramírez : la necessària renovaciò de l´esquerra oficial



Marisol Ramírez

Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició.

Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida.

Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava. Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat per demonitzar persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-III-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Història del primer Pacte de Progrés: els sindicats contra Josep M. Carbonero

Turmeda | 20 Febrer, 2009 06:35 | facebook.com

...un Govern progressista no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals, davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al front de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política. Tots els collectius que hem consultat (sindicats, partits polítics, professionals de la sanitat mallorquina) coincideixen en la necessitat urgent que es promogui la celebració d'una reunió dels màxims representats de les tres conselleries més directament implicades en el conflicte sanitari: Aina Salom (Sanitat), Fernanda Caro (Benestar Social) i Eberhard Grosske (Treball) per tal d'estudiar amb urgència la dimissió del Dr. Carbonero de la direcció de GESMA". (Miquel López Crespí)


Els sindicats contra Josep M. Carbonero


La lluita per salvar el Pacte de Progrés (Història del primer Pacte de Progrés – Març de 2002)


La crisi és greu i un Govern progressista no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals, davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al front de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política. Tots els collectius que hem consultat (sindicats, partits polítics, professionals de la sanitat mallorquina) coincideixen en la necessitat urgent que es promogui la celebració d'una reunió dels màxims representats de les tres conselleries més directament implicades en el conflicte sanitari: Aina Salom (Sanitat), Fernanda Caro (Benestar Social) i Eberhard Grosske (Treball) per tal d'estudiar amb urgència la dimissió del Dr. Carbonero de la direcció de GESMA". (Miquel López Crespí)


Els sindicats i les assemblees de treballadors del Complex Hospitalari de Mallorca (hospitals Joan March, Psiquiàtric i General) demanen d'ençà fa setmanes la dimissió de Josep M. Carbonero a conseqüència de (paraules textuals dels sindicats): "su ineficacia en la gestión y por sus métodos dictatoriales". Hi ha constants mobilitzacions enmig del carrer, piquets de treballadors de la sanitat amb pancartes a les portes dels hospitals de Mallorca. Els empleats de la sanitat volen que el Govern Balear escolti les seves peticions. Reivindicacions que són la punta de l'iceberg que palesen la situació crítica que està travessant l'atenció psiquiàtrica -entre moltes altres problemàtiques sanitàries- gestionada per GESMA.

La majoria de sectors socials que demanen la dimissió de Carbonero són precisament la base electoral del Pacte i de la mateixa Esquerra Unida (que va ser la que el designà per aquest càrrec). De voler avançar de forma segura vers les properes eleccions (mantenint i augmentant el vot d'esquerres), és necessari i urgent que el Govern del president Antich escolti el clam generalitzat de la nostra societat i actuï en conseqüència.

Amb la seva actuació prepotent el senyor Carbonero només està aconseguint destrossar les poques iniciatives renovadores que s'havien pogut iniciar en el Psiquiàtric, ara fa una desena d'anys, i que tan bons resultats havien assolit. En opinió de metges i infermeres, els bons resultats terapèutics començaven a fer-se palesos quan s'hi va fer present el doctor Josep M. Carbonero, com a resultat de l'acord programàtic del Pacte de Progrés que destinava a l'àrea de GESMA, a Esquerra Unida. A part dels mateixos professionals de l'hospital -completament desencisats pel que s'ha esdevingut en aquests anys de mala gestió-, sectors que es reconeixen d'EU també se senten totalment decebuts.

Cada dia hi ha manifestacions demanant la dimissió del director de Psiquiàtric. Ara mateix (el 18-III-O2) han estat els treballadors de Son Dureta que han donat suport a una crida feta per CC.OO. i CSIF demanant, a més de la dimissió de Carbonero, la dels consellers Aina Salom i Eberhard Grosske per no ser sensibles a les peticions dels treballadors i treballadores de la nostra comunitat autònoma.

El doctor Carbonero, que no és psiquiatra ni té la més mínima experiència en el tractament de malalts mentals, és nomenat a dit director. Això no hauria de representar cap obstacle per a una bona gestió. Però per acomplir aquest requisit el director hauria de disposar d'un bon equip de collaboradors, amb professionals especialitzats que suplissin les seves mancances. Però aquest equip de suport és inexistent i ha agreujat encara més la situació del psiquiàtric.

El Pacte de Progrés en sortirà molt perjudicat (electoralment i moralment!) de mantenir un mal gestor rebutjat pels sindicats de totes les tendències i per nombrosos collectius de professionals de la sanitat.

Com explicava recentment el militant del PSM i destacat sindicalista Miquel Bauçà, fent una crida a la reflexió: "Tan sols voldria fer una observació al president Antich i és que el monopoli d'una política progressista no la tenen tan sols alguns partits polítics; els sindicats i alguns collectius també i tenen alguna cosa a dir".

Dilluns dia 18 de març del 2002, un grup de quaranta professionals de la salut mental, davant el desgavell de GESMA, s'adrecen a l'opinió pública explicant els greus problemes del seu sector "davant les reiterades negatives de part de l'actual directiva de GESMA per solucionar tècnicament els problemes que es van acumulant i establir els camins apropiats per a resoldre's. En aquestes condicions, ens preocupa que la Reforma en Salut Mental no es realitzi amb unes mínimes garanties de qualitat que realment millori l'atenció als pacients i les seves famílies".

La crisi és greu i un Govern progressista no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals, davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al front de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política. Tots els collectius que hem consultat (sindicats, partits polítics, professionals de la sanitat mallorquina) coincideixen en la necessitat urgent que es promogui la celebració d'una reunió dels màxims representats de les tres conselleries més directament implicades en el conflicte sanitari: Aina Salom (Sanitat), Fernanda Caro (Benestar Social) i Eberhard Grosske (Treball) per tal d'estudiar amb urgència la dimissió del Dr. Carbonero de la direcció de GESMA.

Els sectors progressistes abans esmentats (que són la base i el fonament que han ajudat a assolir el poder als partits del Pacte) pensen que s'està jugant massa amb el manteniment de Carbonero al front d'aquests organismes, fins a finals de la legislatura; tant pel que fa al nombrós i valuós personal professional que treballa al Psiquiàtric, com pel que respecta a les persones malaltes que hi han de ser ateses. També seria lògic, en una dinàmica sanitària progressista, dissoldre d'una vegada per totes GESMA (que no s'esperi a fer-ho dins la propera legislatura) i que el Psiquiàtric i la resta de centres sanitaris mallorquins adscrits a GESMA passin a ser gestionats directament per l'IB-SALUT.

El Complex Sanitari, tots els seus sectors progressistes i professionals s'han alçat contra la incompetència d'un personatge cec davant les exigències de la majoria de la nostra societat, dels collectius que donen suport al Pacte. Aquest tarannà autoritari -definit com a reaccionari en assemblees pels propis treballadors de la Sanitat- perjudicarà electoralment, no solament al Govern del president Antich, sinó a la mateixa Esquerra Unida com a responsable d'haver-lo situat com a director.

La substitució del Dr. Carbonero esdevé avui una necessitat política urgent i imprescindible per a poder consolidar el Pacte de Progrés de l'actual erosió que pateix. Però aquesta necessària dimissió no basta per anar avançant en la resolució dels nostres problemes sanitaris. Cal insistir en la necessitat d'arrancar amb les noves competències assumides, assenyalant-li la salut mental com un dels graons fonamentals i específics dins l'organigrama sanitari illenc. Sinó es fa ara, existeix el risc de no fer-ho mai. I, d'aquesta manera, l'atenció psiquiàtrica continuarà essent un trist afegitó a la resta d'especialitats mèdiques. Davant el fet que l'atenció pública a la salut mental ha estat tan deficient -i amb el doctor Carbonero ha caigut en els límits més baixos que hom podia imaginar-, es fa precís contraposar-hi la implantació d'una Direcció General de Salut Mental, relacionada directament amb la Conselleria, com s'ha fet en altres comunitats autònomes donant molt bons resultats. El Consell de Govern té la paraula.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb