Literatura catalana contemporània

El novembre de 1918, l’abdicació de l’emperador alemany obre la via a un govern socialista, parlamentari. Centenars de milers de persones opten pel poder dels consells obrers...

El 9 de novembre de 1918, mentre s’acaba la Primera Guerra mundial, la Revolució alemanya triomfa sense gran esforç [3]: l’emperador, el Kàiser Guillem II, abdica. El socialista Friedrich Ebert és nomenat canceller. Els socialistes proposen participar en el govern als independents [4]. Al principi, aquests condicionen la seva presència a la proclamació de la República socialista alemanya i al retorn del poder als consells. Malgrat l’oposició del Partit socialdemòcrata (SPD), per a qui l’únic poder legítim ha de ser el de l’Assemblea a escollir, els independents entren al govern.

En contra del poder dels consells d’obrers i de soldats, fan ratificar el govern provisional (dit Consell dels comissaris del poble), argumentant que construirà el socialisme, i preparen l’elecció de l’Assemblea. Els independents no s’oposen realment a aquesta política. Els socialistes obtenen la majoria dels consells d’obrers i de soldats alemanys al 1er Congrés, que es pronuncia a favor de l’Assemblea constituent i refusa la convocatòria d’un altre congrés.

Manca de direcció

Però la preparació de les eleccions no fa callar els centenars de milers d’obrers i de soldats decidits a anar fins al final. Els revolucionaris estan dividits ; l’únic grup de dimensió nacional, el grup espartaquista (que pertany al USPD), tot i tenir dirigents populars i valorats, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, el grup és feble, poc implantat i poc estructurat. L’enfrontament fa furor entre els consells i tots els que volen establir un poder parlamentari, el govern dirigit pels socialistes i el comandament militar. Els partidaris dels consells són poderosos a Berlín, a Leipzig, a Bremen, a Munic i a la regió del Ruhr.

El 6 de desembre de 1918, Ebert decideix arrestar el consell d’obrers i de soldats. La tropa dispara contra una manifestació. Karl Liebknecht és detingut, i després alliberat pel prefecte de policia Eichhorn (l’ala esquerra dels independents). Les tropes «fidels» al govern es disgreguen. El general Lequis, que havia entrat a Berlín el 10 de desembre amb 40 000 homes, el 23 de desembre només en tenia 2 000 sota les seves ordres!

Des de feia setmanes, el govern d’Ebert sospesava la creació d’una força armada depenent directament del govern, i encarregada de protegir-lo. Així és com es constitueix des de finals del mes de novembre un cos de milícies al voltant d’oficials reaccionaris, tal com declara als seus 4 000 homes : «Sóc un vell soldat. Durant 34 anys, he servit tres emperadors. [...] Però avui, el govern imperial ha estat reemplaçat pel del canceller Ebert. I aquest govern es troba [...] en una situació molt difícil. [...] Aquesta Rosa Luxemburg és una dona diabòlica i Karl Liebknecht un paio llest i disposat arriscar el tot pel tot. » L’alt comandament unifica les milícies, amb aquesta fórmula de jurament : « Jo, sotasignat [...] juro continuar sent fidel al govern provisional del canceller del Reich, Ebert, fins que l’Assemblea nacional hagi determinat una nova Constitució. » Els membres d’aquestes milícies estan més ben pagats i nodrits que l’exèrcit regular, ja que la seva caixa és alimentada pels grans propietaris i els industrials [5].

El govern socialista decideix l’enfrontament emparant-se en el seu suport. El seu «comissari del poble», Gustav Noske [6], passa revista a les partides de guerrillers compromeses a “netejar”Berlín. El govern ataca intentant desfer-se dels mariners revolucionaris instal·lats, des del 9 de novembre, al cor de Berlín. El 23 de desembre, és dona l’ordre de reduir els mariners per tots els mitjans. Desenes de milers d’obrers berlinesos armats fan fracassar l’empresa. Després, a conseqüència de l’acomiadament del prefecte Eichhorn, es fa una enorme manifestació, el 5 de gener de 1919. És el començament de la insurrecció «espartaquista». Es constitueix un comitè d’acció revolucionària. Les manifestacions de centenars de milers d’obrers i de soldats es multipliquen. Però a aquest moviment li falta una organització, uns objectius clars i una direcció. El comitè d’acció revolucionària inicia una negociació amb el govern. El comandant en cap, Noske, aprofita aquest lapsus per preparar la seva ofensiva.

«Setmana sagnant»

A partir del 10 de gener, comença la «setmana sagnant» : Noske procedeix a la conquesta i a la “neteja” de Berlín. Fa publicar una crida: «evitar per la força de les armes nous actes de violència dels espartaquistes i altres elements criminals». El diari de l’SPD, el Vorwärts, publica, el 13 de gener, un poema, La Morgue, que sona com una verdadera crida a l’homicidi : «En una única filera, hi ha més de cent morts - Proletaris! / Karl, Rosa, Radek i consorts / Cap d’ells no es troba entre aquestes morts! » La brutalitat es desferma contra els membres dels consells d’obrers i de soldats. Els militants són apallissats, assassinats. Es dóna caça als militants revolucionaris, empesos a la semiclandestinitat.

El 15 de gener de 1919, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg són detinguts per una patrulla de la milícia i són traslladats a l’hotel on s’ha instal·lat l’estat major. Després d’un breu interrogatori, són «traslladats». Rosa rep un cop de crossa a la sortida de l’hotel. Tots dos són abatuts en el transcurs d’aquesta «transferència». El cos de Rosa Luxemburg és llançat al canal; no es trobarà fins al 31 de maig. Els assassins seran encoberts per Noske. La versió oficial dirà que Karl ha estat abatut en el transcurs d’una temptativa de fugida, i que Rosa ho ha estat «per un desconegut»! Les milícies recorren llavors el Reich per reduir, un a un, els nuclis revolucionaris. Aquesta primera derrota de la Revolució alemanya, gràcies a l’aliança de la socialdemocràcia i de l’exèrcit, no és definitiva ; és la primera de l’onada revolucionària, que durarà fins a 1923. No n’és menys un cop molt dur per als obrers revolucionaris, simbolitzat per la desaparició de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg, que escrivia la vigília de la seva mort : «Com jutjar la derrota del que es diu la "setmana espartaquista"? Prové de la impetuositat de l’energia revolucionària i de la insuficient maduresa de la situació, o de la feblesa de l’acció duta a terme ? De totes dues ! El doble caràcter d’aquesta crisi, la contradicció entre la manifestació vigorosa, decidida, ofensiva de les masses berlineses i la irresolució, les indecisions, les pròrrogues de la direcció, aquestes són les característiques d’aquest últim episodi [...]. "L’ordre regna a Berlín!”, diuen. Esbirros estúpids ! El seu "ordre" s’està edificant damunt la sorra. Des de demà, la revolució "s’aixecarà de nou amb estrèpit" proclamant per tot arreu per a terror vostre : "Era, sóc, seré".

Notes

[1] Article aparegut a Rouge 15/01/2009.

[2] Article traduït per Sylviane Dahan.

[3] Llegir Rouge no° 2775 del 20 de novembre de 2008.

[4] El Partit Socialdemòcrata independent (USPD), escissió del Partit socialdemòcrata sobrevinguda el gener de 1917, és constituït pels militants que refusen la política d’unió sagrada dels majoritaris. Aplega totes les tendències socialistes, dels reformistes als revolucionaris.

[5] Un bon nombre d’aquests milicians es trobaran més tard a les tropes d’assalt nazis.

[6] Socialista anomenat, pels revolucionaris berlinesos, el «Gos cenyint» (Bluthund »).

Web Revolta Global

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)