Literatura catalana contemporània

Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme

Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un!

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure -un centre que manà construir un oncle-avi meu que havia estat batle de sa Pobla en temps de la dictadura de Primo de Rivera, en Miquel Crespí-, ens feien formar als matins i, drets, braç en alt, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe. Em repugnaven les guturals melodies franquistes amb acompanyament de tambor. No podia suportar, em feia fàstic alçar la mà. Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a poder cursar el batxillerat, vaig anar a estudiar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en la postguerra, havia servit de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava, pocs anys enrere, hi va romandre presoner el meu pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi havien estat molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar els pobles de l'estat de la bèstia feixista i, ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.

Totes les banderes de Falange Española anaren a parar als fems o al fons del pou!

Record que no podia suportar les mentides -jo ja sabia que eren falsedats- de la "Formación del Espíritu Nacional". El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial feixista, no era pobler. Cada matí, amb una moderna moto "Guzzi" -una meravella de la locomoció en un temps sense els moderns cotxes esportius del present-, arribava a l'Institut. Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els meus oncles.

Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors de El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina. Qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el meu poble.

El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un parell de campaments del "Frente de Juventudes". Era una obligació, de voler aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquero. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

S'anomenava "Campamento de la Victoria". Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell amb combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes. El primer que ens ensenyaren fou perseguir els xuetes. Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després d'haver dinat, repetint un per un -perquè els aprenguéssim de memòria- els cognoms dels qui -deia, furiós- havien ajudat a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de "Formación del Espíritu Nacional" assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... ¿de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". Allò era una follia. Els pobres al.lots no sabien on amagar-se. Tornaven vermells. Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, grups de companys fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre la Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics del poble, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar el meu odi visceral per tot el que tingués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els "Gloriosos defensores del Alcázar" o el "Imperio Español de Isabel i Fernando".

A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. A sa Pobla, el "Frente de Juventudes" tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses -organització de campionats esportius o de "cultura" falangista-. La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren -amb assistència de les primeres autoritats- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva besàvia. Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi". Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves de sa Pobla havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Bennàssar, de Can Pelí, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan havien tancat i no hi havia ningú dintre, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven -tots els al.lots en sabíem l'amagatall- i, decidits, hi entrarem sense obrir els llums. No era qüestió que ens trobassin!

Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure a baix. Clac!, Clac!, Clac!. Podies contar, u, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

A l'endemà, el professor de "Formación del Espíritu Nacional" vingué emmurriat. No va dir res. Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos. Per una temporada s'acabà el jugar al futbol a l'hora del "recreo". El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, pensant qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tota la classe, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart. I no s'errava! Suàvem, sota el càstig silenciós; però, per dintre, tant en Sebastià de Can Pelí com jo mateix érem immensament feliços. Era a finals de l'any 1959. Aquella fa ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. La record com altres deuen recordar un "excel.lent" en les notes de fi de curs.

Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis. Intuíem que no servien de res les mentides oficials. No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. Havíem vençut l'adoctrinament. I això era l'únic que ens importava. Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.

Miquel López Crespí

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

L'estat religiós d'Israel fa una campanya pagada que enuncia un suposat rebrot d'antisemitisme. En aquesta campanya hi participen suposats "progressistes" del Regne d'Espanya que per això cobren de l'estat sionista . Es tracta d'una campanya ben articulada pels sionistes a Catalunya i a les Balears que aprofiten de passada la xenofòbia contra els moros per tal de sembrar al seu favor. Personatges coneguts només suposadament d'esquerra a les Balears han fet causa comuna amb els genocides del govern, de l'exèrcit israelià i de la majoria dels jueus .

Sionistes

L'estat religiós d'Israel fa una campanya pagada que enuncia un suposat rebrot d'antisemitisme. En aquesta campanya hi participen suposats "progressistes" del Regne d'Espanya que per això cobren de l'estat sionista . Es tracta d'una campanya ben articulada pels sionistes a Catalunya i a les Balears que aprofiten de passada la xenofòbia contra els moros per tal de sembrar al seu favor. Personatges coneguts només suposadament d'esquerra a les Balears han fet causa comuna amb els genocides del govern, de l'exèrcit israelià i de la majoria dels jueus .

Amb major o menor èmfasi aquesta campanya està dirigida contra tots els quals ens hem manifestat contra la massacre comesa contra el poble palestí a Gaza. La veritat és que estem davant la construcció d'una cortina de fum amb l'objectiu de justificar els brutals crims de lesa humanitat comesos per Israel durant els bombardejos en els quals han assassinat més de 1500 palestins, entre ells 415 nens, amb el resultat de més de 6000 ferits, mentre van ser totalment destruïdes els habitatges d'almenys 13 mil famílies. Aquestes accions de barbàrie, realitzades amb el suport de l'imperialisme nord-americà, han motivat el rebuig de milions en tot el món, entre ells nombrosos jueus que han dit "no en el nostre nom".

L'operació mediàtica actual expressa en realitat que l'acció realitzada per Israel és tan indefendible que qui la justifiquen no s'atreveixen a fer-ho en veu alta. Per això han hagut de recórrer a amalgames de tot tipus inventant una inexistent campanya antisemita perquè no es discuteixi més del tema per tal de contenir les creixents crítiques a l'estat d'Israel, un dels principals aliats de Bush en la seva "guerra contra el terrorisme" i un clar exponent de la legalització de la tortura, del tancament de milers de presos sense condemna i de l'assassinat sense judici algun dels seus opositors, és a dir, a practicar el terrorisme d'estat.

Els sionistes que acusen a partits d'esquerra i organismes de drets humans han mantingut al llarg dela anys molt bones relacions amb dictadures com la videlista, a la qual Israel venia armament i donava assessorament en la "lluita antisubversiva" mentre centenars de militants d'origen jueu eren torturats i assassinats sent part dels 30.000 desapareguts. El martiri del poble palestí no és nou. Els historiadors israelians més honests (com Benny Morris o Ilan Pappé, l'autor de "La neteja ètnica palestina") s'han encarregat de desmantellar el mite de l'origen "progressista" de l'estat sionista, documentant el que denominen "el fet colonial" de la seva fundació i la neteja ètnica permanent sobre la qual s'ha sostingut.

Ara Israel és afavorit per les potències imperialistes vencedores en la segona guerra mundial, les mateixes que miraven per a altre costat quan es practicava l'Holocaust i que en el cas d'Estats Units, es negaven a rebre a gran part dels jueus perseguits pels nazis genocides. Però un sector de l'esquerra israeliana no comparteix el criteri general i ho fan amb una lluita memorable com la feren els partisants, els adversaris dels nazis, o com la fem els que volem que es reconeixein els drets dels pobles oprimits a l'Estat Espanyol, contracorrent. Lluitar contra corrent no és fàcil. No ho va ser contra Hitler, tampoc ho és contra el colonialisme, sigui espanyol, francès, dels EUA o britànic. Però l'esquerra és això i no altra cosa.

La defensa del dret del poble palestí a la seva autodeterminació nacional ha de ser un dels punts centrals a aixecar per la classe obrera i els antimperialistes del món sencer. Una bandera que defensem els i les que lluitem per una Palestina socialista, on convisquin en pau i amb plens drets culturals i religiosos àrabs i jueus.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

No es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana? (Gabriel Janer Manila)

Només, un dany col.lateral

Per GABRIEL JANER MANILA

No es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?

He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.

Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.

Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".

Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.

Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.o es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?

He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.

Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.

Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".

Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.

Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.

Diario de Mallorca (22-I-09)

PROU COMPLICITAT AMB LA MASSACRE DEL POBLE PALESTÍ

Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al manifest de Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.

Palma (10-I-09). Manifestació contra la massacre del poble palestí. D’esquerra a dreta tres històrics de la lluita antifeixista i anticapitalista de les Illes, antics militants i dirigents del comunisme illenc antiestalinista (OEC): Domingo Morales, Miquel López Crespí i Antonio Muñoz.

L'exèrcit d'ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat d'aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre indeterminat d'escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a casa des de l'escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l'estratègia d’apartheid i colonització israeliana. És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.

Davant d'aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les relacions comercials de la Unió Europea amb l'Estat d'Israel, sense condicionar aquest acord a la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la democràcia i dels drets humans. El govern d'Israel, encoratjat també per la manca de crítica nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació,Universitats i Empresa, han posat el seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu “d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l'ONU que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l'apartheid sud-africà, i que reclamen a la comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel. Les organitzacions sotasignades ens neguem a l'exercici deshonest i immoral d'equiparar les parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els acords de cooperació i associació comercial amb l'Estat d'Israel, en tots els nivells -europeu, espanyol i català, i per això reclamem:

- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.

- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent.

Primers signataris: Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.