Literatura catalana contemporània

Saura dimissió! Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 19 Març, 2009 20:28 | Compartir:

(4 vídeos de la repressió) Els Mossos d’Esquadra desallotgen el rectorat de la UB

Universitat de Barcelona, 18-3-2009

Avui, dimecres 18 de març, a la matinada, desenes d’agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra han procedit, per ordre del rector Dídac Ramírez, al desallotjament de l’edifici del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB). Davant d’aquest fet, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem denunciar que les autoritats universitàries han optat per la via de la força, imposició i coacció contra els estudiants mobilitzats.

CONCENTRACIONS:

17 hores – Davant la Comissaria de les Corts (Travessera de les Corts, 319-321)

20 hores – Plaça Universitat

Davant del desallotjament del rectorat de la UB, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, organització estudiantil majoritària als claustres de les universitats catalanes i participant de les protestes estudiantils, volem constatar que:

1.- L’aposta de les autoritats universitàries per l’estratègia de la força i la coacció suposa trencar tot pont de diàleg i entesa amb els estudiants.

2.- L’entrada dels Mossos d’Esquadra a les universitats catalanes ve sent una tònica massa habitual i demostra la inoperància dels rectors per a gestionar amb diàleg els conflictes que sorgeixen a la universitat.

3.- Que la violència policial, les detencions, les expulsions i les difamacions contra els estudiants no aturaran la lluita en defensa d'una universitat pública i de qualitat.

Per acabar, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans:

- Exigim la dimissió immediata del senyor Dídac Ramírez, i de tot l’equip rectoral de la UB, per ser els màxims responsables de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la universitat.

- Exigim que la senyora Blanca Palmada, Comissionada d’Universitats, i el senyor Josep Huguet, Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, es posicionin públicament sobre l’entrada de cossos policials a les universitats públiques catalanes.

Finalment, encoratgem a tots els estudiants del país a mostrar, al llarg dels propers dies, el seu rebuig a aquest desallotjament i a denunciar la repressió que pateix el moviment estudiantil contrari a l’EEES, per a deixar ben clar a totes les autoritats universitàries que no ens quedarem de braços creuats davant les agressions que patim els estudiants mobilitzats en defensa de l’educació pública i de qualitat.

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Barcelona, 18 de març de 2009

Felipe González: les falses memòries de l'expresident (I)

Turmeda | 19 Març, 2009 12:54 | Compartir:

(2 vídeos) Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.

Les falses memòries de Felipe González (I)

Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances. I la situació actual demana molts sacrificis. L'avenç de la nostra economia, arribar a assolir els aspectes essencials de la modernitat -que són els que distingeixen un país avançat d'un de subdesenvolupat- no pot portar-se a terme sense una veritable modificació de tot el procés productiu (reestructuració de plantilles, abolició de les prestacions socials, retallada de sous i pensions, racionalització de les despeses de la seguretat social). La dictadura franquista volgué, en certa mesura, imitar alguns aspectes de l'estat del benestar europeu i del comunisme ateu. Vet aquí la nostra tragèdia. Ara, la socialdemocràcia, si vol salvar el país, ha d'aprendre a no malgastar els diners de l'estat. L'exemple de la fi de comunisme a l'URSS ens ha d'ensenyar el camí que pertoca. La sanitat, l'ensenyament i l'habitatge gratuïts, foren el motiu de la fallida generalitzada. Els ciutadans tanmateix no agraeixen el que l'estat fa per ells. Històricament, el poble, la massa, sempre actua en contra de les bones intencions dels dirigents. Cal tenir-ho ben present.

Estic molt preocupat pels entrebancs, excuses i dilacions que els sindicats posen a les nostres mesures. No hi ha manera d'arribar a un pacte social. Malgrat les subvencions i ajuts a les diverses formacions sindicals! Milers de milions cada any i ara es mostren desagraïts! No m'ho hagués pensat mai; al cap de més de quinze anys de col.laboració fructífera, es revolten. No ho entenc. Sincerament, no sé que volen ni que defensen. La mobilitat de les plantilles és quelcom essencial per a progressar econòmicament; l'augment de la jornada laboral, la disminució de les vacances, el treball eventual, són sistemes europeus ben provats per la pràctica i l'èxit dels seus resultats. Tampoc no podré entendre mai la defensa aferrissada que fan del poder adquisitiu de les pensions! Protegir els vells! És això una encertada política sindical? Particularment no estic gens d'acord a mantenir, en plena democràcia, aspectes de la finida dictadura. Els vells, mantenir la gent de d'edat, és quelcom que correspon a llurs famílies, no a l'Estat. I si la púrria no ho fa a les bones, haurem d'estudiar mesures especials per a acabar amb aquesta tremenda injustícia que és voler mantenir absurds privilegis. Voler cobrar cada mes gent que ja no fa feina. El sistema, suggerit molt intel.ligentment pel company Solchaga, seria modificar les lleis d'herència i successió. Fer que tots els béns dels jubilats passassin a l'estat i així es podria continuar abonant alguna cosa. Els que no tenguessin propietats, evidentment, no cobrarien. Però, ¿quan, en dos mil anys d'història, el poble que no podia treballar, cobrava? És completament il.lògic! No té cap ni peus aquesta defensa aferrissada de les pensions. Hem de finir amb urgència amb tot aquest parasitisme social que ens porta a la ruïna o no sortirem mai del subdesenvolupament.

Si els sindicats s'atreveixen a convocar la vaga general, poden perdre més que guanyar. Aturarem les subvencions. Farem que no cobri cap alliberat sindical. Desfer, sense moure un dit, tota la seva estructura de comandament. Qui pagaria el lloguer, els terminis de les seus de CC.OO., o d'UGT? ¿Ells tots sols, amb les quotes d'afiliats? Impossible! No tenen prou capacitat econòmica. En cas de necessitat, podem militaritzar els serveis en vaga. Decretar la pèrdua de la feina per als qui participin en aldarulls reivindicatius. L'altre dia, a Nova York, en parlava amb el President Clinton i el Canceller Kohl. Els deia - m'escoltaren amb molta atenció- que s'havia anat perdent l'antiga disciplina laboral. Aquell amor del jornaler pel seu lloc de treball, l'antiga capacitat de la classe obrera per a treballar -quasi per no res- deu, quinze hores diàries. Els països s'enriquiren, els imperis varen poder formar-se degut a aquest gran amor del poble vers la feina. En un determinat moment hi havia esclafits revolucionaris. Algú, petits grups d'agitadors, socialistes del passat, bolxevics més endavant, anarquistes, protestaven en contra del que anomenaven "explotació inhumana del sistema capitalista"; però aleshores, sense tanta legislació pretesament protectora, bastava enviar la Guàrdia Civil, els Cosacs o els gendarmes prussians per a acabar de seguida amb els avalots reivindicatius. El President dels Estats Units deia que hauríem d'anar amb compte a no caure en antigues formes autoritàries de fer política. Per sort, l'èxit aconseguit pel nostre amic Ieltsin a Rússia decantà la discussió al meu favor. Hi ha moments greus en la història d'un país que requereixen mà ferma, lleis especials, prohibició de vagues, militarització dels serveis, supressió provisional de determinats articles de la Constitució que barren el pas al progrés econòmic. No podem restar aturats, presoners de velles formes que potser serviren en una determinada conjuntura històrica, però que ara són un veritable entrebanc per a la modernització dels estats. Les modernitzacions, els avenços portats a terme pel President Fujimori al Perú, i l'exemple que ha donat al món el nostre bon amic Borís Ieltsin, ens marquen el camí. Ni Clinton ni Kohl em dugueren la contrària.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Jaume Carbonero i la destrucció de sòl rústic a les Illes - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 19 Març, 2009 06:42 | Compartir:

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Menú

Cerca

Calendari

«	Març 2009					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31