Literatura catalana contemporània

Miquel López Crespí: memòria de Kazan, Wajda, Buñuel, Passolini, Visconti, Renoir, Rossellini...

Turmeda | 01 Abril, 2009 17:12 | facebook.com

Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un col·legi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.(Miquel López Crespí)


Viva Zapata!


Anar al cine per a fugir del desert. Jo estimava aquells llargs viatges per la teva pell. Record que projectaven Cendres i diamants de Wajda. El ritme del teu esguard brodava ecos d'infinits naufragis, les més belles aproximacions. Però sabia que, en acabar la pellícula, hieràtics, en perfecta formació ens esperaven tots els petits problemes que havíem provat d'oblidar: les petjades de les nostres sabates en els bassiots; el lloguer sense pagar; la por de la vellesa; el fallaç equilibri del capvespre; el fuet dels amos vinclant-se damunt l'espinada com a Viva Zapata! d'Elia Kazan. El cinema era aleshores part essencial de la nostra desesperada supervivència alimentant instants d'algues i salnitre.


Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un collegi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.

Record els nervis, el fum que tot ho omplia (pels racons alguns companys aprofitaven la fosca per besar-se amb estudiada cura mentre nosaltres iniciàvem el debat sobre La vida criminal de Archibaldo de la Cruz o L'àngel exterminador). Aleshores fèiem l'amor en pisos abandonats on els pares imaginaven que preparàvem els exàmens entre mobles molt antics i prestatges plens de llibres d'oblidades èpoques geològiques: material d'un altre univers (la República, els anys finals de la guerra). Anys més endavant, a París o a una Venècia inundada per les marees, eren uns altres els llavis que jo besava anant a la recerca de l'indret on projectaven Le journal d'e une femme, Simón del desierto, Belle de jour.

Avui m'estimaria més perdre'm pels deserts de mentida on moren eternament Rudolph Valentino i Vilma Banky (presència evanescent d'El fill del Caid girant en la memòria).


Qui sap si hauria estat millor desaparèixer després de la darrera imatge de Les mines del rei Salomó o en una de les batalles de mentida del Robin dels boscos de Michael Curtiz.

En la postguerra arribaven pellícules miraculosament salvades del naufragi. La gent vivia aleshores en amplis territoris turmentats per la por. El dies eren endurits, dominats per la còlera. Difícil aconseguir riure novament, perdre's lluny de la insuportable presència de Raza, El Alcázar no se rinde.

Hi havia una estudiada complicitat en les cues que es formaven els dissabtes per veure l'exòtic King Vidor de Les aus del paradís, els amors de Burt Lancaster i Virginia Mayo a El falcó i la fletxa.

Hem passat els anys menyspreant la buida xerrameca dels vencedors, llurs falsos artificis de llenguatge, l'absurd vendaval de les paraules sense significat.

Finalment, en l'embriaguesa dels darrers instants, ja sabíem què era l'únic que ens portàvem amb nosaltres, el bagatge final de la nostra existència, aquell turmentador caramull d'impressions on es barrejaven les imatges més belles que havíem vist amb tot el seu poderós carregament d'esperances. Segurament Henry Fonda en Els raïms de la ira, i Orson Welles a Ciutadà Kane.

Ben cert també que, en la darrera nit que ens agombola, enmig dels càntics i de l'oració final de les beates del poble (és la infantesa que retorna amb tota la seva càrrega de terrorífiques pors, les cambres buides, el cotxe dels morts que ens deixa cada volta més sols i abandonats enmig de les rajoles fredes de l'església) hi haurà també la presència de Rossi i de Salvatore Giuliano, d'un Forman joveníssim en Els amors d'una rossa. Ben cert que Passolini i Visconti, Rossellini i Renoir ens han fregat els ulls fins a fer-nos sang. Impossible oblidar l'Anna Magnani i l'Antohony Quinn de El secret de Santa Vittoria. Serà un final d'època autènticament brillant amb tot de clarors que vénen d'Abel Gance o Tissé.

Ara no podríem imaginar un Jean-Paul Belmondo o una Jean Seberg envellits pel temps, rosegats pel poder inclement dels calendaris. Inimaginable pensar que els actors -el poble en armes!- d'Octubre han desaparegut per les clavegueres de la història. Impossible que aquesta tarda no facin Els germans Marx a l'oest en el cinema de la nostra barriada. Seria massa perfecte creure que ja no ens pot atemorir Bela Lugosi o que aquesta nit no ens emocionarà Spencer Tracy a Capitans intrèpids. Nosaltres hem observat sovint la Marilyn Monroe fent cua a la parada de l'autobús. Hem vist els protagonistes de Metropòlis cridant a la insurrecció pels carrers en flames del temps de la transició (Greta Garbo, la Ninotchka de Lubitsch, militava amb nosaltres i enlairava la roja bandera del proletariat universal). Inimaginable creure que desapareixerà engolida per la fosca l'exuberant Hedy Lamar, l'enigmàtic somriure de Jennifer Jones, la desesperació de Vivien Leigh fent costat a Marlon Brando en Un tramvia que s'anomena desig.

Ara és hora d'anar al cine (hem d'anar a cercar els amics). Neva a l'avinguda Nevski de Leningrad.

Amb Olga, que estimava Bàbel i Fiódor Dostoievski, ens hem perdut pel canal de Griboiédov a la recerca de l'ombra d'Eisenstein (El cuirassat Potiomkim, Octubre, La vaga...).

Per l'avinguda Nevski, prop del teatre Kírov, t'explicava la dificultat de les projeccions clandestines, la problemàtica arribada del material (presència sempre omnipotent de la Brigada Social preparada per a trucar a altes hores de la nit, com cantava Raimon en aquells anys de tenebra).

Des de del Café dels Literats divisam l'Aurora per sempre més immòbil en el Neva els seus canons engrillonats per la burocràcia, com els poetes -Maiakovski suïcidat!-, com milions de somnis: la revolució permanent de Lenin i Trostki.

Tremolen encara les pedres de Smolny en la distància.

Però al final, tot s'ensorra.

Desapareix entre l'arbreda i les platges el record de la darrera pellícula que hem anat a veure (El procés de Welles; La dolce vita de Fellini; no ho podria assegurar amb certesa).

Les ràfegues dissolen juraments, jovenívols orgulls.

Mir apassionadament al meu entorn: sequera, cap film interessant on ens puguem dissoldre, filigranes de boira desdibuixant els signes fòssils i fugitius que m'uneixen als absents.

Sense anar-ho a cercar havíem oblidat l'imperiós treball dels àngels perversos amagats en les esberles de l'horabaixa.

Cap al final de la tardor, amb avidesa de resplendor fugissera, entrellucant les restes dels nostres coneguts naufragis, sota el sol inexorable d'aquest estiu que s'allargassa fins a encongir homes i muntanyes: descobrir l'avanç inaturable de les formigues a la recerca de vells paranys i abismes, els antics cartells que ens alletaren perduts i plens de pols dins les cases abandonades.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Salvem Mallorca! El GOB contra el Pla de Carreteres - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 01 Abril, 2009 11:07 | facebook.com

Volem que es retiri el pla. Volem que es repensi el model i poder plantejar alternatives.


El GOB continua la mobilització en contra del Pla Director Sectorial de Carreteres


Un cop finalitzat el termini de presentació d'al·legacions a la revisió del Pla Director Sectorial de Carreteres que impulsa el Consell de Mallorca, el GOB continua la mobilització contra la tramitació del pla i l'execució d'algunes de les actuacions més polèmiques i impactants previstes en el Pla.

El GOB ha donat a conèixer avui una nova eina per a l'articulació de l'oposició als projectes que es preveuen a la revisió del Pla Director Sectorial de Carreteres aprovat inicialment pel ple del Consell de Mallorca el mes de gener de 2009.

Es tracta d'un blog que sota el lema " No més carreteres" pretén oferir un portal amb la informació que consideram que tots els ciutadans de Mallorca han de conèixer respecte el model viari que representa aquest Pla de Carreteres pel futur de Mallorca. L'objectiu del blog a més, és reunir informació sobre les veus en contra que, tant a l'àmbit local com a l'àmbit insular, ha anat sorgint contra aquest Pla de Carreteres. L'objectiu no és senzillament dir NO a una Pla que ens sembla inacceptable per continuïsta, obsolet i depredador que afavoreix descaradament el creixement i l'especulació urbanística, sinó oferir també un espai per compartir opinions i plantejar alternatives. Així, a la pàgina I TU QUÈ POTS FER? es troben diferents propostes per mobilitzar-te si et preocupa algun dels projectes prevists el Pla de Carreteres.

Vos convidam a informa-vos i a implicar-vos contra aquesta nova agressió al territori. És hora de dir Prou!

Podeu consultar el blog a la següent adreça:

http://nomescarreteres.wordpress.com

Web GOB


Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. (Miquel López Crespí)


Son Espases, el PSOE i les promeses electorals (un article de setembre de 2007)



D´ençà l´inici del nou curs polític, acabades les vacances, molts activistes de les plataformes que han portat a coll la lluita en defensa dels nostres escassos recursos naturals i que s´han mobilitzat en defensa del territori, resten prou preocupades en veure com es van desenvolupant els esdeveniments en referència a Son Espases, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. En el fons, com molt bé escrivia Xisco Sastre, de Salvem la Real, qui en aquests quatre anys de destrucció de la terra ha portat la lluita contra el PP per a preservar Mallorca de la salvatge especulació que patim han estat les plataformes ciutadanes. Té raó. Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. Unes quotes de poder institucional com mai no s´havia vist. Els manifestants que en diverses ocasions han sortit al carrer per a expressar la insatisfacció en constatar com el govern incompleix el que va prometre demanen COHERÈNCIA. Així de senzill. És massa radical, en opinió de qui governa, exigir el compliment del programa electoral, les paraules pronunciades en el discurs d´investidura del president Antich?

En el programa electoral del PSOE per a les autonòmiques de 2007, el votant progressista va poder llegir: “Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicabo en la finca de Son Dureta”. I, més endavant, en el discurs d´investidura, sentírem el president dient: “Vull anunciar que paralitzarem les polèmiques obres de Son Espases i analitzarem, de forma immediata, la situació econòmica, jurídica i patrimonial, amb l´objectiu de construir un nou hospital AL SOLAR DE SON DURETA”.

Els mallorquins i mallorquines que hem sortit al carrer per a defensar el nostre restarem profundament decebuts si, finalment, el PSOE i UM decideixen tirar endavant el projecte estel·lar del PP i l´hospital de referència es basteix a la Real.

El PSOE, els amics i companys del Bloc que participen en el govern amb UM... són conscients que la credibilitat del Pacte de Governabilitat pot quedar ferida de mort per a tota la legislatura? No val ni és de rebut afirmar, com hem sentit a algun dirigent socialista, que “si perdem el vot de tres o quatre mil ‘radicals’ en guanyarem vint mil dels antics votants del PP”. Tot plegat, a part de ser unes afirmacions plenes de cinisme, és l´expressió d´una coneguda i reaccionaria forma de fer política que no ens agrada i que voldríem veure foragitada de la nostra terra. O d´altres afirmacions, igualment cíniques i barroeres, afirmant que “d´aquí a quatre anys ningú no se’n recordarà d´aquesta pol·lèmica i, com en el cas de la incineradora de Son Reus, els mateixos dirigents que es manifesten en contra aniran a inaugurar l´hospital”.

Qui arriba en aquests extrems de cinisme, quines conviccions té, i en funció de què es considera d´esquerra? I, cinisme a banda, ¿quan aprendran que poden perdre els votants d´esquerra, però que mai de la vida no guanyaran els de dreta, com es demostrà amb la derrota del Pacte? I si mai en guanyassin algun, ¿ja són conscients que ho farien servint-los la política corresponent, és a dir, una política dretana? Tornem-hi: per què es fan dir “d´esquerra”?

Tots aquells i aquelles que durant quatre anys (i tots els anys anteriors!) han sortit al carrer per a preservar recursos i territori, en lluita contra les maniobres especulatives i la corrupció que tot ho encercla, pensam que més d´una vegada la història no es repeteix. Si el PSM començà a perdre vots i representació institucional amb la seva claudicació davant les maniobres de PSOE-UM, no vol dir que ara ho faci. La direcció política dels nacionalistes d´esquerra no és la mateixa d´aquells temps, i molts dirigents actuals del PSM saben a la perfecció que no poden iniciar aquesta legislatura caminant damunt les cendres de l´esperança popular. Per ara, en el moment que escric aquestes retxes, el Bloc, i cada partit que el conforma, han expressat públicament la disconformitat amb continuar la política del PP i continuen denunciat la construcció de l´hospital a Son Espases com a una simple maniobra especulativa.

El PSOE va ben errat si pensa, en cas de decidir-se per l´opció de continuar amb el projecte de Jaume Matas, que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. Ho hauria de tenir ben present.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dietaris i llibres de memòries - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 01 Abril, 2009 05:43 | facebook.com

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984. (Miquel López Crespí)


L’origen del bipartidisme (pàgines del meu dietari)


Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.

Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!-- societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema.

Però... com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d´enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat? Quins partits i organitzacions s´han aferrat a l´existent per a viure dels beneficis i els privilegis que comporta la gestió del sistema?



I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre, la banca, les organitzacions internacionals que donen suport als quadres governants siguin aquests de dreta o de la pretesa esquerra?

No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d´hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l´amnistia per als presos polítics. En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites “democràtiques”, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els “avantatges” de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s´intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu. Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d´espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a “neteja” de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l´OTAN, a mitjans dels anys vuitanta. Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, grups i organitzacions com Maulets, la CGT, els sindicats d´estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s´han atrevit a lluitar contra els decrets del “Gran Germà” orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics a sou dels borbons i de la “sagrada” economia de mercat.



En una data tant recent com l´any 1990, era evident la repressió “socialista” contra aquells que encara volíem emprar les parets abandonades o en obres per a servar la memòria dels republicans assassinats pel feixisme. Qui signa aquest article va ser reprimits i multat per PSOE per haver volgut retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder. Sortí publicat a tots els diaris de Palma en el mes de maig de 1990. I, per a “immortalitzar” tan gran barbaritat, ho vaig deixar escrit al llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), concretament en el capítol titulat “Breviari contra els servils: transició i repressió ‘democràtica’” (pàgs. 220-232).

Ara, tan sols a estones, Palma torna a ser la ciutat del passat, amb l´energia i la creativitat revolucionàries de la gent que, cap a mitjans dels anys setanta, no podia imaginar les traïdes i el cinisme dels polítics professionals, els vividors del romanço i oportunistes que tots coneixem.

Anem a pams. A començaments dels setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diverses organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar a les Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explicat en diferents llibres i, especialment, en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els punts que tenia en comú amb organitzacions estrictament trotsquistes i, especialment, amb la LCR que formava part de la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. En l´àmbit català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de les contradiccions d´ambdues organitzacions.

Però tornem a l´inici de l´article, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per a sortir en la premsa oficial a no ser per esdevenir objecte de constant criminalització.

S´apropava el final de la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus del feixisme, amb el suport del dictador romanès Ceausescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´exèrcit i representants del que seria el futur rei, el príncep Juan Carlos. Per rompre la columna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixent moviment independentista del País Basc, Catalunya i Galícia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat on els socialdemòcrates i els carrillistes podien fer sentir la seva veu. Tots els poders mediàtics eren al servei de la reforma i dels pactes per tal d´aturar la presència de tots aquells partits i organitzacions que no combregaven amb aquell abandonament de les idees i principis –república, socialisme, autodeterminació--, que havien alletat generacions de lluitadors i lluitadores.

Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976, començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics estato-unidencs una vegada que renuncià a la ruptura; Suárez, el darrer secretari general del Movimiento, s'entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar la conservació de l’essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya” i la defensa de l´economia de mercat capitalista.

Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, alhora que el poder promocionava els partits que havien pactat la conservació dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la policia política ens perseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE, UCD, AP i el carrillisme, silenciaven les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en les quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més patents.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


El PP presidirà per primera vegada el Parlament basc


Ho farà a canvi de donar el seu suport a la investidura de Patxi López com a president del govern


El PSE i el PP basc han arribat a un pre-acord sobre les bases polítiques i els objectius prioritaris del nou govern basc, que encapçalarà Patxi López, i també sobre la composició de la mesa del Parlament, que presidirà el PP, segons que ha informat el socialista Rodolfo Ares. Amb aquest pre-acord, el PP tindrà la presidència del Parlament i el PSE ouparà dos llocs a la mesa de la cambra, cosa que dóna la majoria en l'òrgan a populars i socialistes, que tindran tres dels cinc llocs.

Ni socialistes ni populars han avançat quins podrien ser els seus representants a la mesa del Parlament, ja que el principi d'acord a què han arribat aquesta tarda les dues comissions negociadores encara l'han d'aprovar les executives de les dues formacions, que també han de determinar quins seran els parlamentaris que ocuparan aquests càrrecs.

El portaveu del PP, Iñaki Oyarzábal, ha destacat el principi d'acord 'sobre el document de bases pel canvi al País Basc', que pretén dictar la base política en què es fonamentarà la propera legislatura, i que posarà l'accent en 'la lluita contra ETA, guanyar espais de llibertat i aconseguir compromisos educatius i de política lingüística entre altres'. Ares ha ratificat aquests objectius i ha afegit també, dins les bases acordades, la lluita contra la crisi econòmica i polítiques en infrastructures i mitjans de comunicació.

Oyarzábal espera que 'aquest acord serveixi perquè el PP es comprometi a donar la presidència a Patxi López i també a donar estabilitat al nou govern', i entén que es donen les condicions perquè els populars hi puguin confiar. Per la seva banda, el socialista Rodolfo Ares, ha reiterat de nou la voluntat del seu grup de buscar pactes puntuals amb altres formacions sempre que aquests 'no suposin cap contradicció' amb allò pactat amb el PP, amb qui diu que mantindran 'un diàleg preferent'.

Les executives dels dos partits es reuniran en breu per estudiar i donar el vist-i-plau al pre-acord i també per decidir els membres dels respectius partits que ocuparan càrrecs a la mesa del Parlament. Posteriorment, les dues formacions faran oficial i signaran el document si les executives l'aproven.

VilaWeb


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb