Literatura catalana contemporània

Stalin, Cèsar, Napoleó, Franco, Churchil, De Gaulle... Les falses memòries de Felipe González (VIII)

Turmeda | 02 Abril, 2009 16:09 | facebook.com

(4 vídeos) Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.


Stalin, Cèsar, Napoleó, Franco, Churchil, De Gaulle... Les falses memòries de Felipe González (VIII)


Sempre he admirat els grans estadistes: Juli Cèsar, Napoleó, el general De Gaulle, Churchil, alguns aspectes de Stalin... Stalin fou un gran dirigent, diguin el que diguin. Oposat, ben cert, al que nosaltres defensam: la llibertat, l'economia de mercat, la lliure circulació de mercaderies, el catolicisme i el respecte a les idees del contrari. Però Stalin, en la seva lluita intransigent amb el trotskisme i el nacionalisme disbauxat, va saber mantenir unes fermes posicions de principi que portaren l'URSS a bastir un Imperi i engrandir, encara més, les conquestes civilitzadores del tsars. Perquè... ¿què hagués estat de l'URSS si en els anys vint i trenta, en la lluita que s'establí dintre del Partit Comunista Rus, en lloc de guanyar la posició estalinista, l'èxit hagués estat per a Trotski, Bukharin o qualsevol dels deixebles fanatitzats de Lenin que volien portar a terme la revolució mundial? L'Europa Occidental podia haver patit un segle de convulsions socials, l'Exèrcit Roig podia haver arribat fins a Budapest per a reforçar els Consells Obrers de Béla Kun i, a Alemanya, qui sap si els espartaquistes -la ferotge ala esquerra del socialisme radical berlinès-, ajudats per la cavalleria soviètica, no haurien desfermat la segona revolució socialista del món. Stalin, amb els seus partidaris, malgrat una certa repressió sagnant d'aquesta folla oposició, pogué dedicar-se a enfortir el seu país, i, a l'any quaranta-tres, quan, espitjat per Churchill, va dissoldre la Internacional Comunista, esdevengué, aliat amb els EUA, el Regne Unit i França, el capdavanter en la lluita per una Europa democràtica. Els estadistes hem de tenir sempre en la memòria i recordar que va ser ell personalment qui, amb les seves encertades instruccions als partits comunistes d'Occident, ordenà, manà efectivament, que, ni a París ni a Roma, ni a Atenes o Belgrad, els guerrillers proclamassin la República Popular, el comunisme, en poques paraules.


Per això pens que amb els grans personatges no podem tenir una actitud tancada. Dir, per exemple: "aquest ho va fer bé", o "aquell altre tot ho va fer malament". Ben al contrari. Una actitud racional, civilitzada, lliberal, que realment tengui en compte les cabdals aportacions que els grans homes fan a la Humanitat, procurarà destriar allò que hi pugui haver de positiu en cada un dels estadistes que han governat la massa. Franco és un altre exemple que ha de ser analitzat i considerat des de noves perspectives. Tant a la Facultat, amb els marxistes d'aquella època, com més endavant, dins del partit, en plena tasca de donar-li una nova ideologia, una orientació més d'acord amb el temps, sempre em vaig barallar amb els qui, mecànicament, d'una manera dogmàtica, deien que Franco era un criminal. Argumentaven, sense poder aportar altres raons, el fet de la repressió dels miners d'Astúries l'any trenta-quatre, la mateixa insurrecció militar del divuit de juliol, el milió de morts a la guerra, els tres-cents mil afusellats a la postguerra, la fam, la misèria de mitja Espanya... Jo era l'únic, a les assemblees -i em deien feixista!, infiltrat!-, a defensar els aspectes positius de la dictadura: la nostra neutralitat en temps de la Segona Guerra Mundial, la defensa del folklore de les regions espanyoles feta per la Secció Femenina que dirigia Pilar Primo de Rivera...


A Hendaia, en aquella històrica entrevista que tingué amb Hitler, ¿no li va plantar cara? No li digué que Espanya no entraria en el conflicte? ¿No defensà, per tant, la pau enfront sectors més reaccionaris que volien intervenir molt més activament en la batalla? L'episodi de la División Azul no va ser més que una forma intel.ligent de desfer-se dels grups falangistes més il.luminats, gent, alguna, provinent de l'anarquisme -basti recordar els colors de la bandera de Falange-, que volien portar endavant una hipotètica revolució nacional antiburgesa. En Franco, talment el geni que era, amb decisió de formidable estadista, els envià a morir a Rússia. Molt pocs regressaren de l'expedició. I els que tornaren del fred de les estepes de Rússia, perderen les ganes de continuar predicant la Revolució Nacional-Sindicalista. Per això crec que hem de revisar permanentment les concepcions que tenim damunt els capitans de pobles que han obert portes lluminoses a la humanitat. I és per això mateix que escric aquest dietari. Voldria que cap de les meves genials idees no pogués arribar a perdre's. Els historiadors del futur poden modificar els fets, donar una versió equivocada del que de veritat s'esdevengué. Els comentaris de Napoleó a El Príncep de Maquiavel són essencials per a arribar a copsar la fondària del genial militar francès. Els escrits de Juli Cèsar entorn a la guerra de les Gàl.lies formen part, són els fonaments, de la moderna història. Crec que el dietari servirà a les generacions futures per a saber tota l'alçària i categoria de gran dirigent que tenia el President del Govern espanyol a les acaballes del segle XX. Els èxits que per a la cultura occidental ha significat la purga de partits revolucionaris que hem fet a Espanya -amb l'ajut desinteressat dels seus propis dirigents!-, l'aportació cabdal de la nostra incorporació a l'OTAN i al Mercat Comú, la manera com hem pogut crear un atur estructural que ha enfortit el sistema, fent més dòcil la xurma que encara treballa -per allò de perdre el lloc de treball!-, l'ajut tècnic i militar al Rei Hassan del Marroc per a finir amb la guerrilla maoista del Polisario... són fets tan importants com en el passat ho pogueren ser la conquesta de l'Índia pels anglesos o l'extermini dels trotskistes soviètics per part de Stalin. Les meves troballes en els aspectes del control dels mitjans de comunicació -principalment la televisió- per a poder guanyar sempre les eleccions, són lliçons que cap dirigent de categoria no pot deixar de tenir en compte si vol continuar governant. Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Salvem Mallorca! Jaume Carbonero i la destrucció de sòl rústic a les Illes

Turmeda | 02 Abril, 2009 10:31 | facebook.com

El BLOC evita que es construeixin habitatges en sòl rústic


La proposta per desenvolupar la Llei de l’habitatge, que Carbonero envià al Consell de Govern, permetia un miler de cases en aquest sòl a Palma i a Manacor. El BLOC s’hi oposà i no es faran


L’oposició del BLOC ha evitat que el Govern permetés la construcció d’habitatges en sòl rústic a través del desenvolupament de la Llei d’Habitatge impulsada per Jaume Carbonero (PSOE). El conseller d’Habitatge va fer una proposta que incloïa diferents operacions urbanístiques en sòl rústic, a Palma i a Manacor, per edificar un miler d’habitatges de Protecció Oficial, a preu taxat, i també lliures. El PSOE pretenia dur aquesta proposta al Consell de Govern, però gràcies a l’oposició del BLOC finalment s’han eliminat les operacions en sòl rústic i s’han mantingut només les previstes en sòl urbà i urbanitzable.

El BLOC ja va introduir, durant la negociació de la Llei d’Habitatge, que es donàs prioritat als sòls urbans i urbanitzables per damunt dels sòls rústics de transició. Però una vegada presentades les ofertes per a les anomenades “reserves estratègiques de sòl”, el PSOE volia mantenir operacions urbanístiques que haurien suposat la construcció de centenars de pisos en sòl rústic, a Palma (especialment a Son Ferriol, on es preveia construir prop de 800 habitatges) i a Manacor. Cal dir que aquestes operacions tenien el vist-i-plau no només de la Conselleria d’Habitatge i de Francesc Antich, sinó també de la Conselleria de Territori del Consell de Mallorca, també en mans del PSOE. (Cal dir que el Consell d’Eivissa, en canvi, rebutjà les tres operacions que afectaven l’illa, totes en rústic, i ja no s’inclogueren en el projecte que Carbonero plantejava al Consell de Govern).

El BLOC considera que l’objectiu de facilitar l’accés a l’habitatge és perfectament compatible amb la protecció del territori i amb el manteniment de l’equilibri dels usos del sòl. L’axioma segons el qual l’accés a l’habitatge comporta necessàriament un increment de la construcció i de l’ocupació de sòl només respon als interessos d’un determinat poder econòmic, i malauradament ha estat assimilat per l’esquerra més dòcil.

Revista Digital del Bloc per Mallorca


Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)


La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!



Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.

Miquel López Crespí


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Blog de l'escriptor López Crespí - Les falses memòries de Felipe González (VII) – L’OTAN i la defensa del món lliure

Turmeda | 02 Abril, 2009 07:41 | facebook.com

(1 vídeo) Només un dirigent de provada experiència podia reeixir en una situació tan complicada. Tot es va decidir els darrers dies de la campanya. Havíem d'explicar a l'electorat què significava realment el NO per al país. I el NO -ho vaig fer veure amb nitidesa- significava restar ancorats en el passat. O, el que encara era pitjor, seguir el camí que marcava Moscou als nostres oponents. D'això mai no en va ser conscient un polític tan experimentat com l'amic Fraga. L'abstenció propugnada pels populars l'únic que feia era facilitar el joc als comunistes que encara quedaven. Segur de les meves posicions, amb confiança total en la capacitat de la raça per a distingir entre el bé i el mal, vaig anar situant els elements que ens permeteren la victòria. Un èxit contra els enemics d'Occident que jo consider de la mateixa proporció i importància que la victòria cristiana contra els turcs a la batalla de Lepant fa quatre-cents anys.


Les falses memòries de Felipe González (VII) – L’OTAN i la defensa del món lliure


A vegades, parlant, després del Consell de Ministres, amb Narcís Serra o en Solchaga -i ells em donen tota la raó!- m'adon com sóc un dels dirigents més lúcids del món occidental. Guanyar les eleccions d'una forma repetida no és una tasca gens fàcil i jo ho he aconseguit sense gaire esforç. Molts dels companys, quan ens enfrontàrem amb el repte de romandre a l'OTAN i haguérem de convocar el referèndum, pensàvem que no en sortiríem ben lliurats d'aquella campanya. Els nostres enemics s'uniren, deixaren les diferències polítiques a banda, i demanaren el NO. Fou un moment perillós en vistes al normal funcionament del sistema. Els aliats tremolaven; ningú no imaginava ni podia suposar la força convincent dels meus raonaments. Les enquestes ens donaven perdedors. Però jo conec el meu poble, la xurma indòcil, a vegades bestial, amb instints primitius i alhora infantils, d'Espanya. Vaig saber trobar el discurs adient per a convèncer a la població, comunicar el missatge d'una forma intel.ligent i sense mitges tintes.

Enfront el catastrofisme dels meus oponents -un curiós conglomerat que anava des del Fraga fins a l'extrema esquerra i el terrorisme independentista batasunero- vaig situar d'una forma magistral l'eix de l'argumentació. En essència enfrontar-se a milions d'equivocats pacifistes no era difícil si sabies parlar com un pare parla als seus fills. Les xerrades del president Roossevelt als ciutadans nord-americans en temps de la crisi dels anys trenta, m'inspiraren. Parlar al poble com si fos un nin petit, un al.lot que necessita ajuda, orientació. Es tractava d'explicar a les clares, sense amagar res, el que ens jugàvem en el referèndum. Europa era el progrés i Europa era l'OTAN, la defensa de les llibertats, el manteniment del nivell de consum. Només un dirigent de provada experiència podia reeixir en una situació tan complicada. Tot es va decidir els darrers dies de la campanya. Havíem d'explicar a l'electorat què significava realment el NO per al país. I el NO -ho vaig fer veure amb nitidesa- significava restar ancorats en el passat. O, el que encara era pitjor, seguir el camí que marcava Moscou als nostres oponents. D'això mai no en va ser conscient un polític tan experimentat com l'amic Fraga. L'abstenció propugnada pels populars l'únic que feia era facilitar el joc als comunistes que encara quedaven. Segur de les meves posicions, amb confiança total en la capacitat de la raça per a distingir entre el bé i el mal, vaig anar situant els elements que ens permeteren la victòria. Un èxit contra els enemics d'Occident que jo consider de la mateixa proporció i importància que la victòria cristiana contra els turcs a la batalla de Lepant fa quatre-cents anys. El control de la televisió -no deixar parlar els subversius- fou peça cabdal en la meva estratègia. Com podíem deixar que els radicals i violents pacifistes emprassin els nostres mitjans de comunicació? Com, un polític experimentat, podia cometre una errada de tal magnitud? Ben cert que no caiguérem en la provocació i amb mà ferma i decidida només deixàrem parlar les organitzacions constructives. Els minuts concedits als contraris foren escassos i situats en horaris de poca audiència. No podíem donar facilitats als partidaris del Pacte de Varsòvia, als qui ens volien lliurar fermats de peus i mans als moros o als comunistes. Moscou estava vigilant. Àfrica és a prop. En aquella època, el PCUS pagava en dòlars tots els grups esquerrans de l'Estat. Un fantasma de la guerra civil -l'Ignacio Gallego- va muntar una escissió en el PCE i organitzà un partidet anomenat PCPE amb la sola intenció de pressionar el pobre Gerardo Iglesias perquè fos més combatiu en la qüestió de la campanya contra l'OTAN. Aquesta gent que no entenien les necessitats de progrés d'Espanya, els marginats de qualsevol tendència, els grupets ultraesquerranistes que mai no havien obtingut vots en les eleccions parlamentàries o autonòmiques, les sectes d'objectors de consciència, les lesbianes i gais, els separatistes, s'ajuntaren en una plataforma que anomenaren, per a confondre a l'electorat, "Cívica", i, segurs de llur triomf, feren festa abans d'hora. Ningú pensà en la meva capacitat d'endreçar les coses.

Em donaren per vençut abans d'hora. Sembla mentida que no coneguessin la meva gran capacitat política, provada any rere any, elecció rere elecció. Va bastar que sortís un parell de vegades per televisió, a l'hora de sopar, i explicàs, fil per randa, els meus convincents plantejaments, per a capgirar la truita. ¿Desitjava el poble, els ciutadans, la gent que havia estat capaç de fer una transició política exemplar, tornar a la postguerra, a l'aïllament ferotge en el qual ens havia mantengut quaranta anys de dictadura? ¿Volíem, nosaltres, un poble lliure d'Occident, esdevenir un aliat del Pacte de Varsòvia, convertir-nos en uns titelles de Moscou? La Unió Soviètica -avui per sort desapareguda-... ¿era el mirall on hauríem de mirar? ¿Que no coneixia la comunitat la falta de llibertat que hi havia a tots els països comunistes, l'avorriment mortal que significava no poder fruir de diversos canals de televisió, no poder anar al quiosc a comprar un grapat de revistes amb belles al.lotes nues-? Països amb una sola marca de cotxe, amb un sol model de televisió... ¿i la impossibilitat de veure els serials, les telenovel.les mexicanes? Segons els analistes que, després de la victòria en el referèndum, analitzaren els motius de l'èxit aclaparador, fou aquesta darrera possibilitat la que decidí milions de votants a favor nostre. El poble sabia de la falta de llibertat als països comunistes. Alguns, folls, ho justificaven dient que la llibertat, al món capitalista, era la de morir-se de fam, si no tenies diners o una feina segura, mentre allà, al totalitarisme tenebrós, tothom cobrava de l'Estat i no existia l'atur. El fet de no poder veure serials mexicans era inqüestionable. Tant a Moscou com a Praga o Pequín, la subcultura, com menyspreadament anomenaven l'art de masses, estava prohibida. I aquí, la meva visió clarivident de la psicologia popular ens va fer guanyar la partida. Vaig convertir l'entrada a l'OTAN, que de principi semblava un gest militarista inútil -haver d'acompanyar els aliats en la propera guerra mundial o en qualsevol intervenció armada al món- en un acte de defensa d'allò que el poble estima més: els seus serials mexicans o colombians. En el fons, la gent sap el que vol i mai no s'equivoca. La victòria en el referèndum dels falsos pacifistes que ens volien fermar rere el carro soviètic, podria haver significat un empobriment del nostre ric i diversificat món cultural, un terratrèmol polític que hagués endarrerit la modernització del país. Segurament hauríem hagut de convocar comicis anticipats, i, de rebot, encoratjats pel rebuig a Occident, partits en decadència (con Esquerra Unida o els separatistes) tendrien ara una representació parlamentària desproporcionada, condicionant, amb un parell de vots decisius a l'hora de formar govern, la política econòmica i cultural de l'Estat. Per sort, cada nació té el guiatge que es mereix, i els perdularis, en aquella ocasió, saberen votar com si realment fossin majors d'edat i sapiguessin el que volien. Sota les cendres dels falsos i hipòcrites pacifistes pagats per la KGB, sota la desfeta dels marginals i sectaris enemics de la prosperitat, poguérem, més endavant bastir la modernització d'Espanya, començar els fonaments dels futurs Jocs Olímpics que després celebràrem a Barcelona, muntar l'èxit internacional de l'Exposició Universal de Sevilla, i fer les primeres passes per a tirar endavant, el projecte del Tren d'Alta Velocitat espanyol que se situa a l'avantguarda de les comunicacions mundials. I tot mercès a la meva clarividència política, al meu coneixement de la psicologia de masses que no posseeix cap altre governant d'Occident.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb