Literatura catalana contemporània

Memòria antifranquista - La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Turmeda | 28 Abril, 2009 18:04 | Compartir:

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)

Per a la recuperació de la memòria històrica

Falsos republicans

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrllisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El teatre modern a Mallorca i l'antifranquisme (II)

Turmeda | 28 Abril, 2009 15:49 | Compartir:

Enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil.

En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. (Miquel López Crespí)

Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L'antifranquisme i el teatre modern a Mallorca (I) - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 28 Abril, 2009 10:23 | Compartir:

Teatre experimental català.

(I)

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").

L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Bach, Schubert, Beethoven... Les falses memòries de Felipe González (XIII)

Turmeda | 28 Abril, 2009 04:36 | Compartir:

(2 vídeos) Gorbatxov, com deia, era un home educat, d'una fina sensibilitat, un producte d'aquella refinada educació que el sistema col.lectivista donava als seus quadres dirigents. El President de la finida Unió Soviètica m'explicà -i totes les seves paraules eren confirmades pels gestos d'una Raïssa amable, culta, que l'escoltava amb acurada atenció, participant en la conversa quan li pertocava- com, en els pitjors temps de l'estalinisme, fou la música, les societats musicals, les orquestres simfòniques, les escoles de música, qui servaren per al futur l'ànima, l'essència de l'autèntic poble rus.

Gorbatxov i Felipe González - Les falses memòries de Felipe González (XIII)

Una nit força intensa i plena d'emocions. Concert amb música de Bach, Schubert i Beethoven. Impressionant la cèlebre Ària de Bach. Delicadíssima, una magistral interpretació de Schubert. No en parlem, de la força còsmica, quasi tel.lúrica, de Beethoven. Per unes hores m'he sentit el cor alleugerit de les misèries i servituds que comporta el sacerdoci d'estar sempre preocupat per la societat. Ningú més que no sigui un cap d'Estat, un President de Govern, no pot arribar a copsar la soledat que sovint ens acompanya. La música: un art excels, sense fronteres, sense cap connotació ideològica, malgrat que els ressentits de sempre vulguin embolicar la troca i diguin que Beethoven dedicà la Simfonia Heroica a Napoleó o que Txaikovski escrigué l'obra cabdal 1812 per als tsars i generals russos que venceren el gran militar francès. Si haguéssim de creure indoctes i ignorants del fet musical, també hauríem d'analitzar tota la música religiosa de l'Edat Mitjana com si fos un treball al servei del poder omnímode de l'església. Això seria negar la capacitat espiritual de certs homes selectes, d'alguns esperits únics que només neixen cada segle. Ni Mozart no s'escaparia de tan dogmàtica i inquisitorial concepció de la música! No res de més elevat, no res de més esotèric, no res de més allunyat de qualsevol implicació amb la bruta realitat que ens encercla que la música, art quasi diví, excels per la seva pròpia naturalesa i funció. Gorbatxov, el pobre Gorbatxov, avui allunyat a la força de l'activitat dirigent, quan fa uns anys visità Espanya, romangué amb la seva esposa, la intel.ligent Raïssa, al Palau d'Orient a Madrid, i en els àpats i recepcions oficials poguérem parlar en més d'una ocasió de la importància de compositors i simfonistes soviètics. Que anàs al Palau d'Orient fou idea meva. Una decisió per a molestar molts de franquistes nostàlgics. Volia que patissin uns dies veient onejar la bandera roja dalt del balcó on Franco posava el seu estendard.

Gorbatxov, com deia, era un home educat, d'una fina sensibilitat, un producte d'aquella refinada educació que el sistema col.lectivista donava als seus quadres dirigents. El President de la finida Unió Soviètica m'explicà -i totes les seves paraules eren confirmades pels gestos d'una Raïssa amable, culta, que l'escoltava amb acurada atenció, participant en la conversa quan li pertocava- com, en els pitjors temps de l'estalinisme, fou la música, les societats musicals, les orquestres simfòniques, les escoles de música, qui servaren per al futur l'ànima, l'essència de l'autèntic poble rus. Quina vasta cultura la d'aquella nació desfeta pel més ferotge totalitarisme! Pere I el Gran, Caterina II, Rasputin, la gran nissaga dels Romànov, Tolstoi... ¿qui no recorda la formidable novel.la Guerra i Pau, que ens feren estudiar a l'institut, de joves? Quantes aportacions al món no haurà donat la Santa Rússia! No bastaria un llibre per a explicar-ho. Quan en l'immens país s'instaurà el règim totalitari soviètic sota la direcció de personatges deshumanitzats del tipus de Lenin i Trotski, volgueren finir amb qualsevol herència del passat. Milers d'organitzacions pseudoculturals com el "Proletkult" (la cultura proletària) -m'explicava horroritzat Gorbatxov-, provaren de bastir un art "diferent", de "classe", que servís per a deslliurar l'home de les "supersticions", perorava un comissari ignorant anomenat Lunatxarski. En literatura, revolucionaris com Maiakovski, Alexànder Blok, Maxim Gorki, Issaak Bàbel, dominaven l'escenari de la nova època. Els més grans autors simbolistes i espirituals anaren a parar al gulag que començà a muntar el mateix Lenin. La major part de la història escrita després del triomf dels bolxevics és completament falsa. N'hi ha que volen donar la culpa dels camps de concentració a Stalin. No res de més equivocat -en paraules de l'ex-secretari general del PCUS. Qui començà la repressió, qui organitza la Txeka, fou el mateix Lenin personalment, atorgant poders extraordinaris a un sediciós sense escrúpols -el polonès Dzierzyski- per a sotmetre al dictat comunista l'oposició. Record un Gorbatxov emocionat, una Raïssa plorosa, quan m'explicaven la immensa fondària de la tragèdia russa. El nostre rei -i la reina!-, que presidien l'àpat en honor dels convidats estrangers, escoltaven igualment amb viva animació i interès. L'ex-secretari general, que de jove pioner -era obligatori per a tots els al.lots soviètics militar en alguna organització propagandística dels bolxevics- s'havia interessat per la música, entrà a formar part d'una aquelles agrupacions d'excel.lents executants russos. En plena dictadura del proletariat, en els anys de més absoluta falta de llibertat, foren els cercles de compositors i instrumentistes els que ajudaren a servar per a les futures generacions la memòria d'una Rússia autèntica. Una Rússia imperial que havia donat al món músics de la categoria d'un Rimski-Kòrsakov, un Skriabin o el mateix Txaikovski. Més animat, Gorbatxov ens contava com, amb l'excusa de "portar la cultura als treballadors", unes incultes autoritats autoritzaven aquell tipus d'activitats. Dins llur ignorància evident, molts sanguinaris comissaris culturals arribaven a afirmar que "la música no té paraules, i per tant no pot ser portadora de missatges contra-revolucionaris". Reia, emocionat, en Gorbatxov recordant les lluites juvenils en defensa de la llibertat. En la tenebrosa i difícil conjuntura de falta de les més elementals normes de civilitzada convivència, quan tots els partits d'oposició al règim restaven prohibits, llurs dirigents afusellats o dins de la presó, i la llei de la pistola i els tribunals "populars" feia complir els cruels dictats del Kremlin, l'únic espai possible per a reunir el poble foren precisament els cercles simfònics, les escoles de concertistes, les orquestres que, com a bolets, ompliren la geografia de la nova Unió Soviètica. Allà es reuniren les restes de l'esperit rus, els homes i dones que, anys a venir, portarien endavant la tasca de tornar l'URSS al món de la lliure economia de mercat. Quan acabà la seva intervenció en el sopar que li oferírem al Palau de la Sarsuela, tothom s'aixecà per a donar-li la mà. Volíem, amb un gest amistós, humà, senzill, encoratjar el seu esperit lliberal i democràtic, herència d'aquelles antigues escoles musicals en les quals, en la llunyana infància, es refugià Gorbatxov i tots els que, com ell, anys endavant durien a l'esquena l'enorme responsabilitat de finir amb un règim d'oprobi i opressió. Són exemples d'aquest tipus els que em trasbalsen el cor quan vaig a un concert. La vasta càrrega d'humanitat, per damunt qualsevol frontera, que té la música en si mateixa. I, en l'actual i avançada societat de consum, també la música clàssica, l'òpera, té un paper destacat en la promoció i venda dels productes d'àmplia acceptació social. La Carmen de Bizet pot servir molt bé per a fer vendre més cotxes de la Seat, ara que l'empresa passa per una crisi conjuntural sense gaire importància. És un forma avançada de fer arribar l'esforç dels artistes més exquisits de la humanitat -els músics- a la xurma sempre inculta, posseïda per estúpides prevencions envers els genis. Geleres anunciades per televisió sota els compassos d'Albinoni, perfums francesos enlairats a necessitat primordial de l'home contemporani mercès a unes àries de la Traviata. Ho vaig dir al Ministre de Cultura: si el populatxo sense formació no va als concerts, nosaltres, mitjançant els anuncis, anirem al públic. Quina tasca més lloable la de les modernes agències de publicitat! Mai ningú no podrà pagar l'esforç que han fet i fan per elevar el nivell cultural del país. D'aquesta manera poden difondre la lírica clàssica sense necessitat d'augmentar les dotacions pressupostàries de les acadèmies musicals. Tampoc no cal restar sotmesos a les exigències dels músics que, sovint, demanen augments incontrolats de sou en lloc de preocupar-se per millorar de nivell artístic i tècnic. Mai no he entès ni podré entendre el materialisme barroer d'alguns instrumentistes. Pensar en augments de sous! Quina vulgaritat! Quin exemple més evident de la inutilitat de democratitzar l'ensenyament, d'ampliar la capacitat d'escoles i universitats! Tanmateix, l'art autèntic -un concert de debò, una òpera de Puccini- només el saben apreciar, amb tot el just valor, els fills i filles de les capes rectores de la societat.

Si donam carrera al fill d'un manobre, a la filla de la peixetera... què podem esperar després? Que reconegui l'esforç que ha fet l'Estat per a donar-li una formació! No. Ben al contrari. Una vegada acabades gratuïtament llurs carreres, s'organitzen sindicalment, estudien les falses "mancances" de llurs sectors, i, amb un plec absurd de reivindicacions a les mans, sense pensar en l'excelsitud de llur treball, ens exigeixen disminució de taxes acadèmiques, menys alumnes per aula, calefacció per a l'hivern, cursets especials de reciclatge, sous per a portar un nivell de vida de senyors. Completament absurd! Malgrat la importància cabdal de la música en la domesticació de la fera popular -el meu pare em deia que una cançó podia adormir els animals-, no hem de fer despeses inútils, i menys en una època de crisi internacional que ens obliga a racionalitzar encara més els diners públics. La televisió, els anuncis publicitaris amb fragments escollits de les millors obres, poden ajudar a la tasca cultural sense haver de dedicar a aquests quefers un diners que poden ser emprats molt millor en altres necessitats més importants. Tanmateix, ¿agrairà mai la nació, als seus governants, els esforços que contínuament fem per a millorar-li la qualitat de vida? Malgrat em puguin acusar de cert esperit aristocràtic, de cert elitisme desfasat, he de reconèixer que no m'agradaria gens l'haver d'asseure, al teatre, al costat del meu xofer, o del mecànic que, quan encara no era president del Govern, m'adobava la moto. No. El lloc autèntic de la xurma, del populatxo, és i serà sempre l'estadi de futbol, la plaça de braus. Tota la resta és anar contra corrent. A la Unió Soviètica estava molt bé que gastassin els diners subvencionant intèrprets i compositors -subvencions que, amb els anys, han servit per a portar el país vers Occident-. Però a Europa, i concretament a Espanya, sense cap règim bolxevic del qual deslliurar-nos, basta el que he dit per a ajudar a elevar el nivell cultural de la població. Pens no anar gens errat en les meves apreciacions. Fins ara, en tretze anys de govern, en poques coses -jo diria que en cap- no m'he equivocat. I no crec errar-me ara tampoc.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)