Literatura catalana contemporània

Vietnam 1975: la gran derrota de l'imperialisme ianqui - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 30 Abril, 2009 15:46 | facebook.com

(3 vídeos) 1975: El Front Nacional d'Alliberament del Vietnam entra a Saigon (30-IV-1975) i ocupa l'ambaixada nordamericana, posant fi a la guerra al Vietnam



Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. La Revolució Cubana i les iniciatives revolucionàries del Che marquen la dinàmica antiimperialista d´aquells anys de lluita activa contra el capitalisme i en defensa del socialisme. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat (Miquel López Crespí)


Che Guevara: homenatge.


La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (I)



El naixement de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb molts fets històrics de transcendència mundial. Els començaments dels anys seixanta vénen marcats per la importància de la Revolució Cubana que, per primera vegada a l'Amèrica Llatina, després de més d'un segle i mig de constants invasions estato-unidenques (els marines i la CIA han posat i ensorrat governs quan i com han volgut) aconseguia foragitar les grans companyies multinacionals ianquis i tota la seva colla de servils (Batista i el seu exèrcit de gàngsters). El posterior blocatge imperialista, la invasió de Bahía de Cochinos l'any 1961 (atac propiciat pels EUA), va fer que la Revolució Cubana hagués de demanar ajut a la burocràcia soviètica amb les "normals" hipoteques polítiques que així comportà. Però aquesta és una altra història de la Revolució Cubana que deixam per a més endavant. Ara som en els anys seixanta quan, dirigit per Fidel Castro i Ernesto Che Guevara (entre molts d'altres), el moviment "26 de Julio" aconsegueix la victòria a Cuba.



Che Guevara i Fidel Castro, màxims representants de la lluita anticapitalista i antiimperialistra dels anys seixanta.

Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat: el que controlava la burocràcia anticomunista estalinista. El 1962 se celebra a Roma el Concili Vaticà II que obre les portes a una interpretació oberta de l'Evangeli i permet (malgrat els constants entrebancs dels sectors més reaccionaris del Vaticà) els contactes, cada vegada més profunds, entre marxistes i cristians. A l'estat espanyol, l'efecte del Vaticà II es va sentir en l'estreta aliança entre sectors marxistes i els nous moviments cristians.


Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme.

Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota palli. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.



Salvador Allende (centre de la fotografia, amb les armes a la mà per a lluitar fins al darrer minut de la seva vida contra el feixisme) moments abans de ser assassinat pels sicaris del general Pinochet.

En termes universals el naixement i consolidació de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb els fets de maig de 1968 a París i amb la revolta del poble txec contra l'ocupació del país per part de les tropes de l'agressiu Pacte de Varsòvia. Sorgeixen més moviments revolucionaris arreu del món. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a L'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). Malauradament les diferències polítiques existents entre la burocràcia soviètica i la xinesa (més interessades en defensar els respectius estatus de grans potències que no pas en la revolució antiimperialista mundial) impediren una més estreta coordinació dels revolucionaris com es demanava des de Cuba i des dels altres moviments revolucionaris d'Amèrica Llatina.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Che Guevara va ser assassinat per ordres de la CIA ianqui l´any 1967. Els EUA, com de costum, empraven tots els mitjans a l´abast per acabar amb les forces revolucionàries existents arreu del món. La lluita contra el socialisme esdevenia, d´ençà el triomf de la Revolució Soviètica, l´eix més important de l´acció quotidiana del capitalisme nord-americà. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)


Che Guevara: homenatge


La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)



Che Guevara.

La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".

Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].


Un sicari proianqui assassinant un guerriller del Vietcong.

El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.


Els ianquis contra el poble de Vietnam.

Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).

A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.

Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Sade, Marx, Villa, Zapata, Durruti, Trostki, Sandino... - Les falses memòries de Felipe González (XIV)

Turmeda | 30 Abril, 2009 12:09 | facebook.com

(7 vídeos) Siguem pràctics, pragmàtics, com sempre he predicat als meus companys de partit. Emiliano Zapata, Camilo Cienfuegos, Augusto César Sandino, Makhnó... ¿qui eren? L'any 1917, ¿què pogué significar per a la humanitat? La Brigada Lincoln... ¿és el nom d'un nou conjunt musical? Els dirigents d'arreu del món podem anar a dormir tranquils cada nit. El malson, el fantasma que avançava per Europa d'ençà que Marx, l'any 1848, escrigué el Manifest Comunista, ha mort per sempre. Resta esborrat, finalment, de la memòria col.lectiva dels pobles.


Sade, Marx, Villa, Zapata, Durruti, Trostki, Sandino... - Les falses memòries de Felipe González (XIV)


Com escrivia l'altre dia en arribar del concert, a l'antiga Unió Soviètica els cercles musicals, certs clubs artístics permesos pel Govern, ajudaren a servar, per a un hipotètic futur de llibertat, l'ànima autèntica, la història vertadera de Rússia. La memòria col.lectiva esdevingué aleshores una autèntica arma en mans dels sectors que no estaven conformes amb el règim. Perfecte per a una situació com aquella, sense gaire sortides per a l'oposició, però nefast per a Espanya. La meva experiència, la tasca al capdavant del meu partit i com a President del Govern, el meu coneixement de les debilitats connaturals dels pobles, m'ha fet arribar a la conclusió que, en les actuals circumstàncies, és precisament la memòria històrica l'enemic principal que cal combatre si volem bastir un país modern, avançat en els camps de la tècnica i la informàtica. El passat, evocar la història, és mantenir viu i actuant el record de Sade, Fourier, Babeuf, Marx, Lautréamont, Villa, Zapata, Durruti, Lenin, els consellistes de Kiel, de Kronstadt, d'Astúries. ¿De què pot servir a un funcionari, a un eficient executiu, a un treballador que l'únic que desitja és poder canviar de cotxe, el record de la subversió mundial? Una pèrdua de temps. Hauríem de depurar encara molt més a fons els llibres de text. Anar amb compte amb els documentals que s'emeten per TV. Ben cert que fins a mitjans anys setanta -jo ho vaig viure intensament- hi hagué, entre els pobres, grans esperances en els canvis socials que havien de trasbalsar el sistema occidental.


La revolució d'Octubre, a Rússia, era un exemple que, estudiat arreu, nombrosos pobles i col.lectivitats volien imitar. La gent, analfabeta en moltes de qüestions, no havia llegit Trotski (La Revolució Traïda), ni molt manco coneixia a fons la sagnant política de Stalin en contra dels més fanàtics i irreductibles revolucionaris: Radek, Bukharin, Zinòviev, tota la vella guàrdia d'Octubre que -per sort!- fou sistemàticament exterminada. No. La plebs no vol recordar ni saber com les revolucions -ara ens falta el final de Fidel Castro i de Kim Il Sung, per a veure finir definivament el malson- acaben traïdes pels seus dirigents. A la meva Facultat, a Sevilla, en els anys seixanta, encara hi havia grups amb el nom d'Espàrtac. No sé si volien recordar el rebel esclau que s'enfrontà contra el poder de Roma o la jueva Rosa Luxemburg. O qui sap si ambdós personatges alhora! El cert és que a través dels anys, l'absurda memòria de les revolucions socials es mantenia viva dins amplis sectors de la xurma. ¿Quina importància, al segle XVI, no tengué el record de les antigues sectes cristianes que s'havien d'enfrontar al poder del papa, quant al naixement del protestantisme alemany? Càtars i arrians, il.luminats espanyols, anacoretes coptes, hussites a Bohèmia, folls de tota mena que en segles i segles no deixaren de combatre la veritat dels Concilis de l'Església Catòlica, ressuscitaven quan menys s'ho esperaven els emperadors, i, seguits de munió de camperols afamegats, assaltaven els palaus, les ciutats del nobles, cometent inabastables crims i abusos contra l'autoritat legítima. Com fou possible mantenir viva la idea dels rebels cristians a través dels segles? La maleïda memòria col.lectiva, els llibres, Gutemberg, les velles contant la crònica de la rebel.lió als seus néts, al costat de la foganya. No hi havia altre entreteniment que mentir damunt els esdeveniments, crear falses espectatives. Lladres, criminals i heretges eren enaltits. Fins i tot els llibres de cavalleries, Don Quixot, serviren per a propagar idees contràries a la llei i l'ordre. El poder de reis i emperadors posat en qüestió. Passaven centúries. Les revoltes continuaven. Els comuners feien estralls a Castella. Les Germanies al País Valencià i a les Illes. La política antinacional dels jueus treballant des de les sinagogues contra la unitat d'Espanya hàbilment dissenyada pels Reis Catòlics Isabel i Ferran. No bastaven els públics escarments, les execucions massives de revoltats. Passava una generació i els fills, perduda la por, tornaven a la insurrecció. Com si no hagués servit de res l'esquarterament de Bravo, Padilla i Maldonado a Villalar. No hi feien res les recomanacions de l'església, la labor de frares i capellans, per a aturar les endemeses salvatges dels avalotapobles. Pensadors inquiets (Galileu, Copèrnic) sembraven els dubtes entre els fidels creients. A Anglaterra, el dictador Cromwell obrí les portes als magnicidis reials. Carles I d'Anglaterra fou assassinat d'una forma impune. Més endavant, ja coneixem la història més propera. La Revolució Francesa. Les barcasses plenes de nobles enfonsades en el riu Sena. El martiri de Lluís XVI i Maria Antonieta. El naixement de l'ateisme. Botxins dels tipus Marat i Robespierre enlairats com a salvadors de la plebs. La nefasta influència de Sade dins la literatura occidental.


El que ve després de la Revolució Francesa ja és massa conegut. Els primers socialistes. Fourier. Els falansteris. Les utòpiques comunes de Proudhon. Kropotkin. L'herència de Babeuf dins el pensament de Karl Mark i Friedrich Engels. El Manifest Comunista del 1848. Els terroristes russos. L'execució del germà de Lenin, que serví de mal exemple al menor de la família Uliànov per a decantar-lo vers l'estudi del marxisme i les accions revolucionàries. Trotski, la Tercera Internacional i la idea de la revolució mundial. Poc pogueren fer els companys de la Segona per a barrar el pas a la follia que arribava de les gèlides estepes siberianes. Alemanya proclamà la República i a Budapest esclatà una revolta consellista. Béla Kun era rebut a Moscou com un heroi de llegenda. Astúries s'insurreccionà l'any 1934, i sort que Franco va poder aturar a temps la revolta de la llopada. Hem viscut cent cinquanta anys esgarrifosos a causa d'una inútil memòria col.lectiva. Partits obrers radicals, professors d'universitat massa polititzats, pares, germans i fills dels morts en cada provatura del poble per a acabar -deien, il.lusos!- "amb l'opressió", servaven el record del que s'esdevingué rere les barricades de totes les ciutats del món. Vietnam i Cuba ens amargaren la joventut. Per sort, les coses han començat a canviar. Mai no serà prou lloada la indústria del cine. Hollywood, ja des del seu començament, ens ajudà a bastir unes altres efemèrides. Quan en els anys cinquanta s'inventà la televisió, pogueren, les classes rectores d'aquell temps, respirar alleugerides.


Les imatges són màgiques. Sedueixen una població angoixada per la feina quotidiana. És més bo de seguir una pel.lícula que no obrir un llibre. ¿Com, un home o una dona, embrutits per deu hores de feia, han de començar la lectura d'un volum d'història? En veure les lletres, es cansen. Ara ja podíem estar més tranquils. Un llibre, el de més tirada, només el llegeixen un parell de milers de persones. Un programa televisiu, en una sola nit, el poden veure milions. Amb els satèl.lits, el control que poguérem exercir damunt de les poblacions fou total, d'abast global. Ara ja no predicàvem des d'una trona, en una petita església de poble, per a quatre pagesos analfabets. El món sencer era la nostra tribuna! Una boda reial, per exemple, que en el passat només era contemplada per dues o tres mil persones, ara podia ser vista per... tres mil milions! La monarquia, la vida dels dirigents, ja no era quelcom allunyat de pagesos i menestrals, ben al contrari, els fets protagonitzats per presidents de govern, banquers, grans creadors d'indústries, es convertien en quelcom de familiar, en fets de la mateixa família del qui contemplava l'espectacle. La moderna societat industrial, de la qual orgullosament formam part, feia una passa de gegant en el camí de l'alliberament espiritual, en direcció de finir amb la subversió que sempre ens havia tenallat. Els llibres ja no eren res. Només hi comptava la imatge. Era real el que hom veia i sentia per la petita pantalla. Els ateneus populars perderen la raó de ser. En acabar la feina, la plebs illetrada ja no volia anar a perdre el temps anant a sentir les gestes que podia contar el seu cap de partit, el treballador més vell de la fàbrica. Havíem pogut colpejar a fons la falsa memòria col.lectiva de les masses. Obríem els ulls d'una comunitat, fins aleshores incontrolada, vers altres alternatives i diverses possibilitats: la necessitat de treballar més per a consumir els productes que sortien anunciats. Naixia l'actual societat de consum cada cop menys lligada a velles cròniques que a ningú no importaven. Els Consells de Kiel, Petrograd o Kronstadt... ¿què eren, què significaven, qui desitjava saber el que volien, què representà la seva lluita? Marx... ¿l'inventor de l'electricitat? Mao Zedong... ¿un emperador xinès d'abans de Crist? La cosa rutllava. Hi romanien els polsosos tractats, certs partits de l'esquerra revolucionària que es negaven a desaparèixer... Hi restaven els vells de la guerra civil espanyola, alguns combatents de les Brigades Internacionals, els homes i dones que feren la Llarga Marxa a la Xina, que assaltaren la caserna de Moncada a Cuba, que foragitaren els ianquis del Vietnam. Però els vells van morint un a un i aviat no en quedarà cap que pugui recordar als joves l'època de la revolució permanent. Dels partits que no acceptaren el consens, ja ens encarregàrem nosaltres en temps de la transició. La Universitat ja no ensenya marxisme. I dels llibres... basta anar a fer una volta per les llibreries; ja quasi no hi queda res que recordi l'esclafit de les milícies populars a Barcelona l'any 36, el naixement del POUM, la història de la CNT.


Cap carrer, cap placa a Madrid no portarà, per al futur, el record del V Regiment de Milícies Antifeixistes. A poc a poc, ensorrats tan errats fastos, hem pogut anar fent les passes efectives que ens apropen dia a dia cap a la modernitat, cap a la Unió Europea que és el nostre objectiu més important. La memòria col.lectiva! Un mite que, de continuar, hagués pogut endarrerir la recuperació econòmica i cultural que s'ha pogut realitzar a Espanya en els tretze anys del meu Govern. Ben cert que, avui, la gent pot anar feliç a la feina sense absurdes preocupacions que no li serveixen de res per a acabar de pagar els terminis del pis o del cotxe nou. Siguem pràctics, pragmàtics, com sempre he predicat als meus companys de partit. Emiliano Zapata, Camilo Cienfuegos, Augusto César Sandino, Makhnó... ¿qui eren? L'any 1917, ¿què pogué significar per a la humanitat? La Brigada Lincoln... ¿és el nom d'un nou conjunt musical? Els dirigents d'arreu del món podem anar a dormir tranquils cada nit. El malson, el fantasma que avançava per Europa d'ençà que Marx, l'any 1848, escrigué el Manifest Comunista, ha mort per sempre. Resta esborrat, finalment, de la memòria col.lectiva dels pobles.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

L'esquerra mallorquina i l'antifranquisme - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 30 Abril, 2009 06:11 | facebook.com

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. (Miquel Julià Prohens)


El deure del combat


Per Miquel Julià Prohens, escriptor



Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. El poeta Joan Alcover a "Poemes bíblics", descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que "el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l'àngel va vèncer..."; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que "ofici de cavaller és combatre traidor"; Joanot Martorell no se'n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que "el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud"; i encara l'experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: "Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat...".

L'home, però, sols s'engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d'una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: "Justícia, senyor, a ca meva, no!". Per això és que la gent sols s'apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d'exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s'expliquen les mogudes populars entorn d'aquests; i sols així s'explica l'aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l'acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d'injustícies que s'emmarca i ressalta l'excellència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.

El combat, però, cobra una lluïssor especial, quan el protagonista és un ciutadà lliure, al qual no agomboia cap nomenament polític ni cap nòmina milionària. L'aurèola de Jordi Pujol, per posar un exemple, apareix més nítida en la sorollosa protesta de 1960 al Palau de la Música Catalana, en els tres anys i mig de presó o en el repartiment clandestí en plena etapa franquista del seu llibre Construir Catalunya (1955); més que en la presidència efectiva de la Generalitat. Sovint la torxa de l'alliberament nacional perd màgia i eficàcia en mans ben remunerades.

Tantes raons vénen a compte quan em vull referir al llibre Cultura i antifranquisme de Miquel López Crespí, d'Edicions de 1984 (març 2000), recentment presentat a la Casa Catalana de Mallorca (29-V-00), un llibre que recolleix els combats d'un grup d'indòmits mallorquins, protagonistes d'una lluita llarga i calculada, per tal d'obrir bretxa al mur d'opressió de l'etapa franquista. Desfilen per les seves pàgines persones tan significades com Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Francesca Bosch, Guillem Frontera, Antoni Figueras, Jaume Adrover o naturalment el mateix Miquel López Crespí, entre molts d'altres. Només l'ideal de combatre er la llibertat, sense més gratificacions, podia engrescar aquesta gent en actuacions i feines oneroses i arriscades, com les Aules de Poesia (1966'68), noves editorials rupturistes (1972), renovació de la revista "Lluc" (1968), recolzament del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), venda o repartida de materials clandestins...; actuacions sempre seguides de prop per la Brigada Social, perseguides per aquesta amb reiteratius interrogatoris, arrestos i detencions i patides estoicament per aquells joves, i no tan joves, rebels a les injustícies. El llibre és un cant a la lluita contra unes lleis i un règim, que es mantenia sobre l'enderroc dels drets de les persones i dels pobles.

El llibre Cultura i antifranquisme, però, a més d'un llibre d'història, és un retrat d'en Miquel López la trajectòria del qual fins al dia d'avui no és un camí de roses, sinó un camp de combat per a l'alliberament social i nacional d'aquest país, un objectiu sempre present en la seva vida i colpidor en els seus llibres sense el qual aquests estarien buits de contingut. Qualsevol pàgina de la trentena de títols publicats ho corrobora; Miquel López ha seguit, segueix i seguirà obsés i tenaç mostrant a nostra gent, amb llibres colpejants i delectables alhora, històrics ultratges i opressions ben presents. Edicions tan recents com Revolta (poesia) o Núria i la glòria dels vençuts (novella) poden deixar, dins la letargia d'un estiu tan sec i calent, empremtes de ràbia i brots d'autoestima.

Publicat en el diari Última Hora (28-VII-2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb