Literatura catalana contemporània

Cultura i país: Damià Pons i la poesia mallorquina del segle XX

Turmeda | 09 Maig, 2013 13:12 | Compartir:

Damià Pons i Pons i Miquel López Crespí. Presentació de Punt final.

Punt final i la poesia de Miquel López Crespí.

Les meves paraules d'avui neixen de la lectura feta sense xarxa de Punt final1, l'obra que recentment ha publicat l'Editorial Moll a la més històrica de les col.leccions de poesia que mai han existit a Mallorca. Dic que és una lectura sense xarxa perquè l'he afrontada sense comptar amb la referència de cap altre lector ni tampoc amb cap mena d'explicacions interpretatives que la interrogació del mateix Miquel López haurien pogut posar al meu abast. Crec que és saludable llegir els llibres de poemes de la mateixa manera que a l'estiu tastam l'aigua de la mar: amb una capficada. La sensació del primer cop, sec i dur; l'enrampada emotiva que pot produir-nos l'electricitat d'un vers; la intuició poc perfilada que creu endevinar un determinat sentit en el si d'una imatge que pertany al món de les ombres més fosques. La poesia ha de ser comunicació, és clar que sí, però sobretot ha de ser un gest d'escarni a la comunicació banalitzada, a la comunicació feta amb retalls de tòpics i d'obvietats.

Dels llibres d'en Miquel López jo n'he llegits, al llarg dels anys, una bona partida. Però de les seves narracions, els seus poemaris, els seus textos teatrals i els seus assaigs sempre subjectius ara mateix en tenc una idea global que no és gaire precisa. La feblesa de la memòria i la inexistència de tot tipus de consulta prèvia a la possible bibliografia que hagués pogut trobar m'alliberen de qualsevol mena de condicionament. He llegit Punt final des de la llibertat de la pròpia subjectivitat. És evident que d'aquesta manera es fa molt més difícil evitar el perill de l'error. Però els lectors de poesia mai no han de témer equivocar-se, més aviat l'amenaça que han de vèncer és la de conformar-se amb la comoditat d'acceptar les lectures que uns altres els puguin donar cuinades.

És indubtable que a Punt final hi ha el món vital i ideològic de l'autor. S'ha dit moltes vegades, i jo personalment pens que l'opinió és encertada, que els escriptors sempre estan escrivint, poc més o manco, el mateix llibre. Els diferents títols no serien altra cosa més que variacions d'una única veu, les arrels de la qual, tanmateix, s'alimentarien d'una subjectivitat i d'una experiència de vida i cultura comunes. Ara bé, la qüestió no és aclarir tan sols què hi ha en el llibre, també ens hem de demanar com hi és allò que l'autor hi ha posat.

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Punt final.

Els vint-i-set poemes que formen Punt final han estat escrits amb un patró estilístic semblant: versos lliures que s'encadenen els uns als altres mitjançant el recurs de la justaposició, un recurs que és omnipresent de manera absoluta. Les línies gràfiques dels versos es corresponen quasi mil.limètricament als períodes sintàctics. Cada vers és en bona mesura una frase dotada de sentit autònom i complet. Ara bé, com són aquestes frases-vers? No hi trobareu uns continguts explícitament transparents ni tampoc una comunicació feta amb el llenguatge logicoperiodístic que acostuma a ser el propi d'aquella literatura que neix de la ideologia i la militància. Punt final és un extens catàleg d'imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d'obscuritats. Tan sols si ens fi ficam dedins, si n'escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s'hi amaga. El lector de la poesia contemporània freqüentment té la necessitat d'arriscar-se a recompondre la lògica comunicatica del poema, talment com ha de fer l'infant que si vol veure amb certesa la imatge ha d'ajustar les peces del trencaclosques. I què hi podem trobar, a Punt final, si ajuntam les peces? Personalment hi he acabat trobant una bona part d'aquelles idees-força, sempre enèrgiques i sinceres, que una vegada i una altra es manifesten a l'obra d'en Miquel López Crespí. En aquesta ocasió, però, expressades amb la veu sempre ambivalent d'unes imatges que s'afanyen a produir suggerències molt més que no a divulgar certeses.

A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia. El poeta, davant la constatació del fracàs dels seus somnis i projectes, reacciona de manera diferent. D'una banda, recorr a la invectiva contra tots aquells que s'han fabricat un bon caminal amb l'estora de les seves renúncies; d'altra, el poeta decideix allunyar-se, cap al sud, talment com ho va fer en el segle XIV aquell franciscà renegat que abjurà de l'illa de Mallorca i es convertí en adepte de l'Islam. En definitiva, la terra que expulsa els fills que amb més apassionadament havien lluitat per fer-la lliure i justa.

En coherència amb aquest contingut, el llibre és ple d'imatges que remeten al naufragi de les utopies del poeta i de tota la gent que com ell varen creure que seria possible una altra realitat. Se'ns parla de "naus enfonsades", de "remolí de fuetades", d'"enfonsament del temps", d'"immenses catedrals buides"...

Ni tan sols la vivència de les meravelles que produeix el plaer de l'amor eròtic li permeten alliberar-se dels mals glops que quotidianament regala la realitat. I tampoc no ho permet la recuperació a través del record dels temps de la infantesa, perquè aquesta no va ser ni molt manco un jardí paradisíac, ans al contrari, la infantesa del poeta va anar lligada a l'experiència de la guerra i a les conseqüències que se'n derivaren, que foren especialment cruels en el si de la seva família i en el solar de la seva terra. L'adolescent rebel troba en les víctimes de la guerra civil i en els revolucionaris que assaltaren la Bastilla els referents positius d'una història en la qual els humiliats i els poderosos han mantingut permanentment l'abraçada del conflicte.

Tanmateix, però, el poeta no és vençut per un pessimisme històric derrotista. Encara és capaç d'imaginar l'aparició d'una nova gent que altra volta serà capaç d'escalar "les més altes muntanyes".

Altra volta tot torna a ser novament possible.

I també serà possible que cadascun de vosaltres trobi en aquest excel.lent llibre de López Crespí un bon caramull de missatges i sentits que la meva lectura apressada no haurà sabut descobrir.

Presentació del poemari Punt final. Publicat a la revista l'Estel de Mallorca (15-VI-97). Pag. 22.

1 Miquel López Crespí: Punt final (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, Col·leció de poesia "Balenguera" nº 72, 1995)

Les mentides i brutors dels dirigents carrillistes (PCE) de les Illes (i sectors afins) contra els republicans i marxistes mallorquins

Turmeda | 09 Maig, 2013 11:13 | Compartir:

(1 vídeo) Cap al 1994 ja hi havia prou llibres d’història fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, l’error que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de l’estat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema. (Miquel López Crespí)

L’herència del carrillisme (PCE) a les Illes: dogmatisme i sectarisme (i II)

L’atac, la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) palesava novament el brutal sectarisme, la mala fe i la ràbia dels sectors provinents o propers al neoestalinisme. Com en temps de la guerra civil quan, amb argumentacions semblants, els agents de l'estalinisme assassinaven Andreu Nin i Camillo Berneri, a tants i tants militants comunistes del POUM i anarquistes de la CNT, ara tornaven emprar els mateixos tics sectaris per embrutar la meva memòria de lluitador antifeixista i la de munió de companys i companyes de l’OEC i altres organitzacions marxistes de les Illes.

Em demanava com era possible que aquests senyors no poguessin admetre –i encara ara no admeten!- una versió de la transició diferent a la carrillista? Tan sols era qüestió de mala fe, de dogmatisme, de sectarisme o hi havia quelcom de més profund? Curtor de mires, manca d’informació? Cap al 1994 ja hi havia prou llibres d’història fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, l’error que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de l’estat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema.

Xirinacs i Miquel López Crespí presentaren a Barcelona l'obra de l'autor de sa Pobla. El gran dirigent independentista Lluís M. Xirinacs recomanà de forma molt fervent l'obra de Miquel López Crespí.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic i polític del sistema, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l'essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí, avantguarda de la lluita pel nostre deslliurament nacional el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional -refermament de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que vaig publicat l’any 1994. La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotskistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències de lluita més avançades, tant les fetes en temps de la guerra –les col·lectivitzacions agràries i industrials, per exemple--, les dels anys seixanta i setanta amb el ressorgir de la democràcia directa, el consellisme, el nacionalisme d’esquerra. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1884) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

I era precisament contra tota aquesta tasca de recuperació de la memòria històrica que s’aixecava la campanya sectària i dogmàtica de l’any 1994 contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70). Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida demonitzaven públicament un simple llibre de memòries de la lluita antifeixista. Perquè tanta ràbia visceral contra els partits comunistes tipus OEC, LCR, MCI, PORE o les organitzacions maoistes tipus ORT, PTE, PCE(ML)? De veritat pensen que en temps de la transició Mateu Morro, Antoni Mir, Josep Capó, Jaume Obrador, Jaume Bueno, Guillem Coll, Maria Durán, Pere Trias, Rosa Vich, Guillem Ramis, Domingo Morales, Maria Sastre, Margalida Seguí, Josefina Valentí, Conxa Nadal, Paco Mengod, qui signa aquest article i tants i tants companys de l’esquerra alternativa de les Illes treballaven per al franquisme? No serà que les reunions amb els franquistes reciclats eren fetes per Santiago Carrillo? A veure si s’esdevendrà ---com succeí de veritat-- que era el PCE, Carrillo i la seva plana major, els que de veritat pactaven amb el Movimiento Nacional el manteniment de la monarquia que ens havia imposat el dictador, el manteniment del capitalisme i de “la sagrada unidad de España” Sortosament el temps arriba a posar les coses en el seu lloc i avui, fins i tot el mateix PCE ja ha reconegut públicament els errors dels pactes que va fer amb el franquisme reciclat i demanen una “segona transició” que serveixi per a provar d’endreçar el desastre polític que significà la nefasta acció de Santiago Carrillo i tots els seus.

Amb els anys he arribat a pensar, en referència al paper del nucli sectari i dogmàtic abans esmentat, que era tanta la seva ignorància i prepotència que, sense saber el que s’estava estudiant i investigant quant a la revisió del paper del carrillisme i la socialdemocràcia en la transició, pensaren que seria fàcil “carregar-se” un escriptor independent d’esquerres. Com els feixistes que s’acarnissen amb els dèbils, amb aquells que no tenen el suport de cap poder fàctic econòmic i polític que els pugui protegir, pensaren que silenciar un intel·lectual d’esquerres seria cosa fàcil. S’erraren a les totes. Finalment la seva brutal demagògia reaccionària, el pamflet que tengueren la pocavergonya de signar contra aquell llibre de memòries antifranquista va servir per atiar el debat per a la recuperació de la nostra memòria història, engrescar a més gent en la investigació de les seves renúncies i claudicacions, palesar la misèria intel·lectual i política d’aquells que no volien altra interpretació de l’antifranquisme que la visió sectària que proporcionaven les restes de l’escleròtic carrillisme espanyol.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)