Literatura catalana contemporània

Contra els enemics de la memòria històrica

Turmeda | 08 Desembre, 2006 11:43

L'actual amnèsia històrica, el silenci damunt els fets més importants de la nostra història, els "oblits" pactats en temps de la transició entre el franquisme reciclat, el PCE i la socialdemocràcia espanyola (PSOE) no és casual. Són les premisses essencials per a garantir, in aeternum, la conservació dels avantatges que produí la victòria de 1939. Aquesta amnèsia històrica programada (i ben pagada!) ha servit per a consolidar els privilegis dels quals han gaudit els vencedors de la guerra civil, els seus hereus i, de rebot, deixar fermat i ben fermat el sistema de dominació damunt els pobles de l'estat. (Miquel López Crespí)

La literatura catalana contra l'amnèsia històrica.

A nivell estrictament literari, els intellectuals servils fan en el camp literari, idèntica funció que els polítics que pactaren amb el franquisme "aperturista": contribueixen a "postmodernitzar" les nostres lletres. D'una forma indirecta (i també molt directa, criminalitzant els autors compromesos, silenciant la seva obra, ordint brutes campanyes de desprestigi) ajuden a enlairar una novellística "ligth" del mateix estil que els polítics que ens governen ("socialistes" antimarxistes, "comunistes" partidaris de la monarquia i de l'economia de mercat, "nacionalistes" partidaris del no reconeixement del dret a l'autodeterminació); com ells, han fet tot el possible per enterrar qualsevol idea autènticament subversiva, de vertader canvi social.

I és contra aquesta "cultura" estantissa que ens hem revoltat ja fa molts d'anys nombrosos autors. Estat d'Excepció (Pagès Editors) continua, doncs la tasca iniciada fa anys amb Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts.

En el fons es tractava -i es tracta!- d'escriure assimilant a fons el que ens llegava la generació d'escriptors formats en els anys de la guerra i posteriors (Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel.lí Artís-Gener..., per citar alguns noms). Estat d'Excepció, una novella publicada per "Pagès Editors" és, com dic, hereva de la forma de veure el món i d'escriure dels autors que comentam. Per tractar els fets que explic en aquesta obra no em servia plagiar malament (com és costum en molts dels "postmoderns" que ens critiquen) Joyce, Durrell o Kafka. Quins refrits més patètics surten a la llum tot imitant el gran escriptor de Praga!... Patètica i penosa la burda imitació d'aquests grans escriptors. I dic que és trista aquesta còpia barata perquè ells sí que tenien coses a dir, ells sí eren rebels, ells sí que lluitaven a la seva manera i amb totes les seves forces contra una societat que no els agradava, ben al contrari dels servils que ens ocupen!

Estat d'Excepció representa, sense cap mena de dubte, una normal continuació de la trilogia de la guerra civil que he publicat aquests darrers anys (Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts). I així com aquestes novelles són el meu particular homenatge d'escriptor als esquerrans dels anys vint i trenta (i especialment al meu pare, Paulino, i als oncles José i Juan que lluitaren en favor de la República i el canvi social), els protagonistes d'Estat d'Excepció continuen el combat dels pares, de tota aquella gloriosa generació de lluitadors antifeixistes. Malgrat que mai no m'ha agradat resumir l'argument de les meves obres (les novel·les amb tota la seva càrrega de màgia, amb el misteri que comporten s'han de llegir) crec que aquesta vegada s'ho paga parlar-ne una mica.

En el fons (i aquesta afirmació crec que no estranyarà ningú, i manco a qui em conegui una mica) Estat d'Excepció és la història novellada d'una part de la meva generació i, concretament, d'aquella part que decidí servar les millors tradicions culturals i polítiques del nostre poble per tal de continuar la lluita dels pares en defensa de la llibertat.

Nosaltres (parl dels antifeixistes dels anys seixanta) no ens hauríem pogut comprometre a fons si no hagués estat pel record permanent de la generació que ens precedí. Som hereus directes d'aquells homes i dones que ho donaren tot per la llibertat. Quan, a començaments dels anys seixanta, començam a cercar llibres, novelles que ens ajudin a servar la memòria de la nostra cultura, ens anam adonant de la situació que ens encercla: és el moment en què, exterminada la guerrilla antifeixista, noves generacions de lluitadors comencen el combat antifeixista; les grans vagues d'Astúries dels anys 62-63 coincideixen amb el Concili Vaticà II i tot el despertar antiimperialista d'aquesta època. La novella és, en el fons, una llarga narració -amb tots els trucs formals que hi vulgueu trobar- que posa damunt la taula el munt d'elements (històrics, culturals, psicològics...) que conformen aquesta generació (la nascuda a mitjans dels anys quaranta, els hereus, en definitiva, de les esperances d'Aurora Picornell, Durruti i Andreu Nin).

Miquel López Crespí