Literatura catalana contemporània

La transició i el cinema (i III) (2 vídeos)

Turmeda | 09 Febrer, 2009 07:20 | Compartir:

Amb les traïdes i renúncies de la transició també arribà el desencís. L'abandonament de la lluita per la República, pel socialisme (entès com a poder dels treballadors), per l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat, requeria un nou cinema i, sobretot, acabar -deixar de finançar- tot el tipus de cinema documental (finir amb la recuperació de la memòria històrica del poble!) que havia florit en l'època que va de 1977 a 1981. Els films-documents més importants d'aquest temps són, sens dubte, Caudillo (1977, Basilio Martín Patino), Raza, el espíritu de Franco (1977, Gonzalo Herralde), Por qué perdimos la guerra (1977, Diego Abad de Santillán y Francisco Galindo), La vieja memoria (1977, Jaime Camino), El proceso de Burgos (1979, Imanol Uribe)... (Miquel López Crespí)

El cinema de la transició (i III)

Amb les traïdes i renúncies de la transició també arribà el desencís. L'abandonament de la lluita per la República, pel socialisme (entès com a poder dels treballadors), per l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat, requeria un nou cinema i, sobretot, acabar -deixar de finançar- tot el tipus de cinema documental (finir amb la recuperació de la memòria històrica del poble!) que havia florit en l'època que va de 1977 a 1981. Els films-documents més importants d'aquest temps són, sens dubte, Caudillo (1977, Basilio Martín Patino), Raza, el espíritu de Franco (1977, Gonzalo Herralde), Por qué perdimos la guerra (1977, Diego Abad de Santillán y Francisco Galindo), La vieja memoria (1977, Jaime Camino), El proceso de Burgos (1979, Imanol Uribe)...

Les traïdes de la transició barraren igualment el pas a la creació d'un autèntic cinema de la nacions oprimides per l'Estat. S'ha de tenir en compte (i cal recalcar-ho després de tots aquests d'anys d'amnèsia històrica) que les posicions més agosarades quant a la lluita per l'autodeterminació o per la creació d'una nova cultura i un cinema nacional (d'Euskadi, Catalunya o Galícia) anaven molt lligades a les posicions de l'esquerra revolucionària. Però "liquidar" políticament les possibilitats de desenvolupament d'aquestes opcions era la tasca prioritària que la burgesia encomanà als partits dels consens amb el franquisme reciclat (principalment el PSOE i el P"C"E). En l'actualitat podem parlar d'un cert tipus de cine autonòmic, però no pas d'autèntic cinema nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia.

Amb el desencís (fomentat des de totes les instàncies del poder), els productors i realitzadors proven nous camins per a la indústria cinematogràfica. La dècada dels vuitanta marca un cert retorn al cinema de gènere. Alguns exemples podrien ser films de la sèrie negra com El crac (1980, Garci), les aventures de La mano negra (1980, Colomo) o el cas del mateix Carlos Saura que de l'univers polític de pel.lícules com Mamá cumple cien años (1979) passa a reflectir la delinqüència juvenil de finals dels setanta (Deprisa, deprisa, 1980) o dirigeix musicals summament esteticistes del tipus Bodas de sangre (també de l'any 1980). Però la pel.lícula més simptomàtica de la nova era del desencís serà (un milió d'espectadors!) Opera prima (1979, Fernando Trueba). L'èxit d'aquesta fórmula de reflectir les desil.lusions de la democràcia continua amb films com Salut i força al canut (1979, Francesc Bellmunt), Vecinos (1981, Antonio Bermejo) o Pares y nones (1982, José Luis Cuerda). Sorgeixen nous actors que de seguida arriben a ser molt populars en saber donar vida als protagonistes d'un desencís creixent, quasi col.lectiu. Parlam de Resines, Ladoire o Puigcorbé, que substitueixen els Landa, Sacristán o López Vázquez dels anys anteriors.

Aquests nous personatges són els herois del retorn envers l'individual després dels anys d'il.lusions revolucionàries (o republicanes, o independentistes). Més endavant sorgeix un cinema encara molt més individualista: el dels directors que quasi no arribaren a conèixer el feixisme. L'any 1981 Pedro Almodóvar (el màxim representat d'aquest nous tipus de cinema) no satisfà ni la dreta ni l'esquerra amb la seva pel.lícula Pepi, Luci, Bom y otras chicas del móntón. El nou "fenòmen" Almodóvar és atacat tant per l'ABC com per la Cartelera Turia.

Ara bé, Pepi... encara era un producte underground. Almodóvar es transformà de seguida en el màxim factòtum del cinema espanyol i Hollywood sapigué apreciar el seu paper objectiu com a bandera-post-moderna-en-zona-desconflictivizada i premiar-lo amb un Oscar.

Però la desmobilització produïda pels pactes entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat havia donat el seus fruits. Amb la victòria "socialista" d'octubre del 82 finia l'època més combativa de tots els pobles i nacions oprimides per l'Estat espanyol. El sistema d'opressió capitalista havia pogut substituït la seva forma de dominació basada en el terrorisme feixista del règim anterior pel sistema recomanat ara pels EUA i la Trilateral. En deu anys havíem passat dels films barroers del tipus Los pecados de una chica casi decente (1975), dirigida per l'inefable Ozores i protagonitzada per Landa i Lina Morgan, a la sofisticació de Sé infiel y no mires con quién (1985), dirigida per Fernando Trueba (futur Oscar) amb actors com Ana Belén o Resines. Deu anys de lluita per la dignificació del cine de l'Estat (i de les nacions oprimides) que deixaven per a la història una bona grapada d'obres mestres -entre les quals, en voldríem deixar constància, Arrebato (1980) d'Iván Zulueta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)