Literatura catalana contemporània

Louise Michel i la Commune de París - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 22 Febrer, 2009 08:03 | Compartir:

Durant la Comuna de París, Louise Michel forma part del primer govern obrer de la història. En els mesos de març a maig de 1871, la classe obrera va conquerir el seu primer òrgan de poder de la història. Aquesta acció de masses, que només va poder ser anul·lada amb una tremenda repressió que es va perllongar durant setmanes, deixant més de 10.000 morts, va ser la primera gran temptativa de construir un nou ordre social, just i equitatiu.

Miquel López Crespí era a París a mitjans dels anys vuitanta. Fotografia feta en el cementiri Père-Lachaise, en el mateix indret on foren afusellats per la dreta nombrosos membres de la Comuna.

Louise Michel: una combatent incansable contra totes les opressions

Per Sylviane Dahan

L’aniversari de la mort de Louise Michel,- va néixer l’any 1830, i va morir el 9 de gener de 1905 a Marsella donant una conferència - forneix l’ocasió de parlar i fer conèixer aquesta importantíssima i invisibilitzada personalitat del moviment obrer.

Infant natural, filla d’una minyona i del seu amo – un aristòcrata provincial -, Louise Michel gaudeix d’una educació particularment liberal, llegeix Voltaire i, als 15 anys, escriu els seus primers poemes - que envia a Victor Hugo, pel qual sent una gran admiració. Desitja viure de la seva ploma i es dedica a la professió d’institutriu.

Els seus primers escrits, publicats el 1861, palesen un viu interès pel món dels asils i s’entesten a contestar el destí reservat aleshores als alienats i malalts mentals, a favor dels quals milita per tal que siguin reinserits en la societat. El tractament que la societat francesa depara en aquell temps als alienats desvetlla en la futura combatent de la Comuna de París un sentiment de fraternitat humana i el desig de transformar les relacions humanes.

De caràcter independent, negant-se al matrimoni, àvida de coneixements i sabers, la seva fe cristiana s’altera davant les injustícies socials.

El 12 de gener de 1870, participa a la imponent manifestació convocada per retre homenatge al periodista Victor Noir, assassinat pel príncep Pierre Bonaparte, nebot de Napoleó III.

Neix Louise Michel, la combatent

L’endemà de l’enterrament de Noir, escriu : «Les dones afirmen el seu dret i el seu deure de participar en els dols de la pàtria. » Ella, que va signar els seus primers articles en un diari d’Haute-Marne sota el nom de « Louis Michel » per tenir més possibilitats de veure publicats els seus escrits. Després, durant la Comuna de París, participa activament en la defensa armada de la ciutat. Tanmateix, no pararà, durant tota la insurrecció, de lluitar en els dos fronts: el de l’enfrontament sagnant amb el govern reaccionari de Versalles, reivindicant el «dret al perill i a la mort, i a batre’s com un home», i la reivindicació del dret de les dones « de desplegar les seves pròpies forces»; val a dir, «la seva determinació, el seu sentit de l’administració, la seva devoció per les cures».

Louise Michel és un propagandista de terreny, una activista. N’hi ha prou que se li desaconselli travessar les línies enemigues - amb la idea d’atemptar contra el president Thiers - perquè decideixi fer-ho, demostrant així que és possible burlar la vigilància versallesa. El seu caràcter desimbolt i la seva independència no deixen d’irritar les personalitats dirigents de la Comuna de París.

No rebutja, però, el treball més entregat en el si de les instàncies col·lectives. Ans al contrari: Louise Michel és adherent als dos comitès de vigilància del 18è districte i, des del mes de novembre de 1870, presideix el comitè republicà de vigilància de les ciutadanes de Montmartre. Acostuma a atraure-hi una àmplia assistència, gràcies al seu talent d’oradora. Un talent que posa al servei del combat a peu de carrer i a les mateixes barricades, tot dedicant-se a les obres pedagògiques i socials. Particularment, donant classes a nenes i estudiant de nit en una escola per adultes. El combat revolucionari i la pedagogia s’inscriuen en una mateixa voluntat de participar en la millora de la sort dels col·lectius oprimits.

Durant la Comuna de París, Louise Michel forma part del primer govern obrer de la història

En els mesos de març a maig de 1871, la classe obrera va conquerir el seu primer òrgan de poder de la història. Aquesta acció de masses, que només va poder ser anul·lada amb una tremenda repressió que es va perllongar durant setmanes, deixant més de 10.000 morts, va ser la primera gran temptativa de construir un nou ordre social, just i equitatiu.

El 18 de març de 1871, quan els obrers hissen la bandera roja a l’Ajuntament de París, Louise Michel, amb el seu temperament i entusiasme subversiu, reuneix moltes forces, encapçalant la insurrecció. Conforme a les seves conviccions, va lluitar per la creació d’orfenats laics, cosa que en aquella època fou difícil de fer acceptar. Va fundar la Unió de Dones per a la Defensa de París i l’Ajuda als ferits. Va ser elegida per presidir el Comitè República de Vigilància dels Ciutadans. La Comuna de París va ser un exemple brillant de com el proletariat pot acomplir les tasques democràtiques que la burgesia solament pot proclamar. Així, la Comuna va condonar el pagament dels lloguers per part dels inquilins. Va establir una retribució dels càrrecs públics equivalent al salari obrer. Va decretar la separació de l’Església i de l’Estat... Per primer cop en la història, fou proclamada la igualtat de drets per a les dones. Van ser justament les dones les que, plantant-se davant dels canons de l’exèrcit, impediren que les tropes de Thiers desarmessin París, desencadenant la reacció popular. (S’ha de dir que aquest armament dedicat a defensar París havia sigut obtingut a partir de les subscripcions de la ciutadania...). Va haver un batalló, composat exclusivament de dones, que va lluitar amb gran coratge a les barricades durant l’ultima setmana de resistència de la Comuna. Les que no van perir en els combats, foren afusellades una per una.

Durant la Setmana sagnant, Louise Michel participa activament en els últims enfrontaments, assumint alhora la seva tasca com a conductora d’ambulància. Només es rendeix davant la detenció de la seva mare, sobre la qual amenaçaven els versallesos de venjar-se. Empresonada, és jutjada per un consell de guerra, davant el qual dóna una verdadera lliçó de valor i de moral revolucionària : «No vull defensar-me [...] Pertanyo sencera a la revolució social i declaro acceptar la responsabilitat de tots els meus actes. [...] Vet aquí un tribunal d’homes. Jo no sóc més que una dona, i tanmateix us miro a la cara [...] Si no sou uns covards, mateu-me. Si no ho feu, venjaré els meus companys».

Diu sobretot no esperar res d’aquests homes, conservadors i misògins, del qual els servidors armats han omplert les fosses comunes dels cadàvers d’homes, de dones i d’infants.

Deportada

Louise Michel, però, és finalment deportada a Nova Caledònia. Tant se val! Louise Michel ha consagrat definitivament la seva vida a la humanitat oprimida, tant si apareix sota el rostre d’una mare de família pobra o d’una prostituta, tant si la pell és blanca com si és negra. Els "indígenes" – els kanaks, el poble originari d’aquella colònia -, Louise Michel treballa per tal instruir-los; crea una escola, i els dóna suport en el moment de la seva insurrecció, l’any 1878... mentre que els comunards deportats participen en la repressió. Així esdevé, abans que ningú, quan el moviment obrer europeu encara creia en l’obra "civilitzadora" de les metròpolis, una combatent anticolonial. El 9 de novembre de 1880, Louise Michel és de tornada a París, amnistiada per la República. Participa en tots els combats progressistes de l’època: contra la pena de mort (1877), per la requisició d’aliments per als aturats (1883), amb els vaguistes de Decazeville (1886), a favor de la vaga general (1890), en defensa de Dreyfus (1898).

El 9 de gener de 1905, a Marsella, Louise Michel, escriptora, combatent incansable, no es pot sostreure a la mort. El 21 de gener, el París obrer, feminista, revolucionari, anarquista, republicà i socialista acompanya la seva despulla fins al cementiri de Levallois-Perret.

Louise Michel va inspirar una cançó: "Le temps des Cerises", de Jean-Baptiste Clément.

Web Revolta Global