Esquerra Unida de les Illes Balears: la refundació (articles)
Turmeda | 15 Febrer, 2009 16:40 |
EU inicia la seva refundació i aposta per mantenir el Bloc
La VII assamblea interinsular escull David Abril com a nou coordinador amb el 82,95% dels vots perquè lideri el procés
Lluís Planas
La VII assamblea interinsular d’Esquerra Unida de les Illes Balears (EUIB) escollí ahir David Abril com el seu nou coodinador general amb el 82,95% dels vots –82 a favor i 14 en blanc–. Ell, l’únic candidat presentat i que substitueix l’eivissenc Miquel Ramon, serà l’encarregat de liderar la refundació, "procés constituent participatiu" diu el document polític aprovat, que la formació ha emprès de manera paralel·la en àmbit federal en el conjunt de l’Estat. "Jo i tota la direcció tenim caràcter transitori", explicà Abril després de ser escollit i avançà que aquest procés per arribar a la constitució d’un nou subjecte polític tindrà un termini al voltant d’un any i mig. El nou coordinador, que l’any passat ja ho va ser elegit a Mallorca, és un ferm defensor d’obrir EU als moviments de l’anomenda esquerra alternativa. La seva candidatura ha tingut el suport de més de 40 activistes i exmilitants perquè emprengui aquest objectiu.
De la mateixa manera, Abril també va ser clar ahir en manifestar que la seva formació –i també es recollí així en el document polític– aposta per mantenir en el futur, al marge del seu procés constituent, l’actual fórmula del Bloc, la coalició electoral amb la qual participa al govern de les distintes institucions de les Illes amb l’esquerra nacionalista –PSM i ERC–, de la mateixa manera que amb Els Verds. "Només ens sentiríem més a gust –en el Bloc– si totes les formacions que l’integram tinguéssim la mateixa visibilitat", digué, "però més que una queixa contra els nostres socis es tracta d’un exercici d’autocrítica", acabà admetent.
En el seu discurs, una vegada ja proclamat com a nou coordinador d’EU a Balears, David Abril avisà que el procés de refundació i les discussions internes no els han de distreure de la defensa política dels més necessitats, ara més que mai davant la situació de crisi econòmica que es pateix. "Hem d’estar a l’altura de les circumstàncies i ser un instrument al servei dels que el necessiten", reclamà als seus. Sobre això proposà que en el si del Pacte de Govern s’acordi "refer les prioritats" que es marcaren al principi de la legislatura. "El capitalisme ha fracassat", sentencià, "i és insostenible mantenir un país només amb l’arribada de turistes".
Repartiment del consell polític
A les eleccions per al nou consell polític –ahir s’escollien 30 membres i 10 restants més seran proposats per les diferents illes de manera proporcional– es presentaren tres llistes diferents. La candidatura encapçalada per Alejandro Aparicio –i en què hi havia històrics com Eberhard Grosske i Manolo Cámara– aconseguí 17 llocs a l’òrgan de direcció; la de Fina Santiago –Miquel Rosselló i Lila Thomàs–, vuit representants, i finalment, la d’Ernesto Baletto n’obtingué els cins membres restants.
Balears (15-II-09)
Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern. (Emylse)
EU: Refundación o muerte: Per què?
Aquestes darreres setmanes he estat bastant absent a la blogosfera, no he escrit al meu bloc, i he llegit poc els dels altres. Però, després de llegir els darrers articles de n'Eberhard titulats "Refundar IU" o dels companys d'Urxella sobre el futur d'Esquerra Unida, he sentit la necessitat de compartir idees i explicar també les meves impressions.
Per començar, me disculpareu, però m'he permès el luxe de ser una mica tremendista amb el títol.
L'actual situació d'Izquierda Unida hauria de servir-nos per apreciar com els marges polítics en que ens hem anat movent els darrers temps han quedat obsolets.
Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern.
El "más izquierda" (lema de campanya electoral d'IU a nivell Federal), diu molt d'aquesta realitat d'incapacitat per ser alguna cosa més que més d'esquerres que el PSOE.
Refundació per què?
Perquè l'esquerra necessita maneres diferents de fer política per poder retrobar-se de nou en el mapa polític i social actual.
Perquè hi ha un espai polític, social, electoral per a l'esquerra alternativa, transformadora i verda, que ni els sectors més esquerrans del PSOE poden aspirar a representar.
Aquí ve lo de "refundación o muerte". Perquè o bé som capaços de representar veritablement l'esquerra alternativa, tenir una identitat pròpia, una manera de fer política diferenciadora de la resta de partits, o la nostra trajectòria de pèrdua d'espai polític, electoral i social continuarà.
Afortunadament, pens que hi ha un ampli consens en que és necessari una refundació del projecte, un repensament, un nou impuls, o com es li vulgui dir. En el "per què", tal vegada ja hi hagi una mica més de discussió, i en qualsevol cas, pens que el major disens es produirà amb el "per a què".
Però no passa res, tenim temps per repensar-ho tot: "Via fora, que tot està per fer i tot és possible".
Blog Emylse (24-III-08)
Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció. (Miquel López Crespí)
La renovació de l´esquerra oficial: carta oberta a Miquel A. Maria (un article publicat el febrer de 2005)
Vagi per endavant que sent una profunda estimació pel meu amic Miquel A. Maria Ballester, i que aquestes reflexions, produïdes pel seu article "Llums i ombres a l'esquerra", només haurien de servir per a avançar conjuntament en la recerca de solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una profunda convicció en la necessitat de renovació de l'esquerra oficial i que és un home molt allunyat d'una visió burocràtica i substituista de la política. Aclarit això, cal dir que l'article citat m'ha sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel A. Maria encara no ha valorat amb prou frialdad i distanciament el significat de la desfeta progressista del 2003. Sembla que, per a tornar a l'usdefruit del poder polític, a la gestió del sistema, bastàs amb consolidar una aliança electoral tipus "Progressistes", condicionada a la independència de les forces signants del possible acord. Unes forces que, per a participar en l'aliança, no haurien d'estar tutelades per poders aliens a les Illes.
En principi, la proposta pot semblar tècnicament correcta. Fórem molts els que, per aconseguir que Aznar marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a la coalició "Progressistes", malgrat el provat burocratisme i esperit contrari al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels seus components. Tanmateix l'experiment va fracassar perquè la gent s'estimà més votar directament al PSOE i prescindir d'intermediaris. És una lliçó a tenir en compte per al proper futur. Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció.
He de dir a l'amic Miquel A. Maria que no crec que la salvació del nacionalisme d'esquerres o d'una possible esquerra alternativa tengui res a veure amb la repetició d'experiments cremats i fracassats. La davallada electoral del PSM (perdé el 22% del seu electorat), la conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle quasi marginal proper a l'extraparlamentarisme, situen els partits "petits" en una conjuntura decisiva.
Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions. El PSOE que, juntament amb el PP, són les columnes fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de fer la feina bruta per a demonitzar les idees de República, autodeterminació, socialisme i unitat sindical, han estat precisament els hereus de Carrillo. Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la seva feina, ara ja no són necessaris al sistema a no ser com a reserva estratègica pee al PSOE del vot d'una part de l'esquerra.
Si el nacionalisme d'esquerres basa l'estratègia de la seva supervivència en aliances electoralistes, per la cúpula, només per a salvar un parell de cadiretes per a les burocràcies dirigents, anam molt malament i l'agonia serà lenta i penosa. Potser és el moment adient per, en un acte de valentia, provar de recuperar la confiança en un electorat que desconfia profundament dels professionals de la política. Vint-i-cinc anys de magarrufes es paguen. Els quatre anys de gestió de l'autonomia tampoc no han servit per a consolidar la societat civil de les Illes. Ans al contrari, el trist espectacle de bregues i dissensions internes, la supeditació de les forces dites progressistes al dictat de la dreta representada per UM, ajudà a obrir encara molt més els ulls de l'electorat que donava suport a l'esquerra oficial.
És qüestió de reflexioanar a fons ara que encara hi som a temps i, entre tots, mirar de trobar fórmules noves, engrescadores, de participació que serveixin de veritat per a recuperar l'esperança del nostre electorat.
Xosé Manuel Beiras, en un dinar al qual també hi va assistir Miquel A. Maria, ens explicà la superació de la crisis per part dels grups que formen el Bloc Nacionalista Gallec. En un determinat moment es va haver de fer una assemblea on les direccions fracassades de tots els partits que posteriorment formarien el Bloc presentaren la dimissió. Es va crear una força nova, el Bloc, que, després d'aquesta catarsi, recuperà lentament la confiança del poble. Aquesta organització de nou encuny arribà a constituir-se com a segona força política de Galicia.
O inventam fórmules noves per a la reorganització de l'esquerra alternativa o, si repetim clixés caducats, estaríem condemnats a lenta, però inexorable, desaparició de l'escena política.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-II-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
...jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista. (Eberhard Grosske)
REFUNDAR IU (2)
Tot i tenir un caràcter introductori, el meu post anterior sobre la refundació d'IU enunciava algunes coses essencials que crec necessari destacar:
- La reafirmació en els objectius estratègics d'IU que són, en definitiva, els propis d'una esquerra alternativa no subsumible dins el projecte representat pel Partit Socialista
- La convicció que existeix, objectivament, un espai sociològic i electoral per a aquesta esquerra alternativa
- La convicció que la pluralitat de l'esquerra pot ser un element positiu per a l'avanç global de les polítiques i les idees progressistes.
Dit això, la tesi final del post era que la trajectòria global d'IU durant els seus 22 anys d'existència posava en evidència limitacions importants que exigien un procés de refundació en una nova força política capaç de superar-les.
Si tengués que resumir-la en una sola frase jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista.
IU va néixer al socaire del referèndum de l'OTAN del 1986. Va ser la resposta d'un grapat de partits minoritaris encapçalats pel PCE davant l'abandonament per part del PSOE d'un element polític i simbòlic essencial com era la neutralitat i el pacifisme. IU obtengué un 6 i pico per cent a les següents eleccions generals. Al referèndum de l'OTAN seguiren d'altres actuacions dels successius governs González que topaven amb la sensibilitat de l'esquerra: polítiques econòmiques lliberals, enfrontament amb els Sindicats, la corrupció i l'organització d'una banda paramilitar per lluitar contra ETA: els GAL. Varen ser anys d'un enfrontament fortíssim entre IU i el PSOE, l'època on IU situava el PSOE en "la otra orilla" de la política i on es teoritzava el "sorpasso" per fer avançar les polítiques d'esquerra. El 1993, el PSOE va perdre la majoria absoluta i IU assolia un 9 i pico per cent dels vots. La següent legislatura, la darrera den Felipe González, va ser la del pacte amb els nacionalistes i una vertadera agonia per al PSOE. El 1996, el PSOE perdia les eleccions (mantenint un 37,5% dels vots), governava Aznar i IU pujava fins a un... 10,5% dels vots. Aquell vespre Julio Anguita manifestà el seu desig de presentar la seva dimissió.
La dimissió "non nata" de n'Anguita no va ser un "calentón" electoral: va ser el fruit del nostre fracàs per aixecar una alternativa al PSOE des de l'esquerra per fer avançar les polítiques d'esquerra: si IU, en el pitjor moment del PSOE, només avançava un punt i, a més, en un escenari de victòria de la dreta és que IU havia fracassat.
A partir d'aquella data i fins ara, assistim a una progressiva recuperació del PSOE i a una progressiva i paral.lela decadència d'IU que ha culminat en els resultats del passat dia 9 de març. IU torna als resultats del PCE del 1982 amb un factor encara més preocupant: el PSOE que treu IU de la carretera no és el PSOE amb 202 diputats que va posar en Gonzàlez a la Presidència del Govern: és un PSOE que ni tan sols té la majoria absoluta.
Naturalment, hom pot esperar que un PSOE més escorat a la dreta per les polítiques d'aliances que previsiblement es produiran, un PSOE enfrontat a una situació econòmica de major dificultat i un PSOE que ja no partirà del capital d'il.lusió derivat de la retirada de les tropes d'Irak o les lleis relatives a drets civils serà un PSOE que es desgastarà més ràpidament davant la població i que prendrà mesures impopulars. Algú pot pensar que aquesta nova situació pot ser més propicia als interessos d'IU, que tenim per davant una perspectiva de modest increment electoral... malgrat que, probablement, aquest desgastament del PSOE també suposi el retorn del PP el 2012. Tal volta hi ha qualcú amb ganes i amb moral de jugar aquesta partida. Jo, particularment, no. Jo no vull una IU conjunturalment enfortida de les febleses del PSOE. Vull una IU forta, que connecti amb un segment de la població per mèrits propis i que sigui capaç d'avançar en moments d'avanç global de l'esquerra i de participar i de ser determinant en l'execució de les polítiques de canvi que s'enderivin d'aquest avanç.
Per això vull que IU es refundi i, si teniu la paciència de llegir-me, vos contaré com a un proper post
Blog Grosske -grosske | 24 Març, 2008 11:22
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
L'Esquerra Independentista i la República popular catalana independent
Turmeda | 15 Febrer, 2009 07:14 |
La crisi en què ens trobem immersos ha posat al descobert la carcassa del sistema de dominació d’una manera tan descarada i evident que obliga tota persona amb un mínim de consciència política i social, a mirar més enllà. La situació actual ja no permet fonamentar-se en un discurs de crítiques parcials, obliga a mirar de cara la crua realitat, a encarar la superació del sistema econòmic i polític actual.
Afrontar la nua veritat amb noves forces, maduresa i organització
Editorial de La Veu núm. 86
La crisi en què ens trobem immersos ha posat al descobert la carcassa del sistema de dominació d’una manera tan descarada i evident que obliga tota persona amb un mínim de consciència política i social, a mirar més enllà. La situació actual ja no permet fonamentar-se en un discurs de crítiques parcials, obliga a mirar de cara la crua realitat, a encarar la superació del sistema econòmic i polític actual.
És per això que, com ho escrivíem al número passat d’aquesta revista, «…l’Esquerra Independentista té l’obligació històrica de dotar el conjunt del poble català d’eines útils de conscienciació i mobilització … és temps de lluita ideològica, de mobilització social i d’intervenció política».
En aquest sentit, hem de tenir molt clar que ens trobem en un moment extremament favorable a la lluita ideològica perquè el prestigi del sistema de dominació es troba en hores baixes, ja que no pot amagar el caràcter estructural, inherent al sistema capitalista mateix, que té la crisi actual, ni el caràcter escandalosament trampós de les propostes i actuacions dels governs capitalistes per a eixir de la crisi, fent recaure damunt el poble treballador el pes de les pèrdues dels seus negocis.
Lluita ideològica, doncs, i també mobilització social i intervenció política. Convé que la crítica sigui també política perquè és en les estructures polítiques que el sistema de dominació es justifi ca i es manté. No hi hauria capitalisme sense el que representen i són els Estats espanyol i francès com a estructures de dominació, amb totes les seves manipulacions i mancances democràtiques.
Per això és bo que, en ocasió de la data del 30è aniversari de la constitució espanyola, aquest 6 de desembre passat, aquest monument legal a l’immobilisme hagi trobat expressions contràries tan diverses de part de tota la crítica democràtica-popular del nostre país, una sensibilitat social en procés de desplegament al voltant de la PDD i d’altres iniciatives, malgrat no estar encara prou clarifi cades ni ben articulades. Aquest tipus de crítica d’expressió diversa (sobiranista republicana, democràtica-radical) es mou en un àmbit ideològic més extens que el de l’Esquerra Independentista i ens acompanya en el nostre avanç.
Cal aprofundir en aquestes crítiques al marc polític, especialment des d’un discurs de radicalitat democràtica arrelat en la revindicació de la República Catalana independent. És per això que fa temps que, des de l’MDT i en col·laboració amb els sectors políticament més avançats de l’Esquerra Independentista, promovem la defensa de la República independent popular catalana. I és per això també que donem suport al discurs que s’està desplegant actualment en diferents àmbits al voltant de l’elaboració d’unes Bases Constitucionals de la nació catalana. Malgrat que som conscients que l’elaboració de la nostra nova constitució (com proposen alguns) correspon a les noves estructures democràtiques representatives que aconsegueixi alçar la nació catalana lliure, considerem tanmateix que és molt positiu que des dels diferents sectors democràtics-populars es comenci a discutir entorn de les bases polítiques de la nostra organització col·lectiva en llibertat. Cada vegada hi ha més sectors socials que no sols no estan d’acord amb el marc polític dels Estats que ens dominen, sinó que tampoc no accepten moltes de les formes d’organització de la vida política i social que patim. Per mitjà de la discussió de les Bases Constitucionals es podran començar a estendre consensos entre sectors populars diversos sobre qüestions essencials, com per exemple: com superar el sistema de partits —endogàmic i clientelista— actual? Com gestionar les bases d’una «democràcia republicana», és a dir, basada en la igualtat de les persones, en la democràcia econòmica, a l’hora d’organitzar la cosa pública? Etc. La conquesta de la República independent popular catalana serà més fàcil com més la concebem com un projecte possible, sorgit de l’expressió directa de la nostra voluntat democràtica col·lectiva.
El protagonisme que, en tot aquest procés, correspon a l’Esquerra Independentista és innegable, com a embrió on s’han anat gestant els aspectes fonamentals d’aquesta alternativa política arrelada en nombroses lluites. Per a això cal reforçar els referents. No és casual que en el context actual hagin pres cos diferents celebracions que recorden diferents aspectes del desplegament històric de l’independentisme: la celebració dels 100 anys de l’estelada o dels 40 anys de l’Esquerra Independentista… Sectors cada dia més importants del poble català es reconforten en aquest enaltiment dels referents simbòlics i polítics. Les celebracions ens recorden la profunditat de la nostra lluita, que no som fl or d’un dia, que venim de lluny. Ens haurien de servir, sobretot, per a recordar els sacrifi cis i esforços esmerçats en tants anys de lluita, la tenacitat, la constància, la capacitat d’anàlisi i la voluntat de resistència contra la repressió, uns «ingredients» que ens han portat fins aquí i que necessitarem, sens dubte, en quantitats importants en el nostre futur immediat per a poder resistir adequadament als atacs de l’enemic.
Només amb una Esquerra Independentista amb capacitat de mobilització i amb maduresa històrica i política podrem sortir de l’atzucac. Una Esquerra Independentista, per tant, capaç de dinamitzar i liderar el moviment en defensa dels drets democràtics i de la República catalana independent com una de les tasques paralleles a la construcció de la Unitat Popular. Només així podrem acumular forces d’una manera adequada. L’única solució és la consciència, la maduresa i l’organització. Com dèiem ja al nostre número precedent, l’Esquerra Independentista té, en aquesta «hora de la veritat» i, d’una manera més concreta i específica, l’oportunitat i el deure històric d’articular un projecte polític que esdevingui referent del poble en lluita. I aquest referent, no ens cansarem de recordar-ho, no pot ser altre que la Candidatura d’Unitat Popular, convenientment reforçada en els seus fonaments polítics i organitzatius, d’acord amb les necessitats del moment.
Web Llibertat.cat
Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.
Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.
L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona
Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans
Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.
En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:
Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.
Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.
Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.
Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.
Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.
Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
Girona
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Francesc de B. Moll en el record - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 14 Febrer, 2009 19:25 |
Moll celebrará su 75 aniversario con una exposición en La Misericòrdia
L. DURÁN. PALMA.
A la falta de poder alcanzar su idea de "hacer un catálogo de las obras", Francesc Moll celebra con "total agradecimiento" la propuesta del Consell de Mallorca de hacer una exposición documental que recorra la historia de la editorial que este año cumple 75. Coordinada por Jaume March, la muestra, que se abrirá al público aprovechando la celebración de la Setmana del Llibre en Català a principios de marzo, recogerá, básicamente, material documental. "Será una exposición que documenta la evolución de la editorial", indicó Moll. Desde aquel primer ejemplar que inauguró en 1934 la casa madre y la colección Biblioteca Illes D´Or, siete décadas en pro de la difusión de la lengua y la literatura catalanas. En la exposición que se albergará en La Misericòrdia se podrán ver fotografías de escritores de la casa como el creador de la misma, Francesc de Borja Moll, mossèn Alcover, precedentes fundamentales en la gestación de la editorial gracias al Diccionario Alcover-Moll. O instantáneas de otro fundamental, Josep Maria Llompart, asesor literario de una editorial que ha sobrevivido al tijeretazo franquista, a las crisis económicas y al ostracismo de la lengua catalana. También se podrán ver expuestas las distintas colecciones que año tras año ha ido lanzando la veterana editorial mallorquina.
Diario de Mallorca (14-II-09)
Francesc de B. Moll en el record
Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.
La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).
Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.
Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".
En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.
L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.
En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Llorenç Riber, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Llorenç Villalonga...
Turmeda | 14 Febrer, 2009 16:41 |
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)
Gent que ha estimat el país
Per Llorenç Capellà, escriptor
La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.
Diari de Balears (11-V-08)
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La revista Lluc i Damià Pons - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 14 Febrer, 2009 09:37 |
La revista Lluc tanca una etapa editorial amb l'homenatge a Massot i Muntaner
Damià Pons deixa la direcció de la publicació que dirigiran Josep M. Nadal Suau i Carles Cabrera
F.MARÍ. Palma.
La revista Lluc davalla la mitjana d'edat. Amb l'homenatge ahir capvespre a Josep Massot i Muntaner la publicació cultural Lluc posava punt i final a una etapa de quatre anys sota la direcció de Damià Pons. El catedràtic de la UIB «deixa la direcció, però no es jubila», ironitzà ahir el pare Gabriel Seguí durant la presentació del dossier que la revista ha dedicat a l'intel·lectual mallorquí afincat a Montserrat i que pren per títol Josep Massot i Muntaner, un savi infatigable.
A partir d'ara un consell de redacció molt més jove, encapçalat per Josep Maria Nadal Suau i Carles Cabrera, seran qui portaran les regnes d'aquesta revista que des de fa 39 anys es publica en català. Espurna Edicions, presidida per Lleonard Muntaner, continuarà al capdavant de la publicació igual que Gabriel Seguí com a conseller delegat dels Missioners del Sagrat Cor, propietaris de la capçalera Lluc.Però el nou consell editorial mantindrà, en paraules del seu director, «el mestratge que ens ha precedit». «Allò que pretenem ara és construir un espai una més oxigenat, en el sentit d'obrir-nos al món amb la curiositat del que passa fora», digué Nadal Suau qui també afegí que aquesta premisa «ja l'havia iniciada el mateix Damià Pons». Aquest nou equip jove ja ha preparat el primer número, el 861, dedicat a la literatura nord-americana.
Però, ahir el que es recordà fou quelcom diferent. Si bé resultà un acte de comiat al fins ara equip de redacció, l'acte era un merescut reconeixement a Josep Massot i Muntaner, a qui Lluc li ha dedicat un dossier especial. El motius, segons Damià Pons, són prou clars i merescuts: «Per la seva amistat, per la nostra admiració cap a la seva persona i el seu treball, pel nostre agraïment públic al llegat i per la nostra voluntat i ganes de fer-li un reconeixement públic».
Diari de Balears (29-II-08)
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)
Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.
El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.
A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.
Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.
Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).
Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.
Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.
Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).
Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).
Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.
Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.
Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".
Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.
Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.
Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La novel·la històrica i la literatura catalana contemporània
Turmeda | 14 Febrer, 2009 09:03 |
...el protagonista de la novel·la París 1793, ja no viu en l’”Espanya” imperial del segle XVI. Els il·lustrats espanyols i catalans de finals del XVIII són fills, com hem escrit més amunt, de la Il·lustrració, de Voltaire, Diderot, Rousseau i D’Alembert. És evident que, com a revolucionaris, com a joves rebels, els nostres protagonistes xuclen la seva revolta dels exemples que els forneixen les lluites dels agermanats de les Illes, València, els comuners de Castella, els il·luminats de totes les sectes que s’han oposat a la corrupció vaticanista, de les idees que, procedents de Luter o Calví, serviren en el seu moment per anar empedrant el camí de la Il·lustració. (Miquel López Crespí)
El Tall Editorial publica París 1793
La publicació de la novel·la París 1793 (El Tall Editorial) m’ha fet recordar novament les meves primeres lectures de Fourier, Saint-Simon, Cabet... No eren els utòpics d’abans del Manifest de Karl Marx i Frederic Engels els fidels continuadors, no solament del primitiu igualitarisme cristià, sinó dels membres de l’ala esquerra de la Revolució Francesa? Les revolucions de tendència igualitària fetes sota l’advocació de les més diverses heretgies cristianes, des dels càtars occitans fins als hussites o els rebels anabaptistes de Münzer... no portaven inscrit en llurs estendards, malgrat fos sota la creu i les consignes evangèliques, el programa que Marat, Babeuf, Darthé, Buonarroti, volen portar a la pràctica després de la caiguda de Robespierre?
En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut.
Algunes d’aquestes idees ja les havia plantejades en unes reflexions que vaig escriure amb motiu de la publicació de la novel·la La ciutat del sol (Editorial Granollers, Barcelona, 2000). Amb l´única diferència que aquella era una obra adreçada a un públic juvenil i ambientada en la Mallorca i l’Espanya imperial del segle XVI. En aquell article dèiem: “És evident que el títol que he posat a la novella, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàllia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espirituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d'amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d'orella, han sentit, en el Call, explicar l'existència de països i contrades on no regna l'espasa, l'oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l'illa”.
Però Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la París 1793, ja no viu en l’”Espanya” imperial del segle XVI. Els il·lustrats espanyols i catalans de finals del XVIII són fills, com hem escrit més amunt, de la Il·lustrració, de Voltaire, Diderot, Rousseau i D’Alembert. És evident que, com a revolucionaris, com a joves rebels, els nostres protagonistes xuclen la seva revolta dels exemples que els forneixen les lluites dels agermanats de les Illes, València, els comuners de Castella, els il·luminats de totes les sectes que s’han oposat a la corrupció vaticanista, de les idees que, procedents de Luter o Calví, serviren en el seu moment per anar empedrant el camí de la Il·lustració.
Parlàvem dels fantasmes del passat que són vora de l’autor quan escriu, quan es deixa portar per la imaginació i els sentiments. Els esperits que des de sempre han poblat la nostra vida i la nostra fantasia fent-se presents novament! Indubtablement, moltes d’aquestes presències històriques, les que condicionen l’autor de la novel·la, poden ser les mateixes que encerclen els personatges de París 1793. És precisament quan els nostres protagonistes comencen a fer-se conscients de tot el pes del passat que ressuscita davant els seus ulls. Basta llegir amb cura els capítols “París” i “La Bastilla”. Un París revoltat que resumeix, en uns dies memorables, totes les esperances de la humanitat.
És aquest ambient de lluites aferrissades, però també de debat ideològic intens, el que troben els conspiradors catalans i espanyols que són a París en el 1793. Quan, fent costat a Robespierre i Babeuf, a les masses populars, participen en l’assalt a la Bastilla, comencen a ser conscients com la sang d’Espàrtac, la dels agermanats mallorquins i valencians del segle XVI, els rebels de totes les nacions oprimides per l’aristocràcia i el clergat espanyol, torna a circular potent per les seves venes. Són els “fantasmes”, els esperits rebels de la història, la sàvia de la humanitat, les llavors del futur, la potència encara intacta de les idees que commogueren el món, el que impulsa l’autor a reconstruir l'atmosfera creadora del 93. Són els mateixos esperits que es fan carn en el poble francès que proclama la República, aboleix els privilegis nobiliaris i proclama solemnement el triomf de la llei i la raó sobre l’obscurantisme clerical i feudal.
En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments, la flama que ens impulsava a escriure a finals dels anys seixanta? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou, a la revolta, a la lluita per la llibertat contra la dictadura?
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-VIII-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Salvem Mallorca! Aturar el saqueig de recursos i territori
Turmeda | 14 Febrer, 2009 08:13 |
Els pescadors de Sóller no rebran res pel gasoducte
Denuncien el conveni que l’empresa ha signat amb algunes confraries d’esquena als interessos comuns
Lluc García |
Els pescadors del port de Sóller han denunciat una total indefensió davant la imposició del gasoducte entre Eivissa i Mallorca. Ho han fet després que l’Empresa nacional de gas (Enagás) signàs dissabte passat un conveni amb les confraries de Palma, Andratx i Sant Antoni d’Eivissa. Mitjançant aquest, es compromet a indemnitzar aquests col·lectius per no sortir de pesca durant la col·locació de la canonada submarina i, posteriorment, a instal·lar costosos equips tecnològics destinats a les embarcacions d’arrossegament que els permetrien evitar el gasoducte i les pèrdues derivades d’una possible enganxada. L’armador solleric Jaume Ensenyat, erigit en portaveu dels professionals de Sóller, ha donat la veu d’alarma i ha denunciat la "injustícia" que suposa que Enagás "hagi fet el salt" a la federació de confraries i hagi negociat pel seu compte amb algunes d’aquestes deixant fora del pacte les de Sóller i d’Eivissa, també afectades.
De fet, la Federació Balear de Confraries de Pescadors ja es va dirigir per escrit el passat dia 27 de gener a la Direcció General de Pesca i l’advertí que "no es fan responsables" del perjudici que es pugui produir als pescadors no inclosos dins l’esmentat conveni entre Enagàs i alguns col·lectius del ram, especialment als d’Eivissa i "a qualsevol embarcació de llista tercera, de qualsevol port pesquer de les Balears". Fonts de la federació han recordat que, en la pràctica, això repercutirà només en els d’Eivissa i de Sóller perquè, de moment, les naus del llevant i el nord de l’Illa i de Menorca es troben massa allunyades dels caladors afectats per aquesta fase del gasdoducte, uns llocs en què sí poden feinejar les embarcacions de la flota sollerica. Jaume Ensenyat ha assenyalat que "en aquests moments alguna embarció de Sóller hi treballa, però han quedat sense res perquè, tot i estar amarrades a Palma, no hi tenen el seu port base".
La indignació dels pescadors és encara més gran quan constaten que tots els vaixells del País Valencià (Alacant, Santa Pola, Calp, Vilajoiosa, Dénia, etc.) que tenen autorització per explotar les pesqueres d’Eivissa també han signat el conveni, malgrat que els professionals d’algun d’aquests ports "fa 10 anys que ja no treuen captures d’aigües eivissenques". "En canvi –assegura– nosaltres, que podem haver d’anar sovint a caladors afectats, ja que la nostra zona pesquera és minúscula i compartida amb Andratx, som els únics que quedam sense res. A més a més, l’Administració autonòmica no actua per evitar-ho, mentre que la federació volia que tots fóssim igualment compensats".
dBalears (13-II-09)
La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)
L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)
El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori
Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.
La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.
El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.
Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.
Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.
La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.
Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.
La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.
Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.
El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera...
Turmeda | 13 Febrer, 2009 17:36 |
Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.
Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes
Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí
Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.
Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.
Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).
Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.
Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Novel·la històrica i literatura catalana contemporània (i II)
Turmeda | 13 Febrer, 2009 16:13 |
Les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (i II)
Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil! (Miquel López Crespí)
Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània
Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (i II)
A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".
És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.
Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el col·leccionable Memòria civil. Mallorca en guerra. Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excellent article titulat “L'Hotel Mediterráneo o ‘la vie en rose’", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament illuminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.
'Les afusellaren'".
Josep Massot i Muntaner explica en el seu article "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo" que va ser quan preparava els seus estudis sobre Georges Bernanos quan començà a interessar-se a fons per les cinc infermeres capturades pel feixistes el setembre de 1936. En el número 999 de la revista Perlas y Cuevas ho narra d'aquesta manera: "Georges Bernanos, a Les Grands cimentières sous la lune, fa referència de passada a tres al·lotes 'd'origen mexicà', presoneres a Mallorca, que 'un pobre religiós' va confessar i que 'considerava sense malícia'. Per aquest motiu, va demanar al 'general italià' que durant els 'quatre' primers mesos de la repressió a Mallorca era 'el primer responsable' de les 'matances' en curs -és a dir Arconovaldo Bonacorsi, conegut per 'conde Rossi' a tota l'illa- que en respectàs la vida. 'Entesos -va respondre el comte que es disposava a posar-se al llit- ho consultaré amb el coixí', i 'l'endemà al matí, les féu matar pels seus homes'".
Aquest article de Josep Massot i Muntaner és d'una importància decisiva per arribar a copsar totes les mentides que durant més de seixanta anys va bastir (i basteix encara!) la reacció contra els voluntaris republicans que vengueren a lluitar a Mallorca. Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil!
Josep Massot i Muntaner desmunta d'una manera brillant la falsa història escrita pels "intellectuals" del feixisme. Explica en l'article abans esmentat: "Entre les cinc infermeres de l'expedició de Bayo... hi havia dues germanes d'origen mexicà, Daria i Mercè Buxadé i Adroher, filles de Joan Buxadé i Adroher, català de Santa Coloma de Farners, que als vint anys anà a Cuba a fer fortuna i poc després es traslladà a Puebla de Zaragoza (Mèxic), des d'on es casà per poders amb Maria Adroher, natural també de Santa Coloma de Farners... Daria Buxadé era nada a Puebla de Zaragoza el 23 de desembre de 1913, i la seva germana Mercè nasqué al mateix indret el 25 d'abril de 1918". I concretant encara més, l'historiador afegeix: "En esclatar la guerra civil, Daria i Mercè eren infermeres de la Creu Roja i es presentaren voluntàries per anar a Mallorca, on havien de tenir un tràgic final. Trobam el seu nom moltes vegades al diari d'una miliciana anònima que ha estat publicat diverses vegades -per exemple al meu llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca-, i que fou difós a Itàlia precisament pel 'conde Rossi', que en tenia una còpia. Aquest diari les anomena 'Mercedes' (o 'Merche') i 'Daría' (a vegades per error, 'María'), i en parla sempre amb afecte, com unes infermeres abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits; Daria fins i tot tocava el piano, com la mateixa autora del diari, per entretenir-los".
Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l'expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles "bèsties salvatges" (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'"amor lliure", lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d'una gran cultura (si tenim en compte l'època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, "abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits".
És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d'una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana: "Alguna vegada els havia sentit fent memòria d'aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s'engresquessin per anar d'infermeres?".
És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l'esperit d'aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l'emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l'any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m'ha interessat servar, reconstruir, novel·lar. D'aquí neixen Estiu de foc (Columna Edicions, 1997) i Núria i la gloria dels vençuts (Pagès Editors, 2000).
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Novel·la històrica i literatura catalana contemporània (I)
Turmeda | 13 Febrer, 2009 07:54 |
Les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)
La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme).(Miquel López Crespí)
Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània
Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)
Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Columna Edicions 1997; L'Amagatall, Col.lecció Tià de Sa real 1999; Núria i la gloria dels vençuts, Pagès Editors 2000...), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.
Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!
D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.
D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.
Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg: els nostres
Turmeda | 12 Febrer, 2009 10:28 |
El 15 de gener de 1919, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg són detinguts per una patrulla de la milícia i són traslladats a l’hotel on s’ha instal·lat l’estat major. Després d’un breu interrogatori, són «traslladats». Rosa rep un cop de crossa a la sortida de l’hotel. Tots dos són abatuts en el transcurs d’aquesta «transferència». El cos de Rosa Luxemburg és llançat al canal; no es trobarà fins al 31 de maig. Els assassins seran encoberts per Noske. La versió oficial dirà que Karl ha estat abatut en el transcurs d’una temptativa de fugida, i que Rosa ho ha estat «per un desconegut»!
Fa 90 anys: la insurrecció «espartaquista»
Per Charles Paz [1] [2]
El novembre de 1918, l’abdicació de l’emperador alemany obre la via a un govern socialista, parlamentari. Centenars de milers de persones opten pel poder dels consells obrers...
El 9 de novembre de 1918, mentre s’acaba la Primera Guerra mundial, la Revolució alemanya triomfa sense gran esforç [3]: l’emperador, el Kàiser Guillem II, abdica. El socialista Friedrich Ebert és nomenat canceller. Els socialistes proposen participar en el govern als independents [4]. Al principi, aquests condicionen la seva presència a la proclamació de la República socialista alemanya i al retorn del poder als consells. Malgrat l’oposició del Partit socialdemòcrata (SPD), per a qui l’únic poder legítim ha de ser el de l’Assemblea a escollir, els independents entren al govern.
En contra del poder dels consells d’obrers i de soldats, fan ratificar el govern provisional (dit Consell dels comissaris del poble), argumentant que construirà el socialisme, i preparen l’elecció de l’Assemblea. Els independents no s’oposen realment a aquesta política. Els socialistes obtenen la majoria dels consells d’obrers i de soldats alemanys al 1er Congrés, que es pronuncia a favor de l’Assemblea constituent i refusa la convocatòria d’un altre congrés.
Manca de direcció
Però la preparació de les eleccions no fa callar els centenars de milers d’obrers i de soldats decidits a anar fins al final. Els revolucionaris estan dividits ; l’únic grup de dimensió nacional, el grup espartaquista (que pertany al USPD), tot i tenir dirigents populars i valorats, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, el grup és feble, poc implantat i poc estructurat. L’enfrontament fa furor entre els consells i tots els que volen establir un poder parlamentari, el govern dirigit pels socialistes i el comandament militar. Els partidaris dels consells són poderosos a Berlín, a Leipzig, a Bremen, a Munic i a la regió del Ruhr.
El 6 de desembre de 1918, Ebert decideix arrestar el consell d’obrers i de soldats. La tropa dispara contra una manifestació. Karl Liebknecht és detingut, i després alliberat pel prefecte de policia Eichhorn (l’ala esquerra dels independents). Les tropes «fidels» al govern es disgreguen. El general Lequis, que havia entrat a Berlín el 10 de desembre amb 40 000 homes, el 23 de desembre només en tenia 2 000 sota les seves ordres!
Des de feia setmanes, el govern d’Ebert sospesava la creació d’una força armada depenent directament del govern, i encarregada de protegir-lo. Així és com es constitueix des de finals del mes de novembre un cos de milícies al voltant d’oficials reaccionaris, tal com declara als seus 4 000 homes : «Sóc un vell soldat. Durant 34 anys, he servit tres emperadors. [...] Però avui, el govern imperial ha estat reemplaçat pel del canceller Ebert. I aquest govern es troba [...] en una situació molt difícil. [...] Aquesta Rosa Luxemburg és una dona diabòlica i Karl Liebknecht un paio llest i disposat arriscar el tot pel tot. » L’alt comandament unifica les milícies, amb aquesta fórmula de jurament : « Jo, sotasignat [...] juro continuar sent fidel al govern provisional del canceller del Reich, Ebert, fins que l’Assemblea nacional hagi determinat una nova Constitució. » Els membres d’aquestes milícies estan més ben pagats i nodrits que l’exèrcit regular, ja que la seva caixa és alimentada pels grans propietaris i els industrials [5].
El govern socialista decideix l’enfrontament emparant-se en el seu suport. El seu «comissari del poble», Gustav Noske [6], passa revista a les partides de guerrillers compromeses a “netejar”Berlín. El govern ataca intentant desfer-se dels mariners revolucionaris instal·lats, des del 9 de novembre, al cor de Berlín. El 23 de desembre, és dona l’ordre de reduir els mariners per tots els mitjans. Desenes de milers d’obrers berlinesos armats fan fracassar l’empresa. Després, a conseqüència de l’acomiadament del prefecte Eichhorn, es fa una enorme manifestació, el 5 de gener de 1919. És el començament de la insurrecció «espartaquista». Es constitueix un comitè d’acció revolucionària. Les manifestacions de centenars de milers d’obrers i de soldats es multipliquen. Però a aquest moviment li falta una organització, uns objectius clars i una direcció. El comitè d’acció revolucionària inicia una negociació amb el govern. El comandant en cap, Noske, aprofita aquest lapsus per preparar la seva ofensiva.
«Setmana sagnant»
A partir del 10 de gener, comença la «setmana sagnant» : Noske procedeix a la conquesta i a la “neteja” de Berlín. Fa publicar una crida: «evitar per la força de les armes nous actes de violència dels espartaquistes i altres elements criminals». El diari de l’SPD, el Vorwärts, publica, el 13 de gener, un poema, La Morgue, que sona com una verdadera crida a l’homicidi : «En una única filera, hi ha més de cent morts - Proletaris! / Karl, Rosa, Radek i consorts / Cap d’ells no es troba entre aquestes morts! » La brutalitat es desferma contra els membres dels consells d’obrers i de soldats. Els militants són apallissats, assassinats. Es dóna caça als militants revolucionaris, empesos a la semiclandestinitat.
El 15 de gener de 1919, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg són detinguts per una patrulla de la milícia i són traslladats a l’hotel on s’ha instal·lat l’estat major. Després d’un breu interrogatori, són «traslladats». Rosa rep un cop de crossa a la sortida de l’hotel. Tots dos són abatuts en el transcurs d’aquesta «transferència». El cos de Rosa Luxemburg és llançat al canal; no es trobarà fins al 31 de maig. Els assassins seran encoberts per Noske. La versió oficial dirà que Karl ha estat abatut en el transcurs d’una temptativa de fugida, i que Rosa ho ha estat «per un desconegut»! Les milícies recorren llavors el Reich per reduir, un a un, els nuclis revolucionaris. Aquesta primera derrota de la Revolució alemanya, gràcies a l’aliança de la socialdemocràcia i de l’exèrcit, no és definitiva ; és la primera de l’onada revolucionària, que durarà fins a 1923. No n’és menys un cop molt dur per als obrers revolucionaris, simbolitzat per la desaparició de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg, que escrivia la vigília de la seva mort : «Com jutjar la derrota del que es diu la "setmana espartaquista"? Prové de la impetuositat de l’energia revolucionària i de la insuficient maduresa de la situació, o de la feblesa de l’acció duta a terme ? De totes dues ! El doble caràcter d’aquesta crisi, la contradicció entre la manifestació vigorosa, decidida, ofensiva de les masses berlineses i la irresolució, les indecisions, les pròrrogues de la direcció, aquestes són les característiques d’aquest últim episodi [...]. "L’ordre regna a Berlín!”, diuen. Esbirros estúpids ! El seu "ordre" s’està edificant damunt la sorra. Des de demà, la revolució "s’aixecarà de nou amb estrèpit" proclamant per tot arreu per a terror vostre : "Era, sóc, seré".
Notes
[1] Article aparegut a Rouge 15/01/2009.
[2] Article traduït per Sylviane Dahan.
[3] Llegir Rouge no° 2775 del 20 de novembre de 2008.
[4] El Partit Socialdemòcrata independent (USPD), escissió del Partit socialdemòcrata sobrevinguda el gener de 1917, és constituït pels militants que refusen la política d’unió sagrada dels majoritaris. Aplega totes les tendències socialistes, dels reformistes als revolucionaris.
[5] Un bon nombre d’aquests milicians es trobaran més tard a les tropes d’assalt nazis.
[6] Socialista anomenat, pels revolucionaris berlinesos, el «Gos cenyint» (Bluthund »).
Web Revolta Global
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
López Crespí: memòria de Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra, Orson Welles, Sweezy, Genovese, Nicolaus, Gould, Walt Whitman, James Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Stanley Kubrick, Humphrey Bogart...
Turmeda | 12 Febrer, 2009 06:33 |
Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine). (Miquel López Crespí)
La cultura progressista dels Estats Units
(Article escrit després de l´atac contra les torres bessones de Nova York)
Vagi per endavant la nostra condemna als brutals atacs contra les torres bessones de Nova York, els atemptats que han sofert els EUA. És una acció injusta contra la població civil estato-unidenca. No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat que ha fet el capitalisme ianqui (Vietnam, Amèrica Llatina, Indonèsia, els cops d'Estat ordits pels EUA...). Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi.
Ens estimam el poble estato-unidenc per damunt de tot. Aquell poble que ha sabut lluitar contra el nazisme i el feixisme a Europa i contra l'imperialisme japonès en el Pacífic; ens estimam a fons el record dels milers d'antifeixistes de la Brigada Internacional "Lincoln" que vengué a lluitar contra Franco l'any 1936 (hi ha un llibre molt interessant al respecte: Voluntarios norteamericanos en la guerra civil española, de Cecil Eby, publicat per Edicions Acervo l'any 1974); recordam amb afecte els intellectuals i treballadors, els sindicalistes i membres de partits d'esquerra estato-unidencs repressaliats en temps del maccarthysme; tenim present en tot moment el llegat de Martin Luther King, la seva ferma lluita (i que li costa la mort a mans dels feixistes proimperialistes ianquis) en defensa dels drets civils dels milions de ciutadans estato-unidencs que, a causa del color de la seva pell, eren privats dels seus drets més elementals per part del racisme ianqui. Pensam igualment en els revolucionaris dels EUA de totes les tendències (els trosquistes detinguts i empresonats; els anarquistes com Sacco i Vanzetti i tants i tants d'assassinats "legalment" en milers de falsos judicis); recordam el llegat combatiu de Malcolm X; estimam el marxisme estato-unidenc, un dels més brillants del món, que, amb obres com les de Sweezy, Genovese, Nicolaus, Gould i tants d'altres, ens ha donat armes analítiques d'importància decisiva.
Com deia més amunt, els esquerrans i antiimperialistes d'arreu del món en sentim hereus d'aquesta herència progressista. Una herència que prové de la guerra d'independència (l'exemple heroic dels patriotes de 1776-1783 que canta Walt Whitman en els seus poemaris). Un llegat que passa pels combats del segle XIX (la guerra civil) contra l'esclavisme del sud i arriba fins als socialistes, anarquistes i comunistes dels anys vint i trenta, als brigadistes internacionals que lluitaren per la nostra llibertat i la llibertat de la humanitat l'any 1936.
De sempre hem estimat tot aquest component progressista del poble nord-americà. Amants aferrissats, deixebles del gran poeta Walt Witman, d'ençà els anys seixanta ja ens delia i emocionava seguir des de la foscor de la dictadura feixista espanyola (sostinguda i pagada pel govern estato-unidenc, no ho oblidem!) la literatura d'aquell gran país. ¿Com no recordar amb emoció la recerca dels llibres dels autors compromesos d'aquella època, les aferrissades discussions sobre les diverses concepcions entorn el compromís de l'escriptor amb el seu poble?
La intellectualitat progressista i avançada sempre va ser crítica amb el sistema imperialista ianqui (des de diverses perspèctives i no sempre des de l'esquerra). Parlam de les obres, assaigs, articles de James Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, el mateix Malcolm X...
El cinema ianqui, les aportacions d'algunes de les produccions d'aquesta indústria a l'avenç dels pobles i a la seva autoconsciència progressista des de Chaplin a Stanley Kubrick, forma part igualment de la nostra mitologia pro-estatounidenca. ¿Qui no recorda que Humphrey Bogart prengué una posició activa -amb recollida de diners inclosa, amb manifestacions davant al Casa Blanca- per tal de defensar la República espanyola amenaçada pel feixisme? ¿Quants de guionistes, directors i actors estato-unidencs no es jugaren la vida i anys de presó, l'acomiadament de la feina, pet tal d'ajudar tots els moviments d'esquerra i antiimperialistes de l'època, sobretot en temps de les persecucions marcartistes? ¿Com no valorar, estimar a fons aquesta valuosa aportació a la causa de l'alliberament dels pobles? Per això estimam els Estats Units d'Amèrica, els sectors progressistes i antifeixistes de la seva societat. Formen, no cal dir-ho, part indestriable de la nostra cultura i de la nostra vida.
Nosaltres no seríem els mateixos sense haver assimilat a fons, no solament l'heroica història del poble estato-unidenc contra la reacció, el racisme i el feixisme interior, sinó tot el que el cinema ens proporcionava en aquest sentit. Ciutadà Kane d'Orson Welles era ja una premonició del poder que arribarien a assolir les màfies capitalistes de control de les consciències (per a nosaltres una de les pellícules més importants de la història del cinema). ¿Què no deven sentimentalment a Casablanca, el film que dirigí l'any 1942 el director Michael Curtiz i que protagonitzaren Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?
Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine).
Hem explicat una mica tot això per a diferenciar el que és el nostre deute i reconeixement envers la cultura progressista d'aquell gran país i el que són les seves classes dominants i la brutal política de saqueig i extermini contra el pobles d'Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica que ha practicat i practica el seu govern.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Guerra civil i novel·la històrica a les Illes - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 11 Febrer, 2009 16:56 |
Sa Pobla i els presoners republicans.
"És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon..." (Miquel López Crespí)
Ja fa seixanta-tres anys. El terror va a lloure pels camins de Mallorca. Munió de botxins, àvids de sang, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. En el seu llibre, Josep Muntaner i Cerdà explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors d'homes. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". Ara ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures, matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Cerdà, veiem els perseguits, esgotats, amb fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".
Els homes i dones que surten a No eren blaves ni verdes les muntanyes són els herois populars que, indubtablement, m'han inspirat -entre moltes d'altres històries- per escriure L'Amagatall, la novel·la que guanyà recentment el Premi "Miquel Àngel Riera". Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèllula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".
És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon...
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Consell de Mallorca, 2002) Pàgs.127-130.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí - Articles - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 11 Febrer, 2009 09:23 |
Llorenç Capellà: "El ciutadà té memòria. I ambdós [PSOE i Bloc] han traït reiteradament les seves promeses electorals. Sí, ja ho sabem: els socialistes s’escudaran en el pragmatisme, i el tutti frutti d’esquerres cercarà qualsevol excusa passadora perquè el delmat grup d’incondicionals que encara li van darrere no perdi definitivament la fe. Però ni les justificacions dels uns ni dels altres no serviran de gaire cosa. Si tant voleu, perquè Miquel Nadal parla pels colzes i amb una franquesa sorprenent. No s’està de fer-nos saber a quin senyor serveix. "En quatre mesos en el càrrec –ha dit–, he fet tot allò que m’han demanat". Els hotelers, és clar. Davant aquestes paraules no té sentit parlar d’un país de tots. Ni tan sols d’un país. Deplorable".
El decret Nadal
Per Llorenç Capellà, escriptor
La presidenta d’Indústria-Pimem, Inès Beascoechea, reclama l’aprovació d’un pla estratègic per a les indústries, en el qual s’inclou, suposo, un disseny de polígons industrials en els distints municipis de l’illa. El tema és conflictiu. Les fàbriques necessiten espai i els polígons, que suposen una bona font d’ingressos per als municipis que els acullen, no acaben d’encaixar en el Pla Territorial de Mallorca. Doncs bé, una vegada aprovat el Decret Nadal com a mesura d’urgència i excepcional per a combatre els efectes de la crisi econòmica, què passarà si la senyora Francesca Vives reclama un tractament especial per als industrials? Farà orelles de cònsol, el Govern? Miquel Nadal acaba d’abocar Francesc Antich a un carreró sense sortida. Que això tingui o no tingui conseqüències polítiques, no podem avançar-ho.
Però en pot tenir. I tant! I el President ho sap, no debades la seva cautela contrasta amb la joia desbordant de Nadal. Antich destaca, del Decret, que s’ha aprovat "amb la implicació de tothom". És una manera d’escampar murta, perquè va sortir escaldat del cas Son Espases. Tanmateix, hem de suposar que en referir-se a "la implicació de tothom", es refereix exclusivament als seus socis de govern, perquè la gent del carrer, aquella que fa part de la consciència cívica, molt probablement no li hauria donat el vistiplau. Primer de tot, per desconfiança envers l’ús que en faran els beneficiaris. La gent que participa de la inversió turística sol ésser d’aquella que t’agafa el braç quan li allargues la mà. I la perillositat del Decret Nadal no rau exclusivament en les disposicions que conté, sinó en la filosofia oculta que l’inspira.
Els hotels tan sols poden créixer un 10%, però poden construir-s’hi sales de convencions i congressos i piscines cobertes a l’exterior. És a dir, pot aixecar-se una ciutat al seu voltant. D’altra banda, entre els ciutadans predomina el desconcert. Fa dos dies encara es parlava de l’esponjament de la indústria hotelera, cosa que suposa apostar per un model turístic en el qual predomina la qualitat per sobre de la quantitat. Què se n’ha fet, d’aquest projecte, que compartien empresaris i Administració? El Decret Nadal el contradiu, perquè, vulgues no vulgues, suposa una aposta descarada per a consolidar la massificació. Antich ja pot anar amb compte, perquè el Decret tindrà efecte bumerang. Per al PSOE i per al Bloc.
El ciutadà té memòria. I ambdós han traït reiteradament les seves promeses electorals. Sí, ja ho sabem: els socialistes s’escudaran en el pragmatisme, i el tutti frutti d’esquerres cercarà qualsevol excusa passadora perquè el delmat grup d’incondicionals que encara li van darrere no perdi definitivament la fe. Però ni les justificacions dels uns ni dels altres no serviran de gaire cosa. Si tant voleu, perquè Miquel Nadal parla pels colzes i amb una franquesa sorprenent. No s’està de fer-nos saber a quin senyor serveix. "En quatre mesos en el càrrec –ha dit–, he fet tot allò que m’han demanat". Els hotelers, és clar. Davant aquestes paraules no té sentit parlar d’un país de tots. Ni tan sols d’un país. Deplorable.
dBalerars (3-II-09)
No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)
Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)
Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich (abril de 2002)
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.
Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.
El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.
Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.
Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.
Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.
I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.
Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.
Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-02)
Sr. Francesc Antich, President del Govern de les Illes Balears.
Sra. Francina Armengol, Presidenta del Consell Insular de Mallorca.
Sra. Aina Calvo, Batlessa de Palma.
Sr. Vicens Tomàs, Conseller de Salut.
Distingit/da Senyor/a:
Vull manifestar la meva oposició a que segueixin les obres de construcció de l'hospital als terrenys Son Espases, devora el Monestir de la Real (Palma). Des del meu punt de vista s'ha de descartar son Espases com a futura ubicació de l'hospital de referència de Mallorca, en considerar que la zona gaudeix d'un elevat valor patrimonial, com ho demostren les reiterades troballes arqueològiques. La seva situació a l'entorn d'un Bé d'Interès Cultural (el Monestir de la Real) el descarta per a la gran construcció d'un complex hospitalari. Son Espases segueix essent una zona classificada com a sòl rústic i una àrea rural de gran valor paisatgístic.
D'altra banda i des d'un punt de vista polític no s'entendria que després de defensar durant anys la protecció de Son Espases, ara se fes just el contrari i se permetès la seva destrossa.
Consider que Son Espases s'ha de descartar per a la ubicació del nou hospital de Palma i s'ha d’optar per altres opcions, prioritzant per això la reforma de l'actual hospital de Son Dureta.
Rebi una cordial salutació
Miquel López Crespí
...la vergonyosa experiència d’aquest dit segon govern de progrés els proposa un altre tema especialment molest: no tenim unes forces polítiques capacitades per variar la tendència general. La seva anèmia ideològica i la seva inhabilitat política són aclaparadores. No val argumentar que guanyaren les darreres eleccions. Les darreres eleccions no les guanyaren les formacions que ara governen: les guanyaren els moviments ciutadans, que ara estan oiats d’aquesta política. (Guillem Frontera)
Oiats d’aquesta política
Per Guillem Frontera
Quin valor simbòlic estam disposats a atorgar al fet que Miquel Nadal i Biel Barceló tancassin el seu acord a Madrid? Fa gràcia, perquè la iniquitat compresa en el decret estava cantada, però no tancada, i els dos conjurats, per signar l’innoble acord, s’hagueren de fer lluny del país que contribuïen a destrossar. Mentre, sobrevolant tota l’operació, amb cara de bon al·lot i maneres conciliadores, el molt honorable Francesc Antich oficiava de bisbe i beneïa la nova calamitat –una més, ja hi té la mà trencada.
Bé, i les explicacions a les persones –prou bé saben els tres que som moltes– que ens sentim agredides i humiliades per aquesta nova deslleialtat? On són aquestes explicacions?
Si m’apurau, a UM ni tan sols n’hi demanaríem, perquè si l’ala decent del partit no ha dit res fins ara, és que està disposada a callar fins a la mort. I, en tot cas, les explicacions les hauríem demanades tan sols a uns quants militants que creuen en unes quantes coses i saben per què hi creuen –o hi creien, ja veus.
Al PSOE d’Antich faria riure demanar-li alguna explicació sobre l’ominosa alquímia de fer legal allò que no ho és. No en donen, d’explicacions, no els agrada. No volen que els ciutadans coneguem les raons per les quals fan segons quines coses. Es giren d’esquena i se’n van amb la burla ja marcada en tot el seu rostre inamidable. Idea per un concurs: trobar els qualificatius que defineixen millor el molt honorable Francesc Antich: no per la seva persona, sinó pels seus fets.
I el Bloc? Si l’ala decent d’UM ha tengut un comportament covard, deplorable; i si Antich és Antich; què diríem del Bloc, que reuneix nacionalistes d’esquerra, allò que queda d’Esquerra Unida i allò que sobreviu d’Els Verds? Sí, ja se sap: és fàcil criticar des de fora, primer. No fer concessions implica abandonar el govern, segon. Si abandonam el govern, una de dues: a l’entregam a mans del PP o deixam les mans lliures a PSOE i UM perquè encara puguin fer més desastres, tercer. I quart: cal destruir la idea que som uns partits amb vocació d’oposició, els marginals de la política. Encara n’hi ha més, de raons. Que s’aguantin més o menys, és una altra cosa. Per ventura, deixar el govern d’Antich (amb Miquel Nadal) en minoria i resoldre les coses en el Parlament seria una opció més digna: si és que a hores d’ara es tan fàcil com això restaurar la dignitat d’aquesta mena d’UTE política que és el Bloc.
Als qui es pensaven que la maledicció que pesa sobre el país té a veure amb les seves marcades propensions conservadores, la vergonyosa experiència d’aquest dit segon govern de progrés els proposa un altre tema especialment molest: no tenim unes forces polítiques capacitades per variar la tendència general. La seva anèmia ideològica i la seva inhabilitat política són aclaparadores. No val argumentar que guanyaren les darreres eleccions. Les darreres eleccions no les guanyaren les formacions que ara governen: les guanyaren els moviments ciutadans, que ara estan oiats d’aquesta política.
dBalears (1-II-09)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Poetes catalans del segle XX - David Jou i els poetes mallorquins - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí - Literatura catalana contemporània
Turmeda | 11 Febrer, 2009 06:33 |
...el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva. (David Jou)
Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)
Per David Jou.
La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.
Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.
El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.
De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.
L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.
Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.
En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.
(Maig 2002)
Pròleg al llibre Temps moderns: homenatge al cinema
(1) (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
"El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de 'doctrina cristiana', a la Casa de la Congregació". (Miquel López Crespí)
El Teatre "Principal" -Can Guixa-, el "Coliseum" -Can Pelut-, el "Gardenia" i el "Salón Montaña"
El debat referent al necessari compromís de l'intel·lectual -sigui aquest director de cinema o simple mestre d'escola- amb el seu poble és un tema que comença a preocupar-me ja a mitjans dels seixanta (lectures de Triunfo, Nuestro Cine, els comentaris culturals de les ràdios estrangeres, l'enviament de diverses publicacions culturals soviètiques, cubanes, vietnamites o xineses...). Les meves inicials col·laboracions en el diari Última Hora (1969) de mans de Pepín Tous i Frederic Suau, fan referència a aquesta qüestió i, el primer article que sign en la premsa de Ciutat porta el significatiu encapçalament: "El compromiso politico del escritor". Cal recordar -com he explicat al petit resum de les meves memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)- que són els temps inicials de la nova cançó a les Illes, els anys dels festivals organitzats per les Joventuts Musicals, el del recital de Raimon en el cine Born, les vingudes quasi clandestines d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Joan Manel Serrat, Guillermina Mota, Quico Pi de la Serra... Encara surava dins l'ambient (clandestí, evidentment!) l'eco de les grans vagues d'Astúries, de la brutal repressió contra els miners (brutalment torturats per la Brigada Social del règim i determinats elements de la Guàrdia Civil).
A Mallorca, anant i venint de la Cova del Drac a l'indret més inversemblant dels nostres pobles o actuant en qualsevol cau de Ciutat, feinejaven (fent-ho tot sense cobrar ni una pesseta) autèntics herois de la normalització cultural i... sentimental! Em referesc a Gerard Matas (que aleshores combinava els seus treballs artístics en pintura i escultura amb la feina de musicar els nostres poetes i les seves composicions mateixes), Guillem d'Efak (amb un inoblidable himne: la Cançó de Son Coletes!). Hi havia també en Joan Ramon Bonet amb les cançons marineres, na Miquelina Lladó... Aquells al·lotets, "Queta i Teo", que també, a la seva manera, col·laboraren en la normalització de la llengua catalana perseguida pel franquisme, feta malbé per tants "intel·lectuals" profeixistes que havien engreixat adormint la seva consciència -si és que en tenien!-, fent com qui no sap res davant cada nou crim de la dictadura.
La meva família vengué a Ciutat -procedent de sa Pobla, el meu poble de naixement- per l'octubre de mil nou-cents seixanta. Sempre he pensant que fou el sotrac produït per aquest canvi inesperat (haver de deixar els meus amics poblers, el paisatge conegut, fins i tot els olors i sabors, l'accent de la llengua, el color de les cases, aquelles mil sensacions indestriables, quasi indescriptibles, que conformen ànima, la més fonda sensibilitat d'una persona) el que degué alletar, a poc a poc, el cuc que em portà vers la literatura. Si hagués d'analitzar el motius, l'origen de la meva inicial vocació literària i, per què no dir-ho?, del meu accentuat interès per la política, la lluita per la llibertat, la necessitat d'acabar amb l'oprobi, amb la vergonya de la dictadura franquista, hauria d'arribar -amb estris freudians- fins aquells antiquíssims estius amb la mare i la meva germana Francesca (na Pilar, la petita, encara trigaria uns anys a néixer) en algun xalet de coneguts de la família o -el que era més sovint- en les cases que el pare (l'exmilitar de la República exiliat forçós a sa Pobla) i el meu oncle José López (l'amic de Miguel Hernández, Francisco Galán, Modesto...) anaven a pintar pel port de Pollença, Alcúdia, Can Picafort...
El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de "doctrina cristiana", a la Casa de la Congregació. En aquells estius -parl de mitjans dels cinquanta-, quan només teníem deu o dotze anys, faltava encara una eternitat per a arribar a l'infaust dia d'agost de 1962 en el qual els diaris, a primera pàgina, ens informaven de la mort -suïcidi, assassinat?- de Marilyn Monroe. En els cines de sa Pobla (el Treatre "Principal" -Can Guixa-, en el "Coliseum" -Can Pelut-, en el "Gardenia", en el "Salón Montaña" de davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló o en els que s'obrien ocasionalment cada estiu, a l'aire lliure, a Alcúdia, Can Picafort o el Port de Pollença) ja havíem vist, potser sense entendre gaire coses encara, però seduïts per la bellesa i la màgia d'aquella dona fascinant, Amor en conserva, Niágara, Los caballeros las prefieren rubias, Cómo casarse con un millonario, Río sin retorno, Luces de candilejas, i aquella impressionant pellícula dirigida per Wilder -una de les seves comèdies més importants-, La tentación vive arriba, que encara ens delectarà i seduirà quan, ja més granats, la tornarem veure en diverses ocasions en els anys setanta i vuitanta.
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La generació literària dels 70 - Records - Articles de Miquel López Crespí i Neus Santaner
Turmeda | 10 Febrer, 2009 16:37 |
...les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".
El primer premi literari
L'article que m'ha fet arribar la meva bona amiga Neus Santaner (per un llibre de memòries que estic preparant) m'ha portat nombrosos records a la memòria. Aquell premi que guanyàrem plegats a Campos l'any 1972, les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".
Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.
Té raó na Neus quan afirma que ja han passat molts d'anys. Exactament trenta! Tres dècades d'ençà que guanyàrem el primer premi. El meu era un guardó literari; el seu un premi per un treball d'investigació titulat, me'n record a la perfecció!, "El prat de Sant Jordi i la seva dessecació".
La nit del lliurament dels premis literaris jo no vaig poder anar a Campos. Però sí que hi eren na Neus i en Bernat Homar. Aleshores jo tenia una reunió digem-ne clandestina i en aquell temps encara prioritzava la lluita activa antifranquista per damunt el fer carrera personal, "avançar" (si es que es pot fer tal cosa!) dins del camp de la literatura. Quants llibres no s'haurien escrit si, en lloc d'anar a reunions antifeixistes ens haguéssim dedicat solament a la literatura! Però na Neus i en Bernat sí que hi eren a Campos i, en acabar l'acte de lliurament dels premis, vengueren a casa meva. En el paper que servia per anar seguint les votacions havien escrit: "Has guanyat! Hem guanyat!". I signaven "Neus i Bernat". Encara tenc el paper en el meu arxiu i ho serv com un document molt estimat.
Amb na Neus i en Bernat ens havien conegut a finals dels seixanta. En Bernat va dirigir diversos grups de teatre i, amb en Pere Noguera, petàvem la conserva cultural a qualsevol indret que ens trobàvem.
Amb els germans Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem l'any 1967 un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere, els vaig conèixer en el collegi Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava historietes a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en defensa de la llibertat i per la República.
Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de Barcelona, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de Barcelona; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants...
Sovint sopàvem a casa meva (carrer Antoni Marquès Marquès) i ens passàvem hores i hores, amb en Bernat Homar, amb l'amic Pere Noguera (o amb en Xim Rada, en Francesc Monge o en Frederic Suau si es tractava de comentar els articles per a la secció Letras del Diario de Mallorca) dissenyant en la ment imaginaris muntatges escènics, ordint obres de teatre o, en el darrer cas, estructurant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista.
Ha estat l'article de Neus Santaner el que m'ha fet recordar aquells anys d'illusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els primers llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra i Aina Montaner, les primeres obres de teatre...). Abans de conèixer en Xim Rada, n'Antoni Serra, en Frederic Suau, na Neus Santaner, en Bernat Homar, en Gerard Matas, en Joan Manresa, n'Antoni Catany, el mateix Pepín Tous, va ser en Josep M. Llompart qui m'encoratjà a emprendre l'aventura literària.
Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, cal dir que entre aquests destacaven aleshores el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia, Joan Ballester de narrativa de Campos (en formaven part del jurat l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc), i el Llorenç Riber de narrativa, de Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.
El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes. (A.Z)
Neus Santaner deixa el càrrec que ostenta des de fa vuit anys
El congrés de l'STEI-i tria Biel Caldentey com a secretari general
A.Z/C.A. Palma
Biel Caldentey va ser elegit ahir com a nou secretari general de l'STEI-i en el transcurs del congrés que es clausurà ahir. La seva predecessora, Neus Santaner, havia decidit no renovar el càrrec després de vuit anys al capdavant del sindicat. Un dels objectius que s'ha marcat l'STEI-i pels propers quatre anys és oferir el seu model a un major nombre de treballadors i arribar a altres sectors laborals i no just a l'Administració.Ahir també es va abordar el conflicte dels professors de l'ensenyament concertat que han amenaçat el Govern d'aturar les escoles els pròximes dies 14 i 15 si no accepta la proposta d'apujar les nòmines 200 euros mensuals. Precisament demà la Conselleria presentarà al col·lectiu una nova oferta de retribució.
El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes.
Ha estat, i és, una infatigable feminista. El seu compromís també la portà a la defensa de la llengua. Un pols, el d'estendre el català a l'educació, que li costà dures crítiques des d'àmbits reaccionaris de les Illes. I també, sorprenentment, des d'organitzacions d'esquerres com ara Esquerra Republicana, que l'ha qualificada de «ditadora i totalitària». Ella, però, mai no s'ha fet enrere. Sota la seva direcció, Stei-i consolidà l'afiliació de treballadors de fora de l'ensenyament. També denuncià «l'oblit per part del Pacte de Progrés (1999-2003) a l'educació», situant-se a l'esquerra del Govern. Ara que deixa l'executiva, potser torna a exercir la seva professió. Educar els infants.
Diari de Balears (11-V-08)
Un article de Neus Santaner: Miquel López Crespí en el record (escriptors de la generaciò literària dels 70)
En Miquel López Crespí és l'amic escriptor més prolífic dels que tenc i, a més a més, un home que viu per l'escriptura, cosa un tant estranya en aquests temps que vivim i el converteix en una 'rara avis' a la nostra terra.
Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. En Miquel començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares...
Col·laborador dels suplements de cultura, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Miquel López Crespí escriu de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història a Sa Plaça, de poesia a S'Esclop... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne divuit, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el que parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'En Raimon. Hi havia en Miquel, en Bernat, en Pep, en Tomeu, na Cati...
Quasi setmana sí i l'altra també ens topàvem. O bé en una conferència de la Casa Regional Catalana, o bé a la desapareguda llibreria de Can Tous o a la de l'Ull de Vidre, o al bar Bosch o a casa seva, prop del cine Rívoli. La seva casa era veïna de la d'un cirurgià que em va operar de petita i, quan anàvem a Can Miquel i l'ascensor estava espanyat, havíem de pujar-hi a peu i en passar per davant de cal metge, m'agafava un calfred de pensar com la infermera famosa (havia estat secretària, deien, d'en Perón) m'arrabassava l'esparadrap de la ferida. La casa d'en Miquel era una casa molt acollidora, amb molts, molts de llibres, i sempre es parlava del mateix: de política i de teatre. Allà de tan escoltar m'hagués pogut treure un màster en formació política i teatral, i no precisament d'aquella política que a la força em varen obligar a assistir a l'Institut Joan Alcover, la de la "Formación del Espíritu Nacional", quan estudiava el batxillerat.
Una vegada, l'any 1972, sí que ha plogut d'aquesta!, coincidírem en uns premis de l'Ajuntament de Campos; ell en guanyà un de literari i jo un altre d'història. El dia que ens pagaren els respectius premis estàvem més contents que unes pasqües. I ho anàrem a celebrar amb les nostres parelles. Record aquest dinar en un petit restaurant del poble de Campos com un dinar molt divertit i alegre.
Anava passant el temps i les nostres trobades s'anaren espaiant. Tenia notícies de la tasca que anava fent perquè cada dos per tres en Miquel tornava a aparèixer als mitjans de comunicació, un altre poemari, una obra de teatre, un altre premi, i jo en llegir-ho em posava ben contenta i em deia que ja ho sabia que en Miquel era bo.
El primer llibre que vaig llegir d'en Miquel el vaig devorar fent cua renovant-me el carnet d'identitat, allà pel carrer de la Protectora, en aquell edifici tan llòbrec. El llibre es titulava La guerra just acaba de començar, encara crec recordar-lo, era petit i vermell. Em va motivar a seguir llegint teatre i a veure'n. Quasi sempre ens trobàvem en aquelles representacions que es feren a la primera època de l'ajuntament Ciutat, quan En Jaume Adrover era assessor, o un càrrec per l'estil, de l'àrea de cultura. En vérem en aquella època de bon teatre a Palma! Comediants, Dario Fo, la Cuadra, Victtorio Gasman! Després de les representacions ens trobàvem al bar, prop de l'Autitòrium i tornem-hi a parlar de política, de la cultura, del què hauríem de fer...
Passaven els anys i de tant en quan, sense gaire interval entre una i altra, les notícies dels guardons: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), Premis Ciutat de València (de narrativa i de poesia), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc. I les publicacions a Barcelona, Lleida, Andorra, València, Alacant, Ciutat de Mallorca juntament amb traduccions a moltes comunitats autònomes de l'Estat espanyol (...) D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.
M'arribaven notícies d'obres i més obres, de la posta en escena d'algunes, fins i tot alguna que altra obra seva musicada i cantada. Però un principi sempre es manté: una fidelitat, inqüestionable, sempre de part de les persones que han estat les perdedores, fidel amb el compromís social, des d'un posicionament marxista, obert i creatiu.
Han seguit passant els anys i a l'hivern passat ens tornàrem a trobar en la presentació d'un dels seus llibres, No era això: memòria política de la transició[El Jonc Edicions], i en vaig emocionar de recordar tants de fets viscuts als anys setanta i busques i vuitanta i la llagrimeta va rodar. Després l'Stei, la CGT i USO el várem cridar per a participar en la festa alternativa del Primer de Maig i de seguida ens digué que sí, participant de la mateixa manera que sempre ho ha fet d'ençà fa més de trenta anys.
En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!.
Per Neus Santaner, secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Illes (Stei)
Publicat en la revista L'Estel (1-IV-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Salvador Allende i l'Ajuntament de Palma - Blog de l'escriptor López Crespí - Literatura catalana contemporània
Turmeda | 10 Febrer, 2009 06:52 |
Eberhard Grosske, i la regidora d’Habitatge, Magdalena Palou (BLOC per Palma), a més d’altres autoritats municipals, han assistit a la col•locació de la nova placa a nom del polític Salvador Allende, que substitueix l’antiga placa del carrer Gumersindo. Cal recordar que aquest canvi de nom fou aprovat pel ple de l’Ajuntament de Palma l’any 2003.
L’Ajuntament de Palma col•loca la placa amb el nou nom del carrer Salvador Allende
Fins ara s’han canviat un total de 56 noms de carrer a diferents barriades de Ciutat
El tinent de batlessa de Benestar Social i Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Palma, Eberhard Grosske, i la regidora d’Habitatge, Magdalena Palou (BLOC per Palma), a més d’altres autoritats municipals, han assistit a la col•locació de la nova placa a nom del polític Salvador Allende, que substitueix l’antiga placa del carrer Gumersindo. Cal recordar que aquest canvi de nom fou aprovat pel ple de l’Ajuntament de Palma l’any 2003.
Els canvis de nom de diferents carrers de Palma responen al decret municipal aprovat el mes de maig de 2008, a proposta de la Comissió Especial per a la Toponímia impulsada pel BLOC per Palma. Aquesta proposta afecta en total a 141 carrers de ciutat, entre els quals s’inclouen 68 vies amb noms vinculat al franquisme. Amb aquesta mesura, l’Ajuntament de Palma dóna compliment a una de les determinacions de la Llei de Memòria Històrica aprovada pel Congrés dels Diputats. Els canvis de nom dels 73 carrers restants atenen a qüestions lingüístiques i toponímiques.
Fins a l’actualitat s’han duit a terme un total de 56 canvis de noms de carrer a diferents barriades de Palma.
Els nous noms que ha proposat la comissió de Toponímia atenen a una sèrie de criteris, dels quals hi exposam alguns exemples:
• Donar preferència a la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons.
Exemple. Plaza Caudillo ----- Plaça de Son Castelló.
Ex. Carrer Licinio de la Fuente ----- Plaça de La Indioteria.
Ex Carrer Cabo Ferragut Jaume ----- Carrer de Son Molines
• Noms de valors amb els quals la ciutat es senti més identificada.
Ex. Carrer Teniente Oyaga ----- Carrer de la Concòrdia.
• Noms de dones.
Ex. Carrer Alférez González Moro ----- Carrer de Margarita Retuerto
Ex. Carrer Soldado Bibiloni Vicens ----- Carrer de Carme Guàrdia
Ex. Carrer Cabo Martorell Roca ------ Carrer de Margaluz
Ex. Carrer Sargento Gracia Armengol ----- Carrer de Concepción Arenal.
• Noms de persones destacades per la seva trajectòria.
Ex. Carrer Marinero Moll Duniach ----- Carrer del Bisbe Teodor Úbeda
Ex. Capità Riera Pou ----- Carrer de Ramon Serra
Ex. Carrer Gumersindo ---- Carrer de Josep Melià
Ex. Carrer Soldado Ramis Bover ---- Carrer de Damià Huguet
Ex. Carrer Capità Salom ------ Carrer d’Alfons el Magnànim
Aquests nous carrers denominen el següent tipus de vies:
1) Vies que no tenien nom
2) Vies que s’han dividit en dos per reformes urbanes i requereixen una retitulació
3) Vies que requereixen una traducció simple
4) Vies amb proposta de canvi de forma (exemple Carrer del Convent dels Caputxins, carrer dels Caputxins)
L´antic carrer Gumersindo forma part dels carrers que s’han dividit en dos per reformes urbanes.
Torxa Digital Revista d’actualitat política del Bloc per Mallorca
Finalment s'aconseguí muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): 'El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes' I, en lletres més grosses: 'Concentración ante el Consulado de Chile' on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: 'Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...'. (Miquel López Crespí)
Mallorca i la solidaritat amb Xile (1977)
Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977 foren l'avantguarda de la lluita en record de Xile. S'apropava el quart aniversari del cop d'Estat de la burgesia xilena contra l'esquerra a aquell país d'Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nordamericans. El Govern de la Unitat Popular volgué nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de disposar d'alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d'himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són d'independents, mentre no vulguin modificar l'estatus socioeconòmic dictac per l'imperialisme). El sagnant cop d'estat costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà defensant la llibertat) sinó a més de trenta mil antifeixistes xilens. A ciutat, en aquest quart aniversari, hi havia poques ganes de muntar res. Vista aquesta indiferència solidària davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l'OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvadro Arias, na Conxa Nadal (entre d'altres), tots de les JEC, decidirem muntar un grup de solidaritat. De part de l'OEC, un dels més actius participants en el grup ("Grup de solidaritat amb el poble xilé) va ser l'historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l'OEC provinent de Bandera Roja). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix, anaven i veníem de Copystant -on Teresa Nieto feinejava imprimint el material que demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s'apropava l'aniversari del cop ,començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu).
Finalment aconseguiren muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): "El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes" I, en lletres més grosses: "Concentración ante el Consulado de Chile" on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: "Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...". I, més endant, José Jaume precisava: "Fernando Cosmelli cónsul de la República de Chile en Baleares, recibiò en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado 'Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno'-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita 'plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile".
En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...
Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.
L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Miquel Àngel March - Articles - Salvem Mallorca!
Turmeda | 09 Febrer, 2009 12:09 |
....les empreses turístiques podran saltar-se la normativa urbanístia per reformar els seus hotels, el resultat constitueix un bunyol incomprensible i una passa enrera mai no vista. Per cert, un dels que es veuran més beneficiats d’aquest decret serà l’Hotel Formentor, el qual podrà dur a terme totes les noves ampliacions previstes. En fi, ni fet a posta.
Més sorpreses del Decret Nadal
La lectura reposada del Decret-llei anomenat “Nadal” , ens afegeix noves sorpreses desagradables a més de les que havíem comentat a anteriors blocs. No insistiré més en la decepció que suposa el fet d’haver tombat una part de la normativa turística i urbanistica de les Balears en benefici de les empreses hoteleres.
Les meva incredulitat ha vengut per quatre noves mesures, més soprenents encara. La primera d’aquestes elimina una fita històrica del 2006 la qual obligava a disposar de permís d’instal·lació abans de tenir la llicència d’edificació. Ara tornam a l’absurd anterior i ja veurem que passarà si llavors no obté aquell permís. La segona sorpresa ve de la mà d’una modificació de la Llei de mesures urgents de caire urbanístic aprovada fa just mig any; a partir d’ara els Consells Insulars podran autoritzar l’eliminació o reducció de la reserva prevista a sòls urbans i urbanitzables del 30 % del terrenys per a habitatge públic. La tercera encara soprèn més ja que implica deixar sense efecte la norma 12 del Pla Territorial de Mallorca, ja que a partir del decret-llei se podrà edificar a una urbanització maldament no tengui tots els serveis i infrastructures fetes. I per acabar, canvia la Llei General Turística a fi de permetre que els apartaments turístics puguin oferir als seus clients el servei de menjador. Ja no sabem si hi haurà diferència entre hotels i apartaments.
Si a tot això li afegim que les empreses turístiques podran saltar-se la normativa urbanístia per reformar els seus hotels, el resultat constitueix un bunyol incomprensible i una passa enrera mai no vista. Per cert, un dels que es veuran més beneficiats d’aquest decret serà l’Hotel Formentor, el qual podrà dur a terme totes les noves ampliacions previstes. En fi, ni fet a posta.
Blog Miquel Àngel March
...la vergonyosa experiència d’aquest dit segon govern de progrés els proposa un altre tema especialment molest: no tenim unes forces polítiques capacitades per variar la tendència general. La seva anèmia ideològica i la seva inhabilitat política són aclaparadores. No val argumentar que guanyaren les darreres eleccions. Les darreres eleccions no les guanyaren les formacions que ara governen: les guanyaren els moviments ciutadans, que ara estan oiats d’aquesta política. (Guillem Frontera)
Oiats d’aquesta política
Per Guillem Frontera
Quin valor simbòlic estam disposats a atorgar al fet que Miquel Nadal i Biel Barceló tancassin el seu acord a Madrid? Fa gràcia, perquè la iniquitat compresa en el decret estava cantada, però no tancada, i els dos conjurats, per signar l’innoble acord, s’hagueren de fer lluny del país que contribuïen a destrossar. Mentre, sobrevolant tota l’operació, amb cara de bon al·lot i maneres conciliadores, el molt honorable Francesc Antich oficiava de bisbe i beneïa la nova calamitat –una més, ja hi té la mà trencada.
Bé, i les explicacions a les persones –prou bé saben els tres que som moltes– que ens sentim agredides i humiliades per aquesta nova deslleialtat? On són aquestes explicacions?
Si m’apurau, a UM ni tan sols n’hi demanaríem, perquè si l’ala decent del partit no ha dit res fins ara, és que està disposada a callar fins a la mort. I, en tot cas, les explicacions les hauríem demanades tan sols a uns quants militants que creuen en unes quantes coses i saben per què hi creuen –o hi creien, ja veus.
Al PSOE d’Antich faria riure demanar-li alguna explicació sobre l’ominosa alquímia de fer legal allò que no ho és. No en donen, d’explicacions, no els agrada. No volen que els ciutadans coneguem les raons per les quals fan segons quines coses. Es giren d’esquena i se’n van amb la burla ja marcada en tot el seu rostre inamidable. Idea per un concurs: trobar els qualificatius que defineixen millor el molt honorable Francesc Antich: no per la seva persona, sinó pels seus fets.
I el Bloc? Si l’ala decent d’UM ha tengut un comportament covard, deplorable; i si Antich és Antich; què diríem del Bloc, que reuneix nacionalistes d’esquerra, allò que queda d’Esquerra Unida i allò que sobreviu d’Els Verds? Sí, ja se sap: és fàcil criticar des de fora, primer. No fer concessions implica abandonar el govern, segon. Si abandonam el govern, una de dues: a l’entregam a mans del PP o deixam les mans lliures a PSOE i UM perquè encara puguin fer més desastres, tercer. I quart: cal destruir la idea que som uns partits amb vocació d’oposició, els marginals de la política. Encara n’hi ha més, de raons. Que s’aguantin més o menys, és una altra cosa. Per ventura, deixar el govern d’Antich (amb Miquel Nadal) en minoria i resoldre les coses en el Parlament seria una opció més digna: si és que a hores d’ara es tan fàcil com això restaurar la dignitat d’aquesta mena d’UTE política que és el Bloc.
Als qui es pensaven que la maledicció que pesa sobre el país té a veure amb les seves marcades propensions conservadores, la vergonyosa experiència d’aquest dit segon govern de progrés els proposa un altre tema especialment molest: no tenim unes forces polítiques capacitades per variar la tendència general. La seva anèmia ideològica i la seva inhabilitat política són aclaparadores. No val argumentar que guanyaren les darreres eleccions. Les darreres eleccions no les guanyaren les formacions que ara governen: les guanyaren els moviments ciutadans, que ara estan oiats d’aquesta política.
dBalears (1-II-09)
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)
La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!
Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.
Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.
Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.
La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.
No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Stalin i els seus hereus: Santiago Carrillo, Ignacio Gallego... Blog de l'escriptor López Crespí - Literatura catalana contemporània
Turmeda | 09 Febrer, 2009 10:08 |
A Madrid la camarilla que decidí abandonar públicament tota vinculació amb la lluita de classes com a motor de la història era el grup històric procedent de la guerra civil i de l'extermini de l'esquerra revolucionària (recordeu els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona). La direcció era formada per Santiago Carrillo, Pasionaria i la vella guàrdia dels Simón Sánchez Montero, Ignacio Gallego... I els més joves: Nicolás Sartorius, Pilar Bravo, Zaldívar... (Miquel López Crespí)
STALIN I ELS SEUS HEREUS
El dinou d'abril de 1978 s'inaugurava a Madrid el IX Congrés del PCE (el primer en la legalitat d'ençà el final de la guerra civil). Aquest congrés seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del PCE, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig al leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Alhora les burocràcies provincials del carrillisme també varen fer els seus congressos "regionals". A Palma l'assemblea del PCE es va celebrar en el teatret del Pueblo Español (i érem com a convidats en Ramón Aguiló [PSOE], en Sebastià Serra [PSM] i qui signa aquest article en representació dels comunistes de les Illes [OEC], entre altres organitzacions de l'esquerra mallorquina). A Madrid la camarilla que decidí abandonar públicament tota vinculació amb la lluita de classes com a motor de la història era el grup històric procedent de la guerra civil i de l'extermini de l'esquerra revolucionària (recordeu els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona). La direcció era formada per Santiago Carrillo, Pasionaria i la vella guàrdia dels Simón Sánchez Montero, Ignacio Gallego... I els més joves: Nicolás Sartorius, Pilar Bravo, Zaldívar... Abans, el 22 de gener, el Comité Central ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).
És el mateix any de la publicació del famós pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, llibret que pretén teoritzar aquesta moderna conversió a l'antileninisme en partits que feia dècades lluitaven contra la ideologia marxista. Eurocomunismo y Estado vol ser una "aportació al debat de les idees" quan no deixa de ser un refrit mal fet, sense cap ni peus, de les més endarrerides concepcions reformistes de la història del moviment obrer (Berstein i Kautski passats per aigua): la defensa total i absoluta de l'Estat contra els moviments antisistema. El "debat" dels Santiago Carrillo i tota la plana major de l'aleshores anomenat "eurocomunisme" (amb Berlinguer i Marchais a l'avantguarda) ens feia copsar la putrefacció absoluta d'aquelles direccions partidistes. Recordava la famosa frase de Trotski abans de ser assassinat a Mèxic (precisament per un membre del PCE-PSUC, Ramon Mercader!): "Stalin no revisa Marx i Lenin amb la ploma, sinó amb les botes de la GPU [la policia política estalinista]". Aquestes preteses "modernitzacions" del pensament socialista feien riure (si no feien plorera). Sabíem que aquella gent feia les aportacions a la teoria marxista amb les bales dels seus assassins (recordem tots els revolucionaris bolxevics, anarquistes o treballadors d'esquerra sense partit executats d'un tret al cap a la Lubianka de Moscou, morts a qualsevol camp de concentració simplement per haver volgut servar les idees de l'octubre roig sempre considerades per la reacció "allucinacions octubristes"). La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans d'aquesta mena d'assassins es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol), en el Trotsky del citat Deutscher (Era, 1968-1970, tres volums), i en tot d'altres fonts valuoses.
Les "aportacions" del grup de Carrillo resten molt ben resumides en el llibre d'Aníbal Ramos (Arturo Van den Eynde) El proletariado contra la 'Unión Sagrada': anti-Carrillo, quan explica (pàgs. 21-22): "En un pasado reciente y de ningún modo enterrado, el asesinato político, la prisión, la calumnia, la tortura han sido los 'argumentos' favoritos de Stalin, de sus camaradas y de sus sucesores... Cuando, por ejemplo, el Mundo Obrero de los años 36 y 37 'argumentaba' contra el trotsquismo en España, apenas daba a la lucha literaria otra función que la de preparar a la opinión obrera para la entrada en acción de la GPU estalinista con sus argumentos de peso: provocación, secuestro, asesinato... Ese es el aspecto de las cosas que Carrillo elude siempre que vierte sus lágrimas de cocodrilo por los viles asesinatos de Andreu Nin, de Kurt Landau, de los trotsquistas Moulin y Wolf. Y, desde luego, el mal que ha hecho al marxismo, la huella sangrienta que ha dejado sobre el marxismo esta bota de la policía estalinista, ha sido infinitamente más perniciosa, más profunda y más duradera que la de las teorías revisionistas de los Berstein y de los Kautsky".
Miquel López CrespíLlibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La transició i el cinema (i III) (2 vídeos)
Turmeda | 09 Febrer, 2009 07:20 |
Amb les traïdes i renúncies de la transició també arribà el desencís. L'abandonament de la lluita per la República, pel socialisme (entès com a poder dels treballadors), per l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat, requeria un nou cinema i, sobretot, acabar -deixar de finançar- tot el tipus de cinema documental (finir amb la recuperació de la memòria històrica del poble!) que havia florit en l'època que va de 1977 a 1981. Els films-documents més importants d'aquest temps són, sens dubte, Caudillo (1977, Basilio Martín Patino), Raza, el espíritu de Franco (1977, Gonzalo Herralde), Por qué perdimos la guerra (1977, Diego Abad de Santillán y Francisco Galindo), La vieja memoria (1977, Jaime Camino), El proceso de Burgos (1979, Imanol Uribe)... (Miquel López Crespí)
El cinema de la transició (i III)
Amb les traïdes i renúncies de la transició també arribà el desencís. L'abandonament de la lluita per la República, pel socialisme (entès com a poder dels treballadors), per l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat, requeria un nou cinema i, sobretot, acabar -deixar de finançar- tot el tipus de cinema documental (finir amb la recuperació de la memòria històrica del poble!) que havia florit en l'època que va de 1977 a 1981. Els films-documents més importants d'aquest temps són, sens dubte, Caudillo (1977, Basilio Martín Patino), Raza, el espíritu de Franco (1977, Gonzalo Herralde), Por qué perdimos la guerra (1977, Diego Abad de Santillán y Francisco Galindo), La vieja memoria (1977, Jaime Camino), El proceso de Burgos (1979, Imanol Uribe)...
Les traïdes de la transició barraren igualment el pas a la creació d'un autèntic cinema de la nacions oprimides per l'Estat. S'ha de tenir en compte (i cal recalcar-ho després de tots aquests d'anys d'amnèsia històrica) que les posicions més agosarades quant a la lluita per l'autodeterminació o per la creació d'una nova cultura i un cinema nacional (d'Euskadi, Catalunya o Galícia) anaven molt lligades a les posicions de l'esquerra revolucionària. Però "liquidar" políticament les possibilitats de desenvolupament d'aquestes opcions era la tasca prioritària que la burgesia encomanà als partits dels consens amb el franquisme reciclat (principalment el PSOE i el P"C"E). En l'actualitat podem parlar d'un cert tipus de cine autonòmic, però no pas d'autèntic cinema nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia.
Amb el desencís (fomentat des de totes les instàncies del poder), els productors i realitzadors proven nous camins per a la indústria cinematogràfica. La dècada dels vuitanta marca un cert retorn al cinema de gènere. Alguns exemples podrien ser films de la sèrie negra com El crac (1980, Garci), les aventures de La mano negra (1980, Colomo) o el cas del mateix Carlos Saura que de l'univers polític de pel.lícules com Mamá cumple cien años (1979) passa a reflectir la delinqüència juvenil de finals dels setanta (Deprisa, deprisa, 1980) o dirigeix musicals summament esteticistes del tipus Bodas de sangre (també de l'any 1980). Però la pel.lícula més simptomàtica de la nova era del desencís serà (un milió d'espectadors!) Opera prima (1979, Fernando Trueba). L'èxit d'aquesta fórmula de reflectir les desil.lusions de la democràcia continua amb films com Salut i força al canut (1979, Francesc Bellmunt), Vecinos (1981, Antonio Bermejo) o Pares y nones (1982, José Luis Cuerda). Sorgeixen nous actors que de seguida arriben a ser molt populars en saber donar vida als protagonistes d'un desencís creixent, quasi col.lectiu. Parlam de Resines, Ladoire o Puigcorbé, que substitueixen els Landa, Sacristán o López Vázquez dels anys anteriors.
Aquests nous personatges són els herois del retorn envers l'individual després dels anys d'il.lusions revolucionàries (o republicanes, o independentistes). Més endavant sorgeix un cinema encara molt més individualista: el dels directors que quasi no arribaren a conèixer el feixisme. L'any 1981 Pedro Almodóvar (el màxim representat d'aquest nous tipus de cinema) no satisfà ni la dreta ni l'esquerra amb la seva pel.lícula Pepi, Luci, Bom y otras chicas del móntón. El nou "fenòmen" Almodóvar és atacat tant per l'ABC com per la Cartelera Turia.
Ara bé, Pepi... encara era un producte underground. Almodóvar es transformà de seguida en el màxim factòtum del cinema espanyol i Hollywood sapigué apreciar el seu paper objectiu com a bandera-post-moderna-en-zona-desconflictivizada i premiar-lo amb un Oscar.
Però la desmobilització produïda pels pactes entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat havia donat el seus fruits. Amb la victòria "socialista" d'octubre del 82 finia l'època més combativa de tots els pobles i nacions oprimides per l'Estat espanyol. El sistema d'opressió capitalista havia pogut substituït la seva forma de dominació basada en el terrorisme feixista del règim anterior pel sistema recomanat ara pels EUA i la Trilateral. En deu anys havíem passat dels films barroers del tipus Los pecados de una chica casi decente (1975), dirigida per l'inefable Ozores i protagonitzada per Landa i Lina Morgan, a la sofisticació de Sé infiel y no mires con quién (1985), dirigida per Fernando Trueba (futur Oscar) amb actors com Ana Belén o Resines. Deu anys de lluita per la dignificació del cine de l'Estat (i de les nacions oprimides) que deixaven per a la història una bona grapada d'obres mestres -entre les quals, en voldríem deixar constància, Arrebato (1980) d'Iván Zulueta.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Fòrum Social de Mallorca, Aina Calafat, Drets Humans de Mallorca, Son Espases... Blog de l'escriptor López Crespí - Literatura catalana contemporània
Turmeda | 08 Febrer, 2009 12:35 |
Missatge primer d’Aina Calafat,
des de Belém do Pará, sobre RIPESS
Avui, dilluns, 26 de gener de 2009, ens arriba el primer missatge des de Belém do Pará, on s’hi ha fet present n’Aina Calafat, de l’associació Drets Humans de Mallorca, juntament amb en Biel Caldentey, representant de l’STEI-i, dues de les entitats organitzadores del Fòrum Social de Mallorca.
N’Aina, que s’hi ha pogut inscriure i acreditar com a representant de Premsa escrita, per les columnes que escriu al diari Última Hora i Diari de Balears, pot accedir a tots els indrets de l’FSMa i està autoritzada a fer-hi entrevistes.
El primer missatge que ens envia a Mallorca fa referència a RIPESS (Red Intercontinental de Promoción de la Economía Social Solidaria):
RIPESS, ens diu Aina Calafat, és una organització que agrupa xarxes nacionals i continentals de Nordamèrica, Amèrica Llatina, Europa, Àfrica i Oceania, com també xarxes sectorials internacionals que intervenen en l’àmbit de l’economia solidària.
- La missió de RIPESS :
És missió de RIPESS construir i promoure l’economia social i solidària, incorporant la dimensió social i ètica en totes les activitats econòmiques. Això consisteix a produir, intercanviar i consumir béns i serveis que es corresponguin amb les necessitats econòmiques i socials de la comunitat local i internacional, i a crear relacions harmonioses entre qui concorre a l’esfera econòmica.
- Els enfocaments de RIPESS :
1. Promoure els principis, valors i pràctiques, així com la connexió en xarxa dels actors de l’economia social i solidària en els àmbits locals, nacionals, regionals i mundials.
2. Reforçar les dinàmiques d’intercanvi i diàleg entre les diferents maneres de pensar i practicar l’economia social i solidària.
3. Impulsar iniciatives econòmiques innovadores per al desenvolupament autònom de la nostra societat, amb actituds crítiques cap al model neoliberal i al seu sistema de dominació colonial.
4. Defensar el multiculturalisme, la democràcia i la participació popular en el desenvolupament integral de les comunitats.
5. Animar la formació i el desenvolupament d’empreses amb finalitat social.
6. Treballar per canviar les polítiques públiques a favor dels sectors populars i socials, tant als països com als organismes multilaterals i institucions internacionals, per un repartiment més equitatiu dels recursos i les oportunitats .
- Els objectius de RIPESS:
1. Fer costat a la creació i consolidació de xarxes nacionals i continentals d’economia social solidària i la seva interconnexió a nivell continental i intercontinental.
2. Facilitar serveis i intercanvis dirigits a desplegar capacitats de gestió i la incidència política dels actors de l’economia social solidària a escala continental i intercontinental. 3. Influir en organismes públics multilaterals i organitzacions de la societat civil internacional per al foment de l’economia social solidària a nivell mundial.
4. Promoure, amb criteri de rotació Nord Sur, espais periòdics d’accions dels moviments internacionals d’economia social solidària a nivell mundial.
5. Mobilitzar persones, recursos financers i materials per el compliment dels seus objectius institucionals.
- La visió pròpia de RIPESS:
Com a aspecte més rellevant, n’Aina Calafat apunta que RIPESS persegueix una manera d’organització econòmica que determini allò que és productiu des del punt de vista de la persona humana i el respecte als límits ecològics.
Això implica una economia que faci possible que totes les persones tenguin accés als recursos materials, intel·lectuals i espirituals que garanteixin la seva dignitat; que promoguin el respecte als drets individuals, econòmics i socials; que estimulin una participació democràtica en la presa de decisions econòmiques i el control ciutadà del funcionament dels mercats i la intervenció de l’Estat; que impulsi l’adopció de criteris de responsabilitat social i ambiental en la producció, la distribució i el consum; i, finalment, que s´esforci per l’equitat social i de gènere en el repartiment de la riquesa.
Molt equiparable als valors que segueix ETICENTRE...
Aina Calafat
Drets Humans de Mallorca
Una de les entitats organitzadores del Fòrum Social de Mallorca
Web Fòrum Social de Mallorca
La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)
Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Paco Madrid, Manuel Fontdevila, Joan Tomàs, Àngel Ferran, Màrius Aguilar, Antoni Vila, Lluís Capdevila, Domènec de Bellmunt, Alfons Maseres, Ramon Vinyes, Lluís Montanyà... Blog de l'escriptor López Crespí - Literatura catalana contemporània
Turmeda | 08 Febrer, 2009 07:54 |
L’escena del Ministro del Trabajo socialista i el Degà del Col•legi de Periodistes al costat de Sentís és impagable (encara que al pobre Ministro li fessin dir que el “transmisserià” era un tren). En un error de protocol imperdonable, s’hi va trobat a faltar al senyor bisbe i al Capità General de la IV Región Militar. Hauria estat bonic. I és que res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el Sr. Sentís, no ha fet sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat. Em sembla, doncs, que era una condecoració que se li devia. No podia ser una decisió més encertada i oportuna. Una mica més i deixem passar l’oportunitat de celebrar com cal el 70è aniversari i el triomf del que el franquisme ha suposat per aquest país. Per sort, hi hem arribat a temps. Això sí que és memòria històrica. (Quim Torra)
Sentís, Xammar, Barnils i el franquisme que no acaba mai
Per Quim Torra (advocat) publicat al Singulardigital.cat
"Res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el Sr. Sentís, no ha fet sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat"
Eugeni Xammar, a l’article Fora de la comunitat catalana, que va dedicar l´any 1947 a “l’equip d’escombriaires” que formaven la revista Destino, va qualificar Carles Sentís d’una manera força descriptiva: “rata de claveguera”. Fa poc hem sabut què n’opinava Just Cabot, el director de Mirador, on Sentís va enfilar la carrera de periodista. Ramon Barnils, digne hereu de Xammar i Cabot, va ser també un dels que el va veure sempre sota aquella definició antropomòrfica de rosegador i “espión” de Franco. Fa poc, Vicent Partal hi tornava, i també en Francesc Canosa en aquest digital. Però sobretot, Xavier Montanyà, nét de Lluís Montanyà (periodista que va ser també de Mirador i que va morir a l’exili de Suïssa), ha alçat la ploma darrerament centrant el punt exacte del debat: ”Crec que Cabot i Xammar eren bons periodistes, potser molt bons, però que no van arribar mai a 'grans', ni nosaltres a conèixer-los, perquè periodistes mediocres, avui magnificats, com en Sentís, es van encarregar d'impedir-ho. Acció que va repercutir, fatalment, en el periodisme català”. Per cert, esperin al que aviat sabrem que opinava Josep Pla sobre Sentís, gràcies al llibre de l’Enric Vila sobre el de Palafrugell.
Equivocats, tots equivocats: Xammar i Cabot, Partal i Montanyà. O el Grup de Periodistes Ramon Barnils, que és l’únic col•lectiu que ha protestat per aquesta medalla, i que ja ha estat degudament amonestat per un diari d’impecable tradició democràtica com l´ABC amb les paraules següents: “(el grup Barnils) amb el catalanisme per bandera només els falta portar pistola" (sic).
Acostumats a l’allau de reconeixements als periodistes catalans que van haver de fugir del seu país acabada la guerra, als inacabables actes i jornades que el Col•legi de Periodistes ve celebrant en honor dels centenars d’escriptors que moriren a l’exili, a la invasió de reculls i publicacions sobre Paco Madrid, Manuel Fontdevila, Joan Tomàs, Àngel Ferran, Màrius Aguilar, Antoni Vila, Lluís Capdevila, Domènec de Bellmunt, Alfons Maseres, Ramon Vinyes, Lluís Montanyà, etc, etc, tots ells morts lluny de Catalunya, tips com estem, repeteixo, de tants actes de desgreuge, és reconfortant tornar al començament. I el començament és el 10 de febrer de 1939, quan aquest país perd els periodistes de la Catalunya impossible i en guanya uns altres, els de la Catalunya possible.
La temptació de recordar el Finis Cataloniae? és enorme, però m’agradaria que la discussió es fes sobre el que Montanyà assenyalava: l’esclafament d’una tradició. El periodisme silenciat de tants és avui, justament, un crit ensordidor que ens interpel•la. D’on venim? Dels Pla, Xammar, Rovira i Virgili, Soldevila, Sagarra, Cabot o dels Agustí, Díaz-Plaja, Félix Ros, Miguel Utrillo –fill- o Galinsoga? Que durant aquests anys Sentís s’hagi readaptat a les circumstàncies és un motiu de celebració, sens dubte, però qui ens rescabala del sentiment de buit, de burla, d’estafa, de no conèixer qui hem estat i d’on venim? Un tuf de podridura va caure al damunt d’aquest país durant el franquisme i, per més esprais domèstics amb els que la transició ha intentat camuflar-lo, reconeixem-ho, encara no ha escampat. I mira que ens hauríem acontentat amb ben poca cosa, simplement sentir pronunciar només una paraula: perdó.
L’escena del Ministro del Trabajo socialista i el Degà del Col•legi de Periodistes al costat de Sentís és impagable (encara que al pobre Ministro li fessin dir que el “transmisserià” era un tren). En un error de protocol imperdonable, s’hi va trobat a faltar al senyor bisbe i al Capità General de la IV Región Militar. Hauria estat bonic. I és que res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el Sr. Sentís, no ha fet sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat. Em sembla, doncs, que era una condecoració que se li devia. No podia ser una decisió més encertada i oportuna. Una mica més i deixem passar l’oportunitat de celebrar com cal el 70è aniversari i el triomf del que el franquisme ha suposat per aquest país. Per sort, hi hem arribat a temps. Això sí que és memòria històrica.
Llibertat.cat 6.02.08
Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica: la transició.
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Les Germanies i Joanot Colom - Història de Mallorca - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí - Literatura catalana contemporània
Turmeda | 07 Febrer, 2009 16:56 |
Empresonament de Joan Colom, detonant de la revolta de les Germanies
6 de febrer de 1521
Les Germanies de Mallorca fou una revolta, en part influïda per la revolta de les Germanies valenciana, que esclatà en 1521 com a conseqüència de l'empresonament de set menestrals, entre ells Joan Colom.
Igual que a València, es constituí una junta formada per tretze persones (la Tretzena). Aquesta es feu amb el control de la capital i destituí al governador general, Miguel de Gurrea, que fuigí a Eivissa. Els nobles que van sobreviure a la matança que es produí en el Castell de Bellver es refugiaren a Alcúdia, única població que romaní fidel al rei durant l'any i mig que els agermanats dominaren l'illa. A l'agost de 1522 l'emperador, Carles V envià a 800 homes per a ajudar a Gurrea, qui es desplaçà a Alcúdia per a sotmetre, juntament amb els nobles que si li uniren, l'illa. Al desembre assetjaren la capital, i el 8 de març de 1523 els agermanats es rendiren a Palma amb la mediació del bisbe.
Malgrat aquesta mediació, més de 200 agermanats van ser executats, fugint-ne molts a Catalunya.
Joanot Colom va ser un cap dels agermanats mallorquins. Barreter d'ofici, vivia amb la seva família a Palma, davant l'església de Sant Nicolau Vell.
Començada la germania, el lloctinent Miquel de Gurrea va acusar-lo de conspiració, i l'empresonà el 6 de febrer de 1521. Això precipità els esdeveniments i l'endemà va ser alliberat per la força. El 15 de febrer de 1521 partí cap a València per tal de conèixer l'organització de la Germania valenciana i per anar a la cort. Juntament amb Pau Casesnoves, cirurgià d'Inca, va donar suport a l'arbitratge fet per Ferran el Catòlic (1521), favorable als forans.
Durant la revolta alliberà els esclaus i intentà l'ocupació d'Alcúdia, que resistí diversos setges. L'octubre de 1522, s'enfrontà a les tropes reials, que havien desembarcat a Alcúdia, a Son Fornari (sa Pobla) amb el resultat de més de mil morts. Es refugià a Palma, juntament amb molts de forans, on resistiren el setge de l'exèrcit reial fins al 7 de març del 1523 que capitularen.
Joanot Colom fou empresonat dos mesos al castell de Bellver i degollat, arrossegat i esquarterat el 3 de juny. Els quarters del seu cos foren exposats damunt quatre pilars construïts a diferents llocs de la ciutat, inclosa la Porta Pintada. En aquesta hi hagué el cap exposat durant segles dins una gàbia posada a una fornícula, perquè els veiessin els forans en arribar a la ciutat. La seva execució encetà la repressió contra la Germania.
La casa de Colom fou enderrocada i el solar sembrat de sal i a l'indret actualment hi ha una làpida commemorativa col·locada durant la I República, on anualment es ret un homenatge als agermanats.
Web Llibertat.cat
No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico". (Miquel López Crespí)
Sa pobla i les Germanies
La GEM ens forneix nombroses informacions referents a la participació poblera en la guerra de les Germanies. L'historiador Josep Juan Vidal explica en el seu imprescindible llibre Els agermanats (Biografies de Mallorquins, Ajuntament de Palma, 1985) com la majoria de promotors de l'alçament popular foren menestrals i pagesos. Unes justes reivindicacions econòmiques portaren els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries de la societat mallorquina (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil.
El gruix d'agermanats poblers foren petits i mitjans propietaris agraris. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta contra els privilegis de la noblesa feudal fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, una vegada consumada la derrota popular, els poblers foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Entre els partidaris de pagesos i menestrals s'hi trobaven alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). Altres participants en la Germania foren condemnats a mort. Concretament Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.
No hem d'oblidar tampoc (si parlam dels esdeveniments de les Germanies en el nostre poble) dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal. Es tracta de la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces populars. A Crestax, el 23 d'abril de 1522, en el pujol de Son Sabater els reialistes tallaren les comunicacions entre Pollença i sa Pobla. A la batalla des Pujol hi participaren (entre forces populars i partidaris de la noblesa feudal) més de tres mil combatents. Els agermanats, vençuts, tengueren més de tres-cents morts. Aquesta derrota del poble permeté a les forces reialistes ocupar sa Pobla i preparar-se per al combat definitiu de Son Fornari. Abans, els partidaris de restablir els privilegis de les classes parasitàries feudals ja havien obtingut la victòria de Pollença (febrer de 1522), on cremaren vius més de dos-cents infants i dones dins de l'església (els homes -joves i vells- foren esquarterats i penjats a les forques del camins).
Per ampliar la repressió contra el poble mallorquí, forces reialistes comandades pel governador Miguel de Gurrea desembarcaven a Alcúdia i començaven la sistemàtica execució de pagesos i menestrals simpatitzants de la causa popular. Joanot Colom i el nucli principal de l'exèrcit agermanat prova de resistir l'avanç incontenible de l'exèrcit de l'Emperador aconseguint reunir una tropa de més de tres mil homes. Una de les batalles definitives tengué lloc el 3 de novembre de 1522, a Son Fornari (sa Pobla). Combat a vida o mort on perd la vida, lluitant per la llibertat del nostre poble, el millor de les classes populars mallorquines. Més de mil agermanats cauen aquest dia, mentre les tropes reialistes entren a Muro, victorioses.
No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico".
De tots aquests esdeveniments n'havia fet teatre de combat en els anys setanta.
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel·lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial especial Born a Ciutadella. Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.
En una entrevista publicada per aquell temps (1976) explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans".
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El cinema de la transició (II) - Blog de l'escriptor López Crespí - Literatura catalana contemporània
Turmeda | 07 Febrer, 2009 13:32 |
Malgrat els eterns problemes històrics de manca de finançament adequat i marginació històrica d'actors, músics, directors o guionistes -indiferència d'UCD davant del fet cultural-, el cert és que els treballadors del cinema de totes les nacions de l'Estat aconseguiren sintonitzar amb el temps que els tocà viure. Els protagonistes d'aquests anys saberen reflectir d'una manera intel.ligent i creativa el moment històric i polític. Es va anar fent un cine plural, crític, sovint revolucionari, i en diverses ocasions, un art desconcertant i summament audaç. Fernando Fernán-Gómez, actor, escriptor, director de cine --i també actiu militant antifeixista--, encarna un alt grau de dignitat i d´elevada qualitat artística. Un exemple per a tots aquells i aquelles que ens hem format amb la seva obra; una brillant, punyent i inigualable crònica sentimental de l´”Espanya” del franquisme i el postfranquisme. (Miquel López Crespí)
El cinema de la transició (II)
La fi de la censura franquista
A finals de 1977 desapareixia la censura al cap de seixanta-quatre anys de ferrenya existència. D'aquest llarg període de manca de llibertat, trenta-vuit anys pertanyien a l'època de dominació feixista de la burgesia terrorista espanyola. Vist amb certa perspectiva històrica, el fet no suposà l'eclosió d'un nou i revolucionari cine espanyol o de les nacionalitats oprimides per l'Estat (malgrat, a Catalunya, la llibertat anà permetent un cert redreçament cultural cinematogràfic). Per als qui neguen la influència de la realitat política damunt l'art i els artistes, potser sigui interessant constatar que, malgrat aquesta inexistència de grans genis de la direcció, sí és cert que entre 1977 i 1980 més de seixanta pel.lícules (un 15% de la producció) tractaren temes relacionats amb la situació política. Fins i tot directors com Berlanga o Fernán-Gómez són recuperats per aquest tipus de cine. Sense voler dir que són les millors pel.lícules, destacaríem entre totes les produccions films com La escopeta nacional (1977, Luis G. Berlanga), Camada negra (1977, Manuel Gutiérrez Aragón), Las truchas (1977, José Luis García Sánchez), Tigres de papel (1977, Fernando Colomo), Con uñas y dientes (1978, Paulino Viota), Mi hija Hildegart (1977, Fernando Fernán-Gómez), La verdad sobre el caso Savolta (1978, Antonio Drove) i Asignatura pendiente (1977) i Solos en la madrugada (1978, José Luis Garci).
La pretesa esquerra pacta amb el franquisme reciclat i abandona la lluita per la República, el socialisme (entès com a poder dels treballadors) i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol
Amb les traïdes i renúncies de la transició també arribà el desencís. L'abandonament de la lluita per la República, pel socialisme (entès com a poder dels treballadors), per l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat, requeria un nou cinema i, sobretot, acabar -deixar de finançar- tot el tipus de cinema documental (finir amb la recuperació de la memòria històrica del poble!) que havia florit en l'època que va de 1977 a 1981. Els films-documents més importants d'aquest temps són, sens dubte, Caudillo (1977, Basilio Martín Patino), Raza, el espíritu de Franco (1977, Gonzalo Herralde), Por qué perdimos la guerra (1977, Diego Abad de Santillán y Francisco Galindo), La vieja memoria (1977, Jaime Camino), El proceso de Burgos (1979, Imanol Uribe)...
Les traïdes de la transició barraren igualment el pas a la creació d'un autèntic cinema de la nacions oprimides per l'Estat. S'ha de tenir en compte (i cal recalcar-ho després de tots aquests d'anys d'amnèsia històrica) que les posicions més agosarades quant a la lluita per l'autodeterminació o per la creació d'una nova cultura i un cinema nacional (d'Euskadi, Catalunya o Galícia) anaven molt lligades a les posicions de l'esquerra revolucionària. Però "liquidar" políticament les possibilitats de desenvolupament d'aquestes opcions era la tasca prioritària que la burgesia encomanà als partits dels consens amb el franquisme reciclat (principalment el PSOE i el P"C"E). En l'actualitat podem parlar d'un cert tipus de cine autonòmic, però no pas d'autèntic cinema nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia.
Amb el desencís (fomentat des de totes les instàncies del poder), els productors i realitzadors proven nous camins per a la indústria cinematogràfica. La dècada dels vuitanta marca un cert retorn al cinema de gènere. Alguns exemples podrien ser films de la sèrie negra com El crac (1980, Garci), les aventures de La mano negra (1980, Colomo) o el cas del mateix Carlos Saura que de l'univers polític de pel.lícules com Mamá cumple cien años (1979) passa a reflectir la delinqüència juvenil de finals dels setanta (Deprisa, deprisa, 1980) o dirigeix musicals summament esteticistes del tipus Bodas de sangre (també de l'any 1980). Però la pel.lícula més simptomàtica de la nova era del desencís serà (un milió d'espectadors!) Opera prima (1979, Fernando Trueba). L'èxit d'aquesta fórmula de reflectir les desil.lusions de la democràcia continua amb films com Salut i força al canut (1979, Francesc Bellmunt), Vecinos (1981, Antonio Bermejo), Viaje a ninguna parte (1986) de Fernando Fernán-Gómez o Pares y nones (1982, José Luis Cuerda). Fernando Fernán-Gómez participa com a consumat actor en pel·lícules mort importants en la tasca de servar la nostra memòria històrica. Poden destacar, entre d´altres: Arriba Hazaña (1978), La colmena (1983), Réquiem por un campesino español (1985), Mambrú se fue a la guerra (1986)... i entre les més recents, Belle Époque (1992) i La lengua de las mariposas (1999).
Posteriorment sorgeixen nous actors que de seguida arriben a ser molt populars en saber donar vida als protagonistes d'un desencís creixent, quasi col.lectiu. Parlam de Resines, Ladoire o Puigcorbé, que substitueixen els Landa, Sacristán o López Vázquez dels anys anteriors.
Aquests nous personatges són els herois del retorn envers l'individual després dels anys d'il.lusions revolucionàries (o republicanes, o independentistes). Més endavant sorgeix un cinema encara molt més individualista: el dels directors que quasi no arribaren a conèixer el feixisme. L'any 1981 Pedro Almodóvar (el màxim representat d'aquest nous tipus de cinema) no satisfà ni la dreta ni l'esquerra amb la seva pel.lícula Pepi, Luci, Bom y otras chicas del móntón. El nou "fenòmen" Almodóvar és atacat tant per l'ABC com per la Cartelera Turia.
Ara bé, Pepi... encara era un producte underground. Almodóvar es transformà de seguida en el màxim factòtum del cinema espanyol i Hollywood sapigué apreciar el seu paper objectiu com a bandera-post-moderna-en-zona-desconflictivizada i premiar-lo amb un Oscar.
Però la desmobilització produïda pels pactes entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat havia donat el seus fruits. Amb la victòria "socialista" d'octubre del 82 finia l'època més combativa de tots els pobles i nacions oprimides per l'Estat espanyol. El sistema d'opressió capitalista havia pogut substituït la seva forma de dominació basada en el terrorisme feixista del règim anterior pel sistema recomanat ara pels EUA i la Trilateral. En deu anys havíem passat dels films barroers del tipus Los pecados de una chica casi decente (1975), dirigida per l'inefable Ozores i protagonitzada per Landa i Lina Morgan, a la sofisticació de Sé infiel y no mires con quién (1985), dirigida per Fernando Trueba (futur Oscar) amb actors com Ana Belén o Resines. Deu anys de lluita per la dignificació del cine de l'Estat (i de les nacions oprimides) que deixaven per a la història una bona grapada d'obres mestres -entre les quals, en voldríem deixar constància, Arrebato (1980) d'Iván Zulueta i El viaje a ninguna parte (1986) de Fernando Fernán-Gómez.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El cinema de la transició (I) - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 07 Febrer, 2009 08:16 |
Malgrat els eterns problemes històrics de manca de finançament adequat i marginació històrica d'actors, músics, directors o guionistes -indiferència d'UCD davant del fet cultural-, el cert és que els treballadors del cinema de totes les nacions de l'Estat aconseguiren sintonitzar amb el temps que els tocà viure. Els protagonistes d'aquests anys saberen reflectir d'una manera intel.ligent i creativa el moment històric i polític. Es va anar fent un cine plural, crític, sovint revolucionari, i en diverses ocasions, un art desconcertant i summament audaç. Fernando Fernán-Gómez, actor, escriptor, director de cine --i també actiu militant antifeixista--, encarna un alt grau de dignitat i d´elevada qualitat artística. Un exemple per a tots aquells i aquelles que ens hem format amb la seva obra; una brillant, punyent i inigualable crònica sentimental de l´”Espanya” del franquisme i el postfranquisme. (Miquel López Crespí)
El cinema de la transició (I)
De 1975 a 1983 es feren a l'Estat espanyol 1.033 pel.lícules
Teòricament, segons els analistes del sistema, la transició política (és a dir, l'autotransformació del règim terrorista de la burgesia feixista en un altre de més homologable a nivell internacional) finí amb la victòria del PSOE en les eleccions d'octubre de 1982. Però convendria recordar que, en el període que va de la mort del dictador fins a l'any 1983 es feren a l'Estat espanyol un total de 1.033 pel.lícules. Prop de 1.500 hores de cine que poden servir -a l'estudiós o simple espectador del futur- per a estudiar i analitzar els moments més importants de la cultura dels pobles i nacions oprimides per l'Estat en aquests darrers anys. Julio Pérez Perucha, Vicente Ponce i molts d'altres autors, en el llibre El cine y la transición política española (València, Generalitat Valenciana, 1986) defineixen aquesta època com a "edad de oro del cine".
Malgrat els eterns problemes històrics de manca de finançament adequat i marginació històrica d'actors, músics, directors o guionistes -indiferència d'UCD davant del fet cultural-, el cert és que els treballadors del cinema de totes les nacions de l'Estat aconseguiren sintonitzar amb el temps que els tocà viure. Els protagonistes d'aquests anys saberen reflectir d'una manera intel.ligent i creativa el moment històric i polític. Es va anar fent un cine plural, crític, sovint revolucionari, i en diverses ocasions, un art desconcertant i summament audaç. Fernando Fernán-Gómez, actor, escriptor, director de cine i també actiu militant antifeixista, encarna un alt grau de dignitat i de extremada qualitat artística. Un exemple per a tots aquells i aquelles que ens hem format amb la seva obra; una brillant, punyent i inigualable crònica sentimental de l´”Espanya” del franquisme i el postfranquisme.
El espíritu de la colmena de Víctor Erice i protagonitzada per Fernando Fernan-Gómez, el film més important dels anys setanta
En el capítol "La dreta feixista contra el cinema progressista espanyol i català" explicàrem com a partir de 1973, s'iniciava la recta final de l'autotransformació del règim. Amb la nova Llei del Cine, certes pel.lícules de l'oposició es pogueren filmar, veure i exportar sense tantes limitacions com en el passat més recent. Començava l'allau turística i el règim -mitjançant el cinema- volia donar una imatge més liberal. Concretament, parlam dels anys que van de 1974 a 1976. El canvi d'època repercuteix igualment damunt els espectadors. El públic comença a "premiar", amb la seva assistència, certes pel.lícules que considera d'oposició al règim feixista. Recordem l'èxit de films com La tia Angélica o Furtivos.
Malgrat que globalment poguem situar la major part de pel.lícules dels anys que van des de la mort de Franco fins a l'octubre de 1982 com a "cine de l'oposició", el cert és que les tendències dels directors, productors i guionistes són tan variades com ho eren les forces que pugnaven per un canvi polític dins l'Estat. Sens dubte, aleshores -i parl a nivell particular-, ens seduïen les propostes més agosarades, com ho eren films del tipus El espíritu de la colmena (1973, Víctor Erice), Pascual Duarte (1976, Ricardo Franco) o El desencanto (1976, Jaime Chávarri). Evidentment, també anàvem a veure i comentàvem, interessats, propostes més liberals com Furtivos (1975, José Luis Borau) o El amor del capitán Brando (1974, Jaime de Armiñán).
A la recerca d'una "tercera via" en el cinema espanyol
Record altres pel.lícules del temps de la transició obertament d'esquerres com Pim, pam, pum... ¡fuego! (1975, Pedro Olea), Manuela (1975, Gonzalo García-Pelayo), Gulliver (1976, Alfonso Ungría) o la mateixa Cría cuervos (1975, Carlos Saura). És el moment de la famosa "tercera via" del cinema. Determinats productors estaven una mica atemorits (per les conseqüències econòmiques que podia comportar) amb el tipus de films com El espíritu de la colmena --dirigida per Víctor Erice i protagonitzada per Fernando Fernán-Gómez-- o les obres que feia Carlos Saura, per posar uns exemples. Aquest tipus de productor el podíem trobar representat en homes com José Luis Dibildos, que volia fer "un cine molt popular amb perspectiva crítica". Aquest era el dilema de la famosa "tercera via": adaptar-se als temps canviants, però sense perdre el públic creat en quaranta anys de subproductes franquistes i, sobre tot, es tractava d'obrir noves escletxes dins d'un nou tipus d'espectadors: la classe mitjana urbana, i ja no tant de camperol com en el recent passat.
L'innegable desenvolupament econòmic dels darrers anys del franquisme (basat en la superexplotació de la mà d'obra, les divises aportades pels tres milions d'emigrants, el turisme i l'ajut dels nord-americans) havia creat un nou tipus de públic ciutadà al qual ja no podies oferir, amb garanties que ho consumís, la burda pastisseria cinematogràfica del feixisme més ranci (Sarita Montiel, Lola Flores, Luis Mariano, Mariano Ozores, etc, etc).
Dibildos, Bardem, Fernando Fernán-Gómez, Bodegas, Carlos Saura...
La pel.lícula més emblemàtica d'aquesta nova concepció del cine serà, sens dubte Los nuevos españoles (una pel.lícula de l'any 1974 dirigida per Roberto Bodegas i produïda per José Luis Dibildos). És evident que, malgrat els nous aires de certa llibertat que es respiraven -dins del món del cine- d'ençà mitjans dels anys setanta, no oblidem que les pel.lícules de l'oposició antifranquista o les de la "tercera via" coexistien i compartien públic -o se'l disputaven aferrissadament- amb tota la parafernàlia del franquisme i la buidor cinematogràfica que segregaven les classes socials compromeses amb la dictadura (especialment la burgesia enriquida amb el feixisme).
Per altra banda el cine "normal", l'estrictament comercial, el cine que presumia d'estar "molt allunyat de la política", també es deixava contagiar pel moment de la transició de la naixent apertura cinematogràfica. Parl de films de sorprenent anticipació política com, per exemple, Alcalde por elección (1976, Ozores) o la clarament centrista visió de la guerra civil revolucionària Tengamos la guerra en paz (1976, Eugenio Martín). El mateix Alfedro Landa va ser "utilitzat" pels productors per a fer diners aprofitant la nova conjuntura política. Tots recordam El puente (1976, Juan Antonio Bardem).
Podríem resumir el que hem vist fins ara dient que el cinema de la famosa "tercera via" neix com alternativa als dos corrents que dominaven les pantalles de mitjans dels anys setanta. D'una part era omnipotent el fenomen dels "saurisme" (l'impacte del cinema de Carlos Saura). Però, malgrat els encerts d'aquests tipus de cinema (que ningú no nega), el cert era que, a nivell econòmic, els productors pensaven que el seu cinema era massa hermètic, massa allunyat dels paràmetres a què estava acostumat l'espectador de les diverses nacions de l'Estat. Objectivament, el cinema de Carlos Saura no era el més apte per a omplir les grans sales dels cines i, molt manco, per a romandre gaire mesos em cartellera.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
López Crespí: memòria de Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló - Deu poetes mallorquins dels anys setanta (dBalears, Palma, 2006) (i III)
Turmeda | 06 Febrer, 2009 12:10 |
Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló
Deu poetes mallorquins dels anys setanta (dBalears, Palma, 2006) (i III)
“Ben voler”, el poema que pertany al llibre Els poemes de l´horabaixa i que Pere Rosselló Bover ha inclòs en la selecció 10 poetes mallorquins dels anys 70, és un petit homenatge a tots aquells homes que volien deslliurar la humanitat de segles d´opressió, de la fam material i intel·lectual produïda per l´egoisme dels poderosos. Per això mateix hi escric: “Ben voler per a tots els que parlaven en veu molt baixa / tenien dolça aspror de mandarina en la mirada / els menyspreats / els homes sense mites d´herois i batalles / retornant des de l´indret on la mar i el blau del cel s´ajunten”.
En el fons, la majoria d´autors del que s´ha vengut a anomenar “la generació literària dels Setanta” som producte d´aquella llarga postguerra que en molts d´aspectes es perllonga encara, trenta anys després de la restauració de la monarquia borbònica. Els autors que ens precediren, i pens especialment en Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Josep M. Palau i Camps, Antoni Mus López o el mateix Miquel Àngel Riera, també són producte d´aquests anys de grisa mediocritat franquista, i la poesia una arma, un estri, un estilet per denunciar aquell present que no agradava, per a somniar en una nova societat, un món lluny de l’herència de tristor que ens aclaparava.
En el poema “Fred Astaire i Ginger Rogers”, que pertany al poemari Temps moderns: homenatge al cinema, el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), inclòs per Pere Roselló Bover en 10 poetes mallorquins dels anys 70, prov de sintetitzar la influència del cinema en la meva obra i, després de parlar de Fred Astaire i Ginger Rogers, de Gene Kelly i Debbie Reynolds, deix constància de “l´hora freda” que s´apropava: el Nosferatu de Murnau. ¿Premonició de les execucions del 27 de setembre de 1975, de l´execució de Puig Antich en una tèrbola matinada de març del 74, del suïcidi de Lluís M. Xirinacs, de tantes morts anònimes producte, tant dels botxins del feixisme com per la desesperança produïda per les renúncies i traïdes de la mal anomenada “transició” (la restauració de la monarquia borbònica)? S´hi diu: “S´apropava l´hora freda de Nosferatu de Murnau / segles abans de l´arribada de Peter Cushing i Cristopher Lee. / Vet aquí el reialme dels insectes, / la fumera vermellosa que anunciava noves traïdes, / aquella pesta de les falses veritats escopides per la ràdio / i els cruels predicadors del no-res”.
Tanmateix, en aquella grisa postguerra, el cinema era una de les poques sortides que ens restaven per a imaginar universos diferents del que ens aclaparava d´ençà la victòria franquista de l´estiu del 36. Queda ben especificat en el poema “Com si la guerra no hagués finit encara” que també s´ha publicat en la selecció que comentam. Parlant del cinema que es feia al poble en els cinquanta o a Palma en els seixanta, s´hi reconeix el deute que té amb aquelles obres que conformaren la nostra educació sentimental i, sovint, serviren per a bastir els fonaments de la nostra revolta personal. És quan en aquest poema es diu: “Qualsevol d´aquells films podia obrir esquerdes / doloroses en la imaginació, deixar-hi llavors de rebel·lió / per sempre més, l´inici concret de la revolta. / Quin perill per al futur, / triar Viva Zapata o Espàrtac / contra la lliçó d´història del col·legi!”.
En definitiva, el llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 és un volum que reuneix unes mostres prou significatives dels poetes Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló, autors que podem incloure en l´anomenada ‘generació dels anys Setanta”, una generació amb un ampli ventall d´autors, d´obres i de tendències com no s’havia produït en cap altre moment de la nostra història.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Deu poetes mallorquins dels anys setanta (dBalears, Ciutat de Mallorca, 2006) (II): Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló
Turmeda | 06 Febrer, 2009 07:29 |
De les tertúlies del pare i l´oncle amb els expresos polítics que, una vegada alliberats dels camps de treball, havien quedat a viure al poble, em restà el record d´un amor accentuat cap a la cultura. El meu pare, agafat presoner pels franquistes, va ser destinat, formant part del Batallón de Trabajadores 151, a un camp de treball proper a sa Pobla. En una de les sortides autoritzades pel comandament del camp, tengué sort de conèixer la dona, ma mare, que li salvà la vida. Era una generació, la dels homes i dones represaliats pel feixisme, que tot ho havien confiat a la cultura, a la capacitat del llibre per a formar una humanitat nova, deslliurada, per primera volta en la història, de la ignorància i les supersticions del passat fomentades pel clergat vaticanista i les classes socials parasitàries de l´endarrerit estat espanyol. (Miquel López Crespí)
Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló
Deu poetes mallorquins dels anys setanta (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) (II)
Els poemes seleccionats per Pere Rosselló Bover i que surten publicats a 10 poetes mallorquins dels anys 70 provenen dels poemaris Foc i fum, El cicle dels insectes, Els poemes de l´horabaixa, Punt final, Llibre de pregàries, Cercle clos, Perifèries (2001), Rituals, Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). Un dels poemes d´aquesta selecció, el titulat “Ben voler” i que correspon al poemari Els poemes de l´horabaixa (Premi Grandalla de poesia del Principat d´Andorra 1993), m´ha fet recordar amb força intensitat l´origen de la meva dedicació a la literatura. El poema, dedicat als homes i dones que caigueren assassinats sota les bales dels botxins de Falange Española segurament es va congriar en les llargues nits de la postguerra, quan la meva família, amb les portes de casa ben tancades perquè no els sentissin els veïnats, parlaven a cau d´orella dels amics afusellats i desapareguts en aquella època tenebrosa. Aleshores, parl de començaments dels cinquanta, jo era un infant que no entenia gaire el que xiuxiuejaven els pares, però sí que, malgrat que fos boirosament, comprenia que els “dolents”, és a dir els falangistes, feien mal als “bons”, a la família i als amics dels pares.
La meva formació cultural va molt lligada, i ho he escrit en un altre article, a les influències provinents de la meva família mallorquina, els Crespí i Pons, els Verdera i, més concretament, a la influència dels llibres que deixà a les golfes de casa seva, al carrer de la Muntanya de sa Pobla, Miquel Crespí Pons, el batle del poble que conegué i mantengué tertúlies i contactes culturals amb Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza, que va ser qui realitzà el projecte de l´Escola Graduada que el dictador Miguel Primo de Rivera, inaugurà el 10 de setembre de 1929; i mossèn Parera i Sansó, el rector de sa Pobla que publicava una revista religioso-cultural de tendència molt dretana, Sa Marjal, però plena de curiositats i informacions que ens serveixen per a adonar-nos dels trets més essencials d´aquella època.
El batle Verdera, Miquel Crespí i Pons, emigrà a l´Argentina quan es va proclamar la república. A les golfes de la casa dels seus pares, on ens mudàrem a viure a començaments dels cinquanta, encara hi havia antiquíssims exemplars de Un estudiant pagès, de Mateu Obrador i de Cuentos de Pere d´Alcàntara Penya. D´aquelles horabaixes perdudes a les golfes, jugant a fer vaixells de paper amb els fulls que arrancava de les polsoses publicacions, sempre recordaré els noms de Marian Aguiló, Jeroni Rosselló, Josep Lluís Pons i Gallarza i també, potser era l´autor amb més llibres en aquells prestatges quasi abandonats, Miquel Costa i Llobera.
De part del pare i l´oncle, els excombatents de l´Exèrcit Popular de la República Paulino i José López,, les influències eren unes altres, evidentment. En parlar de la seva joventut, dels anys que precediren la guerra civil, de les lectures de quan tenien divuit i dinou anys, sempre sortien a rotllo els noms de Barbusse, Romain Rolland, Glaesser, Remarque, Arnold Zweig, Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... A Palma, on des de sa Pobla ens traslladàrem a començaments dels seixanta, record haver anat amb l´oncle José a trescar per les llibreries de vell, per les paradetes de llibres d´ocasió que, coincidint amb la Fira del Ram de Ciutat, venien de Barcelona, València i Madrid. L´alegria de l´oncle era trobar, entre el caramull d´ofertes, alguns dels llibres salvats miraculosament de la destrucció d´obres i d'idees avançades decretada pels franquistes. Em referesc a alguns exemplars de El ángel azul (Heinrich Mann), Campesino (Ivanov Userlod), Sin novedad en el frente (Remarque)... El que ja no trobaríem mai més eren revistes i llibres editats per les editorials Maucci, Tierra y Libertad, Ediciones Rojo y Negro, Biblioteca Estudio, La Revista Blanca... De les tertúlies del pare i l´oncle amb els expresos polítics que, una vegada alliberats dels camps de treball, havien quedat a viure al poble, em restà el record d´un amor accentuat cap a la cultura. El meu pare, agafat presoner pels franquistes, va ser destinat, formant part del Batallón de Trabajadores 151, a un camp de treball proper a sa Pobla. En una de les sortides autoritzades pel comandament del camp, tengué sort de conèixer la dona, ma mare, que li salvà la vida. Era una generació, la dels homes i dones represaliats pel feixisme, que tot ho havien confiat a la cultura, a la capacitat del llibre per a formar una humanitat nova, deslliurada, per primera volta en la història, de la ignorància i les supersticions del passat fomentades pel clergat vaticanista i les classes socials parasitàries de l´endarrerit estat espanyol.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Damià Pons, Jaume Pomar, Miquel López Crespí, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló: Deu poetes mallorquins dels anys setanta (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) (I)
Turmeda | 05 Febrer, 2009 17:38 |
Damià Pons, Jaume Pomar, Miquel López Crespí, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló
Deu poetes mallorquins dels anys setanta (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) (I)
La Biblioteca d´Escriptors Mallorquins ha publicat recentment el llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006). El volum, amb pròleg i selecció de poemes a cura de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, reuneix unes mostres prou significatives de l´obra dels poetes Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló.
En el pròleg, Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Després de Rosselló-Pòrcel i entre els autors mallorquins, ens interessen i influeixen, almanco personalment, llibres com El dolor de cada dia (1957) de Jaume Vidal Alcover; Comèdia (1960), de Blai Bonet; El cop a la terra (1962), de Marià Villangómez; La Terra d´Argensa (1972) i Memòries d´un adolescent de casa bona (1974), de Josep M. Llompart. Hauríem de parlar igualment de Salvador Espriu, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart i tants d´altres poetes que condicionaren i condicionen la nostra forma de veure el fet poètic, però tot plegat faria allargar massa aquest article.
Parlar dels poetes dels anys seixanta i setanta és, com explica Pere Rosselló Bover en el llibre que comentam, descriure “els anys del canvi”. Com escriu l´escriptor i catedràtic: “Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil. En aquesta dècada la literatura catalana va recobrar la seva capacitat de forjar nous mites capaços de substituir els de les generacions modernista i noucentista”.
No cal dir que els autors de la generació dels anys setanta són fills igualment de les complicades circumstàncies polítiques i culturals del moment, hereus del desgavell produït per la sublevació feixista contra la república i, també, de les circumstàncies culturals i polítiques de la postguerra.. Com molt bé diu el prologista: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l´aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.
A començaments dels anys seixanta feia de corresponsal de Ràdio Espanya Independent. REI era l´emissora antifranquista més coneguda en els tenebrosos anys de la dictadura i emetia des de Bucarest seguint les consignes de Santiago Carrillo i Dolores Ibarruri. Aleshores l´aparició de poemaris com Una bella història (1962) de Miquel Bauçà i les inicials provatures literàries de Jaume Pomar, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera i Bartomeu Fiol coincideixen amb les nostres primeres detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social, la Gestapo del règim franquista. Per a alguns joves escriptors de mitjans dels seixanta, el “compromís” amb la renovació de la nostra cultura i la llibertat anava molt més enllà de la simple experimentació formal, de l'etèria protesta poètica plasmada en un llibret que poca gent llegiria. La renovació, inscrita en el corrent de renovació realista dels anys seixanta, que ajuden a ressaltar les obres de Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai, 1965), Miquel Martí i Pol (El poble, 1966, A ritme de mitja mort, 1965) i El temps feixuc (1966) de Guillem Frontera; Tota la ira dels justos (1967) de Jaume Pomar, s´ha d´inscriure dins aquesta concreta situació històrica. El marxisme, l´existencialisme francès, el debat sobre l´obra de Lukács, Sartre, el surrealisme o el futurisme, són freqüents entre els joves autors que es donen a conèixer a mitjans dels seixanta.
Com explica en el pròleg l´autor de la selecció poètica 10 poetes mallorquins dels anys 70, no es tractava solament d´una ruptura formal amb la ideologia i l’estètica de l´Escola Mallorquina. Ara “la creació artística s´havia de fer ressò dels nous avanços tecnològics i dels canvis introduïts en terrenys com la publicitat o els mitjans de comunicació. Calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.
En l´apartat “La renovació realista”, després de parlar de Miquel Bauçà, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Martí i Pol, Josep Melià i Francesc Barceló, Però Rosselló Bover situa Jaume Pomar i Miquel López Crespí entre alguns dels poetes més influïts pel realisme durant aquests anys. En parlar de la meva obra diu: “També cal incloure dins aquest corrent realista la poesia de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), un dels escriptors més polifacètics de les nostres lletres, que ha obtengut nombrosos guardons. Compromès amb els moviments polítics de l´esquerra progressista, va dur una intensa activitat política a la clandestinitat durant el franquisme i la transició democràtica. En poesia ha tret Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l´horabaixa (1994), Punt final (1995), L´obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). La seva poesia destaca per l´ús d´un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema--, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l´obra narrativa de López Crespí s´inscriu en el realisme, al qual incorpora tècniques experimentals. També és autor d´un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d´assaig”.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Llorenç Capellà i Miquel López Crespí - Els escriptors mallorquins i el compromís amb la societat civil - Articles
Turmeda | 05 Febrer, 2009 16:09 |
Llorenç Capellà: "El ciutadà té memòria. I ambdós [PSOE i Bloc] han traït reiteradament les seves promeses electorals. Sí, ja ho sabem: els socialistes s’escudaran en el pragmatisme, i el tutti frutti d’esquerres cercarà qualsevol excusa passadora perquè el delmat grup d’incondicionals que encara li van darrere no perdi definitivament la fe. Però ni les justificacions dels uns ni dels altres no serviran de gaire cosa. Si tant voleu, perquè Miquel Nadal parla pels colzes i amb una franquesa sorprenent. No s’està de fer-nos saber a quin senyor serveix. "En quatre mesos en el càrrec –ha dit–, he fet tot allò que m’han demanat". Els hotelers, és clar. Davant aquestes paraules no té sentit parlar d’un país de tots. Ni tan sols d’un país. Deplorable".
El decret Nadal
Per Llorenç Capellà, escriptor
La presidenta d’Indústria-Pimem, Inès Beascoechea, reclama l’aprovació d’un pla estratègic per a les indústries, en el qual s’inclou, suposo, un disseny de polígons industrials en els distints municipis de l’illa. El tema és conflictiu. Les fàbriques necessiten espai i els polígons, que suposen una bona font d’ingressos per als municipis que els acullen, no acaben d’encaixar en el Pla Territorial de Mallorca. Doncs bé, una vegada aprovat el Decret Nadal com a mesura d’urgència i excepcional per a combatre els efectes de la crisi econòmica, què passarà si la senyora Francesca Vives reclama un tractament especial per als industrials? Farà orelles de cònsol, el Govern? Miquel Nadal acaba d’abocar Francesc Antich a un carreró sense sortida. Que això tingui o no tingui conseqüències polítiques, no podem avançar-ho.
Però en pot tenir. I tant! I el President ho sap, no debades la seva cautela contrasta amb la joia desbordant de Nadal. Antich destaca, del Decret, que s’ha aprovat "amb la implicació de tothom". És una manera d’escampar murta, perquè va sortir escaldat del cas Son Espases. Tanmateix, hem de suposar que en referir-se a "la implicació de tothom", es refereix exclusivament als seus socis de govern, perquè la gent del carrer, aquella que fa part de la consciència cívica, molt probablement no li hauria donat el vistiplau. Primer de tot, per desconfiança envers l’ús que en faran els beneficiaris. La gent que participa de la inversió turística sol ésser d’aquella que t’agafa el braç quan li allargues la mà. I la perillositat del Decret Nadal no rau exclusivament en les disposicions que conté, sinó en la filosofia oculta que l’inspira.
Els hotels tan sols poden créixer un 10%, però poden construir-s’hi sales de convencions i congressos i piscines cobertes a l’exterior. És a dir, pot aixecar-se una ciutat al seu voltant. D’altra banda, entre els ciutadans predomina el desconcert. Fa dos dies encara es parlava de l’esponjament de la indústria hotelera, cosa que suposa apostar per un model turístic en el qual predomina la qualitat per sobre de la quantitat. Què se n’ha fet, d’aquest projecte, que compartien empresaris i Administració? El Decret Nadal el contradiu, perquè, vulgues no vulgues, suposa una aposta descarada per a consolidar la massificació. Antich ja pot anar amb compte, perquè el Decret tindrà efecte bumerang. Per al PSOE i per al Bloc.
El ciutadà té memòria. I ambdós han traït reiteradament les seves promeses electorals. Sí, ja ho sabem: els socialistes s’escudaran en el pragmatisme, i el tutti frutti d’esquerres cercarà qualsevol excusa passadora perquè el delmat grup d’incondicionals que encara li van darrere no perdi definitivament la fe. Però ni les justificacions dels uns ni dels altres no serviran de gaire cosa. Si tant voleu, perquè Miquel Nadal parla pels colzes i amb una franquesa sorprenent. No s’està de fer-nos saber a quin senyor serveix. "En quatre mesos en el càrrec –ha dit–, he fet tot allò que m’han demanat". Els hotelers, és clar. Davant aquestes paraules no té sentit parlar d’un país de tots. Ni tan sols d’un país. Deplorable.
dBalerars (3-II-09)
He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)
Els sous dels nostres polítics
He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.
Com deia al començament de l’article, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, l’oblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret d’autodeterminació per als pobles de l’estat espanyol significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques que, amb l’ajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que se’ls obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós l’any 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar l’esperit de revolta dels pobles de l’estat! No en mancaria d’altra!
Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de l’Estat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a l’actual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.
A continuació, com continua informant Diari de Girona “se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany”.
No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys n’hem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes s’ha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa d’esquerra alternativa patíssim –i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.
Ciutat de Mallorca (10-X-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Veus literàries de Mallorca: Pere Capellà - Homenatge (i II) - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 05 Febrer, 2009 06:29 |
Pere Capellà era un autor combatent, que no es rendia fàcilment al seu entorn hostil. Un home que, amb intel.ligència i tenacitat, sabia convertir les situacions més adverses en quelcom de favorable i útil per a la llengua, el poble mallorquí o, fins i tot, a nivell personal (per defugir la marginació a què estava condemnat pel fet d'esser un "vençut"). (Miquel López Crespí)
.
Hi ha tres obres bàsiques en el primer cicle teatral de l'escriptor Pere Capellà. Parlam del seu gran èxit inicial L'amo de Son Magraner, de Sa madona du es maneig i S'hereu de sa Farinera. Defugint qualsevol mena d'escapisme, Pere Capellà descriu a la perfecció el món miserable de la postguerra. Ell, com ningú en aquell moment, sap donar exacta ressonància a un cert conservadorisme pagès i descriu a la perfecció el món del contraban que, a la postguerra illenca, enriquí moltes famílies enmig de la misèria general (la riquesa produïda pel turisme, aquest "manà" vingut inesperadament del cel, no era ni un somni en la ment dels mallorquins d'aleshores). Tenir un tros de terra per a sobreviure, un lloc fixo de treball o l'emigració: aquest era el món autèntic del poble treballador. No. Pere Capellà no recrea en les seves obres cap "Arcàdia" feliç de senyor de possessió ple de bones intencions i d'amplis i vastíssims horitzons culturals. Que lluny resta l'autor d'Algaida de les fantasies d'un Llorenç Villalonga o d'aquella mítica i inexistent Mallorca que ens han volgut endolcir els cappares i hereus de l'Escola Mallorquina. Com diu en Llorenç, l'obra de Mingo Revulgo no vol herois (Pere Capellà n'ha vist morir a centenars, a milers, d'herois del poble: ell mateix, amb el fusell a la mà, a les trinxeres de Madrid, ha estat un heroi més). Però ara es tracta de sobreviure, de provar de guanyar silenciosament una darrera batalla als vencedors. Just quan es trobin més confiats, quan creguin que els combatents que volgueren salvar la llibertat l'any 36 (republicans, anarquistes, demòcrates, comunistes, nacionalistes o socialistes) han mort o no en resta ni el record. Per això Pere Capellà ha d'anar viu, ha d'insinuar més que mostrar (de totes maneres la censura franquista tampoc no li permetria mostrar clarament la veritat del seu poble). Per això el nostre autor aguditza la intel.ligència, esmola els caires del seu estilet intel.lectual. Pere Capellà mai no condemna els seus personatges. Ni el mateix Marquès de sa Rabassa ni el Baró del Rei Pepet, són evocats com la personificació del mal, sinó com a instruments del mal que exerceixen unes classes determinades sobre les altres.
El segon cicle d'obres de l'autor d'Algaida (Pere Capellà era algaidí de rel, malgrat en un moment determinat va haver de ser adoptat per Montuïri) és el més desigual. Parlam de Na Catalina de Son Gallard, de El carrer de les tres roses, i De tot i molt (aquesta darrera, una sàtira gruixada sobre els àrbitres de futbol). A nosaltres ens agraden sobretot Val més un dit en es front (potser la seva sàtira més punyent, la reflexió més autèntica que del món mallorquí s'hagi fet en aquella època damunt els escenaris) i la genial Sa Pesta (que demostra ben clarament fins on podia haver arribat Pere Capellà de no ser per la seva sobtada mort). Sa Pesta defuig la seva habitual temàtica eminentment pagesa i ens mostra una crítica ferotge (en plena dictadura franquista!) contra la corrupció del Poder i la manipulació de la ciència i de l'opinió pública.
Hem de tenir en compte els difícils condicionaments sota els quals Pere Capellà escriu la seva obra (una qüestió que molts d'"especialistes" del fet literari no solen analitzar). Aquí no ens trobam davant un autor que viu de rendes, que té un "enxufe" a l'administració o que ha estat un intel.lectual del movimiento com per exemple els germans Villalonga (Miguel i Llorenç), amb tots els avantatges materials que això hagués comportat per a Pere Capellà i la seva família. En absolut. Rere l'obra del nostre autor no hi ha cap casa pairal, cap casalot de noble amb més o manco terres, cap renda de la qual pugui viure sense haver d'acotar l'espinada davant l'amo o el propietari. Na Maria Fornés Vich ens ho explica sense embulls. Així era la vida d'un escriptor autèntic en la nostra trista, terrible, desolada postguerra mallorquina feta de llàgrimes, tedèums dels vencedors, festes del nacionalcatolicisme i l'estraperlo: "Arribàrem a fer de tot per sobreviure. Oli d'ametlla, escola particular, duguérem representacions de licors... Però l'enviaven als llocs on no eren clients d'aquella marca perquè els convencés. El passaren a El Río de Oro, un cabaret d'un conegut seu, només perquè tengués esment del bar i li donaven cent duros cada mes, però havíem de viure a Ciutat i no trèiem a bastament. Després, li oferiren una plaça perquè anàs a vendre tatxes d'estraperlo... Acudia als fusters i tots n'havien comprades, quan ell arribava. Una vegada anàrem a Manacor. Em va dir: 'Allà fan molts de mobles, i vendrem moltes tatxes, i guanyarem molt... Hi tenc un amic, a Manacor, i ens convidarà a dinar... No haurem de despendre cap cèntim...' Però no el trobàrem i no poguérem dinar, aquell dia. Els doblers només ens bastaren per pagar-nos el tren fins a Sant Joan i haguérem d'arribar a Montuïri a peu..".
El darrer cicle teatral de Pere Capellà seria el format per les obres El Marquès de sa Rabassa i El Rei Pepet, dues obres molt similars, a les quals el paisatge torna a ser idealitzat. A diferència de moltes altres peces teatrals de l'època (el fer riure pel fer riure sense cap mena d'intenció ni ètica ni estètica, no em parlem de qualsevol intenció de sàtira o crítica social!, cosa que no li passa pel cap als autors "regionals" de la postguerra), Pere Capellà fa novament palès l'enfrontament social entre les classes, adobat tot amb una enorme agilitat de diàleg (aquí el nostre autor es demostra un autor de teatre nat, total) i amb una ironia de primera mà.
¿Com hauria estat el futur del teatre mallorquí sense la prematura desaparició de Pere Capellà o d'haver mudat les coordenades socials i polítiques des de les quals escrivia? No ho podem saber. Seria fer suposicions. Gregori Mir, en el seu treball Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (pàg. 82), es demana si, amb els condicionants d'una Mallorca caciquil [parla de Gabriel Cortés i Gabriel Fuster] "era possible fer un teatre més evolucionat cap als gustos burgesos? La creació teatral està al mateix nivell de la demanda i aquesta està supeditada a uns gusts socials concretats en les diferents classes. A Mallorca, llevat d'un petit grup de famílies, no existia una classe burgesa, i aquest grup de famílies era prou important per a controlar i no consentir un tractament seriós dels seus costums per part dels escriptors que haurien pogut fer-ho. Aquests escriptors n'eren certament presoners per mitjà d'un alambinat sistema de coneixences i relacions familiars".
Però Pere Capellà era un autor combatent, que no es rendia fàcilment al seu entorn hostil. Un home que, amb intel.ligència i tenacitat, sabia convertir les situacions més adverses en quelcom de favorable i útil per a la llengua, el poble mallorquí o, fins i tot, a nivell personal (per defugir la marginació a què estava condemnat pel fet d'esser un "vençut"). La seva muller, Maria Fornés, explica que, amb motiu de l'estrena de El Rei Pepet, Pere Capellà, el seu home, li digué "Si El Rei Pepet ens va bé, en tenc dotze més de pensades". Pere Capellà estava, doncs, en la seva millor època creativa, amb l'il.lusió d'escriure més de dotze obres. Fins i tot determinats sectors del poder, els mateixos que poc abans dels seus èxits teatrals maldaven per veure'l mort, procuraven acostar-se, enllepolir-lo, "integrar-lo", que diríem ara. Però que era mal d'"integrar" un resistent de raça com era Pere Capellà! Com fer combregar amb rodes de molins un home que havia escrit...
Ara que està tant de moda menysprear, amb posat d'aristòcrata estantís, el compromís de l'autor amb la seva terra i el seu poble, em ve a la memòria una anècdota que s'esdevingué al nostre autor. Una història de la plena postguerra i que demostra més que mil paraules el tipus d'home i de resistent, d'intel.lectual autènticament compromès amb el seu poble -el poble pagès, el poble treballador mallorquí- que era Pere Capellà. Hi havia fam a Mallorca. Els vencedors somreien satisfets des de les llotges de la seva suficiència. Un dia trucaren a la porta del matrimoni Capellà-Fornés. Un senyors venien a demanar-li si volia regalar els drets d'autor d'una funció que la Companyia havia de fer per als obrers... Pere Capellà, obrer ell mateix de la ploma, no hagué de trigar gaire per a donar-ne el consentiment. La dona, preocupada sempre per la difícil supervivència familiar, el reprenia d'una forma amistosa, però ferma. Maria li deia: "Els nostres nins jeuen en una màrfega de palla i tu regales els drets d'autor..." "És per als obrers...". Mai ningú no el va treure d'aquí.
Del llibre de Miquel López Crespí Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La generació literària dels anys 70 i Blai Bonet - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 04 Febrer, 2009 17:17 |
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món". (Miquel López Crespí)
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)
Blai Bonet i la generació literària dels 70
És ara, al cap de més de trenta anys de conreu de la poesia, que m´adon de la influència de Blai Bonet en molts dels meus poemaris. Una poesia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquells descobriments que significaren El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover i Entre el coral i l´espiga, de Blai Bonet.
Als vint anys som plenament conscients de tota la nostra dolorosa història, del que ha significat i significa la repressió feixista contra la nostra cultura. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Blai Bonet, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força!
Per edat i per origen de classe nosaltres no vàrem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Blai Bonet també és un autor en plena revolta, però des d´unes altres coordenades estètiques i ideològiques. Però malgrat la duresa de la crítica de Jaume Vidal Alcover als poetes que el precedeixen, exceptuant el cas de Bartomeu Rosselló Pòrcel, caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical i conservador. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta.
Revista S´Esclop (Octubre 2007)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La resistència antifranquista a les Illes - Memòria històrica de l'antifranquisme - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 04 Febrer, 2009 12:46 |
Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme
A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure -un centre que manà construir un oncle-avi meu que havia estat batle de sa Pobla en temps de la dictadura de Primo de Rivera, en Miquel Crespí-, ens feien formar als matins i, drets, braç en alt, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe. Em repugnaven les guturals melodies franquistes amb acompanyament de tambor. No podia suportar, em feia fàstic alçar la mà. Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a poder cursar el batxillerat, vaig anar a estudiar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en la postguerra, havia servit de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava, pocs anys enrere, hi va romandre presoner el meu pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi havien estat molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar els pobles de l'estat de la bèstia feixista i, ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.
Record que no podia suportar les mentides -jo ja sabia que eren falsedats- de la "Formación del Espíritu Nacional". El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial feixista, no era pobler. Cada matí, amb una moderna moto "Guzzi" -una meravella de la locomoció en un temps sense els moderns cotxes esportius del present-, arribava a l'Institut. Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els meus oncles.
Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors de El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina. Qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el meu poble.
El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un parell de campaments del "Frente de Juventudes". Era una obligació, de voler aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquero. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.
S'anomenava "Campamento de la Victoria". Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell amb combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes. El primer que ens ensenyaren fou perseguir els xuetes. Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després d'haver dinat, repetint un per un -perquè els aprenguéssim de memòria- els cognoms dels qui -deia, furiós- havien ajudat a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de "Formación del Espíritu Nacional" assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... ¿de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". Allò era una follia. Els pobres al.lots no sabien on amagar-se. Tornaven vermells. Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, grups de companys fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre la Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics del poble, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar el meu odi visceral per tot el que tingués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els "Gloriosos defensores del Alcázar" o el "Imperio Español de Isabel i Fernando".
A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. A sa Pobla, el "Frente de Juventudes" tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses -organització de campionats esportius o de "cultura" falangista-. La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren -amb assistència de les primeres autoritats- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva besàvia. Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi". Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves de sa Pobla havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".
Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Bennàssar, de Can Pelí, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan havien tancat i no hi havia ningú dintre, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven -tots els al.lots en sabíem l'amagatall- i, decidits, hi entrarem sense obrir els llums. No era qüestió que ens trobassin!
Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure a baix. Clac!, Clac!, Clac!. Podies contar, u, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.
A l'endemà, el professor de "Formación del Espíritu Nacional" vingué emmurriat. No va dir res. Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos. Per una temporada s'acabà el jugar al futbol a l'hora del "recreo". El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, pensant qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tota la classe, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart. I no s'errava! Suàvem, sota el càstig silenciós; però, per dintre, tant en Sebastià de Can Pelí com jo mateix érem immensament feliços. Era a finals de l'any 1959. Aquella fa ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. La record com altres deuen recordar un "excel.lent" en les notes de fi de curs.
Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis. Intuíem que no servien de res les mentides oficials. No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. Havíem vençut l'adoctrinament. I això era l'únic que ens importava. Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada
Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).
El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sionistes - Blog de l'escrtiptor Miquel López Crespí
Turmeda | 04 Febrer, 2009 07:04 |
L'estat religiós d'Israel fa una campanya pagada que enuncia un suposat rebrot d'antisemitisme. En aquesta campanya hi participen suposats "progressistes" del Regne d'Espanya que per això cobren de l'estat sionista . Es tracta d'una campanya ben articulada pels sionistes a Catalunya i a les Balears que aprofiten de passada la xenofòbia contra els moros per tal de sembrar al seu favor. Personatges coneguts només suposadament d'esquerra a les Balears han fet causa comuna amb els genocides del govern, de l'exèrcit israelià i de la majoria dels jueus .
Sionistes
L'estat religiós d'Israel fa una campanya pagada que enuncia un suposat rebrot d'antisemitisme. En aquesta campanya hi participen suposats "progressistes" del Regne d'Espanya que per això cobren de l'estat sionista . Es tracta d'una campanya ben articulada pels sionistes a Catalunya i a les Balears que aprofiten de passada la xenofòbia contra els moros per tal de sembrar al seu favor. Personatges coneguts només suposadament d'esquerra a les Balears han fet causa comuna amb els genocides del govern, de l'exèrcit israelià i de la majoria dels jueus .
Amb major o menor èmfasi aquesta campanya està dirigida contra tots els quals ens hem manifestat contra la massacre comesa contra el poble palestí a Gaza. La veritat és que estem davant la construcció d'una cortina de fum amb l'objectiu de justificar els brutals crims de lesa humanitat comesos per Israel durant els bombardejos en els quals han assassinat més de 1500 palestins, entre ells 415 nens, amb el resultat de més de 6000 ferits, mentre van ser totalment destruïdes els habitatges d'almenys 13 mil famílies. Aquestes accions de barbàrie, realitzades amb el suport de l'imperialisme nord-americà, han motivat el rebuig de milions en tot el món, entre ells nombrosos jueus que han dit "no en el nostre nom".
L'operació mediàtica actual expressa en realitat que l'acció realitzada per Israel és tan indefendible que qui la justifiquen no s'atreveixen a fer-ho en veu alta. Per això han hagut de recórrer a amalgames de tot tipus inventant una inexistent campanya antisemita perquè no es discuteixi més del tema per tal de contenir les creixents crítiques a l'estat d'Israel, un dels principals aliats de Bush en la seva "guerra contra el terrorisme" i un clar exponent de la legalització de la tortura, del tancament de milers de presos sense condemna i de l'assassinat sense judici algun dels seus opositors, és a dir, a practicar el terrorisme d'estat.
Els sionistes que acusen a partits d'esquerra i organismes de drets humans han mantingut al llarg dela anys molt bones relacions amb dictadures com la videlista, a la qual Israel venia armament i donava assessorament en la "lluita antisubversiva" mentre centenars de militants d'origen jueu eren torturats i assassinats sent part dels 30.000 desapareguts. El martiri del poble palestí no és nou. Els historiadors israelians més honests (com Benny Morris o Ilan Pappé, l'autor de "La neteja ètnica palestina") s'han encarregat de desmantellar el mite de l'origen "progressista" de l'estat sionista, documentant el que denominen "el fet colonial" de la seva fundació i la neteja ètnica permanent sobre la qual s'ha sostingut.
Ara Israel és afavorit per les potències imperialistes vencedores en la segona guerra mundial, les mateixes que miraven per a altre costat quan es practicava l'Holocaust i que en el cas d'Estats Units, es negaven a rebre a gran part dels jueus perseguits pels nazis genocides. Però un sector de l'esquerra israeliana no comparteix el criteri general i ho fan amb una lluita memorable com la feren els partisants, els adversaris dels nazis, o com la fem els que volem que es reconeixein els drets dels pobles oprimits a l'Estat Espanyol, contracorrent. Lluitar contra corrent no és fàcil. No ho va ser contra Hitler, tampoc ho és contra el colonialisme, sigui espanyol, francès, dels EUA o britànic. Però l'esquerra és això i no altra cosa.
La defensa del dret del poble palestí a la seva autodeterminació nacional ha de ser un dels punts centrals a aixecar per la classe obrera i els antimperialistes del món sencer. Una bandera que defensem els i les que lluitem per una Palestina socialista, on convisquin en pau i amb plens drets culturals i religiosos àrabs i jueus.
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
No es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana? (Gabriel Janer Manila)
Només, un dany col.lateral
Per GABRIEL JANER MANILA
No es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?
He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.
Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.
Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".
Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.
Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.o es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?
He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.
Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.
Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".
Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.
Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.
Diario de Mallorca (22-I-09)
PROU COMPLICITAT AMB LA MASSACRE DEL POBLE
PALESTÍ
Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al manifest de Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social,
Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional,
CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat
Palestina de Catalunya.
L'exèrcit d'ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat d'aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre indeterminat d'escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a casa des de l'escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l'estratègia d’apartheid i colonització israeliana. És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.
Davant d'aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les relacions comercials de la Unió Europea amb l'Estat d'Israel, sense condicionar aquest acord a la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la democràcia i dels drets humans. El govern d'Israel, encoratjat també per la manca de crítica nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació,Universitats i Empresa, han posat el seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu “d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l'ONU que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l'apartheid sud-africà, i que reclamen a la comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel. Les organitzacions sotasignades ens neguem a l'exercici deshonest i immoral d'equiparar les parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els acords de cooperació i associació comercial amb l'Estat d'Israel, en tots els nivells -europeu, espanyol i català, i per això reclamem:
- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.
- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent.
Primers signataris: Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El cantant Biel Majoral musica, al compacte Cançons republicanes, textos de Pere Capellà, Joan Brossa, Agustí Bartra, Joan Oliver, Miquel Forteza, Blai Bonet, Josep Palau i Fabre i més - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 03 Febrer, 2009 09:38 |
El cantant musica poetes i escriptors de valors republicans
El cantant Biel Majoral musica, al compacte Cançons republicanes, textos de Pere Capellà, Joan Brossa, Agustí Bartra, Joan Oliver, Miquel Forteza, Blai Bonet, Josep Palau i Fabre i més. D'aquests textos, n'hi ha que foren escrits durant la República i n'hi ha que no, però tots en comparteixen l'esperit. Així ho explica ell en aquesta entrevista, en què reivindica els valors republicans i adverteix de les restes de franquisme que encara perduren.
Biel Majoral fa un homenatge als textos de Pere Capellà (1907-1954), un mestre d'Algaida (com ell mateix) que durant la República va publicar el llibre 'Cançons republicanes', que ha inspirat el títol del seu compacte. La resta dels autors, explica Majoral, 'comparteixen la il·lusió i l'esperança de les cançons republicanes i n'escriuen durant la resistència al franquisme'.
VilaWeb
"Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres". (Pere Capellà).
Homenatge a Pere Capellà (I)
Per Miquel López Crespí.
El reialme del terror, ajudat pels germans Villalonga, s'instal.lava a Mallorca. I, com explica Jaume Pomar al seu llibre El meu Llorenç Villalonga (pàgs. 48-49), arribava també l'hora de les girades de casaca i les traïdes a la democràcia i a la catalanitat de les Illes. Vejam la posició d'alguns dels intel.lectuals més destacats d'aquella època: "L'Escola Mallorquina era altament conservadora en matèria artística i, arribada l'hora, salvant les honroses excepcions de M. Ferrà i S. Galmés i potser algun altre, reclosos en un digne exili interior, pogueren demostrar que també ho eren en matèria política. Els exemples que podríem adduir, en actituds vitals o literàries, van de Ll. Riber fins a Maria Antònia Salvà, passant per M. Forteza, G. Cortès i diversos regionalistes que demanaren l'entrada en bloc dins Falange Española, a la qual cosa el Cap de Falange provincial, Alfonso de Zayas y Bobadilla, el sinistre marquès de Zayas, contestà que cada cas seria estudiat de manera individual".
Completament oposat als casos de compromís falangista i dretà dels germans Villalonga, ens trobam amb l'exemple, cabdal per a tot intel.lectual d'esquerres, de Pere Capellà. Mestre d'escola, oficial de l'exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d'activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l'època en què personatges del tipus de Pere Deyà, Francesc Fiol Juan, Gaspar Sabater Serra, Josep Rosselló Ordinas, Melcion Rosselló Simonet o els esmentats germans Villalonga, etc, manifestaven "la seva adhesió absoluta al Movimiento" (Bartomeu Mulet, "Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca", revista Lluc, núm. 784, pàg. 27), Pere Capellà estava completament lliurat a la tasca de mantenir sempre ben alta la bandera de l'honestedat, la defensa d'unes creences i un principis de justícia i llibertat. A la pàgina 30 del treball citat podem llegir: "Era d'Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l'Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d'haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d'Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s'apuntà a l'Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri. Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D'aquesta manera li feren pagar la lluita per l'alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim".
L'any 1980, l'OCB va editar el treball de Joan Miralles i Montserrat Vida i Obra d'en Pere Capellà (Mingo Revulgo), un llibret bàsic per a tot estudiós del nostre fet cultural. En aquesta obra imprescindible es poden trobar tota una sèrie de treballs de Pere Capellà quasi desconeguts fins ara per al gran públic. Entre d'altres, destacam: "De la revolución chica de 'l'Estat Català'"; "Sobre la pena de muerte" (impressionant manifest en contra de la pena de mort escrit [1935] just en el moment en què els senyors i botxins de la dreta mallorquina esmolaven les eines per al matança); "Jo sóc català"; "Terra meva"; els textos publicats a Mallorca Nova l'any 1937; "¡Camaradas!... ¡Camaradas!..."; "Himne a Montuïri", etc, etc.
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): "El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada. La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...". I Antoni Serra ("Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després", Última Hora, 30-VI-1979): "Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre".
A començaments dels anys setanta, Maria Fornés Vich, la dona de Pere Capellà ("Mingo Revulgo"), confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): "Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'. Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.
El dia set d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí. Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: "de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad". La Almudaina li reconeix "sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio".
Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila (Implicació social i humana del teatre) deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República i la llibertat. Explica Martí Mayol: "En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances".
Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il.lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest "al que sigui" és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta i la reacció falangista. Des del front de Madrid, en primera línia en la lluita contra el feixisme, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, havia escrit (a Mallorca Nova): "Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres".
Del llibre de Miquel López Crespí Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La resistència antifranquista i els escriptors catalans del segle XX - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 03 Febrer, 2009 07:31 |
La resistència antifranquista.
Abans de les primeres eleccions democràtiques vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions (i interrogatoris de la Brigada Social). Un Dijous Bo, a Inca, n'arribàrem a despatxar més de dos mil exemplars de la nostra revista (una publicació esquerrana de l'OEC). Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. (Miquel López Crespí)
Ciutat de Mallorca 1976. Un grup esquerrà (OEC) al qual pertanyia l'escriptor Miquel López Crespí surt a les avingudes a vendre premsa antifeixista. Moments després Miquel López seria detingut, insultat i torturat per la Brigada Polìtica del règim franquista.
Abans de les primeres eleccions democràtiques vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions (i interrogatoris de la Brigada Social). Un Dijous Bo, a Inca, n'arribàrem a despatxar més de dos mil exemplars de la nostra revista (una publicació esquerrana de l'OEC). Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. Del nostre piquet, na Margarida Chicano Sansó, en Joan Albert Coll i en Mateu Ramis pogueren fugir a temps. Els detinguts eren els companys Antoni Muñoz, Domingo Morales i jo mateix. Els piquets que havien anat a repartir la nostra publicació a Manacor, Lloseta, Sineu i Pollença, tornaven sense haver sofert cap entrebanc seriós.
A l'endemà els diaris de Ciutat informaven de la nostra detenció amb grans titulars. Especialment significativa va ser la informació que donava un diari de Ciutat el divendres 19 de setembre de 1976 quan explicà, a la darrera pàgina: "En el Dijous Bo. Detenido Miguel López Crespí. I, ampliant la notícia, deia: "En el 'Dijous Bo" de ayer en Inca no todo fue fiesta y diversión. Cuatro personas eran detenidas cuando procedían a la venta del órgano de la OICE. Entre los detenidos figuraba el conocido escritor Miguel López Crespí, del comité de prensa. Los nombres de los otros detenidos se desconocen por el momento. El número que se vendía era uno especialmente editado, dedicado a los pueblos y a sus problemas. Fueron detenidos por la Guardia Civil y trasladados al calabozo municipal. A primeras horas de esta mañana aún no habían sido puestos en libertad y se espera que en esta misma mañana pasen al Juzgado de Inca. Habían vendido y repartido cerca
de dos mil ejemplares.
'El Comité de Dirección de OICE expresa su más enérgica repulsa por esta detención, por entender que es un atentado directo contra la libertad de expresión, al mismo tiempo que exige la inmediata libertad de los detenidos".
Nosaltres érem una organització fortament arrelada a la realitat de la nostra terra. Que amb els anys militants i dirigents d'OEC hagin encapçalat i treballat en les més importants iniciatives culturals i polítiques de les Illes així ho demostra. Militants i dirigents del comunisme illenc han estat en Mateu Morro, batle de Santa Maria i secretari general del PSM; Antoni Mir, màxim responsable de l'OCB; Josep Capó, capdavanter de la PIMEM; Francesc Mengod i Jaume Obrador, fundadors de les primeres associacions de veïns de Ciutat; Maria Durán, dirigent de CC.OO. de la comarca de Manacor; Guillem Coll, dirigent del món obrer a Lloseta i Inca; mestres que han estat al capdavant de la important experiència pedagògica Mata de Jonc; muntant grups de música mallorquina (Al-Mayurqa, etc); en les fileres de tots els sindicats progressistes de les Illes (CGT, STEI, CC.OO., UGT, USO, Unió de Pagesos, etc)... ¿Qui no coneix la importància cabdal que advocats com Jaume Bueno han tengut, denunciant la corrupció, en la fi del canyellisme? Professionals del periodisme com Gina Garcias, de l'ensenyament com Dora Muñoz, Àngels Roig, Margarida Seguí o Josefina Valentí... el llistat dels homes i dones procedents d'OEC que han ajudat, amb la seva dedicació, amb el seu esforç, a consolidar tots els aspectes progressistes de la Mallorca actual, podria allargar-se fins a l'infinit. Però pensam que aquestes pistes que hem donat ja poden informar al lector del lluny que érem els comunistes antiestalinistes de les Illes de ser una secta o un grupet sense incidència, com els apologistes del carrillisme han intentat presentar-nos.
Per això la nostra premsa tocava amb els peus ben a terra, lluny de les ximpleries d'altres publicacions al servei dels pactes amb el franquisme reciclat. El número número 3 (novembre de 1976) que anàrem a vendre i repartir a Inca estava integrament dedicat a la problemàtica del camp. Dissenyat per Monxo Clop, l'editorial feia una valoració del que havien estat els anys de dictadura: Explicàvem aleshores: "Quaranta anys sense poder dir res, sense poder organitzar-nos perquè estava prohibit; quaranta anys fent molta feina per pocs doblers mentre quatre 'mangantes' falangistes i capitalistes han fet el que han volgut i s'han omplert les butxaques amb el fruit de la nostra feina, fermant-mos com a xotets, augmentant constantment les contribucions i no donant mai cap crèdit important; la manca d'una efectiva xarxa d'hospitals, guarderies, escoles, mercats, serveis públics i mil coses més que, totes juntes, han anat contribuint, a poc a poc, a desfer el camp mallorquí, a despoblar els nostres pobles, un temps tan esplendorosos i floreixents".
Tampoc no hi mancava, en aquest número especial dedicat al nostre camp, un encès recordatori del que significà la guerra civil per al poble treballador. La nostra revista recordava a l'editorial: "La guerra civil va ésser això a Mallorca. El quatre 'caciques i senyorets' dels pobles no volien que els pagesos demanassin justícia. Tots recordam els assassinats comesos pels falangistes i les fortunes que es varen fer damunt la nostra sang. Terres, cases, propietats confiscades... i, després de la matança dels nostres millors homes va venir la "pau" d'en Franco, es a dir, la fam, la misèria, l'estraperlo i tota classe de negocis bruts damunt les nostres necessitats més urgents. Aquesta va ser la "pau" de la victòria dels capitalistes damunt el poble. Així varen anar fent els duros els 'mangantes' que encara ara ens governen" (cal recordar que aquest número, com hem dit una mica més amunt, és del novembre de 1976).
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Febrer 2009 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | |
Recentment
- Militars, xuetes i falangistes en la novel·la històrica mallorquina: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)
- Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
- Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
- L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)
- Sa Pobla en la història - Un article de Mateu Morro
- Josep M. Llompart i els meus primers premis literaris
- Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -
- Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II
- Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí
- Alguns problemes de l' escriptor mallorquí
- Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -
- Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí
- La revista El Mirall de l' Obra Cultural Balear (OCB) entrevista l' escriptor Miquel López Crespí
- Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Els molins d´aigua de sa Pobla
- Palma (Mallorca) – Crònica sentimental dels Anys 60 i 70 - Les redaccions dels diaris (pàgines del meu dietari)
- Josep M. Llompart i les nostres influències culturals
- Llorenç Villalonga i les novel·les Una Arcàdia feliç (Lleonar Muntaner Editor) i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)
- Els cops d'Estat de la transició (i II)
- Els cops d'Estat de la transició (I)
- Palma, anys 80 - La ruptura del carrillisme (PCE) a les Iles
- Sa Pobla i la història (un article de Mateu Morro)
- JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – La repadrina Francesca Torrens “Nana” (XXVIII)
- La "sagrada unidad de Espanya" defensada per la dreta i l'esquerra borbònica
- Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
- Les narracions de Palma - Una nit qualsevol, el darrer llibre de Miquel López Crespí (Lleonard Muntaner Editor, 2025) – Per Felip Munar i Munar -
- La transició i la continuació del franquisme
- La transició i els hereus del POUM a les Illes
- Els xuetes i els falangistes en la novel·la històrica de l' escriptor Miquel López Crespí
- El teatre i la narrativa d´Irlanda
- A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
- La revista El Mirall de l' Obra Cultural Balear (OCB) entrevista l' escriptor Miquel López Crespí
- Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània
- Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània
- Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60
Categories
Comentaris recents
- Carlos: Hola Joana, soy Carlos Granda, me enseñaste catalán en 2007,...
- Siscu: No vaig poder acabar 'Bearn' quan me la van fer llegir a la...
- Carme: Bona tarda. He intentat trobar el llibre de Manel...
- Cristina: "Rovell d'enyor, presa acovardida i una mesura rasa d'incerteses...
- Benet J. Darder: Benvolgut Turmeda Volia comentar-te que desde fa, més o...
- Frank Stock: Bon dia amics a les Illes, Em dic Frank Stock. Tinc 61...
- Oriol Tremoleda de Bolòs, prevere escolapi: Sempre he tingut tota l´estima per MOSSEN LLORENÇ RIBER. Llegiu...
- Toni Cantarellas: A s'espera de sa contesta de Don Miquel a sa meva pregunta de fa...
- pau esteve: m agradaria força llegir els teus poemes i teatre potser...
- Magdalena: Quan Posa: Ara bé, uns anys abans de morir, Chopin passà...
- Oriol Tremoleda de Bolòs: No acuseu a Mossén Llorenç Riber de "feixista", etc. Tanta gent...
- Francesc: Des que vaig saber que l'antic quarter de Son Busquets es volia...
- pere joan llodra vives: jilipolles sou els idiotes que intenatau entendre l'historia i...
- Antoni Cantarellas: I qué penses, estimat Miquel Lopez, de s'exili int·telectual (i...
- Garci (Urxella): Per casualitat he caigut en aquesta notícia que vàreu agafar del...
- Beni (generación 1963): Solo espero el momento de que toda esta generación de...
- Antoni Homs: el clar país. Amb un cel que és blau... i un sol. ...
- Joan: Un tema pendent és la reunió dels membres d'un jurat i només...
- Marçal: El meu nom és Marçal Isern i estic cercant dades de Joan...
- marc: quan va neixer?