Literatura catalana contemporània

Antoni Serra i el teatre modern a Mallorca

Turmeda | 10 Novembre, 2009 16:43 | Compartir:

"Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)

(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)

Un text compl/suplementari

Per Antoni Serra, escriptor.

"Qui les defèn sa vida veu, la fe
i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)

Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.

Dedicatòria de la novel·la d'Antoni Serra El cap dins del cercle a Miquel López Crespí.

Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.

Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.

Antoni Serra, Miquel López Crespí i Mònica, filla de l'escriptor de sa Pobla. (Fotografia d'Aina Montaner)

Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.

Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?

El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.

I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.

I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.

I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?

Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...

I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.

«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?

Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.

No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.

I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.

Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...

L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.

L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.

(Son Rapinya, Ciutat)

Desembre, 1984

Llorenç Capellà, Miquel López Crespí i la memòria històrica - Enderrocar els monuments feixistes de Palma

Turmeda | 10 Novembre, 2009 10:31 | Compartir:

El monument al Baleares és un reconeixement a la tripulació d'un vaixell que, entre altres barbaritats comeses, va dedicar-se a bombardejar la població civil que abandonava Màlaga davant l'amenaça imminent que suposava l'entrada dels mercenaris moros a la ciutat. Els canons del Baleares assassinaren dones, infants, homes, gent desarmada. Paradoxalment ARCA, tan proteccionista amb el passat encara que sigui d'exaltació feixista, no va protestar quan el batlle de Manacor, Antoni Pastor, va enderrocar el monument de Portocristo en record de la retirada de Bayo ni quan Cort mateix va llevar la creu dels caiguts de davant la Seu. En conclusió i per no estendre'ns infinitament: A què juga ARCA? Quins interessos serveix? A Can Weyler quelcom fa olor de podridura i no té res a veure amb la mòmia del vell general. (Llorenç Capellà)

ARCA i el Baleares

Per Llorenç Capellà | 06/10/2009 | (dBalears)

Posaré un exemple adient al tema. Els desembarcaments d'Infanteria de Marina van precedits del canoneig dels vaixells. La raó és senzilla, les bombes deixen tou l'enemic. En qüestions d'opinió -o d'imposar opinions manyosament-, la tàctica és idèntica. Qui vol fer prevaler les seves idees per consens -i les dites idees són un nyap-, no té altre remei que acudir a persones o a entitats amb força pes social perquè, fent ús del seu predicament públic, ens facin combregar amb rodes de molí. Ningú no dubta que ARCA ha fet una tasca importantíssima de conscienciació i de sensibilització a favor del patrimoni arquitectònic i escultòric. Però som molts (més dels que s'imaginen!), els que no ens deixem emblanquinar per quatre paraules tenyides de seny a favor del creuer Baleares i que no tenen altre objectiu que estalviar-li una casserolada a la senyora Calvo. De manera que allò que primerament pensem els ciutadans que hem llegit l'article d'ARCA és que la Batllessa ja ha decidit no enderrocar el monòlit, tot i sabent que si Berlusconi no s'apressa a aixecar-ne de nous a Itàlia, correm el risc que sigui el darrer (i l'únic!) monument feixista d'Europa.

Immediatament pensem que ARCA no ha sospesat degudament el descrèdit que poden ocasionar-li unes opinions tan casposes com les que argumenta. Diu ARCA: "No (cal) destruir aquelles fites urbanes que componen el nostre paisatge urbà i que el pas del temps ha fet oblidar a la majoria de la gent el seu significat inicial". I de quan ençà la gent d'ARCA considera que el feixisme és part del passat? La Guerra Civil provoca més comentaris que el Madrid i el Barça plegats, encara no s'han obert les fosses comunes d'arreu de l'Estat, el batlle de Madrid ha rebut amenaces de mort pel fet d'haver llevat l'estàtua de Franco, el Govern espanyol retirarà les subvencions als frares benedictins si fan funerals d'exaltació falangista i l'Ajuntament de Granada té por que la calavera de Lorca doni més motius de reflexió que la de Yorick. De tot això, que és notícia ara mateix, en diu ARCA pèrdua del "significat inicial"...? D'altra banda, els monuments no sols són història (que en veu d'ARCA vol dir sentiment somort), sinó part viva de la ciutat.

A posta, l'any 1868, la gent va enderrocar el d'Isabel II. L'espai urbà (a diferència de les galeries de fills il·lustres) no és un cementiri ni un museu per a visualitzar la perennitat del poder (sigui de dretes o d'esquerres, sempre conservador). Més aviat és exponent de les idees i dels sentiments del temps present, de la gent que no ha esdevingut fòssil. Fa uns dies, un soci d'ARCA, el parer del qual tinc en gran estima, pretenia justificar-me el posicionament de l'entitat i em deia que els forns crematoris dels camps de concentració nazis no han estat destruïts. I és cert, no ho han estat. Però aquests forns són el record de l'horror i, en conseqüència, la condemna del nazisme. Mai de mai no en suposaran un homenatge.

En canvi, el monument al Baleares és un reconeixement a la tripulació d'un vaixell que, entre altres barbaritats comeses, va dedicar-se a bombardejar la població civil que abandonava Màlaga davant l'amenaça imminent que suposava l'entrada dels mercenaris moros a la ciutat. Els canons del Baleares assassinaren dones, infants, homes, gent desarmada. Paradoxalment ARCA, tan proteccionista amb el passat encara que sigui d'exaltació feixista, no va protestar quan el batlle de Manacor, Antoni Pastor, va enderrocar el monument de Portocristo en record de la retirada de Bayo ni quan Cort mateix va llevar la creu dels caiguts de davant la Seu. En conclusió i per no estendre'ns infinitament: A què juga ARCA? Quins interessos serveix? A Can Weyler quelcom fa olor de podridura i no té res a veure amb la mòmia del vell general.

SIMBOLOGIA FRANQUISTA A PALMA

COMUNICAT DE L’ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA

SIMBOLOGIA FRANQUISTA A PALMA

Des de fa varis mesos, Memòria de Mallorca desenvolupa tot un seguit d’investigacions relacionades amb la Simbologia franquista de manera que serveixin d’inventari de la que encara avui existeix, però també com element de coneixement per a qualsevol persona interessada i com a suport de les nostres opinions front a les institucions de Mallorca.

Des de fa unes setmanes és objecte de debat públic el Monòlit dedicat als “Jinetes de Alcalá” sobretot per la decisió que ha adoptat l’equip de govern de l’Ajuntament de Palma consistent a mantenir-lo i afirmar que no té res a veure amb l’homenatge als militars facciosos que protagonitzaren un primer intent de rebel·lió contra el govern legítim de la República i després encapçalaren el cop d’estat a les nostres Illes.

Si ja ens resulta de tot incomprensible la justificació del manteniment del “Monòlit”, les declaracions que el Diario de Mallorca de dia 4 de juny publica, en les quals els responsables municipals reconeixen l’origen d’exaltació franquista de l’indicat monument, però volen relativitzar-ne l’impacte i la construcció atribuint-ne la realització a un funcionari repressaliat pels colpistes, ens resulten del tot tendencioses i, a més, revestides d’un cert punt, innecessari, de crueltat. Com és possible que uns representants municipals trobin justificació en què un funcionari, repressaliat i perseguit planifiqués l’obra? Per què no pensen en qui va ordenar l’obra i per quin motiu la va ordenar?

Segurament és cert que l’arquitecte indicat va executar l’obra prevista, però no va ser ell qui la va ordenar com tampoc va ser ell qui va decidir fer-la sota els criteris d’honorar uns militars facciosos i colpistes. No es tracta de jutjar qui va “haver de fer” l’obra, sinó aquelles persones que la varen planificar i la hi varen encarregar.

Així doncs, Memòria de Mallorca manifesta:

1. Manifestem el nostre més absolut desacord amb la manipulació del tot tendenciosa que pretén atribuir la realització d’un Monòlit en honor i memòria dels colpistes a un home que va patir la repressió.

2. Manifestem la nostra sorpresa i la nostra incredulitat quan, a les declaracions efectuades pels responsables municipals, es reconeix la intencionalitat d’homenatge als colpistes en la planificació del Monòlit i en el destí d’honorar els “Jinetes de Alcalá”. Sorpresa perquè han anat modificant la seva opinió així com han anat passant els dies i incredulitat perquè, tot i reconèixer-ho, no pensen fer absolutament res.

3. Fem pública la nostra preocupació per l’absència continuada de resposta del Consistori de Palma front a les nostres peticions:
-          Indret de memòria i homenatge al Cementiri de Palma.
-          Carrer José Alemany Vich.
-          Monòlit de Sa Feixina.
-          Monòlit Jinetes de Alcalá.

4. Exigim que l’Ajuntament de Palma compleixi íntegrament el que preceptua la Llei de la Memòria Històrica pel que fa a l’eliminació dels restes de la simbologia franquista i elimini els Monòlits de Sa Feixina i dels Jinetés de Alcalá i modifiqui immediatament els noms dels carrers de Palma encara destinats a recordar i retre homenatge a persones i fets directament implicades amb el pitjor del franquisme i el nazisme.

5. Fa més d’un any, i d’acord amb les orientacions de responsables polítics de l’Ajuntament de Palma, Memòria de Mallorca va projectar un espai de record i homenatge a totes aquelles persones que varen ser assassinades dins aquest Municipi o contra la paret del cementiri municipal. Fa més d’un any que el vàrem presentar i, des d’aleshores, no hem obtingut cap més resposta que el silenci. En ocasions, el silenci és més dolorós i renouer que la cridòria; segurament, aquesta és una d’elles.

Els responsables municipals dediquen hores i més hores a cercar excuses per no haver d’eliminar el Monòlit dedicat als colpistes, però no troben un sol moment per recordar i honorar, com es mereixen, les víctimes d’aquells colpistes que continuen triomfant a Palma.

Així doncs, no podem fer res més que exposar les nostres exigències, però, i sobretot, fer públic el nostres desànim per tot aquest paquet d’actuacions, passivitat i silencis. Els ajuntaments tenen l'obligació de defensar i difondre els valors democràtics, com a única eina de convivència pacífica entre els ciutadans. Aquests són els únics valors que s'han de honorar als espais públics, no pas els servidors d'una dictadura assassina. Ha de ser suficient recordar que els anys 70 i 80, anys en què es van retirar molts de monuments, no existia cap Llei de la MH que obligués a la seva retirada, sinó molta voluntat i interès per part dels Ajuntaments democràtics.

Palma, 5 de juny de 2009.

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)