Sa Pobla - Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda
Turmeda | 21 Març, 2026 10:45 |
La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla: servar la memòria dels nostres avis
En aquell temps (parlam dels anys cinquanta i jo tenia deu anys) em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.
Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo aleshores era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre totes les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.
Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.
És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats dels meus avantpassats. Feina difícil i complicada! A vegades he pogut salvar els noms però poca cosa més. En no quedar res d'escrit, només resten aquests noms en les ocasionals escriptures de compra-venda fetes per alguns membres de la família. Tota la resta, fets, esdeveniments concrets, històries, ha estat ja definitivament engolit pel pas dels anys. D'alguns noms de la família (un es remunta al segle XVIII!) només n'he tengut indicis per aquestes velles escriptures de les quals parlava una mica més amunt (la majoria arnades i fetes malbé, trobades a les golfes de casa nostra -Can Verdera i Can Ximbó-). Escriptures que parlen de compres i vendes a noms de Joan Sastre i Munar i Catalina Munar. Hi ha també na Catalina Sastre Serra, però d'aquesta llunyana parenta del segle XIX tampoc no serv cap dada; no sabem amb qui es va casar, si tengué fills. Més endavant ens trobam ja amb els padrins dels meus rebesavis. Són aquests en Baltasar Bennàssar, que es va casar amb na Magdalena Sastre Simó. D'aquest matrimoni ja tenim una informació una mica més abundosa. Sabem que tengueren una filla que duia per nom Catalina Bennàssar. Catalina (que morí el 7 de maig del 1928) es casa amb Rafel Pons Socias i tenen quatre fills: Joan, Baltasar, Magdalena (casada amb el fuster Pere Joan Sabater Ferrer) i Isabel Maria Pons. D'Isabel Maria Pons Bennàssar (la mare del meu padrí Rafel i del batle "Verdera", Miquel Crespí) ja n'hem parlat una mica més amunt.
Per altra banda les informacions que he pogut treure del padrí Miquel Crespí Isern (l'espòs d'Isabel Maria Pons) són també escasses; només sé que era fill de Miquel Crespí i de Pedrona Isern.
Ara ja ens trobam en els anys quaranta (pensau que qui escriu aquest article va néixer pel desembre de 1946). La padrina "Nana" encara és viva i els redepadrins de Can Verdera somnien sovint en la tornada del fill que marxà a l'Argentina en caure la dictadura de Primo de Rivera (parlam del batle de sa Pobla, el cap de la "Unión Patriótica", en Miquel Crespí Pons). Jo encara els he vists, els redepadrins, asseguts sota les parres del pati de Can Verdera, vellets, escoltant la lectura de les cartes (les hi llegia el meu pare o l'oncle José, els quals vengueren a sa Pobla, l'un presoner de guerra -era republicà-, l'altre cridat pel pare) arribades des de Buenos Aires. Els record plorant (enyoraven el fill que marxà i ja no tornà mai més).
Però jo era un infant i encara no sabia res d'enyorances ni de dolor. Anar a sa marjal amb el carro del padrí Rafel Crespí i la padrina Martina "Ximbona" era una festa. Els molins, la terra acabada de regar, jugar amagatois enmig del blat de les indis amb els amics dels horts del voltant, cercar granots dins de les piques que envoltaven els safareigs, menjar canya de sucre (els padrins en plantaven a roure perquè n'hi hagués abastament per a tots els amics) era com giravoltar entorn del paradís (o almenys és això el que em resta en la memòria).
Nosaltres, els poblers -i els santamariers, mureros, manacorins o pollencins- sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El meu primer Premi Ciutat de Palma
Turmeda | 20 Març, 2026 12:47 |
Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)
El teatre català experimental. El meu primer premi Ciutat de Palma (I)
Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".
El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.
El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.
El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.
En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.
Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...
D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).
Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.
Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.
En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.
L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.
Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)
El teatre català experimental. El meu primer premi Ciutat de Palma (i II)
Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.
En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.
A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.
'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).
En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.
Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.
A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Per l'Editorial Moll tenien molts compromisos; en Luis Ripoll (no sé qui em recomanà que anàs a parlar-hi) em mirà com a esperitat, sense entendre res de res. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.
El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Guillem Frontera, Miquel López Crespí, la generació literària dels anys 70...
Turmeda | 19 Març, 2026 22:07 |
El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.
Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)
Contra comissaris i camarilles.
De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.
La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.
Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?
Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".
I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.
En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".
Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.
(26-I-05)
Negociacions i cultura
Per Guilem Frontera, escriptor
Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.
Diari de Balears (15-VI-07)
Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.
Per Pere Rosselló Bover.1
"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".
La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».
Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).
En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.
Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.
Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»
La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.
Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.
Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.
Tardor, 2004
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els hereus del POUM a les Illes: l'Organització d' Esquerra Comunista (OEC)
Turmeda | 18 Març, 2026 13:47 |
1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM
El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.
En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.
Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.
Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".
Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.
De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.
Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.
Font: Wiquipèdia
Per saber-ne més:
Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta
marxist.org
Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).
30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA
Fundación Andreu Nin
Web Llibertat.cat
Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit
Obrer d'Unificació Marxista).
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.
"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"
.
Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).
Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.
Per l'autonomia obrera i la democràcia directa
Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).
L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.
Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.
Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El Maig del 68 i la generació literària dels 70
Turmeda | 17 Març, 2026 17:39 |
”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)
Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig
En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".
El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.
En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.
Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.
Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".
La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Premis Ciutat de Tarragona.
El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i el batle de Tarragona, Joan Miquel Nadal van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català.
Tarragona marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes.
Antoni Pladevall i Miquel López Crespí amb Terres de lloguer i Les ciutats imaginades guanyen els Premis de novel·la i poesia de l'any 2005.
Tarragona, amb aquesta Nit de Premis Literaris "Ciutat de Tarragona 2005", marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes: "Música, circ i poesia es van donar la mà ahir en la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, que va tenir lloc en el transcurs d'un sopar al restaurant Fortí de la reina. Els directors de teatre Magda Puyo i Ramon Simó van ser els encarregats de dirigir la tradicional Nit de Premis, que van presentar els actors Maria Molins i Fèlix Pons i en què van actuar el grup musical Lisboa Zentral Cafè i els trapezistes Gente Colgada. [...] Els dos actors protagonistes van anar recitant fragments de diversos poetes i escriptors, com Joan Puig i Ferreter, José Saramago, Dolors Miquel, Pere Quart, Joan Brossa, Agustí Bartra i Josep Vicenç Foix. L'acte va ser organitzat per l'Ajuntament de Tarragona, l'Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. El sopar literari va reunir prop de dues-centes persones i diverses autoritats polítiques presidides per l'alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach que van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català".
En la informació de Carina Filella publicada en El Punt podem llegir, en referència al premi de novel·la: "A Terres de lloguer, Antoni Pladevall basteix 'una història de perdedors' que 'intenta reflexionar sobre una realitat molt actual a la qual sovint vivim d'esquena: la desaparició imparable dels pagesos masovers, dels llogaters de la terra; i també és una reflexió sobre el futur incert de la pagesia en general'. [...] Antoni Pladevall és doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Es va iniciar en la narrativa amb el dietariLa mentida original (2000) i també és autor de La lliça bruta i Massey Fergunson 35, a més d'haver publicat dos poemaris (Les noies de l'hoste i Quadern de Can Garbells) i diversos estudis historiogràfics i articles de crítica literària".
El Premi de Poesia, lliurat per un jurat format Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Francesc Roig, Montserrat Abelló i Gerard Vergés va correspondre al poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades. En referència al poemari de l'escriptor de sa Pobla, Marcos Torio, responsable de les pàgines de Cultura del diari El Mundo-El Día de Baleares, va escriure: "El escritor Miquel López Crespí recibió ayer el Premio de Poesía Ciutat de Tarragona 2005 por Les Ciutats Imaginades, un libro de cuarenta poemas basado en los viajes realizados por el literato a través de toda Europa en las últimas cuatro décadas.
'El columnista de El Mundo-El Día de Baleares ha puesto rima a 'un montón de recuerdos difuminados por el paso del tiempo' porque 'todos los libros son la vida del poeta'. Aunque se haya centrado en los viajes, 'la infancia, el paisaje, la Mallorca preturística' están presentes como parte de su trayectoria y de unas vivencias imborrables. Ha querido 'dejar constancia de ese pasado a través de pinceladas' que salpican todo el continente. Roma, París, Moscú, Atenas, Londres, Belfast, Dublín, Belgrado, Praga, Lisboa, Derry, Barcelona, Madrid, El Cairo, Florencia, Génova, Sofía, Varna, Estambul o Venecia llenan las páginas de ese 'primer efecto sentimental y nostálgico' que López Crespí ha recuperado años después de visitar esas ciudades.
'A las ciudades se unen la evocación de amigos, historias y espacios que condicionan la vida cotidiana del escritor y que forman parte de algunas de las constantes de su obra: la lucha contra el paso del tiempo, la muerte, el amor y la amistad. Por todo esto ha decidido sacar a la luz este poemario y nota que 'al llegar a una cierta edad, se nota mucho más cómo va pasando el tiempo'.
Comprometido políticamente, López Crespí se adentra, entre otras, en la Lisboa del 74 y aporta su particular visión sobre el París del 68. Se declara incapaz de quedarse sólo con una urbe: 'Todas las he vivido de diferente forma'. Y añade: 'Somos ciudadanos de todo el mundo'.
'El premio ha sido otorgado por un jurado formado por los escritores Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Montserrat Abelló, Francesc Roig y Gerard Vergés que reconocieron en Les Ciutats Imaginades 'un poemario que conjuga imágenes de algunas ciudades reales o imaginadas con el lazo afectivo del juego poético'.
'El autor de Sa Pobla continúa su prolífica trayectoria y la publicación de este poemario premiado se suma a la de otros como Temps moderns: homenatge al cinema, Lletra de batalla o El cant de la Sibil·la. En menos de un año también ha visto como llegaban a las librerías las novelas El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand o Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Además, la Universitat de les Illes Balears ha editado las obras Acte únic y Els anys del desig més ardent en su colección de teatro Tepsis".
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003"...
Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.[...]
El Premi Jaume Vidal Alcover de traducció, va ser guanyat pel valencià Jaume Ortolà per la traducció de la primera part de Faust, de Goethe. Josep Gironès obtengué el Rovira i Virgili d'assaig per Planys de figuera blanca. El Tinet de narrativa curta per Internet va ser per Lluís Oliván i la seva obra Dos germans asimètrics. Salvador J, Rovira, obtenia el Gramunt Subiela d'història per La restauració a Tarragona. Plàcid Maria de Montoliu de Sarriera, primer marquès de Montoliu (1828-18899). Finalment el Joan Amades de cultura popular va ser per Jordi Garcia i Àngel Vergès. Per l'obra El drac aquós. Les obres guanyadores seran publicades per prestigioses editorials dels Països Catalans: Columna Edicions, editarà el Premi de Novel·la i el de traducció; Cossetània Edicions publicarà el poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades; Edicions l'Agulla publicarà el premi de cultura popular i Arola Editors traurà al carrer el Rovira i Virgili d'assaig i el Gramunt Subiela d'història. (Redacció)
Publicat en la revista L'Estel(1-I-06).
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els altres comunistes i la transició
Turmeda | 16 Març, 2026 15:39 |
Els Webs independentistes dels Països Catalans (Llibertat.cat) recomanen l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí
Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)
Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure (publicat a Llibertat.cat)
El llibre editat per Lleonard Muntaner, el 2014, té un total de 111 pàgines dividides en 34 índexs temàtics del tipus de: Trotski, Gramsci i els comunistes (OEC); Els comunistes del PSAN; Els carrillistes (PCE); La lluita antifeixista a finals de 1976; Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA); La crisi de l’esquerra alternativa; Mallorca clandestina; El pacte social de la Moncloa; L’independentisme revolucionari; Dues pàgines de bibliografia permeten d’ampliar els conceptes expressats al llibre.
L’autor del llibre, Miquel López Crespí (Sa Pobla 1946), és un conegut polític, intel·lectual illenc, novel·lista, poeta i assagista. D’ell he llegit el llibre No era això: memòria política de la transició. Edicions el Jonc. Lleida 2001. En el text M. López, com un autèntic capdavanter, 14 anys enrere, analitza la transició com el pacte establert entre els franquistes i l’oposició, que genera un neofranquisme constitucionalista, on els sectors econòmics i polítics dominants són els mateixos de sempre. L’autor denuncia el procés de la transició “ com el gran engany”, ja que no es van desmantellar les estructures de l’administració de l’Estat franquista.
El llibre va precedit d’una presentació del polític i historiador Mateu Morro i Marcé. El text és, a criteri meu, molt àgil, d’una lectura refrescant, amb conceptes expressats de manera pedagògica, hi descobrim l’altre comunisme, el que no era oficial, ni estalinista, el marxisme català d’A.Nin, del BOC, del POUM, de G. Lukàcs, de K. Korsch, d’A Pannekoek, el que representava una alternativa a la via claudicant del reformisme carrillista eurocomunista. L’autor denuncia els pactes del PCE amb la burgesia, per tal de neutralitzar els sectors més combatius del moviment obrer i de les organitzacions polítiques revolucionàries, i així esdevenir l’únic interlocutor amb l’Estat per tal de d’aconseguir una quota de poder dins l’administració. El 19 d’abril del 1978, en el IX Congrés el PCE, renuncia a l’herència de l’Octubre del 1917, al leninisme i a la lluita pel socialisme.
Miquel López Crespí ens explica que els comunistes de les Illes, enquadrats en l’Organització de l’Esquerra Comunista (OEC), estudiaren els socialistes utòpics, Fourier, Owen, Saint Simon, s’impregnaren dels textos de Che Guevara, F.Fanon, R Luxemburg, com calia fer, per aconseguir la sòlida formació teòrica d’un militant revolucionari. De la reflexió i el debat polític de tots aquests textos n’havia de sortir la construcció d’un Bloc històric anticapitalista, que pogués fer front al desafiament de la burgesia, amb uns quadres formats en el combat contra la burgesia, homes i dones silenciats i marginats pels media del sistema.
En una sopa de sigles que reflecteix la vitalitat del moviment revolucionari del moment, apareixen en les pàgines del text, el PSAN, PORE, LCR, PTE, CNT, POUM, FRAP, PCE (ml) OSO, PSANp, com una mena de trenclaclosques de l’ebullició política d’aquells anys seixanta, amb la vaga de Laminados de Bandas, a Etxarri (1966), com a model de democràcia directa, els anys setanta amb el Procés de Burgos (1970), la vaga de la SEAT a Barcelona (1971), un període molt ric en experiències i lluites que potser no s’han estudiat amb prou deteniment, perquè la traïció dels líders, com deia LlM Xirinacs, va permetre la consolidació de la reforma borbònica mitjançant una transformació lampedusiana, canviar la façana, els elements exteriors més visibles, per tal que res de fonamental fos alterat en l’estructura socioeconòmica heretada del model franquista.
El llibre ens presenta la reflexió del que hauria pogut ésser si aquests models dels altres comunismes, dels Consells Obrers Populars, de la consigna de “ tot el poder a les assemblees” si la vaga general revolucionària com a eina de lluita, s’haguessin consolidat. I aquest em sembla potser el valor més important de l’assaig, analitzar el passat de lluita amb els seus errors i encerts, i recuperar aquests darrers per a les lluites del present i les que vindran. (16-VIII-2015)
Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)
ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)
Per Mateu Morro Marcé, historiador
Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.
De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.
La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.
S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.
Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.
Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.
Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.
El comunisme en el segle XX
El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.
Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.
Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.
br>
Els límits de la transició
Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.
El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.
La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Pau Faner, Joan Martorell, Raphel Pherrer i Eduard Riudavets comenten el llibre de Miquel López Crespí Camins literaris (Ona Mediterrània Edicions)
Turmeda | 15 Març, 2026 21:45 |
Viatges – La generació literària dels 70 i els viatges -
Los viajes de Crespí (diari Última Hora) -
Per Pau Faner, escriptor -
El poder de la prosa de Crespí nos hace vivir los episodios que narra, y ese debe ser uno de los mejores logros de un narrador. No se trata de erudición acerca de hechos históricos a menudo desgarradores, sino de capacidad para revivir y reinventar el sufrimiento humano junto a los personajes reales de la historia. Describir lo cotidiano cuando ocurren grandes tragedias como la guerra civil española, la revolución francesa, el confinamiento en un campo de concentración o la indefensión en una cueva prehistórica. Los jóvenes que iban a la guerra sin ser conscientes de que al cabo de pocas horas les esperaba la muerte. La madre que servía el arroz cuando acababa de comenzar una guerra entre la opresión y el hambre, sin llegar a pensar que los muertos dejan de comer para siempre. Un poco de café caliente en el frío inmisericorde de la trinchera. Los himnos dispares que idealizaban una guerra entre hermanos. El grifo abierto entre la confusión y el espanto. (publicado en Menorca y Última Hora, 27, II, 2024)
Pensé titular este artículo, “Un chino en la guerra”, porque Miquel López Crespí explica en su antología de viajes literarios que un chino vino en bicicleta desde su país a defender la República con las Brigadas Internacionales. Esto me da idea del fondo de este libro, la solidaridad, en este caso entre gentes con precariedad de medios frente a los poderosos. Esta idea de la solidaridad, la defensa de los desvalidos, es omnipresente en las páginas del libro, publicado por Diari de Balears, que forma parte de la colección que ofrece recopilaciones de artículos de intelectuales de las Illes Balears. En el libro de Crespí, Camins Literaris, se incluyen multitud de viajes propiciados por la imaginación: viaje al París de 1871, a la prehistoria, al primero de mayo de 1936, a un campo de concentración, al corazón de las Brigadas Internacionales, a la guerra de Cuba, al país del Gran Kan, a la Revolución Francesa, al primer día de la guerra civil en Sa Pobla, al Madrid del 1939, etc. A menudo son fragmentos de novelas o narraciones del propio autor, como Carambé, dietari de George Sand, Notícies d’enlloc, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, Gardènies en la nit, El vicari d’Albopàs, Viatge al país del Gran Kan, París 1973, Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl•lids, etc. Porque, además de ser el autor más premiado del mundo, López Crespí ha publicado más de sesenta libros de novela, narrativa breve, poesía, teatro, memorias, ensayo y ha sido ampliamente traducido. Enhorabuena.
El poder de la prosa de Crespí nos hace vivir los episodios que narra, y ese debe ser uno de los mejores logros de un narrador. No se trata de erudición acerca de hechos históricos a menudo desgarradores, sino de capacidad para revivir y reinventar el sufrimiento humano junto a los personajes reales de la historia. Describir lo cotidiano cuando ocurren grandes tragedias como la guerra civil española, la revolución francesa, el confinamiento en un campo de concentración o la indefensión en una cueva prehistórica. Los jóvenes que iban a la guerra sin ser conscientes de que al cabo de pocas horas les esperaba la muerte. La madre que servía el arroz cuando acababa de comenzar una guerra entre la opresión y el hambre, sin llegar a pensar que los muertos dejan de comer para siempre. Un poco de café caliente en el frío inmisericorde de la trinchera. Los himnos dispares que idealizaban una guerra entre hermanos. El grifo abierto entre la confusión y el espanto… (publicado en Menorca y Última Hora, 27, II, 2024) http://www.paufaner.comIlles - Escriptors de la generació literària dels 70 -
El periodista del diari Última Hora Joan Martorell i l’ escriptor Miquel López Crespí
Un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l’escriptura”. Com a tal, ha trescat tots els gèneres possibles, des de l’experimentalisme renovador de la literatura dels anys setanta fins als relats de viatges, la novel•la, el teatre, l’assaig, el cinema, la poesia, els llibres de memòries – autèntic cirurgià analític de la política i la cultura des dels últims anys del franquisme fins avui mateix -, i milers i milers d’articles als mitjans de comunicació. (Joan Martorell)
Miquel López Crespí Infatigable enamorat de l’escriptura. Amb la recent publicació de Fets i Personatges (El Tall), Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) furga de bell nou en la memòria personal, i també col•lectiva, per tal de fer una crònica sentimental de personatges en molts de casos maltractats o si més no silenciats per la història i la cultura oficials. El llibre s’afegeix a una llista gairebé inabastable que fa de l’autor probablement el més prolífic, i el més publicat, de la literatura en llengua catalana dels últims més de cinquanta anys. De fet, després de donar a conèixer el llibre que feia el número 100, Lopez Crespí deia, sorneguer, que deixà de comptar. Quelcom semblant amb els premis literaris, de poesia, de narrativa, de teatre, que ha guanyat en múltiples convocatòries arreu de totes les comunitats de parla catalana. Les traduccions de la seva obra recorren pràcticament tota la geografia peninsular dels premis literaris. Tot i que potser la distinció més gratificant fos l’Escut d’Or de Sa Pobla, atorgat l’any 2016, com a reconeixement del fet que, com autor i personalment, mai no ha deixat d’exercir de pobler. El gran mestre, estimat i recordat, Alexandre Ballester digué de Miquel Lopez Crespí: “És un monstre del treball quotidià de l’escriptura. Un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l’escriptura”. Com a tal, ha trescat tots els gèneres possibles, des de l’experimentalisme renovador de la literatura dels anys setanta fins als relats de viatges, la novel•la, el teatre, l’assaig, el cinema, la poesia, els llibres de memòries – autèntic cirurgià analític de la política i la cultura des dels últims anys del franquisme fins avui mateix -, i milers i milers d’articles als mitjans de comunicació. Tot plegat sota l’empremta del compromís polític amb l’esquerra de l’esquerra “oficial”, la qual cosa li provocà l’encesa animadversió de molts dels cappares del comunisme d’aleshores; un compromís, insubornable, que perdura encara que, avui, matisat per un cert desencís. De fet, la militància a l’Organització d’Esquerra Comunista, OEC, el portà sovint als calabossos dels soterranis del Govern Civil i a la presó quan el franquisme encara mossegava a tort i dret. El mateix afany de qüestionar-ho tot ha mantingut Miquel López Crespí lluny, i allunyat, de “capelletes” (sectes?) que, a colzades en massa ocasions, encalcen un lloc de predomini i fins i tot de control dels àmbits editorials i de la cultura. A pesar de dirse jubilat des de fa un bon grapat d’anys, Miquel López Crespí segueix aportant paraules, idees, reflexions des de la més tenaç independència.
Joan Martorell
Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai -
El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí
El Tall Editorial publica llibre de viatges
Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.
Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.
El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.
Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.
A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.
Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.
Gabriel Janer Manila, el diari Última Hora (Raphel Pherrer) i El Tall Editorial comenten Llibre de viatges, de Miquel Lópewz Crespí
Gabriel Janer Manila comenta Llibre de viatges, de l´escriptor Miquel López Crespí
DIETARI DE GABRIEL JANER MANILA - 10 DE JULIOL DE L´ANY 2021
.
En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. (Gabriel Janer Manila)
Avui he rebut un exemplar de Llibre de viatges, de Miquel López Crespí, el seu últim treball publicat. He començat a llegir-lo. En Miquel és un escriptor intens. Sol dir-se, en parlar de la seva obra, que és “prolífic”. Ho diuen quan no saben què han d dir i, probablement, els que ho diuen no l’han llegit. Ell, fotent-se dels que ho diuen, assegura que la qualitat d’una obra literària sempre és discutible, el que és indiscutible és la quantitat: els quilograms de poesia i prosa que hem escrit. Conec bona part de la seva obra literària: la poesia austera, les proses de combat, la seva irrenunciable voluntat d’encercar la llibertat i esforçar-se en construir-la. En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. Des del primer viatge a Ses Casetes, vora la mar d’Alcúdia, com un ciutat feta a l’improvís amb canyes i sacs, lona enquitranada i llistons de fusta, el llibre respira una energia vagabunda que cerca cartografiar els somnis. Un llibre de viatges que ens retorna a les emocions efímeres. Pot ser Irlanda, poden ser les illes greques, austeres i alhora volcàniques com la prosa d’en Miquel. Poden ser les catacumbes de Roma, refugis obscurs, l’acqua alta de Venècia, l´Eivissa llibertària... El viatge es dirigeix llavors cap als records de la mare, Francesca Crespí, en visitar per primer cop els pobles perduts i les terres originàries del seu home, presoner republicà a Sa Pobla, en temps de Postguerra. També, al Portugal de 1974, quan els canyons de les armes de foc s’ompliren de clavells. Era el mes d’abril. I l’enyorança dels amics perduts a les voreres dels camins de la vida. Hi són en Miquel Vanrell i en Francesc Calvet, que també varen esser amics meus. Diria que aquest és el millor llibre que ha escrit en Miquel, s´hi destil•la tota la seva obra, com si la facés passar per un alambí.
Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai -
El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí
El Tall Editorial publica llibre de viatges
Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.
Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.
El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.
Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.
A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.
Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.
Llibre de viatges (El Tall Editorial) (I)
A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il•lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al•lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. ". /p>
Els viatges i la generación literària dels 70
L'autor és ben conscient que aquell món d'il•lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Alhora hi podem trobar, en aquests viatges per Europa, les esperances d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.
El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginbades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.". A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un llibre, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys. (Promoció – El Tall Editorial)
Els escriptors de sa Pobla a la premsa de Menorca (Iris) -
Eduard Riudavets Florit parla de Llibre de viatges (El Tall Editorial)
LLIBRE DE VIATGES
Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent. (Eduard Riudavets Florit)
“No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades (...) s’accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable (...) Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades sobre el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida...”
M’he permès la gosadia de començar aquesta ressenya sobre l’excel•lent Llibre de Viatges, de Miquel López Crespí, amb aquestes paraules extretes literalment del pròleg, perquè fa uns mesos vaig tenir el plaer de ressenyar precisament aquest extraordinari, i absolutament evocador, poemari.
De cap manera vull tenir en compte la referència a la Dama de Negre, estic convençut que ens esperen encara moltes obres de López Crespí, un dels grans escriptors en la nostra llengua, i que la seva magistral barreja de gran literatura i ferm compromís ens seguirà interpel•lant amb la força que gairebé només ell assoleix. Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent.
És un llibre per gaudir, i gaudir molt, però també per pensar. Permeteu-me que, per explicar-me millor, faci ús del què se’ns explica a la contracoberta del llibre:
“Davant la fugidesa del temps que s’escola com aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornem altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s’aixecava des dels fondals de la misèria, l’oblit i l’esclavatge.”
Som conscient que port més de mitja ressenya sense esmentar cap ni un dels viatges que López Crespí ens ofereix, però és que aquest és un llibre per llegir des de la intimitat de la pròpia lluita, no és un llibre per esmicolar. Si més no, us recoman de tot cor que no us perdeu la Venècia dels anys setanta i el naixement d’ Il Manifesto, o el París del Marais i les petjades revolucionàries, o la Irlanda dels grans escriptors i de la lluita contra l’ocupació anglesa... i així podria seguir.
Però també viatges més propers, des de “les casetes de Sa Pobla”, anorreades pel turisme massificats, a la Menorca de Miquel Vanrell i Francesc Calvet...
Ho escrivia abans, un periple per les vivències d’un gran escriptor. Però no vull acabar la ressenya sense incloure unes paraules textuals que m’han emocionat i que, de qualque manera, resumeixen tant la trajectòria de López Crespí com aquest Llibre de viatges.
“La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre’s dins el poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat.”
Una veritable declaració de principis i, ara més que mai, una necessitat per poder sobreviure com a poble en una societat lliure i justa.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Literatura catalana i novel·la històrica
Turmeda | 14 Març, 2026 17:25 |
Vídeos i fotografies de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)
Sa Pobla (26-VII-09). Moments abans de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. D’esquerra a dreta: Magdalena Nebot, destacada activista cultural; Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell de Mallorca; Fanny Tur, directora adjunta de l’IRL; Miquel López Crespí, escriptor i Maria Antònia Oliver París, presidenta de Memòria de Mallorca.
Presentació de Els crepuscles més pàl·lids: D’esquerra a dreta: Maria Antònia Oliver París; Joan Comes, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí; Sebastià Gallardo, tinent de batle de l’Ajuntament de sa Pobla i Alexandre Ballester, escriptor.
Després de la presentació. D’esquerra a dreta: Alexandre Ballester, Maria Antònia Oliver París, Miquel López Crespí i Sebastià Gallardo.
L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. (Miquel López Crespí)
Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)
L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. El conte començava així: “ Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevín un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d’escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian”. I una mica més endavant, explicant a aquest amic imaginari els possibles orígens de la meva escriptura, s’hi diu: “El pare havia lluitat al costat dels anarquistes, amb Durruti i la Columna de Ferro. Va fer la Guerra d’Espanya entre València, Madrid i Terol participant en totes les accions en què prengueren part les unitats confederals. Els batallons de voluntaris havien de celebrar assemblees cada vegada que un oficial de carrera els manava anar al front. Es passaven hores discutint si era convenient per a la victòria aquella acció. Els militars professionals de la República espanyola no podien consentir tanta ‘indisciplina’. Cal pensar que, per als anarquistes de Durruti, aquella, a part d’una guerra contra el feixisme, era una Revolució social. Foragitaven els propietaris de les fàbriques, col·lectivitzaven les terres, volien suprimir l’exèrcit regular, parlaven de l’home i la dona nous que sorgirien després de derrotar els revoltats, anul·laren el matrimoni religiós i emprengueren campanyes d’alfabetització i regeneració de les prostitutes.
‘Finida la guerra, presoner dels feixistes, fou enviat a les Illes –amb el Batallón de Trabajadores número 151—i estigué fent carreteres fins que, al cap de cinc anys, li concediren una espècie de llibertat provisional que miraculosament li permeté reorganitzar –amb dificultats—la seva vida.
‘A sa Pobla, un indret agrícola molt apropat al camp de concentració, conegué la que, amb els anys, seria la meva mare. Record que, quan jo era un infant, no solia parlar gaire de política. El pare servava als ulls i al cor les imatges esfereïdores dels centenars de companys morts al front o afusellats pels nacionals. Tota una generació que cregué en la redempció de la humanitat mitjançant la cultura i la poesia havia mort, radicalment exterminada, davant els seus ulls. Però a vegades, quan sabia que no hi havia ningú estrany a la vora, recitava aquells poemes sentits en el front i que ell havia après de memòria”.
Aquest fragment del conte “La maleta de l’oncle” indica una inicial presència dels records familiars en les meves obres. És la presència de la guerra, però, igualment, el record d’una infància perduda pels viaranys d’aquella postguerra –els anys cinquanta a sa Pobla!— que es va desfent a mesura que avança la ferotgia de la postmodernitat. La novel·la Els crepuscles més pàl·lids és, doncs, una capbussada a la “recerca del temps perdut”? Possiblement, en la meva consciència, en alguna fondària del subconscient, hi havia indicacions ocultes dient-me que mancava novel·lar la memòria del pare, la presència d’aquelles il·lusions republicanes i llibertàries en la meva formació, el record d’aquella estremida relació amorosa entre un combatent antifeixista i una al·lota mallorquina de casa bona. En el fons, qui signa aquest escrit és, com tants d’altres escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”, fill directe d’aquella postguerra mallorquina que, dins la grisor regnant, contenia espurnes d’una claror radiant com era l’amor entre les persones, la vitalitat de tots aquells que lluitaven per sobreviure un dia més a la mediocritat imposada per la dictadura i el poder omnipotent del clergat vaticanista. Quants sofriments no portà al nostre poble l’estreta aliança entre els falangistes i el poder aclaparador de l’Església Catòlica!
La novel·la Els crepuscles més pàl·lids no es pot entendre sense aquesta estreta unió entre la vida d’un poble mallorquí, en aquest sa Pobla en els anys quaranta i cinquanta, els records de la guerra civil que em contava el pare i la inicial revolta antifranquista que s’esdevé en un adolescent mallorquí alletat per totes aquestes històries de lluita i amor. Possiblement mai no ens hauríem decantat envers la militància antifeixista i el conreu de la literatura si no hagués estat per tota aquesta càrrega familiar narrada als capítols de l’obra que ha publicat Lleonard Muntaner.
A ran de la publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. En un altre article hem parlat del llibre de Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears i, més concretament, del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) on l’investigador i historiador descriu aquesta influència en l’obra de molts d’autors illencs. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.
És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. Quan començava a redactar els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.
Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. Calia deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
Turmeda | 13 Març, 2026 15:40 |
La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina. (Cecili Buele)
"París 1793". Novel·la històrica catalana, de Miquel López Crespí
Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
Vet ací alguns apunts que em venen al cap, un cop acab de llegir la darrera novel·la publicada recentment pel bon company i prolífic escriptor de les lletres catalanes, el pobler mallorquí Miquel López Crespí.
1. Tragí de la lluita política a la novel·lística catalana
Amb grans dosis de seny, i moltes senyes ben marcades, Miquel López Crespí continua entusiasmat, i entusiasmant alhora, amb la publicació d'un llibre que té molt a veure amb determinats aspectes de la revolució republicana, els drets humans, o la democràcia ciutadana als Països Catalans.L'estiu de 2008 s'afanya a publicar una novel·la històrica, que s'ho paga de llegir i comentar.
Una més, que passa a engrandir la ja ben extensa llista de novel·les lopezcrespianes sobre assumptes ben diversos. A diferència d'altres, aquesta gira entorn d'un personatge mallorquí del segle XVIII, "de família benestant". L'autor procura traure'l de l'oblit, volent fer-ne present la gesta als ulls i la ment de la gent dels nostres dies que s'hi vulgui atansar.
Es tracta del ciutadà Joan Baptista Marià Picornell i Gomila, metge i polític mallorquí, nascut a Palma l'any 1757, format a la Universitat Salamanca, interessat en la pedagogia i l'escriptura, amb idees que nodreixen conspiracions antimonàrquiques -com resumeix la Vikipèdia catalana-.
Condemnat a presó perpètua, és traslladat a La Guaira (Veneçuela) on manté contactes amb rebels patriotes i capitaneja revoltes independentistes. Un cop sufocat l'intent revolucionari, fuig a les Antilles. Hi difon la seva ideologia republicana inspirada en els ideals de la Revolució Francesa. Fracassat, s'encamina cap als EUA. Posteriorment a Cuba. Hi mor l'any 1825, a San Fernando de Nuevitas.
A la novel·la, Miquel López Crespí, fa comparèixer aquest personatge amb el pseudònim "Miquel Sureda de Montaner". Pertany a una de les famílies acomodades de Mallorca: "Els Sureda de Montaner érem una família emparentada amb les nissagues més poderoses de Ciutat. Lligams que procedien del temps de la conquesta..." (pàg. 184).
Miquel Sureda de Montaner segons l'autor d'aquesta novel·la històrica catalana, és un d'aquells joves que a la seva època "segueixen minut a minut el que s'esdevé a França, i és capaç de viatjar a qualsevol indret del món on es lluita contra la tirania" (pàg. 126).
2. Dosis grans d'erudició
L'elaboració d'aquesta novel·la traspua dosis considerables d'erudició. Pàgina rere pàgina, l'autor s'hi mostra singularment erudit. Tant pel que fa a la coneixença de corrents ideològics de l'època, com pel que respecta als personatges més representatius, com pel que té a veure amb l'entorn de tot plegat.
Identificant-se, molt sovint, amb el mateix protagonista de la novel·la, apareix com a bon coneixedor de dades i de fets que tenen a veure amb indrets que s'hi esmenten, tan nostres com són ara Barcelona, Cerdanya, Palma (Bosc de Bellver, Castell de Sant Carles, el Call), Mallorca (Escorca, Felanitx, Lluc, Miramar, Puig Major, Randa, Santa Margalida, sa Pobla), Perpinyà, Puigcerdà, València o Vall d'Aran...O també d'altres indrets continentals d'Europa (Anglaterra, Anvers, Avinyó, Baiona, Batàvia, Bèlgica, Bordeus, Cadis, Chartres, Cisalpina, Gènova, Gibraltar, Ginebra, Istambul, La Granja, Lió, Londres, Madrid i Salamanca -d'estudiant, també-, Marsella, Milà, Moulins, Nantes, Normandia, Orléans, París, Renània, Roma, Rússia, Sant Sebastià, Savoia, Seurre, Sevilla, Suïssa, Toló, la Toscana, Tours, Vaticà o Venècia.
O fins i tot de terres d'Amèrica Llatina com Buenos Aires, Cuba, Santo Domingo, Mèxic (Yucatan), Veneçuela (Apure, Barinas, Bucaramanga, Caraques, Coro, Cumanà, Guanare, Guarané, Maracaibo, Mèrida, San Cristóbal, Trujillo, o Yaruro).
O de la mateixa d'Àfrica, com Canàries, Egipte, Guinea, Madagascar...Tot això, ben situat a l'època que envolta el mític 1789 de la Revolució Francesa! Més concretament l'any de la Constitució i Manifest republicà que porta, quatre anys després, cap a la proclamació fallida de la República Catalana, impulsada i promoguda al Principat, sense cap casta d'èxit, des de l'altra banda dels Pirineus, l'any 1793...
En aquest àmbit, revoltes com les d'Amèrica Llatina, Andalusia, Catalunya, Galícia, Occitània, Portugal o el Rosselló, són al punt de mira preferent del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, cap de colla d'un grapat de revolucionaris que conspiren contra el rei espanyol Carles IV, amb l'objectiu de fer de Catalunya una nació lliure i acabar amb l'existència dels borbons.
Sureda de Montaner aprèn a moure's clandestinament pertot allà on va, sobretot a l'hora de fer les primeres passes per organitzar-se contra la monarquia borbònica i aconseguir la llibertat de Catalunya.
Arriba a ser detingut, torturat, condemnat a morir a la forca, com acostuma a fer-se aleshores amb els criminals pitjors. Indultat al darrer moment, veu que tots els seus béns li són confiscats i que els seus familiars són desterrats lluny de ca seva. Ell mateix és deportat a un penal sudamericà, a la jungla de Veneçuela, on arriba en un vaixell, encadenat i engrillonat dins d'una gàbia. Aconsegueix escapar de la presó i s'apunta a participar en l'alliberament dels pobles d'Amèrica Llatina amb Simon Bolívar...
L'acta d'acusació, redactada per inquisidors i jutges de l'Audiència de Madrid, deixa constància fefaent d'armes trobades i de llibres seleccionats a través d'anys de recerques i viatges a l'estranger del protagonista...
Els llibres, tema i assumpte que acostuma a tractar l'autor amb gran estimació i profunda delicadesa, es converteixen per al protagonista de la novel·la en les proves més evidents, indiscutibles, de la perillositat de la conspiració, als ulls del Tribunal...3. Memòria de lluites revolucionàries
"París 1793" forma part d'una sèrie llarga d'obres històriques que s'emmarquen dins la intenció concreta, que manté l'autor, de recuperar la memòria històrica de gestes revolucionàries, de moments cabdals per als avanços més rellevants de la humanitat...
La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina.
En aquesta novel·la, com en altres obres seves, Miquel López Crespí no deixa d'assenyalar amb nitidesa mediterrània les tres cares, els tres caires que té, i que pot mostrar en qualsevol moment, qualsevol moneda.
D'una banda, la cara.
Representada en aquesta ocasió per qui manté l'afany de voler sembrar pertot arreu les dosis més elevades d'ignorància generalitzada possibles, des dels estaments més elevats de la societat: monarquia, església, noblesa, aristocràcia, papes, reis, ducs, bisbes, comtes i marquesos, virreis, poderosos, barons, inquisidors, frares i monges, moral cristiana, senyors de possessió, comissaris, oficials, canonges de la Seu, governadors, militars, censors, virreis, agutzils, botiflers, índex de llibres, trones d'esglésies, escoles de teologia, guàrdies, recaptadors d'impostos, botiguers, patricis, advocats, propietaris de plantacions...
D'una altra banda, la creu.
Representada pel món de la il·lustració, que vol fer llum sobre la realitat crua i dura que pateix la humanitat, i s'afanya a aconseguir mitjans eficients que portin a superar-la transformant-la. Ciència, filosofia, medecina, crítics, heretges, conspiradors, antireligiosos, lògies, astrònoms, matemàtics, físics, químics... Gent afanyada a recercar l'alliberament de la humanitat al més alt nivell possible, mirant d'ensorrar "el tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l'obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l'aristocràcia espanyola" (pàg. 92).
I, finalment, el cantell de la moneda.
Representat pel poble: pagesos i menestrals, pastors, missatges, porquerets, hortolans, caçadors, criades, xuetes, pescadors, soldats, conspiradors, jueus conversos, esclaus, pobres que demanen almoina, presos, dones que han esperat un canvi social inajornable, infants, desheretats, obrers, jornalers, multituds afamegades, picapedrers, teixidors, negres revoltats a les colònies, mariners, revolucionaris, indis, esclaus, treballadors, joves desemparats, serventes, assemblees populars... On rau i roman, sobretot, -tant per al protagonista com per a l'autor del llibre- la dosi més elevada i profunda de saviesa humana i de cultura enriquidora a destriar-hi.
4. Gent que fa història republicana
Al costat del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, hi compareixen molts d'altres personatges d'arreu del Planeta que, d'una manera o una altra, s'hi relacionen.
D'entre aquests, cal esmentar-ne:
Membres de la família... "Tots nosaltres érem fills il·legítims d'àvies i mares que havien entretingut els tedis amb l'administrador de les finques o qualsevol servent. La nostra nissaga pretesament immaculada no era més que el resultat final de generacions d'aristòcrates enganats tradicionalment per esposes i amants..." (pag. 64)
Dones enaltides... Tot i que no siguin gaire nombroses les dones que apareixen amb nom i llinatges en el decurs de la novel·la -una quinzena de dones enfront de més d'un centenar d'homes-, el paper que hi exerceixen elles, tanmateix, sobresurt ben rellevant. En àmbits diversos, i en tasques diferents.
Sobretot pel que fa a les dones de poble, les més modestes i senzilles, les que esdevenen i es comporten com les més fermes lluitadores. Se'n remarca la participació activa, intensa i aferrissada en les lluites més decidides, orientades clarament a enderrocar el règim caduc i a instaurar-ne un altre de novell.
Colla d'amics conspiradors... Companys i germans de lògies diverses, escampades arreu d'Europa, que s'ajuden mútuament a introduir obres prohibides dins l'Espanya catòlica, llibres considerats perillosos, escrits que figuren a l'índex de les prohibicions decretades per autoritats militars, civils i eclesiàstiques d'aleshores.
Mestres ideòlegs del moment.. Com Robespierre, Saint-Just i Marat, -el triumvirat sanguinari-; com Hébert i Chaumette; hi sobresurt també Rousseau... També Napoleó i els seus somnis de modernització de l'armament pesat, l'artilleria... També Sade, amb la força penetrant dels seus escrits... on l'autor s'hi atura una mica més detengudament.
Hi reconeix la confiança que manté el marquès en la força dels seus escrits, tot i la destrucció dels seus estimats originals per part de la seva esposa. Un cop dur del qual mai no es recupera i que en refreda per sempre les complicades relacions que hi manté. Davant la major desgràcia de la seva vida, amb més de catorze anys de feina intensa ben perduda, prova de recuperar-ne l'obra de dècades que li han destruït...
Del marquès de Sade, se'n remarca, a la novel·la històrica de Miquel López Crespí, el projecte per a la millora de la salut mental dels ciutadans francesos... la seva visió d'un futur, imaginari, existent només en la seva imaginació, pel qual un equip assenyat d'arquitectes fan sorgir, de les naus immenses de catedrals i esglésies, edificis nous consagrats a l'ensenyament, la protecció del petit comerç i l'artesania, llars de persones d'edat, grans biblioteques, teatres gratuïts, llocs d'oci, espais d'encontres juvenils, sales de ball i d'esbarjos amorosos...
5. Llibres i fusells, a mode de cloenda
Si algun element em queda clar, en el decurs de la lectura d'aquest llibre, és el model republicà de societat que s'hi projecta i s'hi proclama.
No és cosa d'ara, solament. Ja fa molta d'estona que la pervivència d'un model d'estat com l'espanyol, visceralment monàrquic, continua engolint-se durant segles altres models de República Catalana somniada, planejada i plantejada, imaginada i proclamada...
Des de fa temps, també, s'hi mou i s'hi belluga una munió de gent agosarada que roman "al servei de la creació d'un estol de repúbliques lliures que han de ser el fonament d'un món nou" (pàg. 196), a l'interior d'Europa en el futur.
Es valora i considera, sobretot, que la força de la paraula i la cultura esdevenen del tot imprescindibles, a l'hora de bastir noves societats republicanes. Tant a Europa com a Amèrica Llatina. Paraula i cultura, imprescindibles, sí.
Ho manifesta el protagonista de la novel·la, quan roman reclòs al penal immund, enmig de la jungla veneçolana: "Que la República Catalana no hagués pogut consolidar-se ampliant-se fins a València, les Illes i les nostres terres en mans dels francesos, no volia dir que les idees per les quals sempre havíem lluitat no haguessin arrelat a Amèrica. Ho vèiem cada dia amb els nostres ulls..." (pàg. 201)
La força de la paraula i la cultura, és clar i evident que resulta indispensable a l'hora de bastir un model de societat republicana. Els fets demostren, també, que ambdós elements mai no resulten totalment suficients.
Hi calen altres eines. Gairebé sempre es fa precís l'ús de la força de les armes!
Aquesta fe en les possibilitats reals de transformació de la política, mitjançant la utilització de les armes i els exèrcits, porta a reconèixer en novel·la que "un poble desarmat és un poble sense futur, sotmès per a tota l'eternitat als seus dominadors" (pàg. 175).
El protagonista mallorquí de la novel·la, Miquel Sureda de Montaner, n'és testimoni viu i ben directe.
En proclamar-se a París "el dret a la insurrecció armada contra els governants que no complissin el mandat encomanat", és a dir, "el dret inalienable dels pobles a la insurrecció armada contra els seus governants quan aquests es desviassin del camí marcat per les assemblees d'electors, pels diputats elegits pel poble", s'hi reconeix clarament que a la vora de cada llibre, també, hi ha d'haver el fusell de combatent per la llibertat! [...]
Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008
Blog Promocat - http://promocat.cecili.cat/post/54261
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) -
Turmeda | 11 Març, 2026 20:32 |
Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)
Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.
Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.
És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.
Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.
Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.
Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.
Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.
A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.
Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.
Pere Rosselló Bover (Juny 2018)
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La narrativa insular del segle XX i els escriptors de sa Pobla
Turmeda | 10 Març, 2026 14:31 |
(1 vídeo) És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)
La narrativa contemporània i el compromís polític (III)
Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!
La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Blai Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Pobla i les supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Turmeda | 09 Març, 2026 18:45 |
Sa Pobla i les supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. (Miquel López Crespí)
La padrina, dreta al meu costat, no parava de resar el rosari. De tant en tant es treia una estampeta amb la imatge de la mare de Déu de Lluc i la besava de forma reverencial. Sempre portava dins la butxaca aquesta estampa i la de sant Miquel. Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.
La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.
Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.
Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...
Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.
Era el cas de la padrina. Em demanava quants d´horts desaparegueren any rere any davall les seves dèries. Jo era molt petit, però record les bregues familiars amb el padrí Rafel quan la padrina li deia que havia venut el figueral de son Moix, la sínia de l´Albufera, son Siquier... En més d´una ocasió hi hagué plats espanyats i crits. La repadrina plorava a un racó veient com la hisenda anava desapareixent a una velocitat vertiginosa.
Mentre anava llegint el meu tebeo sentia com la padrina recriminava l´oncle, condemnat a patir en el purgatori:
--T´ho vaig dir moltes vegades i no feres cas. Ves a missa cada diumenge i festa de guardar, no vagis amb els amics a veure dones perdudes a Palma, no agafis d´amagat sacs de mongetes al teu pare. Em miraves i notava com les meves recomanacions t´entraven per una orella i et sortien per l´altra. T´ho vaig explicar ben explicat: cada mala acció feta a la terra és apuntada al cel. No hi ha res que se salvi de la vigilància de Déu Nostre Senyor i els sants que l´envolten. Anaves acumulant anys i més anys de patiment etern i no te n´adonaves. Mira el que haig de fer per a poder enviar-te amb els bons, amb els purs, amb aquells que cregueren en els manaments dels pares i de la santa mare Església.
Després, a la mateixa sessió, demanava de parlar amb el pare i, com si estàs al seu costat, li feia confidència de les novetats de la casa. Li parlava de les matances, els quemaiots, sobrassades i botifarrons que s´havien fet, li donava noves dels antics missatges i jornalers de la família, els que encara eren vius, els que havien mort. A la sala, situada al darrere de la casa, no es sentia res. Si de cas, algun cotxe circulant pel carrer, la veu d´una mare renyant el fill... A l´habitació del costat jo continuava amb els tebeos, submergit en una batalla de tancs, en l´atac de l´aviació alemanya a Londres, en una aventura de Superman salvant milers de persones d´una sobtada inundació, dels extraterrestres que volien destruir la Terra.
Al final de la sessió d´espiritisme, quan la padrina ja havia pagat a madó Coloma, tornàvem en tren al poble. La padrina era feliç. Taral·lejava vells romanços apresos a la seva infantesa, tonades de la feina pagesa. Jo la mirava de reüll: somreia de forma ostensible. Vivia solament per a aquells moments. No hi havia res més que importàs. Poder parlar amb el fill i el pare morts! La seva existència no tenia altre sentit i, com una locomotora que necessita carbó dia i nit, en el fogó anaren desapareixent bona part de les propietats de la família, les joies heretades de generació en generació.
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Les dones mallorquines perseguides i assassinades pel feixisme
Turmeda | 08 Març, 2026 15:34 |
Antoni Tugores descobreix les Víctimes invisibles del franquisme a Mallorca
L’historiador manacorí retrata dotze històries de dones “que havien de gestionar la fam i misèria”
J. Socies | 29/03/2011
L'historiador manacorí Antoni Tugores (Manacor, 1948), després dels llibres Antoni Amer, La història robada i Manacor. La guerra a casa, torna a les llibreries per tractar i descobrir-nos un sector de la guerra civil i el franquisme fins ara poc conegut, les dones. A Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franquisme, Tugores hi mostra dotze històries, dotze vides en femení que, com l'autor explica, "la dona era qui havia de gestionar la fam i la misèria en temps de guerra i de postguerra".
Aurora Picornell, Magdalena Roig i Joana Caldentey Amer són algunes de les dones que Tugores dóna a conèixer en el llibre. "A Mallorca moriren 16 dones, deu d'elles a Manacor i sis a Palma, que coneguem de moment. En el llibre no surten totes, ja que no pretén ser un relat exhaustiu d'aquestes dones. Les que hi surten són les que hi ha en els arxius". Per fer aquest recull, Tugores ha examinat causes i sumaris. "El 90% està tret a partir de documentació, ja que en alguns casos jo no coneixia res de la protagonista, ni la memòria oral tampoc no me n'ha sabut dir res".
El llibre, que va néixer de la inquietud del Col·lectiu de dones de Llevant per conèixer el paper de la dona durant la guerra civil, és el resultat d'un article que Tugores elaborà per aquest col·lectiu i que després publicà al setmanari de Manacor Cent per Cent i que li va fer guanyar el premi de Premsa Forana al millor reportatge. Llavors, a l'historiador també li rodolava pel cap un comentari de Jaume Santandreu sobre el seu llibre referent al batle Garanya. "Santandreu em digué per jo amb aquesta història he descobert un personatge que es fa més gran que el batle, la seva esposa, Magdalena Roig". Després de tot això, Tugores anà més enllà i espigolant va descobrir les noves històries, que ara veuen la llum. Per l'investigador, la història està plena de grans herois, sempre homes, però hi ha moltes heroïnes, invisibles, anònimes, i crec que valia la pena acostar-nos a les dones, amb la seva gran generositat, la humanitat il·limitada i la valentia poc comuna".
Segons el pròleg de Jaume Claret, "el narrador espira a l'objectivitat, però sense renunciar ni amagar la seva imparcialitat". Antoni Tugores assenyala que "aquella por encara la patim tots avui, la dona tal vegada amb més causa, ja que aleshores l'home podia partir, era ben vist, però la dona havia de quedar amb els infants i mirar de sobreviure de la millor manera". El llibre, publicat per l'editorial Tria i amb pròleg de Jaume Claret, serà presentat avui vespre, a les 20 hores, al Teatre de Manacor per l'advocada Cristina Almeida.
Diari de Balears
N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)
Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).
Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.
En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.
Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.
El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.
El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".
Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La generació literària dels 70 i Llorenç Villalonga - Dues novel·les de Miquel López Crespí
Turmeda | 07 Març, 2026 21:16 |
Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)
UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL
Per Miquel Àngel Vidal, escriptor
Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.
Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.
Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.
Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.
El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.
Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga
L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca
Per Núria Martí
Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.
Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.
Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
Turmeda | 06 Març, 2026 10:44 |
Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)
UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL
Per Miquel Àngel Vidal, escriptor
Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.
Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.
Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.
Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.
El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.
Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga
L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca
Per Núria Martí
Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.
Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.
Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Memòria republicana
Turmeda | 05 Març, 2026 10:30 |
Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica
Per Miquel López Crespí, escriptor
Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.
Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.
‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.
I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.
D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.
Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.
La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.
No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.
Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.
‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.
‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.
‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.
‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.
‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.
‘Inútilment.
‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.
Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.
‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.
El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.
I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.
Els nostres morts
Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.
Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.
A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
Turmeda | 04 Març, 2026 16:48 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant. (Miquel López Crespí)
Volia escriure i era completament impossible. Les idees em bullien al cap però quan provava de portar-les al paper no em sortia res. Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.
Anar cap passat.
Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant.
D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de médiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitavem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell anys la patata havia anat barata a Londres només restaven despeses per abonar.
La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplis l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.
Les revistes de sa Pobla Sa Marjal i Vialfàs em fornien d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobava nombrosa documentació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a la indignació per la manca de solucions sorprén, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats.
L'editorial, deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".
Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.
Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria de terres dels voltants, va quedar tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.
La torrentada no solament havia omplert de pedres els horts; en l'entorn familiar, i el cas també va ser idèntic per a molts veïns, la riuada esbucà part del safareig que just acabava de construir-se i, per a fer més mal, també va inutilitzar un motor nou de gasoil just acabat d´adquirir.
A la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals, darwinistes i, també, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.
Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a la religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer.
Però en temps de la plena de mil nou-cents cinquanta-vuit no hi havia trams de torrent encimentats. Les fotografies de Barceló que il·lustren el reportatge d'Alexandre Ballester del número 42 de la revista Vialfás ens mostren el carrer de l'Assalt completament inundat. La fotografia, feta des del davant del cinema "Coliseum" (Can Pelut), és ben demostrativa de la força de les aigües que, després d'inundar els camps, entraven fins a l'interior del poble feien malbé cases particulars i negocis.
La torrentada que vaig patir en carn pròpia veient les destrosses que l'aigua havia fet en l'hort del padrí i en els dels nostres veïnats, era ben igual que la descrita pels cronistes de totes les èpoques. Mai no podré oblidar el paisatge de desolació que restava després del pas de la violència de les aigües desfermades. La terra dels horts portada, mercès a la riuada, fins a l'Albufera o acaramullant-se en camps llunyans. Uns rebien tones i tones de pedres; altres la terra, mesclada amb pedres del torrent procedents dels horts dels voltants. En uns altres indrets, i ho vaig veure amb els meus ulls, la destrossa encara havia estat més paorosa: romputs els dèbils murs de contenció que protegien els camps, la força de la inundació no solament s'havia portat lluny la terra, la collita tan difícilment treballada, sinó que s'havia emportat mig hort del pobre pagès.
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Illes - La resistència cultural antifranquista en els anys 60 i 70
Turmeda | 03 Març, 2026 21:40 |
Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com l'ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novella, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novella, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) era obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària. (Miquel López Crespí)
Antoni Catany i els amics dels anys 60
Per Miquel López Crespí, escriptor
Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de... la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excellents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia.
En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excellent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'installà definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).
Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. L'afecció a la fotografia, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.
Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'Or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d'Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca.
Mirant aquelles fotos veig na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Matas i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.
Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com l'ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novella, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novella, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) era obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària.
A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l'esforç de Francesc de B. Moll) el 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear. És l'any del primer disc d'Edigsa que em cau a les mans: Al vent, de Raimon; cançó, per altra bada, que ja havia escoltat per l'emissora clandestina del partit de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent).
De tota la colla de l'estudi de Gerard Matas (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més relacionat amb el marxisme antiestalinista. Moltes de les revistes procedents dels països de l'est les passava als amics per a fer-les circular per Ciutat. De la Xina, com ja he dit en un altre article, m'enviaven diverses publicacions (començava la Revolució Cultural Proletària). Igualment en rebia de Cuba (el Che Guevara i Fidel Castro demanaven a través de la Tricontinental -una conferència mundial de tots els moviments guerrillers del món- la creació de molts Vietnams per a acabar definitivament amb l'imperialisme i el neocolonialisme). Després d'alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l'estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat. Tenc igualment nombroses fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Matas, Biel i Pere Noguera) m'ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l'amistat, la solidaritat i, sovint, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l'amistat m'ajudà sempre a conservar.
El mateix 1968, coincidint amb els esdeveniments revolucionaris a París, vaig anar a Barcelona amb Gerard Mates. En Guillem d'Efak li havia muntat una "presentació" oficial a la Cova del Drac. Aleshores tots els cantants afeccionats que pugnaven per integrar-se dins del naixent moviment de la Nova Cançó feien una "presentació oficial" en aquest cau. Però d'aquesta història en contarem més coses en altres capítols.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Pobla i els presoners republicans
Turmeda | 02 Març, 2026 10:05 |
Sa Pobla i els presoners republicans.
"És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon..." (Miquel López Crespí)
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
Ja fa seixanta-tres anys. El terror va a lloure pels camins de Mallorca. Munió de botxins, àvids de sang, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. En el seu llibre, Josep Muntaner i Cerdà explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors d'homes. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". Ara ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures, matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Cerdà, veiem els perseguits, esgotats, amb fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".
Els homes i dones que surten a No eren blaves ni verdes les muntanyes són els herois populars que, indubtablement, m'han inspirat -entre moltes d'altres històries- per escriure L'Amagatall, la novel·la que guanyà recentment el Premi "Miquel Àngel Riera". Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèllula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".
És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon...
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Consell de Mallorca, 2002) Pàgs.127-130.
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA
Turmeda | 01 Març, 2026 21:36 |
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)
EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)
L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.
Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.
Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.
La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)
EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)
Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.
Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.
- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).
Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.
Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el P"C"E s'havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.
Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!
Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del P"C"E amb els enviats personals de Juan Carlos.
"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".
Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).
Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.
En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del carrillisme (P"C"E).
"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".
El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".
Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)
EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)
A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.
A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.
Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!
El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".
A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.
Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.
Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.
'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.
'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".
Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La narrativa insular del segle XX -- Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda (un capítol de la novel·la El vicari d´Albopàs)
Turmeda | 27 Febrer, 2026 10:31 |
Sa Pobla (Albopàs) – Cau la nit - Records dels Anys 10 i 20 (V) -
El poble és una vila industriosa, oberta a totes les innovacions que ens pot aportar el progrés ben entès. Un progrés adreçat a millorar la vida de cada dia dels membres de la nostra comunitat. Mai a pervertir l’ordre normal de les coses, les idees heretades dels avantpassats. Són uns pagesos que, malgrat que en èpoques antigues, quan la pesta assotava les terres del pla i, més endavant, la sequera, el paludisme i l’emigració constant cap a Amèrica podien indicar l’inici de la decadència, moguts per un poderós ressort interior, una força atàvica, de ferro, sempre han sabut alçar-se sobre les desgràcies i continuar avançant malgrat tot. (Miquel López Crespí)
Cau la nit damunt Albopàs.
És l’hora de refugiar-me pels secrets racons de l’arxiu parroquial.
He de pensar a dir a na Catalina que pensi a fer una neteja d’aquest espai oblidat per tothom: niu de rates i teranyines, pols cobrint els venerables volums que narren la història del poble. Demà li diré que llogui un parell de dones per fer la feina. Ella sola no podrà acabar amb la desídia de dècades. Es nota, es palpa en el vell recinte, que els rectors i vicaris que em precediren no visitaven gaire aquest espai ple de fantasmes i les més diverses evocacions. S’ha de posar ordre; trobar algun estudiant que, amant de la història, em vulgui ajudar a situar els volums cronològicament. Escriuré una carta al bisbe per a demanar si em podria enviar professionals especialitzats en la restauració del que estigui més deteriorat.
Em voldran donar suport? Tenc els meus dubtes. Sé que les necessitats del bisbat són enormes i, sovint, els governs de torn a Madrid no volen saber-ne res de les urgents necessitats dels catòlics.El que més em preocupa són els volums i carpetes plenes de documentació que hi ha al soterrani. Quan, en una època pretèrita, algú de la Sala ordenà que es fes així, ningú no va pensar en les inundacions que passen inexorablement cada parell d’anys. El torrent de sant Miquel no perdona cases ni horts quan davalla crescut, rabiós, com si volgués fer pagar els homes pecats i blasfèmies. Com s’han salvat aquests documents fins al present? Alguna ànima bondadosa, amant de la nostra història, en tenia cura quan hi havia senyals d’inundació? Un dia d’aquests demanaré al batle si l’Ajuntament té alguna brigada especialitzada en aquests afers. Però ho dubt.
Em fa l’efecte que abans de la meva arribada a Albopàs hi degué haver algú preocupat pel destí final de l’arxiu. Si alguna persona mira amb deteniment el que hi ha al soterrani, l’estat dels llibres, podrà copsar com no sempre el vigilant va ser-hi a temps de salvar el material de les aigües. El verdet, la humitat que encara hi plana, sinistra, per damunt el paperam, així ho indica. Sovint he obert patracols il·legibles. La humitat, l’aigua que un dia va ocupar alguns racons d’aquest enfony, ha esborrat la tinta dels segles passats i només et trobes amb grans taques de color indefinit i que no et permeten de llegir cap lletra. Amb esforç pots endevinar que allà hi havia un dibuix, a l’altre pergamí una llista de comptes, a l’altra banda un sermó o un discurs de preterits notaris d’Albopàs.
Un dia d’aquests plantejaré el problema a la Sala i esper que em donin alguna/{qualque} solució adient. L’espai de l’arxiu s’hauria d’ampliar. Cercar una casa molt més gran, contractar una persona només per a aquesta tasca. En cas contrari, si no se salva el aterial, res no podran esbrinar els nostres successors del que va ser Alpobàs en el passat. La nostra existència com a poble desapareixerà, engolida, dissolta pel vendaval furient de l’aigua del torrent de sant Miquel!
En Ros, el moix, m’ha seguit fins aquest racó i se situa en una cadira prop de la meva. Em mira de forma insistent, talment demanant què faig aquesta nit, tancat en aquest ambient polsós. Ni es molesta a cercar cap de les rates que sent trescar per davall els vells prestatges de l’arxiu. Ben menjat, aviciat per na Catalina, no té necessitat de sortir a les nits a cercar recapte. Dorm i menja. Vigila des de la distància els meus moviments i els de la criada. S’amaga a les cambres de dalt de la vicaria quan compareix gent a demanar una missa, organitzar un casament, un bateig, un funeral. Quan han marxat les visites, davalla lentament des del pis superior i, fent una ullada d’assenyat investigador, torna a seure al sofà del despatx. Mig adormit vigila amb un ull obert els ocells que piulen pel jardí. Es disposa a dormir hores i hores, fins que tengui fam i vagi de nou a la cuina a miolar a na Catalina o, rapinyant els baixos de la meva sotana, m’indiqui que ja és hora de deixar la lectura.
Aquesta nit en Ros no té son. Per això em vigila sense perdre cap moviment de les meves mans.
Obr el volum que registra els incidents de la construcció de la nostra església. En sortir els primers números de la revista Sa Marjal voldria fer uns articles per a explicar als nostres parroquians els fets més important de la construcció de la immensa fàbrica de pedra que agombola les nostres tristors i alegries.
Llig:
“Die XXVI mensis Augusti anno a Natus Domini MDCLXXXXVI.
‘In dei nomine vuy convocats i ajuntats los honors jurats en la casa y universitat de la present vila d’Albopàs per raho per efecte de haver de tenir i celebrar consell a saber es Joan Serra de Gabriel jurat i conseller, Antoni Serra de Son Caldés, Jaume Palou, Joan Sabater del Pujol nou, Onofre Serra, Rafel Cladera, Gabriel Serra paraire, Pere Antoni Palou, Joan Serra notari, Pere Antoni Ferragut i Canaves conseller extraordinari, Guillem Socias, Josep Bennàssar, Martí Comas, Antoni Crespí, Joan Palou de Miquel, Nadal Cladera, Jordi Santandreu de Joan, Joan Capó picapedrer, Ramon Passcual del molí, Antoni Llinas Sion, Antoni Serra Poquet, Gabriel Serra de Gaieta, Antoni Serra de Marina fill de Sebastià (...) fonch proposat per lo jurat Joan Serra de Gabriel, jurat major en nom i consentiment de los demes jurats dient (...) donar los notitia com el Molt Reverent Sr. Dr. Thomas Serra prevere i rector de la parroquial iglesia de esta vila, axi a nostres antescessors jurats com a nosaltres matexos mos ha dit que si volem posar ma en fer iglesia nova o cap d’altar nou, que ell pagara uns bens de la obra que se anira fent, pagant dos tersos de bens comuns de la nostra Universitat, avis de lo qual mos ha aparegut donar notitia a Vostres Merces, que veuen necessitat tan gran de donar principi a dita obra, i per ser la esglesia poch capas que es numero de persones de esta vila, que essent alguna festa extraordinaria no cabem a la iglesia ni per anar molt a missa conforme han experimentat el dia que plou, i axi Vostres Merces donaran son vot y passes de lo que tindran a be y discorreguts los vots i parer de un e al altre com es costum fonch conclus, finit i determinat lo dit consell nemine discrepante, que attes dit Sr. Dr. Thomas Serra, prevere i rector de dita vila ha offert pagar el terç de la obra pia de la iglesia pagant dos tersos de bens comuns que se comensa dita obra de la iglesia en fer el cap de la iglesia nou del millor modo que sera convenient consabuda primer ses materies ab persones practiques i expertes y que ara de bens comuns se preguen y gasten 200 lliures y 100 lliures del dit Sr. Rector que ditas dos mpartides son 300 lliures, suplicant al dit Sr. Rector concedesca y dona ajuda a la dita obra tot lo que sera possible de les almoines de les confraries de la dita iglesia”.
El campanar es comença bastir a finals del segle XVI i la gran fàbrica de la nau no s’acabà fins a començaments del XVIII. Ho diuen els grogosos papers que mir. Furgar entre els vells pergamins és un dels meus entreteniments preferits. Saber què hi havia sota la pedra viva del trespol abans de la construcció del gran temple d’Albopàs. Què es degué fer de l’esglesieta del segle XIII? Enderrocada, degué servir per a bastir els fonaments de l’actual? El rector m’ha dit que un dia m’ensenyarà a distingir les petites restes que encara hi ha de l’antiga construcció a les parets del nou temple. El cert és que el poble necessità setanta anys per a bastir un campanar de vint-i-vuit metres d’alçada. Quasi tota una generació de picapedrers!
Quan acabam de resar el rosari amb les Filles de Maria i les monges franciscanes em tanc dins els arxius parroquials. Submergit entre vells llibres enquadernats en pell, escrits a mà amb aquella lletra d’antics escrivans difícil de desxifrar, em submergeix en les fondàries d’un temps en el qual la vida era consagrada a major glòria de Nostre Senyor. En el Llibre vell de depòsits i esmerços es troben llistes infinites de noms i llinatges de centenars de picapedrers, mestres d’obra, trencadors de pedra, ferrers, artesans de la fusta, fabricants de guix: Martí Totxo, Agustí Isern, Nadal Sastre, Llorenç Serra, Martí Barba, Joan Company, Miquel Soler... i així centenars i centenars de noms més. Un poble sencer bastint l’alt edifici de la Fe! Un exemple per a les futures generacions!
I, en els mateixos llibres arnats, amb pàgines menjades pels cucs de la destrucció, les resolucions dels jurats d’Alpobàs per a bastir el gran temple parroquial: vendre terreny d’Albopàs per a pagar les lliures necessàries a tot l’exèrcit de treballadors que fan feina en tan magna obra. Demanar suport al bisbe de Mallorca, enviar cartes a Barcelona, Madrid i Roma. M’imagín els problemes d’aquells dies. Com fer front a totes les despeses que tenen els jurats de la Vila? Som lluny de l’engrandiment dels anys futurs. El temps d’esplendor d’Albopàs encara ha de venir. El pa que es menja s’aconsegueix amb sang i suor. Per això mateix no hi ha cap pagès que, en encetar el pa cuit al forn de la casa, no li faci una creu amb el ganivet. {A casa ho fem encara! Jo, ho faig!} Altres el besen abans de portar-lo a la boca. L’època futura és mala d’endevinar. Els jurats tenen deutes que han de satisfer: pagar els mestres de la vila, el metge, el costós allotjament dels soldats, sempre a càrrec de l’Ajuntament, els imposts cada vegada més elevats per a sostenir les guerres del rei, la reconstrucció de la carnisseria feta malbé per les darreres tempestes quan l’aigua del torrent de sant Miquel inundà places i carrers, el pagament a missers i notaris a causa dels nombrosos processos judicials que els jurats han d’emprendre per a recaptar els tributs que demana la Cort, el manteniment de camins i ponts... Hi ha famílies que no mengen per a fer front a les contribucions, i sovint se sustenten de l’almoina que donen els rics, els queviure que a vegades reparteix la rectoria...
I enmig de tot aquest embalum, voler bastir l’església més gran de la comarca? Una població que no arribava a les dues mil ànimes... es podia permetre el luxe d’una empresa semblant?
La llum del quinqué em cansa els ulls. Per quin motiu han deixat sense instal·lació elèctrica aquest indret? Potser perquè ningú mai no ha demanat per venir-hi a consultar cap document. L’arxiu es tractat com si fos un magatzem de guardar-hi ginys inservibles: arades, càvecs i xipons que ja no són útils a ningú, paners i senalles espanyats que serviran per a cremar a les properes festes de sant Antoni, cadires sense seient, balancins sense tela, vells canteranos corcats, vaixelles inservibles, cullerots i olles de matances que no fa servir ningú...
S’ha fet tard.
És hora de plegar.
He de deixar de consultar els antics volums de l’arxiu per a descansar. Sovint m’atur a reflexionar en el temps passat i no acab d’entendre com d’aquella vila pobra i necessitada sortien els diners, la força de voluntat de començar una obra d’una tal envergadura. Els homes de la Sala s’havien d’enfrontar amb uns obstacles insuperables. Quan ja pensaven tenir els picapedrers per avançar en la construcció, sempre endarrerida, sempre mancada de la gent necessària, de les lliures per pagar els treballadors, arribaven ordres per enviar homes a les galeres reials, per mesos o per un any, però essent sempre un problema per donar continuïtat al projecte.
El viatger Jeroni de Berard i Solà ens informa com, a mitjans del segle XVIII, Albopàs tenia 2.266 habitants distribuïts en sis-centes cases. Un poble de tretze carrers que ampliaven els inicials del temps de les ordinacions del rei Jaume II. Terra magra per a la producció, talment com descriu el famós viatger, patint encara la cruel, però necessària repressió a la qual foren sotmesos els malfactors de les Germanies a començaments del segle XVI. Arreu confiscacions, execucions per a escarment de futurs lladres i rebels. Justícia com pertoca, però perniciosa per al normal desenvolupament de la població, delmada en tot moment per la fam, la pesta i les lleves de reis i emperadors.
Els arxius tan sols relaten el preu dels treballs, els diners pagats als mestres d’obra i jornalers encarregats de bastir el gran edifici. Però mai es relaten els esforços de milers de pagesos anònims que aportaren, de forma desinteressada, hores de feina ajudant els picapedrers, ajudaren amb carros i bèsties a portar pedra de Binissalem i de les muntanyes properes, cantons de Muro, guix que tenien per a fer les cases particulars i que lliuraren a la rectoria, el marbre que s’havia d’emprar per a fer un casalot de senyor important. I les dones, malgrat la feina al camp i la casa, aportant dinars i tota mena de queviures per als treballadors! Què hauria costat bastir l’església sense l’aportació en feines voluntàries i en materials i menjar? Ben cert que el cost final hauria estat molt superior al que registren els polsosos volums que consult! El pressupost no hauria bastat malgrat les donacions de rics comerciants i propietaris. El bisbat no es podia fer càrrec del cost de totes les obres religioses que es feien arreu de Mallorca.
Com a l’edat mitjana, aixecar una catedral, una església com la d’Albopàs, comportava una obra gegantina, de generacions. Els fills substituïen els pares i els néts continuaven la feina fins que, finalment, entre càntics i músiques, es donava per acabada la magna obra.
La maçoneria i el republicanisme laic del present sempre han criticat tota mena de suport a la construcció i manteniment d’edificis religiosos. Posen com a excusa les necessitats d’habitatges per a les classes populars, la manca d´escoles i hospitals, ignorant que bastir un temple significa elevar hospitals d’una altra mena: bastiments per a guarir l’ànima de les persones, alçar poderoses murades contra el Mal. De què serveix guarir una malaltia si la teva ànima és condemnada per a tota l’eternitat?
No ho volen entendre.
Per als catòlics el temple és el bastió des d’on resistir totes les adversitats, la trinxera des de la qual resistim les onades del liberalisme, de tot el verí que ens arriba de l’exterior. I no solament això: els temples, els oratoris escampats arreu de la geografia mallorquina i espanyola, són un vertader hospital, també, on guarir les malalties de les persones. La curtor dels ateus i liberals els fa afirmar que ells no creuen en miracles. Vana inflor! Quina ignorància! Obliden la llarguíssima història de guariments miraculosos que recullen els llibres d’història! O és que mai no han visitat les capelletes plenes d’ofrenes dels homes i dones salvats per gràcies de Déu, la Verge Maria i tots els sants? No vull parlar dels fets comprovats per metges i grans científics que s’esdevenen diàriament a Lorda i Fàtima. Tot plegat és prou conegut. No en parlem del que passa a Lluc, amb la constant actuació salvadora que fa la Mare de Déu! Aquí mateix, prop d’Albopàs, la nostra Verge de Crestatx ha salvat i salva nombroses vides: tripulants i passatgers de vaixells enfonsats, miners presoners al fons de la mina que pensaven no veurien mai més la llum del sol, incurables malalties del cor, coixeses, cecs que de sobte hi tornen a veure, tísics que recuperen la salut, mals de panxa que desapareixen en un instant, estranyes tristors que porten a la tomba vençudes, tot solucionat per haver begut aigua beneïda de la font de l’oratori de Crestatx dedicat a la Mare de Déu de Lorda! Sovint basta amb dedicar una missa a la verge, d’altres un penediment sincer pels pecats comesos o, simplement, resar el rosari agenollats davant la sagrada imatge.
Tot allò que la ciència ha donat per insalvable té solució a força de la Fe demostrada pels creients. No hi ha més cec que aquell qui no hi vol veure! Un estol d’ignorants refugiats sota la creença que les potingues de l’apotecaria són més eficaces que la protecció de sants i verges!
Recentment l’Albopàs s’ha vist afavorida per una pluja de divines salvacions. Només en un mes s’ha pogut constatar com madó Francina de can Puigverd, una al·lota membre de les Filles de Maria a qui queien els cabells i ningú sabia com aturar aquesta desgràcia, guaria de sobte en haver begut l’aigua de Crestatx i comanant mitja dotzena de misses per a la seva curació. I n’Antonina de can Peixet, una pobra nina d’onze anys, patint una greu malaltia de cor que li impedia jugar i caminar com les seves companyes, extremunciada fa quinze dies, en agonia constant, sanà de sobte tot just havent begut l’aigua santa. També va ser molt comentada la curació d’un al·lotet de quatre anys, en Felipet de Can Xim, que fa uns dies patí una greu cremada a la panxa per haver-li caigut al damunt una olla d’aigua bullint on la seva padrina preparava el dinar. Se li aplicaren tota mena d’untures per a aquests casos, però res servia per alleugerir el dolor del pobre infant. El metge va assegurar que no en sortiria, però al cap d’unes hores de prometre unes misses a la Mare de Déu de Lorda la mortal cremada ha començat a desaparèixer. Ja no pateix cap mena de dolor. Les monges franciscanes que en tenen cura resen tot el dia parenostres i rosaris per la curació que han vist davant el seus ulls.
Però no acaben aquí els miracles! Un dia vengué a veure’m una mare, na Joaneta de can Tomeu, desesperada en veure que el seu fillet de només set anys, malalt dels ronyons, emmagria de dia en dia i ja caminava ajupit, havent perdut les ganes de menjar i anar a escola. Les medecines de la terra no li servien del res i, finalment, pensaren en la Verge de Crestatx. Havien anat i consultat molt metges i curanderes, provat munió d’herbes, passat per les mans dels sanadors famosos de Mallorca, i res no hi havia servit. Li vaig recomanar que portassin a l’infant una ampolla d’aigua de la Verge i al cap de pocs dies es notà la increïble millora provinent de la misericòrdia del cel. El jovenet començà a jugar amb els altres al·lots del seu carrer, li desaparegué el mal de ronyons, i ara tresca com una cabra de muntanya, feliç i rialler.
Aleshores, en el temps que registren els vells llibres que consult, els homes bastien per a l’eternitat. No hi havia preses. Tot funcionava meticulosament, amb la precisió matemàtica d’un rellotge suís.
Mentre prepar mentalment l’homilia d’aquest diumenge, veig tot l’ample buc de la nau, les capelles plenes de gent, els capitells bellament treballats de Pere Palleres que l’any 1699 cobrà onze lliures, sis sous i vuit diners per fer els fullatges de dotze capitells. Alç la mirada cap al cel: les impressionants voltes de creueria amb les escultures policromades que hi ha a cada volta i ningú no veu. Conec cada figura una a una! Quan el temple és buit m’entretenc amb el petit telescopi de contemplar la lluna i les estrelles a esbrinar cada un dels misteris que els mestres artesans del passat deixaren a cada racó de l’església. Alguna de les monges que netegen el temple quan hem acabat les misses em mira com si veiés un boig escapat del manicomi. Segur que pensa: “Què hi fa el vicari mirant les pedres de les altures?”.
D’altres vegades, just quan vaig arribar a Albopàs em vaig entretenir contemplant cada un dels quadres i escultures que tenim a les capelles que envolten la gran nau. Quadres representant sant Magí, el beat Ramon Llull, el retrat del rector Tomàs Serra, a la sagristia, donant almoina als pobres, símbol de la preocupació constant del clero pels més desvalguts. Contemplava les imatges del Crist crucificat, el retaule de les Ànimes i de nostra Senyora del Roser, les pintures del basament de les columnes, els àngels que pareixen sortir volant de qualsevol racó del temple en penombra... Si el senyor em dóna vida, voldria escriure un llibre explicant l’origen de cada detall del temple. Saber qui va pintar o esculpir aquella estàtua, pintar aquell quadre, cisellar escuts en la pedra vida. Tasca summament difícil, retrocedir fins al passat. En aquelles èpoques llunyanes molts dels creadors, que avui serien considerats artistes, escultors d’importància cabdal, eren tenguts per simples manobres, decoradors i pintors, a la mateixa alçada que un bon mestre d’obres. He provat de saber qui era l’autor del retaule bellament tallat en fusta, però no n’he trobat cap indici. He pujat damunt l’escala i, amb un ciri a la mà, he provat de saber qui era l’autor d’alguns dels quadres que adornen les capelles. No ho he aconseguit. He fet venir l’escolà major perquè m’ajudàs a mirar rere l’obra en una provatura d’esbrinar si va deixar escrit el nom en algun lloc amagat: no hi he trobat res; cap indicació em permet saber qui era. Potser l’única manera seria tornar als arxius parroquials, trobar els llibres on hi ha constància del pagament de les obres. Qui sap si entre els detalls que indiquen les lliures pagades a carreters i picapedrers, a pintor i emblanquinadores, fusters i transportistes de marès, podríem trobar una nota que digués: Dia tal, del mes de juny de 1667, hem pagat al pintor Joan Binimelis 50 lliures pel quadre que ens ha pintat amb la imatge de sant Joan”. Seria l’única forma d’avançar enmig de les tenebres.
Han passat els segles, però els mestres d’obra que bastiren l’impressionant edifici els veig altra volta reencarnats en els homes que seuen a les bancades. Els mateixos rostres, secs, colrats per la inclemència del sol, la pluja i el vent; idèntiques mans acostumades a aixecar les altes torres dels molins, a llaurar la terra, a treure les patates amb el gavilans i les mans. Passen els segles i la feina no ha canviat: anar amb carro fins a les pedreres, serrar els cantons amb el xorac de tallar pedres o fer-ho a cop de destral. Cada gruix del maó té una utilitat precisa: parets mestres; parets mitjanceres, grans pedres aptes solament pels fonaments dels grans edificis: les cases dels terratinents, les possessions dels senyors, el convent. Envoltant l’altar major hi ha marbre de Santanyí bellament treballat. Jocs geomètrics, garlandes de diverses tonalitats tallades amb els estris de segles pretèrits. Quin arquitecte del present sabria dissenyar catedrals sense plànols, només de memòria, bastits solament amb l’experiència d’experts manobres que no han estudiat a cap centre especialitzat? Homes que saben bastir altíssims edificis que desafien el cel amb l’únic càlcul de la seva mirada, palpant la pedra que han d’enlairar fins a la morada dels àngels.
Els meus parroquians són com un ramat d’ovelles de què has de tenir cura, amb llops i animals salvatges que els guaiten des de la distància. Per això vull enllestir i començar a publicar els primers números de la revista Sa Marjal. Una publicació que podria recollir la història passada i present d’Albopàs alhora que fos el portaveu del bon catòlic, una destral contra la blasfèmia, una torre de vigilància per a avisar dels perills que s’apropen, silents, volent soscavar els fonaments de la nostra societat.
Albopàs s’ho mereix. El poble és una vila industriosa, oberta a totes les innovacions que ens pot aportar el progrés ben entès. Un progrés adreçat a millorar la vida de cada dia dels membres de la nostra comunitat. Mai a pervertir l’ordre normal de les coses, les idees heretades dels avantpassats. Són uns pagesos que, malgrat que en èpoques antigues, quan la pesta assotava les terres del pla i, més endavant, la sequera, el paludisme i l’emigració constant cap a Amèrica podien indicar l’inici de la decadència, moguts per un poderós ressort interior, una força atàvica, de ferro, sempre han sabut alçar-se sobre les desgràcies i continuar avançant malgrat tot.
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Pobla i els presoners republicans
Turmeda | 26 Febrer, 2026 09:03 |
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)
Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153
Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada
Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).
El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Bartomeu Fiol i la narrativa insular del segle XX; Vida d´artista (Llibres del Segle) de Miquel López Crespí
Turmeda | 25 Febrer, 2026 20:40 |
Bartomeu Fiol i Miquel López Crespí -
"El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga". (Bartomeu Fiol)
Per Bartomeu Fiol (Descalç), escriptor
(1)Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent" [...]. Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.
També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.
El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.
(1) Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els assassinats de la transició: Vitòria, Març de 1976
Turmeda | 24 Febrer, 2026 23:30 |
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)
Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.
La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.
Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.
El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.
Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.
Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.
Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".
A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.
En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).
A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.
A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.
¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.
Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".
Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris
Turmeda | 24 Febrer, 2026 10:05 |
Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris
La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)
Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.
Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.
Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.
Era el moment de la veritat.
Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.
Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.
La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.
De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...
També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.
Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.
Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.
Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.
Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.
Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.
Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.
Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.
Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.
Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.
-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.
Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.
Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.
Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?
No ho acabava d’entendre.
Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.
La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.
No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.
De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs, Llibres del Segle
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)
Turmeda | 23 Febrer, 2026 09:34 |
La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)
Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició
Per Llorenç Buades Castell
Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)
Exdirigent de la LCR
La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.
En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.
En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?
De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.
El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.
L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.
Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.
Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.
La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els cops d'Estat de la transició (i II)
Turmeda | 21 Febrer, 2026 13:52 |
(1 vídeo) Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.
'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.
Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.
Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.
Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La història amagada de la transició
Turmeda | 20 Febrer, 2026 19:02 |
El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts.
Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí
, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
“El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista”. (Edicions El Jonc)
De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.
Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes i d’aportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines s’analitzen qüestions con l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en l’explicació d’aquest període.
La idea d’aquest llibre sorgí a partir d´unes jornades organitzades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Lleida en les que s’analitzaren des d´una òptica crítica els diversos elements que configuraren el procés de transició de la dictadura a l’actual democràcia parlamentària en l´àmbit dels Països Catalans. D’aquesta manera, els textos que configuren el llibre tracten, entre altres qüestions, el paper que desenvoluparen els diferents agents polítics i socials en el procés de transició, la qüestió dels Països Catalans, la naturalesa de la reforma i l´oposició que aquesta generà. Ens trobem, doncs, davant una obra en la que historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista aporten nous elements d’anàlisi sobre la transició, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per a transformar l’actual realitat dels Països Catalans hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Edicions El Jonc)
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)
Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on suggerien, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.
Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.
Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare) -
Turmeda | 19 Febrer, 2026 09:15 |
Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare)
-
Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, en casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il·lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici. (Miquel López Crespí)
Molts dels amics i companys dels Ateneus llibertaris que reien, fent processons vestits de bisbes i sacerdots, moriren al font, altres en els murs d’afusellament quan els soldats de Franco ocuparen els seus pobles i els altres són encara a les presons, condemnats a llargues penes o com nosaltres mateixos, formant part dels batallons de treballadors, picant a les pedreres, bastint, sota la vigilància de capataços i soldats, carreteres i noves vies de tren. La joia de l’alliberament de l’any 36, l’alegria de pensar que ja érem homes i dones lliures no durà gaire. Els mesos d’assemblees a les casernes i al front, les setmanes de poder anar a dinar sense que ens costàs gaire al Ritz amb la família, finiren de cop i volta. Ja no tornaríem a ser persones de nou encuny, els mateixos que possàvem el fusell i la pistola damunt la taula i podíem anar amunt i avall en un d’aquells cotxes requissats a les famílies riques que ara romanien amagades als seus caus, esperant la derrota republicana. Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, en casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il·lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici.
El tinent Alfredo Giménez Codina ja ha tornat de fer els seus regals als amics que té en el carrer Morell de Palma. Des de la distància, hem pogut veure els grans finestrals il·luminats amb grans aranyes de refulgent vidre de Murano. Llunyanament hom podia distinguir el coll alabastrí d’algunes noies vestides de blanc, amb collar de perles i ampli escot insinuant.
Un jove d´un divuit anys, amb camisa blava i gorra roja de requetè el saluda a la romana. El silenci del barri a aquesta hora del matí permet escoltar algunes rialles que vénen des dels grans finestrals reneixentistes del casal. Més enllà, una peça interpretada al piano ens fa adonar que algú ha començat les classes de música matinals. Professors a domicili. Miula un moix. Estam davant l’església de Santa Eulàlia, drets, sota el sol que, a les deu del matí, comença a picar fort. Se senten les campanes de la catedral. Tots els rellotges toquen les deu. Després, cesa el soroll i hom sent encara a la pell la vibració venguda des dels campanaris. Hem vist molt poca gent circular pels antics carrers d’aquesta ciutat encara endormiscada. Quina diferència amb l’activitat del moll, just a dues passes d’aquí! Estam cansats d’estar drets, en posició de descans, vigilats per la mirada enfurida del sergent que poques hores abans havia pegat la fuetada a El Sevillano. Un xusquero amargat, és el que tots pensam de El Perro. La frustació de tota una vida que vol fer pagar als que considera inferiors. En aquest cas no solament els soldats que comanda, sinó el grup de cinquanta presoners que conformen l’expedició. Esper que torni a València, amb el tinent, una vegada que haguem arribat a la nostra destinació. En cas contrari, els mesos o els anys que haguem de romandre en aquesta illa poden esdevenir un autèntic infern.
El tinent torna al nostre costat.
L’acompanya el jove falangista, un nebot, que no ha vist mai els rojos de prop. El tinent mostra la fàmelica i esparracada expedició al jovenot, sense fixar-s’hi massa, com si fossim ovelles que porta a vendre al mercat. El falangista, el mateix que feia uns instants havíem vist que el saludava a la romana, es mescla entre nosaltres, ens mira fixament als ulls, com si esperàs trobar algun monstre, una bèstia immunda digna de l’extermini. El miram amb indiferència. De seguida s’endevenina que és un homenet inexpert, un jovençà que empra l´uniforme de Falange per a anar per Palma a lligar les noietes desenfeinades del barri de la Seu. Res a veure, doncs, amb els voltors que cerquen carnassa per als murs d’execució entre els presoners dels batallons. El deixam fer, indifrents al que pugui pensar de nosaltres.
Al final s’acomiada del tinent una mica decebut. Quin desengany, veure aquests homes mal vestits i amb barba de dies, de posat melangiós i com si no esperassin res del futur. Joves com ell, però presoners, esdevenguts no-res a mans dels guanyadors. Ben igual que si a ell li hagués tocat lluitar en zona republicana i ara es trobàs, per l’atzar del destí, format enmig de nosaltres, sense la camisa blava de Falange, sense la gorra roja dels requetès.
És evident que l’hem desil·lusionat. La desfeta i trista humanitat que l´oncle porta vers una incerta direcciò... són els terribles rojos que han fet malbé Espanya i han assassinat tanta gent d’ordre? Aquests homes, amb el posat humil dels jornalers que tenen a la possessió... són els criminals que han mort tants honrats propietaris, sacerdots de vida digna, monges que no havien fet mal a ningú? Li desagrada constatar que no hi ha en els rostres dels presoners, cap signe, el més mínim detall que els pugui fer semblants a les bèsties assedegades de sang que poblaven la seva desbordada imaginació. Com no ho pot entendre, marxa de seguida, acomiadant-se de l’oncle. Se’n va sense mirar-nos. Per a ell som tan poca cosa!, uns éssers tan miserables que no mereixem ni una apresada llambregada. Ja hem vist aquesta mena de comportament en munió de gent. Són els que ens ens miren com qui veu un objecte que no serveix per a res, una formiga que es pot trepitjar. D’ençà la derrota, als camps de concentració, a les presons, ho hem pogut entendre a la perfecció. Els vençuts som com la pols del camins o la cendra que se’n porta el vent: un no res, fantasmes fugissers, ombres esmunyedisses, quelcom que, possiblement, en un passat llunyà tengué nom, vida pròpia, família, fills, somnis i ara és a mercè de la voluntat de qualsevol dels guàrdies que ens vigilen.
Finalment, de forma maquinal, sense que ens interessi saber què fa, veiem el jovenot de la camisa blava pujar les amples escales del casal. Li obri una criada que, moments després, tanca la porta darrere seu. És just en el moment que el tinent diu al sergent i als soldats:
-En marcha, se ha terminado el descanso. Todos a la estación.
De la novel·la de Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester)
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Palma, 1974: Salvar Puig Antich
Turmeda | 18 Febrer, 2026 11:17 |
La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)
Mallorca 1974: salvar Puig Antich!
Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".
Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).
La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.
Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.
A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.
Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.
Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La generació literària dels 70 i la poesia de l escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 16 Febrer, 2026 09:48 |
(7 vídeos) Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectants i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix? (Miquel López Crespí)
«An die Nachgeborenen», de Bertolt Brecht from blocsdelletres on Vimeo.
Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.
Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.
Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".
Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".
Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".
Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.
L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!
Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.
Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".
Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".
Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".
Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
Turmeda | 15 Febrer, 2026 15:27 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant. (Miquel López Crespí)
Volia escriure i era completament impossible. Les idees em bullien al cap però quan provava de portar-les al paper no em sortia res. Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.
Anar cap passat.
Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant.
D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de médiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitavem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell anys la patata havia anat barata a Londres només restaven despeses per abonar.
La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplis l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.
Les revistes de sa Pobla Sa Marjal i Vialfàs em fornien d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobava nombrosa documentació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a la indignació per la manca de solucions sorprén, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats.
L'editorial, deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".
Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.
Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria de terres dels voltants, va quedar tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.
La torrentada no solament havia omplert de pedres els horts; en l'entorn familiar, i el cas també va ser idèntic per a molts veïns, la riuada esbucà part del safareig que just acabava de construir-se i, per a fer més mal, també va inutilitzar un motor nou de gasoil just acabat d´adquirir.
A la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals, darwinistes i, també, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.
Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a la religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer.
Però en temps de la plena de mil nou-cents cinquanta-vuit no hi havia trams de torrent encimentats. Les fotografies de Barceló que il·lustren el reportatge d'Alexandre Ballester del número 42 de la revista Vialfás ens mostren el carrer de l'Assalt completament inundat. La fotografia, feta des del davant del cinema "Coliseum" (Can Pelut), és ben demostrativa de la força de les aigües que, després d'inundar els camps, entraven fins a l'interior del poble feien malbé cases particulars i negocis.
La torrentada que vaig patir en carn pròpia veient les destrosses que l'aigua havia fet en l'hort del padrí i en els dels nostres veïnats, era ben igual que la descrita pels cronistes de totes les èpoques. Mai no podré oblidar el paisatge de desolació que restava després del pas de la violència de les aigües desfermades. La terra dels horts portada, mercès a la riuada, fins a l'Albufera o acaramullant-se en camps llunyans. Uns rebien tones i tones de pedres; altres la terra, mesclada amb pedres del torrent procedents dels horts dels voltants. En uns altres indrets, i ho vaig veure amb els meus ulls, la destrossa encara havia estat més paorosa: romputs els dèbils murs de contenció que protegien els camps, la força de la inundació no solament s'havia portat lluny la terra, la collita tan difícilment treballada, sinó que s'havia emportat mig hort del pobre pagès.
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Les novel·les de Palma - Joc d' escacs (Llibres del segle)
Turmeda | 14 Febrer, 2026 09:20 |
Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) -
Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -
Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)
Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.
Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!
És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.
En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.
El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.
Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.
El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.
Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.
La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”
Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.
La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.
Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.
Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.
Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.
A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.
Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.
Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.
JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.
Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”
A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.
Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.
En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.
I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.
No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.
Palma, 28/05/2018
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El 23-F i els cops d´Estat de la transició (i II)
Turmeda | 13 Febrer, 2026 21:59 |
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.
'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.
Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.
Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.
Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
Turmeda | 12 Febrer, 2026 22:35 |
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) -
Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura. (Miquel López Crespí)
La meva alegria, en una tèrbola època de por i de grisor absoluta! Possiblement era producte d´una certa inconsciència juvenil, l’enamorament que em posseïa, el fet d’haver pogut sortir per primera vegada en ma vida de l´illa. Jo no havia patit en la meva carn el grau de sofriment i humiliacions que queien, implacables, sobre els vençuts. Mai no m’he sentit vençuda i, molt manco, sense forces per continuar endavant. Era esquerpa, rebel, ho reconec. Mai ningú, a Mallorca, m’havia fet acotar el cap. No era cap mèrit especial. Ho sabia, era la meva situació social la que m’ajudava a ser altiva, segura de mi mateixa. Qui podia dir res a una filla de Can Ximbó, una al·lota que portava a les venes la sang d´una de les més antigues nissagues del poble? Mai ningú no havia gosat humiliar-me, portar-me la contrària.
A Castella, la por més profunda regnava arreu.
Una por que patíem no solament els que havien perdut la guerra, com l’home i la família. També tenien por els guanyadors malgrat el posat cínic i desimbolt que lluïen pel carrer. Qui podia garantir la seguretat al batlle, als regidors posats per Falange Española en aquelles contrades abandonades de la mà de Déu? A les poblacions més importants hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, els destacaments que sortien per anar a cercar els guerrillers. A d’altres indrets, els falangistes no tenien tanta protecció. Estaven sols, a casa seva, armats, vigilants, però una pistola no garantia la seguretat. Els assalts del maquis en aquests petits llogarets eren constants i, així com la Guàrdia Civil primer disparava als sospitosos i després demanava, igualment feien els combatents de les muntanyes. Pels comentaris que els pagesos que venien a moldre feien en veu baixa, mirant endavant i endarrere, sabíem qui havia estat el darrer batlle afusellat per la guerrilla. Tampoc no se’n salvaven els sacerdots ni qualsevol que fos considerat un actiu col·laborador del règim franquista.
Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura.
En arribar la nit començaven les preocupacions. Xiulava el vent damunt les teulades. Ens miràvem als ulls en silenci. M´apropava al meu home i, sense parlar, li demanava què faríem. El xiscle de les òlibes, enfilades al capdamunt dels arbres centenaris, cobraven significats estranys. A Mallorca, el cant de l´òliba sempre havia estat signe de mals averanys, una premonició de mort o de desgràcies. A les serralades de Castella, el crit esdevenia un trencaclosques mal d´ajuntar. Era, efectivament, el senyal inconfusible de l´animal que cercava ratapinyades en la fondària de la nit o, com podria ser el cas, el secret llenguatge nocturn de la Guàrdia Civil o els guerrillers? Qui ho podia saber? Començava a adonar-me de la difícil situació en què ens trobàvem. Què fer si algú, desconegut, tocava a la porta? Com reaccionar perquè no ens costàs la vida? Més d´una vegada, algun grup armat havia arribat, de matinada, fins al molí, demanant menjar. Com endevinar si era el maquis o els civils disfressats? Al principi de la nostra arribada al poble, quan encara no sabíem el que s’esdevenia a la contrada realment, quins eren els límits de salvatgisme i crueltat existents, donàrem queviures als que venien en nom del maquis. Ens hauria pogut costar la vida. El meu home tenia cosins a les muntanyes. No sabíem que aquell simple fet, el proporcionar una poc de farina o un bocí de pernil a qui t’ho demanava en la nit era pena de mort. Els germans ens ho feren saber i, de seguida, actuàrem amb extremada precaució. Però quan començàrem a saber que alguns dels nostres veïns havien estat morts per la Guàrdia Civil per haver proporcionat provisions a la guerrilla començàrem a pensar molt seriosament a tornar a Mallorca. Un dia o l’altre podríem caure en algun parany muntat per les unitats especialitzades en la repressió del maquis. Cada dia ens arribaven noves de veïns executats davant el portal de casa seva per haver volgut ajudar la guerrilla. Mataven els pagesos davant els fills, les al·lotes embarassades, els joves. Res no assaciava la set de venjança de les forces enviades per acabar amb els guerrillers. L’exèrcit i els sometents de falangistes tenien carta blanca per fer el que volguessin. Acabar amb els “bandolers”, era prioritari en aquells primers anys de la postguerra. Tot era permès i qualsevol càstig, per ferotge i brutal que fos, s´aplicava d´immediat, sense haver de demanar permís als jutges ni emprar cap mena de formalitat. Era la llei de l´extermini, de segar la resistència d’arrel.
Cada volta la situació esdevenia més problemàtica. Els membres dels serveis especials de la Guàrdia Civil sovint es disfressaven, fent creure que feinejaven de traginers o de comerciants. Anaven per les cases de pagès a recaptar informació. Altres es feien passar per guerrillers. Si, com nosaltres que ho havíem fet més d´una vegada, aquell llenyataire, el pastor o el moliner s’avenia a donar menjar als qui li ho demanaven, podia ser executat al moment. Com saber, a les tres de la matinada, si els que trucaven a la porta eren guerrillers o membres de les patrulles de l’exèrcit? Vivíem dominats per aquest insoluble dilema. Va ser quan els germans també començaren a pensar a deixar el poble i anar a cercar feina a Barcelona. Mònica, la mare, era la primera que volia que marxàssim. Els tres fills s’havien salvat de morir a la guerra. Eren l´única família sortada de la zona. Qui més patí era va ser el meu home, amb els anys passats al camp de treball. Així i tot era evident que els moliners tengueren una sort extraordinària. Els sogres n’eren ben conscients i no desitjaven que s’esdevengués quelcom d’inesperat. Imaginaven que, lluny del poble, si aconseguien trobar feina a la ciutat, podrien passar desapercebuts.
Na Mònica deia que la situació no era tranquil·la, que alguna mala ànima podria bastir la denúncia més inesperada, recordar que els seus fills havien lluitat amb els comunistes i els anarquistes. Volia que els tres provassin de refer la vida lluny de la contrada. No tenia por a romandre al molí, amb l´home. Vivien per als fills i si aquests estaven bé, allunyats del perill que rondava pel llogaret ja eren feliços.
El que m'atemoria de veres eren aquelles serps grosses i llargues que trobaves pertot arreu i el seu xiulet. Quin xiulo, les serps, si t’hi apropaves! Un dia me'n vaig trobar una d'enrotllada prop de la cisterna. Tot era nou per a mi i, malgrat la guerra que rondava per les muntanyes, el paisatge, el clima, era un món nou, estrany i alhora suggeridor que em tenien fascinada. Les reaccions de la gent: un llibre obert per estudiar la maldat, i també la capacitat de sacrifici de la humanitat. I la neu, caient sense aturar, durant setmanes senceres! A Mallorca, si no eres d´un poble muntanyenc, només veies la neu cada vint anys o més. T’havies de conformar contemplant els cims blancs del Puig Major, la serralada de Tramuntana, tan lluny dels pobles del Pla. De joves encara anàvem amb carro arreu, no és com ara que en una hora de cotxe pots arribar sense cap mena d’esforç a Lluc.
En el passat no era així.
Anar a veure la verge de Lluc, pujar pels estrets caminois de la serra era una aventura que durava un parell de dies, amb parada als hostals de la carretera, cançons dalt dels carros, joia per haver deixat per uns dies la dura feina camperola.
Al poble del meu home la neu començava a caure a mitjans d´octubre, de forma continuada, intermitent. De Nadal a març els camins tornaven intransitables. Davant la porta del molí, l’alçada de la neu arribava als dos metres. Mai no havia vist aquelles nevades! No podíem sortir de la casa en setmanes. Tots feinejaven amb les pales per obrir un caminoi i poder anar fins a l’estable on teníem els animals. Pel que fa a la resta, ens passaven les setmanes que durava la nevada tancats dins del molí. Guaitàvem el blanc paisatge, embadalits. Ens estimàvem intensament. Llegíem tota mena de llibres i el munt de revistes endarrerides que teníem a l’abast. Si no hi havia feina, el meu home pintava quadres, com quan el vaig conèixer, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Els germans s’entretenien fent sants de fusta que, en arribar la primavera baixaven a vendre als botiguers d’objectes religiosos de València. Al matí, de seguida que ens despertàvem obria la porta i agafava uns bons bocins de gel fondre’ls dins l’olla. Així teníem aigua per a tot el dia. Quina alegria pensar que no tenia cap altra obligació que estar al costat de la persona que estimaves, veure com creava paisatges amb el pinzell, mirar per la finestra veient caure la neu, silenciosa, cobrint ermites i caminois, els petits llogarets que s’albiraven des de la finestra del molí. Només sentia el batec del meu cor anant a mil per hora desitjant que, la felicitat que gaudia, no acabàs mai. Si fos una beata hagués resat el rosari cada dia, per aconseguir-ho! De no haver estat per la guerra a les muntanyes, hauria volgut no marxar mai del poblet, restar sempre al costat de l’espòs, tenint totes les hores per contemplar el paisatge, els arbres blancs, les llunyanes xemeneies dels pobles perduts per valls i muntanyes anunciant indrets encara més misteriosos, ànimes amb les seves històries bategant al costat de les foganyes.
La felicitat que jo sentia en el fons del cor era una joia que poca gent coneixia. Bastava mirar el trist posat de les dones endolades que em miraven sense arribar a entendre l'origen de la meva rialla als llavis. Era la felicitat d´una núvia acabada de casar. Com ho podien entendre si tot ho havien perdut? Així i tot m’estimaven perquè m’havia casat amb un dels seus. Per a ells ja pertanyia a la gran família dels vençuts.
Però jo anava en bicicleta i a la postguerra poques dones hi anaven. Jo no era del poble i no havia viscut ni els bombardeigs ni, posteriorment, les pallisses i afusellaments. La meva vida era completament oberta a l´esperança. Cantava, quan al matí veia el cap endormiscat del meu marit i sentia el renou de l'aigua del riu que feia girar les pales del molí de moldre.
Sense adonar-nos del pas del temps, enamorats com estàvem, potser que, de forma inconscient, havíem bastit un món fet a la nostra mida. Després d’aquella trobada sobtada a la platja, el dia que vaig acompanyar el pare a cercar algues per a l’hort, les hores només tenien un sentit per a mi: trobar temps per estar al seu costat, per parlar amb ell, per sentir-li explicar tantes històries sobre la República, el món del futur pel qual lluitaven. La meva família, malgrat una inicial oposició, acabà per acostumar-se a la idea que la filla sortia amb un presoner. Tanmateix, n´hi havia molts que s’havien adaptat completament als costums del poble i s’havien casat amb al·lotes de la comarca. A mesura que anaven passant els anys i arribaven les ordres des de la península d’alliberar els presos, a l’estació sempre podies ensopegar amb la mateixa escena de llàgrimes i acomiadaments. Els que s’havien integrat, casant-se o trobant un treball al poble, anaven a veure sortir el tren que s’emportava els sobrevivents i que tornaven a Bilbao, Pamplona, Donosti o Santander. Si podia deixar l’hort, acompanyava el teu pare a l’estació. Hi anàvem plegats, parlant del que faríem nosaltres quan ens casàssim i poguéssim marxar. Ambdós volíem reconstruir la nostra vida lluny del record de tants d’anys mancats de llibertat.
A l’estació, els homes es feien el valent, provant de deturar les llàgrimes que pugnaven per sortir, imparables, si no fos per un poderós esforç de voluntat. Els homes no podien plorar. S´havien de contenir, fent-se els valents. Els veies nerviosos. Entre la guerra i el temps de treballs forçats havien passat set o vuit anys mancats de llibertat. I gràcies que ningú no els havia denunciat o atribuït algun inexistent delicte.
Els cinc anys passats en el camp havien passat d´una volada.
Quan el comandament del camp li lliurà l’ordre de llibertat, no ho podíem creure. La guerra mundial havia finit amb la victòria dels aliats. Al poble, a poc a poc, quasi de forma imperceptible, els falangistes havien reduït les aparicions públiques. Encara n’hi havia que portaven la camisa blava i la gorra roja dels requetès, però d’altres anaren deixant l´uniforme arraconat al racó més amagat de les golfes. Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, ja es va fer més notori aquest canvi d’actituds. Els més fanàtics, il·lusos, somniaven amb les misterioses armes secretes de Hitler, les bombes d´increïble potència que en un parell de setmanes capgirarien la guerra. Al bar, els pragmàtics, els que ja havien deixat de posar-se la camisa blava, els escoltaven amb mitja rialleta als llavis, sorneguers. El rector encara feia misses i organitzava rosaris pels valents voluntaris de la División Azul que, predicava, “donaven la seva vida per defensar el cristianisme amenaçat de mort per la barbàrie dels bolxevics”. Només els més exaltats anaven encara cada 20 de novembre, l’aniversari de l’afusellament de José Antonio, a cantar el Cara al sol al teatre del poble, a escoltar la lectura del discurs fundacional de Falange.
Quan ens trobàvem amb el teu pare, ens fartàvem de riure comentant les falses esperances dels guanyadors, ara amb la por dins el cor, passant pena pel que farien amb ells, els aliats, si desembarcaven a Mallorca.
L´esperança covava a l´interior de les cases.
Sa Pobla |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Recentment
- Sa Pobla - Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda
- El meu primer Premi Ciutat de Palma
- Guillem Frontera, Miquel López Crespí, la generació literària dels anys 70...
- Els hereus del POUM a les Illes: l'Organització d' Esquerra Comunista (OEC)
- El Maig del 68 i la generació literària dels 70
- Els altres comunistes i la transició
- Pau Faner, Joan Martorell, Raphel Pherrer i Eduard Riudavets comenten el llibre de Miquel López Crespí Camins literaris (Ona Mediterrània Edicions)
- Literatura catalana i novel·la històrica
- Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
- La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) -
- La narrativa insular del segle XX i els escriptors de sa Pobla
- Sa Pobla i les supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
- Les dones mallorquines perseguides i assassinades pel feixisme
- La generació literària dels 70 i Llorenç Villalonga - Dues novel·les de Miquel López Crespí
- Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
- Memòria republicana
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
- Illes - La resistència cultural antifranquista en els anys 60 i 70
- Sa Pobla i els presoners republicans
- EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA
- La narrativa insular del segle XX -- Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda (un capítol de la novel·la El vicari d´Albopàs)
- Sa Pobla i els presoners republicans
- Bartomeu Fiol i la narrativa insular del segle XX; Vida d´artista (Llibres del Segle) de Miquel López Crespí
- Els assassinats de la transició: Vitòria, Març de 1976
- Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris
- L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)
- Els cops d'Estat de la transició (i II)
- La història amagada de la transició
- Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare) -
- Palma, 1974: Salvar Puig Antich
- La generació literària dels 70 i la poesia de l escriptor Miquel López Crespí
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
- Les novel·les de Palma - Joc d' escacs (Llibres del segle)
- El 23-F i els cops d´Estat de la transició (i II)
- Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
Categories
Comentaris recents
- Carlos: Hola Joana, soy Carlos Granda, me enseñaste catalán en 2007,...
- Siscu: No vaig poder acabar 'Bearn' quan me la van fer llegir a la...
- Carme: Bona tarda. He intentat trobar el llibre de Manel...
- Cristina: "Rovell d'enyor, presa acovardida i una mesura rasa d'incerteses...
- Benet J. Darder: Benvolgut Turmeda Volia comentar-te que desde fa, més o...
- Frank Stock: Bon dia amics a les Illes, Em dic Frank Stock. Tinc 61...
- Oriol Tremoleda de Bolòs, prevere escolapi: Sempre he tingut tota l´estima per MOSSEN LLORENÇ RIBER. Llegiu...
- Toni Cantarellas: A s'espera de sa contesta de Don Miquel a sa meva pregunta de fa...
- pau esteve: m agradaria força llegir els teus poemes i teatre potser...
- Magdalena: Quan Posa: Ara bé, uns anys abans de morir, Chopin passà...
- Oriol Tremoleda de Bolòs: No acuseu a Mossén Llorenç Riber de "feixista", etc. Tanta gent...
- Francesc: Des que vaig saber que l'antic quarter de Son Busquets es volia...
- pere joan llodra vives: jilipolles sou els idiotes que intenatau entendre l'historia i...
- Antoni Cantarellas: I qué penses, estimat Miquel Lopez, de s'exili int·telectual (i...
- Garci (Urxella): Per casualitat he caigut en aquesta notícia que vàreu agafar del...
- Beni (generación 1963): Solo espero el momento de que toda esta generación de...
- Antoni Homs: el clar país. Amb un cel que és blau... i un sol. ...
- Joan: Un tema pendent és la reunió dels membres d'un jurat i només...
- Marçal: El meu nom és Marçal Isern i estic cercant dades de Joan...
- marc: quan va neixer?