Literatura catalana contemporània

Novel·listes catalans i memòria de Miquel Costa i Llobera - La novel·la històrica - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 03 Gener, 2009 17:51 | facebook.com

La seva infantesa a Pollença, Ternelles i Formentor, la seva joventut a Barcelona i Madrid, la seva tornada i el gir cabdal a la seva vida que el dugué a Roma per convertir-se en eclesiàstic. El viatge a Palestina, la importància de la reconstrucció de Montision i la seva darrera etapa a la Seu formen l'estructura bàsica de l'obra, però l'important és que en quasi tots els capítols, en Costa ens recorda el seu defalliment amb records, dins els records de cada capítol. És a dir, que l'autor no fa un relat lineal de les memòries de Costa, sinó que, a cada moment, tornam al quid de la qüestió, al primer motiu pel qual en Costa ens conta els fets més significatius de la seva vida, i aquest no és altre que: ha valgut la pena tanta feina? He fet el que havia de fer? I si ho he fet, ho he fet bé? (Antoni Oliver)


Durant tota la novel·la López Crespí assoleix la creació d'un llenguatge ple de simbolisme, de sentiment i molt ràpid. La manera en què el seu personatge ens conta el seu Defalliment no es fa gens feixuc, més aviat al contrari, ens engoleix des del principi dins un món romàntic de dicotomies, de controvèrsies existencials i de sentiments oposats i contradictoris que prenen força capítol rere capítol. (Antoni Oliver)


La novel·la històrica mallorquina: Defalliment


Per Antoni Oliver Ensenyat, escriptor i regidor de Cultura de l'Ajuntament de Pollença



Els escriptors Antoni Xumet, Antoni Oliver i Miquel López Crespí el dia de la presentació de Defalliment (10-III-05). També ho era present el director general de cultura del Consell Insular de Mallorca i diverses autoritats.

És per a mi, avui, un honor poder presentar la novel·la

Defalliment

de Miquel López Crespí, per dos motius principals. En primer lloc, per mor de la figura que representa aquest singular i prolífic escriptor de la nostra llengua, per a mi, un mestre a tenir en compte en aquest art de l'escriptura i a qui molt devem dins la nostra cultura des de les acaballes de la dictadura. I, en segon lloc, aquesta presentació és, més que un honor, un goig en veure colpida una aventura literària que va començar a Pollença fa quasi dos anys. Em refereixo, evidentment, als Premis Pollença de Novel·la, que varen néixer amb una aspiració forta de convertir-se en un referent literari dins les nostres illes. El resultat és aquí, i gran part d'aquest èxit és aquesta obra

Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera

, que publica El Gall Editor tot seguint el consell del jurat format per Neus Canyelles, Catalina Cortès, Damià Pons, Alexandre Ballester i jo mateix.

Abans d'entrar en detall en l'obra, m'agradaria llegir un petit fragment de l'article que vaig fer per a la revista Llegir en motiu del lliurament del 1er Premi Pollença de novel·la, on explicava com i per què va néixer aquest premi. En aquest article vaig dedicar unes línies a l'obra Defalliment i crec que és molt adequat per encetar aquesta presentació perquè ens pot donar una idea general del que representa l'obra:

"Miquel López Crespí ens ha mostrat un Costa i Llobera a les acaballes de la seva vida, un home (més que un escriptor o un capellà) que reflexiona sobre el seu passat, la seva infantesa. Un humà que enyora la seva família, que es demana si tanta feina ha servit per res. Hi ha capítols que aporten molta informació fresca sobre la vida d'en Costa. Voldria remarcar, en aquest aspecte, el capítol que parla de la seva estada a Roma.

'L'estil de López Crespí en aquest tipus de novel·la es caracteritza per la seva profunditat, per les reflexions que fa el personatge en veu alta i que devora el lector sense que aquest s'adoni. Si un ha llegit una de les seves darreres publicacions, em refereixo a les memòries de George Sand, i n'ha gaudit el contingut i l'estil, el convido a llegir Defalliment, l'obra que ha quedat finalista al primer concurs Pollença de Novel·la".

Parlar de Miquel López Crespí podria convertir-se en un monòleg que duràs hores i això, tot obviant la part personal i humana de l'autor, de la qual, sens dubte, he pogut copsar que és formada de tenacitat, constància i desig pel que està ben fet. I ho he pogut copsar per les nombroses xerrades telefòniques que han precedit aquesta culminació que és veure l'obra editada.

D'aquest creador literari, abans d'entrar en detall dins l'obra que presentam avui, només vull recordar que ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris. És novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. També és col·laborador de cultura dels diaris de les Illes. Podem destacar entre les seves obres Necrològiques, Notícies d'enlloc, Estiu de foc, Crònica de la pesta, L'Amagatall, La ciutat del Sol, Històries del desencís com a narrativa; El cicle dels insectes, Punt final, Record de Praga, Revolta com a poesia; Acte únic, El cadàver, en teatre; i en assaig, podria anomenar Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i seguiria una llarga llista d'obres de plena qualitat que confirmarien l'adjectiu emprat línies amunt quan em referia a ell com un autor prolífic.

Però avui hem de parlar de Defalliment, la novel·la finalista del primer Premi Pollença de Novel·la l'edició de la qual recomanà el jurat per la qualitat literària, per la documentació seriosa de l'autor en atrevir-se a bastir una obra d'aquestes característiques.

He dit "atrevir" i ho repetesc, perquè el primer que vull dir de l'obra és que són les memòries de Miquel Costa i Llobera novel·lades, és a dir, l'autor ha escrit en primera persona els records d'un Costa i Llobera que ja es troba vell i no vol escriure, des del seu càrrec de Canonge de la Seu. Jo, personalment, trob que fer ficció literària, perquè hem de recordar que una novel·la és ficció, a partir d'un personatge tan estudiat com el famós poeta Costa pot ésser molt perillós perquè podem caure en molts d'errors d'interpretació si les dades són incorrectes, sobretot quan parlam de sentiments i opinions del poeta, que, evidentment, sempre són en major o menor escala subjectius. D'altra banda, el novel·lista ha de crear el seu propi estil perquè ell mateix és escriptor i, per tant, està creant. Amb tot això, vull dir que la tècnica narrativa ha de mostrar dues vessants que han d'estar lligades, però que, a primera vista, semblen ben oposades. Crear un estil propi sense deixar de banda l'estil del personatge de la novel·la és la tasca més destacable de Miquel López Crespí.

Durant tota la novel·la López Crespí assoleix la creació d'un llenguatge ple de simbolisme, de sentiment i molt ràpid. La manera en què el seu personatge ens conta el seu Defalliment no es fa gens feixuc, més aviat al contrari, ens engoleix des del principi dins un món romàntic de dicotomies, de controvèrsies existencials i de sentiments oposats i contradictoris que prenen força capítol rere capítol.

Parlant de capítols, voldria destacar també que l'estructura de la novel·la és un dels aspectes més ben aconseguits per López Crespí.

Per una banda, aquests capítols marquen els episodis que més afectaren en Costa a la formació de la seva persona en tots els aspectes. La seva infantesa a Pollença, Ternelles i Formentor, la seva joventut a Barcelona i Madrid, la seva tornada i el gir cabdal a la seva vida que el dugué a Roma per convertir-se en eclesiàstic. El viatge a Palestina, la importància de la reconstrucció de Montision i la seva darrera etapa a la Seu formen l'estructura bàsica de l'obra, però l'important és que en quasi tots els capítols, en Costa ens recorda el seu defalliment amb records, dins els records de cada capítol. És a dir, que l'autor no fa un relat lineal de les memòries de Costa, sinó que, a cada moment, tornam al quid de la qüestió, al primer motiu pel qual en Costa ens conta els fets més significatius de la seva vida, i aquest no és altre que: ha valgut la pena tanta feina? He fet el que havia de fer? I si ho he fet, ho he fet bé?

Ja al primer capítol, Costa diu "...hom s'adona de la futilitat de les coses" mentre mira les sepultures al sòl de la Seu, amb noms irreconeixibles de persones que volien que els seus fets fossin eterns.

López Crespí fa present aquest sentiment durant tota la novel·la, però no n'abusa, perquè en altres moments en Costa ens parla eufòric, jove i amb força. Aquí és on l'autor de sa Pobla aconsegueix expressar millor la dualitat anímica que sempre tingué en Costa i que és fàcil de veure si un llegeix la seva obra i de la qual vull recordar dos títols ben significatius. El Pi de Formentor, com a obra eufòrica, positiva. Una obra que és un crit a la joia, a la creació i a la vida. I Defalliment, com a obra d'esperit trist, de dubtes i de manca d'entusiasme.

Els primers efectes que trobarem d'aquest fet són molts immediats. En el primer capítol, Costa ens situa a la Seu. Es t roba vell, utilitza grups semàntics com "la vida passada, senectut, vellesa" constantment. Pensa que cap jove el deu conèixer quan passeja per ciutat, parla d'ombres, de soledat, de mort, contínuament. Diu "ja no somnio versos, visc de records...". El capítol acaba i el lector ha estat presa d'aquest sentiment de tristor i defalliment. Però tot canvia al segon capítol. En Costa recorda els seus jocs d'infantesa i veiem amb claredat la lluminositat i la calidesa de Can Costa, sentim l'amor de la seva mare i participam dels seus jocs de nins com si jugàssim plegats. La cara del lector també canvia i la tristor desapareix per després tornar altre cop.

Aquí és on hem de donar l'enhorabona més gran a López Crespí, perquè ens converteix en un petit Costa. Ens fa viatjar dins les seves dèries i ens fa respirar al mateix ritme que ho fa el seu personatge.

Per acabar, no m'agradaria deixar de banda que l'obra està totalment documentada i que l'autor hi ha hagut de treballar de valent. Hores, dies i mesos. Jo, abans de que comencés l'any Costa, no era cap gran coneixedor de l'autor i vaig llegir l'obra com un lector d'una novel·la qualsevol. Amb això vull dir que jo no podia jutjar si el contingut històric i els fets reals que hi surten eren correctes o si eren erronis. Suposava que eren correctes per la qualitat de l'obra i perquè sé que cap autor s'atreviria a fer errades amb un personatge tan popular i estudiat alhora, però vaig tenir la sort de poder compartir l'obra amb estudiosos d'en Costa i que estigueren d'acord amb el seu contingut, sempre tenint en compte que és una novel·la.

Amb això vull dir que aquesta novel·la arribarà a tot el públic, tant a amants de Costa com a aquells que no el coneixen. És una sort poder-la presentar avui, dia 10 de març, perquè avui fa precisament cent cinquanta-un anys que va néixer el poeta.

Només em manca donar les gràcies El Gall Editor per confiar en el consell del jurat, a tots vostès per haver assistit a aquest acte i tornar donar la meva enhorabona a Miquel López Crespí per la seva obra i les gràcies per haver confiat en mi per presentar-la.

Ciutat, 10 de març 2005

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Salvem Mallorca! Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 03 Gener, 2009 12:58 | facebook.com

...encara no he oblidat quan Francesc Antich anuncià que el cor li feia mal al anunciar que l’hospital de referència de les Illes Balears es construiria a Son Espases. El cor? I la conciència? (Pep Verger)


Infraestructures


29 desembre 2008 – 12:56


Incrementar la despesa pública en la construcció d’infraestructures provoca un temporal augment de l’activitat econòmica, que pot minvar els funests efectes de la crisi, tot i que sigui momentàneament. Estam just davant un miratge, ja que l’arrel del problema no és solventa, però aquest petit alè sempre és benvingut.

Però si hi ha alguna cosa que em preocupa, i més en aquests dies que em sentit parlar tant del nou (?) pla de carreteres, és esbrinar si aquest pacte de centre esquerra planifica de forma diferent a com ho feia l’anterior govern del Partit Popular.

Voldria pensar que sí, però vos he de reconèixer que tenc molts dubtes. M’heu de perdonar la insistència, però encara no he oblidat quan Francesc Antich anuncià que el cor li feia mal al anunciar que l’hospital de referència de les Illes Balears es construiria a Son Espases. El cor? I la conciència? I no oblit tampoc que el nou pla de carreteres, recentment aprovat pel Consell de Mallorca que presideix Francina Armengol, reconeix que el segon cinturó -molt semblant al del Partit Popular, tot i salvar (que no és poc) Son Sardina i sa Garriga- no solventarà els problemes dels embussos a l’entrada de Palma. I tenc ben present que la Conselleria de Mobilitat va estar quasi tant temps en adobar el metro com el PP en construir-lo. I no sé si és prioritari que el tren arribi a Cala Rajada, tot i que sigui una vella reivindicació de l’esquerra. I a Alcúdia? Tenc la sensació que no arribarà fins Alcúdia únicament i exclusivament pel conflicte obert amb el batle i secretari general d’UM Miquel Ferrer. Sospit que falta decisió. I el tramvia? És necessari que arribi a l’aeroport? Té sentit que uneixi la plaça d’Espanya i s’Arenal? No voldria més fer un metro que circumvali Palma?

Jo no ho sé, però m’agradaria pensar que els nostres polítics sí.

Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)


Son Espases


19 novembre 2008 – 18:06


Estic cansat de comèdies! Què agafin les pedres i les traslladin d’una vegada, però que no enredin la troca. Les restes arqueològiques trobades vora les urgències del nou hospital seran traslladades, per molt importants i úniques que siguin. L’hospital de referència no s’hauria de construir a Son Espases, però és evident que, avui per avui, ja no hi ha tornada enrera. Tenc ben present que Francesc Antich, Francina Armengol i Aina Calvo enganaren la ciutadania durant la campanya electoral i ens varen fer creure que construir l’hospital a Son Espases era una barbaritat. I tenien raó, malgrat que s’ha de reconèixer que la tèrbola reacció del Bloc a la decisió del Govern de continuar amb la construcció de Son Espases fa pensar el contrari. Callaren quasi sense protestar. I ara podeu estar segurs que les troballes seran traslladades en el millor dels casos. Per tant, què facin via. Tanmateix, la decisió ja està presa.

Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)


El segon cinturó


16 octubre 2008 – 17:50


No puc parlar del segon cinturó, al que ara pretenen que anomenem via connectora dels accessos a Palma, sense tornar a manifestar la meva absoluta oposició a la construcció de l’hospital de Son Espases. Dit això, és just reconèixer que és ben necessari solventar, i de forma definitiva, el problema diari que suposa accedir a Palma per molts ciutadans. És imprescindible cercar solucions amb el menor impacte medi ambiental possible, i s’ha de valorar l’esforç del Consell de Mallorca per protegir Son Sardina i sa Garriga i per emprar les vies ja existents. El fet que la proposta suposi reduir el consum de territori de forma sustancial és també prou important. I també ho és el fet que no estiguem parlant d’una autopista, ni d’una ronda que permet circular a gran velocitat. Però anem amb els emperons. El primer i més important és que no s’ha elaborat l’estudi de mobilitat previ al projecte pactat en el Conveni de Carreteres firmat entre el Ministeri de Foment i el Consell. No es tracta d’una qüestió menor, però… En tot cas, i sigui com sigui, que ningú no oblidi que qualsevol solució just serà viable si va acompanyada de la potenciació clara, ferma i decidida del transport públic

Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)


En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. (Miquel López Crespí)


La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur. (Miquel López Crespí)


Son Espases: el Bloc i el PSOE (article de novembre de 2007)


En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura. Les persones de més edat, aquells que recordam el que va fer l´esquerra oficial en temps de la transició, no estàvem tan sorpresos. Quan la política esdevé un sistema de simple usdefruit del poder; quan els professionals del romanço només pensen en la nòmina i en els privilegis que comporta la gestió del règim, és quasi normal que es produesquin problemes com el que discutíem els manifestants que donàvem suport a les plataformes Salvem la Real, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. Potser la postmodernitat començà precisament amb els pactes de la transició entre els franquistes reciclats que no volien perdre els privilegis derivats de la victòria franquista en la guerra civil, i els nous aspirants a la gestió del règim monàrquic, és a dir, la burocràcia procedent del neoestalinisme carrillista i la socialdemocràcia impulsada i promocionada per la Internacional Socialista.


És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i “Port Adriano”, és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN quan, fins a mitjans dels anys vuitanta, el discurs oficial dels socialistes deia tot el contrari? Son Espases, ses Fontanelles, “Port Adriano” avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions. Ningú ja no dubta, a partir del fet quasi consumat de la construcció de l´hospital a Son Espases, que també podem esperar grans sorpreses quant a les afirmacions de no fer el segon cinturó o paralitzar les obres de la façana marítima. De les grans inversions que comporta l´ampliació del Port de Palma no en vull parlar, ja que sembla que serà una de les obres emblemàtiques del govern actual o dels governs futurs, siguin aquests del PP o del PSOE.

La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur.

Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. Imaginàvem alguns problemes per a més endavant, però mai a la tornada de les vacances, poques setmanes després d´haver assolit la gestió de les institucions.

Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble. Però sembla no ser aquesta la dinàmica actual de les organitzacions que es reclamen de l´esquerra.

Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat “pragmatisme” dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que “tots els polítics són iguals”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Cultura catalana i postmodernitat - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 03 Gener, 2009 09:23 | facebook.com

Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)


El poder polític i el control de la cultura



Llompart de la Peña

El poder polític, malgrat que a primera vista i per a un observador despistat sembli un poder aliè al fet literari, no ho és tant ni ho ha estat mai. No importa recórrer als clàssics per a copsar l'estreta relació entre determinats intel·lectuals promocionats pel poder polític i aquest mateix poder polític. Si ens fixam atentament com funciona el repartiment dels diners dels pressuposts de cultura o analitzam quin escriptors són promocionats pels poders fàctics culturals, aquell o aquella que el poder "consagra", constatarem com, sovint, en un parell de mesos, es creen o es proven d'enfonsar determinats valors literaris. Amb el suport del poder polític, amb la insistència mediàtica, amb la promoció contínua que comporta esser sempre al costat de les autoritats acadèmiques, institucionals; amb una intel·ligent utilització dels premis que "consagren" i que tothom sap a qui aniran abans que es lliurin públicament; amb l'edició de les obres completes; amb barra lliure per a organitzar trobades de promoció literària, festivals de poesia, exposicions literàries controlades; per a repartir espais televisius, manar en les principals revistes subvencionades; amb un exèrcit de servils que lloa cada dia qualsevol cosa escrita pel personatge a promocionar pel poder i amb quatre medalles institucionals, aquests, els endollats de ministeris i conselleries de cultura, universitats i altres indrets des d'on els poders fàctics culturals exerceixen el seu domini, són convertits en els "únics" escriptors possibles. Ho podem constatar diàriament veient la llista dels autors inclosos en determinades col·leccions literàries, les exposicions pseudoobjectives, els viatges de promoció a l'estranger, les obres subvencionades... basta saber llegir les informacions que surten cada dia als diaris o ens arriben per correu, a casa nostra. És molt senzill constatar el control interessat que qui mana exerceix damunt el món cultural. I el poder, sigui aquest de dretes o d'esquerra, sigui la banca o una institució, un gran grup mediàtic o un grup editor, sempre té servils a les ordres, oportunistes que saben estar a recer de qui paga i comanda.

Són personatges vius, ràpids i actius com un depredador que va de caça. No perden oportunitat. Saben que acostant-se a qui exerceix el poder ells faran carrera i, de rebot, ajudaran a fer-la a tots els amics de la seca confraria. Ho hem vist en el passat i ens hem adonat que amb els anys la situació no ha mudat gaire. Desapareixen uns personatges però sempre n'hi ha uns altres de disposats a servir els que tenen la paella pel mànec.

Cal dir que aquest control de la cultura pel poder polític i els comissaris neoparanoucentistes, malgrat que és bo de conèixer si un pertany al món de la cultura i porta dècades veient el desolador panorama que descrivim, és molt mal d'esbrinar per part del públic en general. El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats.

Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa.

És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb