Literatura catalana contemporània

Les traduccions de la literatura catalana - Una traducció de Víctor Gayà - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 30 Gener, 2009 16:00 | facebook.com

Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha publicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004). (Miquel López Crespí)


Víctor Gayà i les traduccions de la literatura catalana



Víctor Gayà

Víctor Gayà va néixer a Palma l’any 1952. És psicòleg de professió i col·labora d’ençà fa molts d’anys en la premsa de les Illes, principalment en el diari Última Hora i en la revista S’Esclop. Particularment el coneixia d´ençà els seus primers escrits, aquell Gent entorn a Calvià que, editat per l’Ajuntament de Calvià, va sortir l’any 1990. Des del 1990 hem participat en nombrosos actes culturals plegats, jo he continuat gaudint de la seva literatura i de la poesia que, molt a poc a poc, va publicant. Com a novel·lista i poeta era i és, des de temps enrere, un autor admirat que ha conreat igualment l’assaig i la biografia. En el camp de l’assaig recordam aquell Manual per protegir-se de mestres i educadors (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1995) i quant al gènere biogràfic, destacam un treball molt famós, ja que és la millor aproximació que s’ha escrit a les Illes damunt la vida i l´obra del conegut escriptor i destacat activista social Jaume Santandreu. El llibre era Jaume Santandreu. El sexe del profeta, editat per Lleonard Muntaner el 1997.

Ara bé, més que biògraf o assagista, Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha oublicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004).

La meva confiança en Víctor Gayà ve, com ja he dit abans, a part d´una amistat i uns interessos literaris compartits que s´han concretat en molts debats i alguna presentació de les meves obres que ha fet en Víctor, ve donada sobretot per la solidesa de la seva obra. Record ara mateix actes culturals en què hem participat plegats com va ser aquella presentació de dia 21 de juny de 2002 de La novel·la, obra presentada per Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Miquel Julià i l’editor Joan Cerdà en l’històric marc de la Casa Catalana de Ciutat. Una obra, La novel·la, que va merèixer un article de Víctor Gayà: una aproximació al llibre publicat per Res Publica Edicions d’Eivissa que, sota el títol “Els problemes de l’escriptor català: amb motiu de la presentació de La novel·la”, va sortir publicat en el capítol “Els problemes de l’escriptor català” del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

No ha d’estranyar, doncs, aquesta confiança en la vàlua de Víctor Gayà, confiança que, ara que la traducció de l'antologia El mecanisme del temps [El mecanismo del tiempo (Calambur Editorial)] ja és al carrer, puc afirmar que no s’ha vist defraudada en cap moment. A ell personalment, aprofitant la publicació d’aquestes retxes, li vull expressar l’agraïment més, les setmanes de paciència i dedicació absoluta que ha tengut amb la meva obra, el respecte especial quant a l´original que li vaig lliurar, defugint en tot moment la possible “traïda” a la forma i al contingut que li havia donat l’autor. I també vull dir-li que m’han agradat i sorprès moltes de les seves troballes lingüístiques, aquest mestratge en la troballa de l’adjectiu, el sinònim adequat per a no trair mai, com he apuntat, la forma i el contingut del poema. Un respecte que molts poques vegades trobam en la majoria de les traduccions, ja que, sol ser quasi una norma, el traductor sovint, portat per la seva imaginació, més que traduir l’original com pertoca el que fa és “recrear”, “interpretar”, “modificar substancialment” els poemes o novel·la originals, creant així una nova obra que, a vegades, no coincideix amb el que va escriure o volia dir l’autor. Gràcies, doncs, Víctor per la teva feina i pel respecte i ofici demostrat en aquesta traducció que ens ocupa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Nemec, Patino, Varda... Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 30 Gener, 2009 07:28 | facebook.com

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat. (Miquel López Crespí)


L'antifranquisme cultural en els anys seixanta: el Cineclub Universitari



Revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència al Cineclub Universitari de Ciutat, els primers exemplars que vaig comprar de la revista Nuestro cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat.

Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto del carrer de Sant Feliu. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pellícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Sempre he dit que varen ser les pellícules projectades en el Cineclub Universitari les que em varen obrir els ulls a la importància cultural del cinema. Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el colloqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit -o gran, vés a saber!- acte de resistència antifeixista. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. ¿Què tenien a veure, per exemple Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Memec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb n'Antoni Figuera o en Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.



Record igualment que mentre n'Antoni Figuera i en Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novella que per les mateixes dates es feien, primer a "Gifré i Escoda", posteriorment en el teatret de la Casa Catalana (avinguda del Comte de Sallent), i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana (1959) i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

En aquell temps collaboràvem amb Ràdio Espanya Independent (però molt aviat deixaríem de banda qualsevol mena de relació amb el carrillisme i ens endinsaríem en una autèntica formació marxista). A començaments de l'any 1966 ens arriben els primers ecos del que suposàvem "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". No cal dir que, joves com érem, ens seduïa tot el que fes olor de combat contra la burocràcia i les estantisses concepcions culturals de les classes dominants (les classes dominants de qualsevol país).

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub Universitari.



Poemari de Miquel López Crespí dedicat a Jaume Vidal Amengual, Antoni Figuera, Vicenç Mates i Francesc Llinàs

El 1965 va ser l'any en què entràrem en contacte amb Cocteau (Orfeu); Preminger (Tempesta sobre Washington); Kawalerowicz (Pociag); Renoir (La carrosse d'or) i Godard (À bout de souffle). Aquesta darrera fou una de les pellícules que més ens impressionà en aquells moments. No hem d'oblidar que, malgrat la nostra joventut i la distància de París, ja ens havien arribat ecos de la "nouvelle vague" francesa. En Vicenç Mates (home cabdal, juntament amb Jaume Vidal Amengual, en la història del cine a Mallorca) ja ens havia passat algun número de la revista Cahiers de Cinéma (fundada el 1951). Aleshores Cahiers de Cinéma i Nuestro cine eren les "bíblies" imprescindibles per a tot resistent a la tenebra cultural franquista. Llegir a Nuestro cine (la revista d'Ezcurra, el mateix que dirigia Triunfo) els compromesos articles de Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fontenla, Ángel Fernández-Santos, Claudio Guerin o Romà Gubern era d'importància cabdal. Era com respirar aire pur, sortir d'una vegada de la putrefacció de les Marisols i Joselitos, de les Sarites Montiels i tot el femer del "cinema" nacional-catòlic de la dictadura. Els fastos de cartró-pedra lloant la colonització d'Amèrica, la victòria de Agustina de Aragón damunt l'exèrcit francès, la resistència del "gloriós" Alcázar de Toledo a les "hordes marxistes".

¿A qui pot estranyar el nostre lliurament en cos i ànima a la Cultura (així, en majúscula) que representava l'experiència que ens proposaven n'Antoni Figuera i en Paco Llinàs?

Més endavant l'intens "curs" 1965-88 ens permet un avanç i consolidació de les nostres troballes intellectuals. Entre l'hivern del seixanta-cinc i la primavera del seixanta-sis, la puntual assistència el diumenges a la Sala Rialto ens permet entrar en contacte amb Zurlini (La chica con la maleta); Eisenstein (Tormenta sobre Méjico); Losey (La clave del enigma); Welles (Los magníficos Ambersons); Lang (Los Nibelungos); Godard (Alphaville); Mann (La colina de los diablos de acero); Malle (Le feu follet) i Pasolini (Accatone), entre moltes altres pellícules d'importància cabdal en la història del cinema.

Les activitats culturals del Cineclub Universitari no finien amb la simple projecció dels films, els comentaris a la porta de la Sala Rialto, els cinefòrums, els colloquis fets a la mateixa sala, en acabar la sessió, l'intercamvi de revistes... La majoria dels directius del Cineclub també eren collaboradors de la premsa oficial de Ciutat (paper destacat tengueren els articles de l'escriptor Antoni Serra a Última Hora i d'altres companys de dèries cinematogràfiques a Cort). De tant en tant es feien enquestes entre els assistents al Cineclub que servien per a conèixer l'estat d'opinió de socis i públic en general. Posteriorment aquestes enquestes eren útils per a decidir quines eren les millors pellícules espanyoles o estrangeres (segons l'opinió dels membres i assistents a aquelles sessions).

Tot plegat, aquell remoure la somorta vida cultural d'una capital "de provincias" no crec que fos ben vist per les autoritats del moment (ni per la Brigada Social, que era la que venia els diumenges a prendre nota del que dèiem i que, supòs, es devia avorrir de forma inimaginable amb aquelles "llaunes").

Però tot marxà a la perfecció -amb les normals limitacions del moment- i record que, amb el temps, les projeccions del diumenge a la Sala Rialto s'ampliaren amb estrenes a les sales comercials de Ciutat. Ara mateix em vénen a la memòria, per exemple, els cicles dedicats a Jonh Ford, Alfred Hitchcock o als nous realitzadors espanyols (concretament a Basilio Martín Patiño, Julio Diamante, Miguel Picazo i Horacio Valcárcel).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb