Literatura catalana contemporània

Literatura catalana contemporània - Blog de l'escriptor López Crespí - Joan Mas i Vives, Francesc Perelló Felani, Ramon Díaz i Villalonga, Josefina Salord Ripol, Marià Torres Torres, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet, Maria del Mar Verd Julià...

Turmeda | 20 Gener, 2009 12:38 | facebook.com

Evidentment l'arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d'Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d'un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l'obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar. (Miquel López Crespí)


Diccionaris de literatura catalana



Com he comentat en un altre article, aquestes notes en enciclopèdies i diccionaris de la literatura catalana, malgrat alguns errors i imprecisions, sempre són d'agrair. Són molts d'anys d'anar pel món rebent cops per a no saber apreciar el que signifiquen aquestes coses. Quants companys de dèries literàries no es deprimeixen en constatar com, després de vint o trenta anys de dedicació continuada a la literatura, no surten per part ni banda.

Apreciant com cal aquesta mena de notes caldria, per a aclarir els errors, informar al possible lector que el llibre de narrativa Dietari de succeïts de Mallorca, que en el seu moment guanyà el Premi Ciutat de Palma, mai no va ser editat. Per tant, en les enciclopèdies, concretament en el Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana (Edicions 62, Barcelona, 2000) no hauria de sortir al costat de Vida d'artista o Històries del desencís, per posar un exemple. Igualment és un error situar el llibre de narracions Diari de la darrera resistència entre els poemaris. El llibre, és com he dit, un petit recull de narracions i per tant mai no s'ha de situar al costat del poemaris.

Segurament aquesta nota, per a un llibre editat el 2000, concretament a l'octubre del 2000, degué ser escrita el 1999 o abans. És per això que hi manquen en la relació del Nou Diccionari de la literatura Catalana molts dels llibres que he publicat en aquest darrer temps. Entre els llibres que no hi són en la veu podíem destacar Núria i la glòria dels vençuts (novel·la), La novel·la (novel·la), El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la), La ciutat del sol (novel·la), Estat d'excepció i Corambé: el dietari de George Sand (novel·la). Igualment hi manquen en la relació els poemaris Rituals, Un violí en el crepuscle, Cercle clos, Revolta, Temps moderns: homenatge al cinema, Antologia (1972-2002) i Lletra de batalla. Pel que fa a les obres de teatre hi manca Acte únic. En l'apartat de llibres d'assaig i prosa memorialística he publicat Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i Breviari contra els servils.



Però potser és en l'apartat del teatre, en relació als premis, publicacions o estrenes d'obres teatrals, on les campanyes de silenci i marginació han estat i són més ferestes. A mitjans dels anys setanta el silenci entorn de la publicació d'Autòpsia a la matinada, que havia guanyat el Ciutat de Palma de l'any 1974, va ser ben dur per a un jove que sense cap mena de relació amb les camarilles que controlaven la nostra cultura, imaginava que el camí de l'escriptor català era ple de flors i violes i que els companys de lletres eren, més que amics, confrares en la lluita per la nostra normalització cultural. Anava ben errat de comptes! Ni el premi de teatre Ciutat de Palma, ni el Premi Especial Born, el més important dels Països Catalans, llavors, ni el premi en català Carles Arniches de l'any 1972 lliurat a Alacant, ni els comentaris favorables d 'un Ricard Salvat, Blai Bonet o José Monleón serviren des res. Les notícies referents a aquestes obres teatrals sortien -quan s'arribaven a publicar"- al racó més ocult del diari. Evidentment l'arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d'Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d'un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l'obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar.


;">

Per això, després de més de trenta anys de patir tota mena de silencis i marginacions també en el camp de la meva dedicació al teatre, va ser una alegria constatar com els autors, malgrat que fos d'una forma resumida i sintètica, parlaven de la meva obra en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I), una obra editada amb col·laboració del Govern de les Illes balears, l'Institut d'Estudis Baleàrics i Sa Nostra. El Diccionari del teatre a les Illes Balears (Palma de Mallorca, 2003) s'ha fet sota la direcció de Joan Mas i Vives, coordinat per Francesc Perelló Felani i amb un consell assessor format per Ramon Díaz i Villalonga, Josefina Salord Ripoll i Marià Torres Torres. En l'el·laboració d'aquesta obra hi ha participat, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.

La veu Miquel López Crespí diu: "López Crespí, Miquel (sa Pobla, 1946). Autor dramàtic, poeta i novel·lista. L'any 1976 va publicar Autòpsia a la matinada, obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. Per aquesta obra obtingué el premi Bartomeu Ferrà (1974), L'any 1985 publicà Homenatge a Rosselló-Pòrcel, premi Ciutat d'Alcoi (1984), on experimenta amb la veu, la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors. També és autor d'Ara a qui toca?, premi Carles Arniches en llengua catalana (1972), que rebé elogioses crítiques de Ricard Salvat i José Monleón. Es tracta d'una obra dins la línia d'Autòpsia a la matinada i que va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i l'èpica brechtiana. La temàtica gira entorn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a la dècada dels anys seixanta. L'any 1975 guanyà el premi especial Born amb Les germanies, obra feta en forma de collage (documents històrics, poesia, cançons i diapositives) que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la seva llibertat. Uns quants anys més tard, el 1998, va publicar El cadàver, estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia Taula Rodona, sota la direcció d'Adolfo Díez. Després va ser representada per Teatre Centre de Girona (1998) i pel Grup Germanor (1999), de Barcelona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'acció d'aquesta obra, d'un sol acte, transcorre en una gran sala menjador d'un casalot de senyors de Palma, amb algunes escenes que s'esdevenen al començament de la Guerra Civil, i unes altres en la immediata postguerra. Amb l'obra Atzucac guanyà el premi Ciutat de Granollers (1990). És un espectacle, proper als plantejaments de Becket i Ionesco, on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. De l'any 2000 és la publicació d'Acte únic, premi Teatre Principal de Textos Teatrals (1987). També a l'any 2000 va obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació teatral, el fruit de la qual fou Els anys del desig més ardent, que escenifica els problemes, les il·lusions i el posterior desencís de la generació del 1968, (AN) (RDV)".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

PSM-EN, Mateu Morro i la lluita contra els poders fàctics de les Illes - 100 articles en defensa del nacionalisme d'esquerra - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 20 Gener, 2009 08:51 | facebook.com

L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident. (Miquel López Crespí)


Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de la lluita en defensa del nacionalisme d´esquerra a les Illes

100 articles en defensa del PSM.



Miquel López Crespí, Mateu Morro i Josep Planas i Montanyà

Vagi per endavant, i ja ho escrit en alguna ocasió, que qui signa aquest article no té carnet de cap partit a no ser el de la lluita per un món més just i solidari. Ho dic com a avís per a navegants. Hi ha arreu molt de sicari a sou de qui comanda per a no haver d'encomanar-nos cada vegada al bon judici del lector i la memòria de la gent honrada, que n'hi ha, i molta!, per a desgràcia de cínics i malfactors. És d'aquesta posició que puc donar suport als grups o persones que crec que fan un servei al país i, alhora, puc criticar a qui vulgui sense por de perdre cap privilegi. Per això he pogut donar suport al president Antich quan aquest, cas de l'ecotaxa, ha portat endavant iniciatives que em semblaven positives. També he pogut criticar Maria Antònia Munar quan aquesta, de forma prou intelligent, ha sabut aprofitar-se políticament de l'estat de gràcia que, en la passada legislatura, tenia per part dels partits del Pacte. Quants d'estómacs agraïts quan, mitjançant els tres vots de Maria Antònia Munar, les nòmines ingressaven puntualment en els comptes corrents de tants de pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista!



Sebastià Serra

Sempre m'han indignat els atacs contra els dèbils, les campanyes d'extermini contra aquell que no es pot defensar. Consider el cinisme i la prepotència dels poderosos com una forma més de feixisme. Potser els grups i sectors que a través dels anys s'han especialitzat en la feina bruta de criminalitzar aquells partits o persones amb les mans netes, amb provada trajectòria de lluita pel país, no porten l'esvàstica o el jou i les fletxes brodats a la camisa, però, evidentment, actuen com si els portassin. Els sicaris a sou dels autèntics poders fàctics de la nostra societat, quan s'acarnissen amb el dèbil fan com els reaccionaris de totes les èpoques i contrades. La seva pràctica els denuncia davant qualsevol ciutadà amb sensibilitat humana i política.

La trista història que d'ençà fa més d'un quart de segle s'ha esdevingut amb el PSM i el nacionalisme d'esquerra és una demostració evident del que acab de dir. La campanya de demonització contra els Verds que hem viscut en la passada legislatura, indica el mateix. La demonització contra el PSM ja va començar quan aquest lluitava per una constitució autènticament democràtica i continua ara mateix, quan des de moltes columnes d'opinió es dinamita qualsevol iniciativa que pugui sortir per part d'aquest partit o de qualsevol altre no lligat als obscurs interessos dels poders fàctics.

L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident.

El demencial espectacle de destrucció, mentida i tergiversacions va ser tan esgarrifós que, pel que hem vist amb la constitució de la coalició "Progressistes per les Illes" formada per PS, EU, Verds i ERC, van immunitzar el nacionalisme d'esquerres de seguir aquesta via. Llevades les opinions sinceres d'algunes persones de bona voluntat que, sense anar cercar què hi havia de veritat rere la campanya d'extermini mediàtic, volien "unitat dels nacionalistes", el cert és que tothom pogué constatar la brutor de la campanya ordida contra el PSM.

Ara, cinc anys després d'aquella endemesa, ens tornam a trobar amb el mateix. El PSM continua fet nosa en l'actual programació del bipartidisme regnant. Si abans era un partit criminalitzat per no voler anar a les eleccions amb UM, ara l'excusa és que s'ha ajuntat amb "radicals ecologistes, republicans i socialistes".

Les excuses pels atacs canvien contínuament. Fa un quart de segle l'excusa era l'abstenció davant el referèndum constitucional; després ho va ser la unitat amb un sector de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC); després va ser la vinguda de Lluís M. Xirinacs per a donar unes conferències. L'any 1999 era el no voler anar amb Maria Antònia Munar a les eleccions i exigir governar en el Consell de Mallorca, ja que aleshores el PSM tenia més vots que UM. Ara, constituïda la coalició electoral "Progressistes per a les Illes", el PSM hauria passat, de forma oportunista, evidentment, de ser el partit dels "trajes i despatxos" a esdevenir, com ha dit sempre la dreta, una "organització d'esquerra radical, d'agitació de carrer i de mocadors palestins". Mateu Morro, un polític prou moderat que el poble mallorquí coneix a la perfecció, seria, valga'm déu quines coses hem de llegir, el cap d'una "acció directa" quasi anarquista concretada en l'agitació de carrers i aules mitjançant escamots de pagesos (tornen les germanies!), partforanistes antiautopisters i professors anti PP i anti UM.

No exagerem la troca. Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-II-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb